Aprendre a llegir
“Els nens i les nenes estan cablejats per al so, però l’alfabetització
(capacitat per a llegir i escriure) és un accessori opcional que cal que sigui curosament ajustat”, (Pinker (1995)
Mentre que el llenguatge parlat s’aprèn majoritàriament d’una manera instintiva i natural, el llenguatge escrit cal aprendre’l de manera conscient, amb una instrucció adequada.
Processos implicats en la lectura
Quan llegim “pilota” o “casa”, ho fem d’una manera tan ràpida que ens recorden accions tan habituals i naturals com escoltar aquestes paraules o percebre els objectes als que fan referència.
Pensem ara que ens podria passar quan intentem llegir “bitels”:
- primer processem els sons de la paraula,
- a continuació ens adonem que aquests sons ens recorden un conjunt musical anglès (Beatles).
Ara imaginem que hem de llegir “acuiretopeguic”.
Després de vèncer alguna dificultat de descodificació podem arribar a la cadena de sons de la paraula però no en canvi al seu significat.
En la nostra llengua, llegir implica tot un procés complex resultat de la combinació de diferents processos específics:
- PERCEPCIÓ (visual o tàctil) dels estímuls gràfics (grafies).
- DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA FONOLÒGICA: Prendre consciència que les paraules es poden descompondre en petites partícules o fonemes.
Un fonema és la part més petita i la base fonamental del sistema lingüístic. En català les combinacions de només 27 fonemes (8 vocals i 19 consonants) produeixen totes les paraules d’aquesta llengua.
Els nens adquireixen aquesta capacitat entre els tres-quatre i els sis anys, aproximadament, podent ser capaços de comptar els sons que senten quan pronuncien una paraula.
Diversos estudis han demostrat que la destresa en aquesta anàlisi fonològica (o consciència fonològica) condiciona la destresa futura per a la lectura, en grau molt superior al nivell d’intel·ligència.
- CORRESPONDÈNCIA GRAFIA/FONEMA: Associació de les grafies amb un so o de cadenes de signes (grafies) amb cadenes de sons, per tal d’accedir al nivell fonològic de la paraula.
Aquest procés es pot verbalitzar o efectuar internament, tot efectuant una lectura silenciosa i permet “desxifrar” la paraula, però no necessàriament comprendre-la.
Per ex. podem descodificar sense dificultats la paraula “albixeres”, ara bé, això no garanteix que puguem accedir al seu significat en el cas que la paraula sigui desconeguda per a nosaltres.
Podem trobar totes les correspondències de grafia i sons de la llengua catalana a la web:
http://www.ub.edu/slc/ffll/apren/gram.htm
- COMPRENSIÓ DE LES PARAULES: Més endavant veurem, amb la teoria de la doble via, com el nostre cervell pot utilitzar dues vies o rutes diferents per arribar al significat de les paraules que llegim: la via o ruta fonològica i la via o ruta lèxica.
- COMPRENSIÓ DE LES RELACIONS entre les paraules, el seu ordre, l’estructura sintàctica subjacent. És a dir, es tracta no només d’entendre cada paraula per separat, de forma aïllada, sinó del conjunt de l’oració o del text llegit (informació sobre el què, qui, com, on, etc.).
Un cop s’entén la paraula és necessari extrapolar aquest significat a l’oració o a la frase i al text en particular, ja que es pot donar el cas que, per exemple, estigui en sentit figurat.
Quan ja tenim clar el sentit de l’oració, cal lligar-la amb la informació precedent del text, per tal de ser capaços de poder accedir a la seva idea general.
Tots aquests processos tenen lloc de forma simultània. Els traspàs de les dades entre els diferents processos permet fer inferències i efectuar una lectura global.
La visualització de les grafies o els signes ocupa la major part del temps de la lectura. Els lectors a mida que van adquirint experiència van reduint aquests temps. Així ens trobem diferents nivells de descodificació:
- Descodificació lletra per lletra.
- Descodificació per síl·labes.
- Descodificació per paraules.
- Descodificació per grups de paraules, augmentant el camp visual.
Els lectors experts, a part d’anar augmentant el camp visual, es fixen en la part superior de la línia d’escriptura, ja que és en aquesta part superior on es concentra la major part de la informació que permet identificar les lletres.
Teoria de la doble via
Com hem vist fins ara, en el procés d’adquisició de la lectura podem diferenciar entre les operacions cognitives implicades en el reconeixement de les paraules i les operacions cognitives implicades en la comprensió d’aquestes paraules.
Una vegada s’ha efectuat l’anàlisi visual (o tàctil) de la paraula cal connectar-la amb el seu significat.
El neurofisiòleg M. Coltheart (1978) ha proposat l’existència de dues vies o rutes possibles (Teoria de la doble via), que es complementen entre elles, per a efectuar aquesta connexió i tenir accés al significat de la paraula: la via fonològica i la via lèxica.
