L’afirmació anterior és ben certa, si bé és absolutament necessari matisar-la.

Aprendre a escriure implica ser capaç no només d’escriure paraules sinó d’arribar a escriure textos, ja que el veritable objectiu d’escriure és el de comunicar-se tot expressant-se mitjançant el missatge escrit.

Així doncs, la capacitat per codificar les paraules orals en la seva representació gràfica o escrita és una condició necessària però no assegura per ella mateixa el disposar d’un bon nivell escrit.

Un document que recull les RCFG (Regles de Correspondència entre els Fonemes i les Grafies) de la nostra llengua és el següent (per tal de veure'l en pantalla completa només cal fer clic damunt "Fullscreen" i per a efectuar la descàrrega del document cal fer clic damunr "Download"):

De la mateixa manera que quan parlem de lectura podem distingir entre els processos de descodificació i els processos de comprensió, quan parlem d’escriptura resulta necessari distingir entre els processos de codificació de paraules mitjançant signes escrits i els processos de composició de textos.

D’altra banda resulta necessari també diferenciar entre l’escriptura productiva (narració, carta, diàleg, poema…) i la reproductiva (copia i dictat) ja que aquest dos tipus d’escriptura no activen els mateixos processos cognitius. Per exemple, en l’escriptura reproductiva (dictat) no entren mai en joc els processos de planificació de com estructurar allò que s’ha d’escriure.

Quan escrivim paraules aïllades ( per exemple, quan escrivim la llista de la compra), hem de convertir la cadena de fonemes en els grafemes que els representen. Generalment es parteix del significat que es vol expressar (excepte quan les paraules són dictades) i s’escull la paraula que representa el concepte. A partir d’aquest moment s’activen els mecanismes específics d’escriptura per tal d’obtenir la forma ortogràfica corresponent.

La investigació en aquest camp confirma que, al igual que passa en la lectura, existeixen dues vies o rutes possibles per accedir a la forma ortogràfica: la via fonològica i la via lèxica.

La via fonològica utilitza els mecanismes de conversió o regles de correspondència fonema-grafema (RCFG) per tal d’obtenir la paraula escrita.

Per poder aplicar aquesta via cal:

• primer disposar de la capacitat d’esmicolar les paraules orals en les unitats que les composen, és a dir, cal ser capaços de fragmentar la paraula oral en fonemes i

• segon, conèixer les regles de correspondència fonema-grafia (RCFG) i aplicar-les per poder codificar la paraula oral en codi escrit.

En aquelles llengües anomenades “transparents” en les que a cada fonema correspon únicament un grafema, la via fonològica seria suficient per a codificar correctament aquesta paraula.

En canvi, quan escrivim en català, l’aplicació d’aquesta via (la fonològica), resulta insuficient en determinades ocasions, per efectuar una correspondència correcta.

Exemple: Si volem escriure la paraula oral que correspon al significat ens podem trobar que per la via fonològica la podríem arribar a escriure: “erva” o “erba”.

Per tal d’evitar efectuar aquests errors caldrà recórrer a utilitzar l’altra via: la lèxica o directa.

La via lèxica, també anomenda directa, visual o ortogràfica, recorre a un magatzem, anomenat lèxic-ortogràfic o grafèmic, on tenim emmagatzemades les representacions ortogràfiques de les paraules, que ja han estat processades amb anterioritat.

L’aplicació d’aquesta via és totalment necessària per a l’escriptura correcta de paraules homòfones:

La utilització de la via lèxica també resulta necessària per a l’escriptura de paraules amb lletres mudes com “carrer” i “tothom”, paraules amb fonemes que es poden correspondre amb més d’una grafia diferent, com per exemple “cirera” i “plaça”, etc.

Evidentment, quan hem d’escriure una paraula nova per a nosaltres no la podrem anar a “recuperar” al magatzem lèxic-ortogràfic, ja que en aquest magatzem només trobarem aquelles paraules que ja ens resulten conegudes per ús freqüent o com a resultat d’un entrenament de memòria visual.

