Tal com ja es va exposar al mòdul 1 d’aquest curs, una detecció primerenca del trastorn permet una ràpida intervenció educativa i pot reduir, de forma considerable, la simptomatologia i, en conseqüència, possibilita una millora del rendiment escolar.

Una detecció primerenca resulta efectiva si s’efectua de forma sistemàtica en les etapes inicials (entre els 5 i 8 anys d’edat) ja que permet que els alumnes puguin rebre un ajut abans que les dificultats siguin tan greus com per a impedir l’adquisició de les habilitats instrumentals bàsiques.

Una manca de detecció o un diagnòstic tardà comporta que no es facilitin les mesures de tractament adequades i provoca uns mals resultats acadèmics, els quals deriven, en la majoria dels casos, en una baixa autoestima, una desmotivació pels aprenentatges i l’aparició de trastorns emocionals secundaris.

Tal i com ja es va veure al mòdul 2 (pràctica 3, cognició i emoció) aquest fet provoca l’entrada de l’alumne en un cercle viciós de no fàcil sortida:

Visiteu també la següent web: Associació Catalana de Dislèxia i Altres Dificultats Específiques

A partir de la pràctica educativa i del coneixement de les etapes evolutives dels nostres alumnes es pot identificar aquelles desviacions que són susceptibles d’esdevenir un trastorn de lectura, escriptura i/o càlcul.

En les següents pràctiques d’aquest mateix mòdul s’exposaran indicadors que ens poden alertar sobre aquestes dificultats específiques, si bé, cal tenir molt present que cada persona és única i singular en les seves dificultats i no sempre presentarà ni els mateixos signes, ni ho farà sempre de la mateixa manera.

D’altra banda, convé també tenir molt present que per tal que aquests indicadors ens portin a la detecció d’un trastorn de lectoescriptura i/o de càlcul, descartant que es tracti només d’un retard d’aprenentatge, cal que es compleixen les característiques que defineixen un Trastorn d’Aprenentatge (pràctica 4 del mòdul 1), destacant principalment els dos següents:

• Discrepància intraindividual. Els alumnes mostren un rendiment normal en les altres àrees mentre que manifesten una dificultat persistent en l’àrea afectada.

• Caràcter d’exclusió. Les dificultats no es deriven d’una dificultat global de desenvolupament, com ara el retard mental, o bé, no són conseqüència d’un altre trastorn específic, com per exemple el TDAH o altres dèficits psíquics, físics o sensorials.

El disposar de tota aquesta informació resultarà útil per a descartar l’existència dels següents criteris d’exclusió:

• Q.I. (quocient intel·lectual) per sota del que es considera “normal”.

• Problemes visuals i/o auditius.

• Problemes o dificultats de tipus emocional i/o psicològic.

• Lesions cerebrals que afecten les àrees implicades en el llenguatge i/o càlcul.

• Existència d’un entorn o circumstàncies ambientals poc o gens estimuladores de l’aprenentatge.

Des de l’àmbit educatiu no existeix, ara per ara, cap prova baremada específica per a valorar i diagnosticar els Trastorns d’Aprenentatge.

Els Trastorns d’Aprenentatge tradicionalment han estat diagnosticats des de l’àmbit clínic, a partir dels criteris diagnòstics del DSM i de la CIE (veure pràctiques 5, 6 i 7 d’aquest mòdul).

A més a més, aquest diagnòstic es porta a terme tenint en compte una història detallada en la qual es cerquen:

• Símptomes específics.

• El context en que apareixen aquest símptomes (cal descartar que siguin conseqüència d’un ambient poc o gens estimulador).

• La seva evolució.

• El grau de discordança amb l’edat cronològica (cal constatar un desfasament d’almenys dos anys, o dues desviacions típiques, entre el rendiment de les proves administrades i el que seria esperable segons el seu quocient intel·lectual).

Imatges extretes de:

• Imatge 1 DISFAM
• Imatge 2 Associació Catalana de Dislèxia