La via fonològica
La via fonològica té per funció accedir al significat de les paraules escrites després d’una operació intermèdia que consisteix en transformar els símbols gràfics que componen les paraules en fonemes.
Així, doncs, davant d’una paraula qualsevol, com per exemple “casa” es va transformant cada lletra o grafema en els seu corresponent so o fonema (c /k/, a /a/, s /z/, a /∂/ ) fins que es va constituint la tira fònica sencera “kaz∂”.
Una vegada creada l’expressió “kaz∂” es pot arribar a reconèixer a partir d’aquesta seqüència de sons, la paraula oral corresponent i, de forma automàtica, accedir al significat de la mateixa.
…. ( /k/, /a/, /z/, /∂/ ) …. “kaz∂”… 
També és possible utilitzar aquesta via a partir d’unitats més grans que la lletra o grafia, com per exemple la síl·laba.
D’aquesta manera al llegir la paraula “casa” es descodificaria en dos elements sil·làbics “ /ka/…./z∂/” i ajuntant els dos elements sil·làbics es constitueix “kaz∂” , a partir de la qual, com en el cas anterior, es pot reconèixer una paraula i accedir al seu significat.
…. ( /ka/, /z∂/ ) …. “kaz∂”…
La via lèxica
La via lèxica té per funció accedir al significat de les paraules escrites a partir del seu reconeixement immediat o global.
Així, doncs, per aquesta via s’atribueix un significat a una paraula sense necessitat de transformar prèviament cada grafia o grups de grafies en fonemes o grups de fonemes.
En conseqüència, aquesta via és una via molt més ràpida que la via fonològica:
…. “kaz∂”…
El lector quan utilitza la via lèxica és perquè, d’una banda, és capaç d’adonar-se dels patrons de lletres que diferencien unes paraules de les altres i, d’una altra banda, de memoritzar aquests patrons, disposant d’un “magatzem de patrons visuals de les paraules”.
Evidentment, aquest magatzem o banc de paraules es va constituint a partir de l’experiència lectora.
D’aquesta manera els lectors amb certa experiència lectora poden arribar a aplicar la via lèxica davant de la lectura de paraules d’ús freqüent, la qual cosa li permetrà disposar d’una major agilitat i fluïdesa lectora, mentre que quan han de llegir una paraula nova que no correspon a cap patró emmagatzemat, serà imprescindible recórrer novament a la via fonològica per podar-la descodificar i tenir possibilitats d’accedir al seu significat, de la qual cosa es desprèn, que les dues vies, fonològica i lèxica, necessiten coexistir i són, per tant, vies complementàries.
Per arribar a un millor domini lector, cal doncs, exercitar i aprendre a utilitzar les dues vies: la fonològica i la lèxica.
Etapes en l'adquisició lectora
La professora Uta Frith (1985,1989) ens proposa l’existència de 3 fases o etapes bàsiques en l’adquisició de les vies d’accés al significat per part dels infants:
- Etapa logogràfica.
- Etapa alfabètica.
- Etapa ortogràfica.
1. Etapa logogràfica.
En aquesta etapa l’infant és capaç de reconèixer noms freqüents del seu entorn habitual: el seu propi nom o noms de companys de la classe, noms de marques de productes comercials (per ex. són capaços de saber quin anunci apareixerà a la televisió si va antecedit pel seu logo), els rètols de les botigues, etc.
En molts casos aquest reconeixement és possible per l’ajut d’altres elements no lingüístics, com ara el suport o el lloc on apareix l’escrit, la imatge que l’acompanya, els elements tipogràfics, la llargada de la paraula, el seu contorn, etc.
En aquesta fase no es pot parlar d’una lectura pròpiament dita, sinó del reconeixement o identificació de paraules-logos.
En aquesta fase, no es disposen d’elements suficients per a distingir entre paraules com “sol” i “sal”, exceptuant que l’infant ja hagi entrat en l’etapa alfabètica.
La Marta Montero ha elaborat un JClic que treballa la lectura partint d'aquesta etapa de lectura: http://clic.xtec.cat/db/act_ca.jsp?id=2283
2. Etapa alfabètica.
En aquesta etapa els nens i nenes aprenen el funcionament del nostre sistema d’escriptura, que és de base alfabètica: comprenen i automatitzen el principi alfabètic d’associació grafema-fonema.
Per tant, adquireixen la via fonològica d’accés a la lectura.
Els nens i nenes, en aquesta etapa poden anar desxifrant els escrits que van trobant llegint per fonemes o per síl·labes: CAAAAAAA-SSSAAAAAAA, CASA!
Es tracta d’una fase important, si bé caldrà entrar en la següent fase (etapa ortogràfica) per tal d’esdevenir un lector competent.