Quan hem d’escriure una paraula desconeguda o no integrada dins del magatzem lèxic-ortogràfic, haurem de tornar a recórrer novament a la via fonològica per intentar codificar-la en llenguatge escrit.

Al igual que la lectura l’aprenentatge de l’escriptura ha de ser resultat d’un procés d’ensenyament i implica l’existència d’un temps d’exercitació per a convertir-se en una habilitat automàtica.

Aquest aprenentatge és gradual i progressiu. Va evolucionant en la mesura que la persona va adquirint coneixements sobre el codi escrit.

A grans trets, una possible ordenació de les diferents etapes podria ser la següent:

1. Etapa Pre-fonètica ( o Pre-sil·làbica). No existeix coneixement del principi alfabètic, per tant no hi ha correspondència grafema-fonema.
2. Etapa Fonètica
   1. Sil·làbica. La persona és capaç de detectar almenys un so de la síl·laba (vocals o consonants)
   2. Sil·làbica-alfabètica. Es comença a reconèixer i a representar algunes síl·labes de forma completa.
   3. Alfabètica: Es reconeixen tots els sons i es representen adequadament amb la seva grafia seguint les RCFG.
3. Etapa Visual-Fonètica ( o ortogràfica ). S’escriu aplicant el codi d’escriptura i respectant les excepcions.

Alguns autors efectuen moltes subdivisions d’aquestes etapes o nivells. ( etapes_escriptura.pdf )

El model cognitiu proposat per Linda Flower i John Hages és el més acceptat per a explicar els processos que intervenen en la Producció o Composició Escrita.

En aquest model s’estableixen tres grans processos:

1. La memòria a llarg termini de l’escriptor.
2. El context (o entorn) de la tasca o la situació de comunicació.
3. El procés d’escriptura (processament pròpiament dit)

Quan s’intenta escriure un text inevitablement cal recórrer a una sèrie de dades que es tenen emmagatzemades en la memòria a llarg termini (fruit de les experiències anteriors). Entre aquestes dades es poden remarcar:

• El coneixement del tema o de la informació específica que es vol trasmetre.

• El coneixement de l’audiència a la que va destinada l’escrit, la qual cosa farà possible adaptar-se a la perspectiva dels lectors potencials.

• El coneixement del llenguatge escrit i de les seves convencions: les RCFG, les regles gramaticals, la sintaxis, els esquemes formals sobre l’estructura que poden adoptar els textos, etc.

Es troba modulat pels objectius de l’escriptura i hi inclou:

• Aspecte motivacionals ( per a que s’escriu, la intencionalitat que es persegueix amb el text…).

• Les característiques de l’audiència (a qui va dirigit el text).

• Forma d’entendre o d’interpretar la tasca a realitzar de l’escriptor.

En funció dels anteriors paràmetres el text es va produint i reelaborant de forma continua fins a que finalment el text està acabat.

Es tracta dels processos i operacions concretes que necessita portar a terme l’escriptor per a escriure el seu text i en els que influeixen de forma directa tots els altres processos esmentats anteriorment.

Aquí es poden remarcar 3 processos bàsics (planificació, traducció i revisió), els quals també es poden subdividir en altres. Tots ells estan sotmesos a un sistema actiu de control.

Segons alguns estudis (Matsuhashi, 1982), aquest procés ocupa els dos terços del temps total destinat a l’escrit. En ell es cerquen les idees o informació que es volen transmetre i s’elabora un “pla d’escriptura”:

• Establiment dels objectius o metes generals. Aquests objectius estaran seleccionats en funció de l’audiència i el tema triat. Si l’audiència no domina el tema s’utilitzarà un llenguatge de divulgació, mentre que si l’audiència té més domini, s’usarà un llenguatge molt més tècnic.

• Generació d’idees i contingut. L’escriptor cerca dins la seva memòria de llarg termini alhora que amplia informació consultant altres fonts externes per diferents mitjans (entrevistes, internet, bibliografia, materials audiovisuals, observacions directes…). Aquesta cerca vindrà molt determinada per les metes i les característiques de l’audiència.