3. Etapa ortogràfica
En aquesta etapa els nens i nenes van adquirint habilitats per a un reconeixement immediat de les paraules, fixant-se en l’estructura de les paraules:
- l’ordre en que apareixen les lletres en una paraula,
- els grups que tenen significat, com per exemple el valor del plural de la –S, el valor temporal del morfema –AVA de l’imperfet, la relació entre CASA i CASETA, etc.
Per tant comencen a adquirir valor les característiques morfològiques, sintàctiques i semàntiques de les paraules i les oracions, així com també adquireixen significat els signes de puntuació i les majúscules; aquest coneixement permet al lector anticipar l’aparició de formes i paraules.
En aquesta fase o etapa es comença a aplicar, doncs, la via lèxica.
Uta Frith remarca que per arribar a la fase ortogràfica es necessari llegir reiteradament una mateixa paraula, utilitzant l’estratègia alfabètica.
Una interpretació molt literal del model proposat per la professora Uta Frith ens podria portar a pensar que existeixen uns límits molt precisos entre les 3 etapes.
En realitat fora més encertat parlar d’estratègies, en comptes de fases o etapes, de manera que en un mateix nen i en un mateix moment de la seva vida podria estar utilitzant alhora estratègies logogràfiques per a llegir algunes paraules, estratègies alfabètiques per a llegir-ne d’altres i estratègies ortogràfiques per a llegir-ne algunes més.
Nivells d'adquisició del domini de la lectura
Es pot tenir un concepte d’alfabetització més restringit, pel qual una persona alfabetitzada seria aquella que sap llegir i escriure mentre que una persona seria analfabeta si no en sap.
G. Wells (1987), en canvi, distingeix en quatre els nivells del domini de la llengua escrita:
- l’executiu,
- el funcional,
- l’instrumental i
- l’epistemològic.
Nivell executiu.
Aquest és el nivell més bàsic.
La persona ha adquirit i automatitzat, en gran part, les habilitats de descodificació fonològiques.
Els missatges llegits acostumen a ser senzills i concrets, com per exemple identificar el nom d’un carrer, llegir una indicació o una nota, etc.
Restar ancorat en aquest primer nivell implica no haver superat l’analfabetisme funcional.
Nivell funcional
En aquest nivell la llengua escrita esdevé un fet comunicatiu interpersonal que permet resoldre situacions de la vida quotidiana.
En aquest nivell la persona és capaç de llegir el diari, revistes, un contracte o entendre les instruccions del manual d’un electrodomèstic.
A nivell escrit seria capaç, per exemple, d’emplenar un formulari, escriure una nota, una carta, etc.
El nivell funcional s’assoleix o hauria d’estar assolit durant l’’Etapa de Primària.
Nivell instrumental
Les persones que assoleixen aquest nivell passen “d’aprendre a llegir” a “llegir per aprendre”.
El nivell instrumental està relacionat amb la cerca, l’anàlisi i l’ús de la informació, mitjançant la lectura.
En aquest nivell el text deixa de ser un conjunt de lletres o de síl·labes que cal descodificar, i les paraules i grups de paraules es veuen com un tot, accedint al significat de forma immediata.
La lectoescriptura precisa del desenvolupament d’habilitats que facin possible la comprensió i l’expressió d’idees i conceptes en termes cada vegada més especialitzats, propis de disciplines científiques.
Les habilitats implicades en aquest tercer nivell són les que els nois i noies de Cicle Superior de Primària i de tots els cursos de Secundària, necessiten assolir per tal d’obtenir bons resultats en la seva escolarització.
Malauradament no tots els alumnes arriben a aquestes Etapes d’escolarització amb aquest nivell de domini lector.
Nivell epistemològic
Les persones que adquireixen el nivell epistemològic de la lectura són capaces de relacionar el llenguatge escrit amb el pensament d’una forma reflexiva i creativa. D’aquesta forma poden “llegir per pensar”.
Aquest nivell, segons Wells, permet que les persones, a partir de la
lectura, facin servir destreses d’abstracció i raonament que possibiliten estructurar i resoldre problemes diversos.
Es tracta de lectors amb un gran domini lector, que són capaços de transformar i actuar sobre el coneixement o la informació que aporta el text, convertint-lo en una experiència subjectiva.
Aquesta interacció entre persona i text genera pensament.
Aquest grau de domini lector és el que caldria assolir al final de l’ESO, i esdevé una eina fonamental pels aprenentatges propis de l’educació superior.
“La comprensió d’un text és el producte d’un procés regulat pel lector, en el que es produeix una interacció entre la informació emmagatzemada en la seva memòria i la que li proporciona el text”
(Carr i Levy, 1990; Oakhill i Garnham, 1987; Sánchez, 1988, 1990 i 1993)
Imatges extretes de:
- Pictograma de casa: Sergio Palao Procedència: ARASAAC (http://catedu.es/arasaac/) LLicència: CC (BY-NC-SA)
- Resta d'imatges i esquemes: Reme Sanabria.