• Organització. L’escriptor estructura tota la informació recollida aplicant el coneixement del que disposa sobre les estructures textuals. Es preocupa tant de l’organització concreta de les frases (progressió temàtica), com de la jerarquització de les idees i de l’organització global del text. Per exemple, si es tracta d’un conte, hi haurà un plantejament, un nus i un desenllaç.

Aquests tres subprocessos interaccionen de forma constant entre ells i amb els restants components del model proposat.

També conegut com “producció del text”, és el procés pel qual les idees es converteixen en paraules escrites.

Implica l’escriptura de les diferents paraules i de l’ordenació la seva seqüència.

Inclou des de l’activitat física de l’escriptura (utilitzant qualsevol mena d’estri o aparell), fins a l’aplicació del lèxic (aplicació de les RCFG, de les regles ortogràfiques, recuperació de les paraules emmagatzemades per la via lèxica…), la sintaxi (tipus d’oració, ordenació de paraules, regles gramaticals de concordança, puntuació, relacions de coordinació i de subordinació…), la semàntica (utilització de termes i expressions, qualitat d’idees…), els processos textuals i contextuals ( connexió de frases en paràgrafs, coherència de la producció seguint un fil temàtic, estil de l’estructura…) etc.

En definitiva, es tracta de produir un text que compleixi les expectatives del pla fixat inicialment.

Aquest procés tracta de millorar el text fins que adopta el seu format definitiu.

Implica l’avaluació i la revisió continua del text que es va escrivint:

• Lectura del text ja editat fins al moment, per tal d’identificar possibles problemàtiques: redundàncies, errors, lapsus, formulacions imprecises.

• Reedició del text i noves revisions, per tal de corregir els errors i problemàtiques detectades. Aquesta reedició pot implicar reescriure, canviar l’ordre de paràgrafs, afegir o suprimir parts del text, etc.

A més a més de tots els processos assenyalats amb anterioritat, en el fet d’escriure incorren altres processos de caràcter motriu quan l’escriptura és manual.

Així, doncs, resulta necessari elaborar i emmagatzemar en la memòria de llarg termini els patrons motrius de les diferents lletres o grafies i dels seus al·lògrafs . Per exemple, quan aprenem a escriure la lletra “a” hem d’aprendre a fer-la amb lletra de pal, amb lletra cursiva o lligada i en alguns casos amb lletra scrip.

L’aprenentatge dels diferents patrons motrius implica integrar aspectes com: forma, direccionalitat, grandària, proporció dins les tres zones, seqüenciació i enllaços…

A part d’integrar els aspectes anteriors, serà necessari efectuar un entrenament progressiu de la mà per tal d’assolir un bon domini en l’execució de les diferents grafies, ja que una cosa és saber com volem fer una grafia i una altra cosa ben diferent és que la nostra mà efectuï els moviments precisos per a reproduir-la.

• DEFIOR CITOLER, Sylvia. Las dificultades de aprendizaje: un enfoque cognitivo. Lectura, Escritura, Matemáticas. Màlaga: Ediciones Aljibe, S.L., 2000. ISBN: 84-87767-59-1.

• SOLDEVILA MARQUILLAS, M. Àngels; SALDANS CASTELL, Albert; FUSTER MUÑOZ, Marisa; GONZÁLEZ GIMÉNEZ, Àngela; BONALS PICAS, Joan; ROMERO MOLINA, Eulalia. Avaluar l’aprenentatge (de 3 a 7 anys). Matemàtiques, llenguatge, dibuix. Barcelona: Editorial Graó. ISBN: 978-84-7827-316-4.

Imatges extretes de:

• Pictogrames (escriure, herba, dóna, dona): Sergio Palao Procedència: ARASAAC (http://catedu.es/arasaac/) LLicència: CC (BY-NC-SA)
• Esquema del model de producció escrita: esquema adaptat per Reme Sanabria de http://www.bdp.org.ar/facultad/catedras/comsoc/redaccion1/unidades/modelo%20Flower-80.php//

• Resta d'imatges i esquemes: Reme Sanabria.