Mòdul 1 - Pràctica 3

La incorporació a l’aula d’una PDI beneficia els docents en tres aspectes:

1. Accés a una tecnologia molt fàcil d’utilitzar que aporta seguretat en l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació a l’Educació (TICE). Els programes de gestió, en general, són molt intuitïus.
2. Augment de la satisfacció, la motivació i, sobretot, l’autoestima del professorat. La facilitat d'ús d'aquesta eina permet, al professorat, amb el temps, desenvolupar les seves pròpies destreses organitzatives i elaborar recursos propis.
3. Adaptació ràpida a aquesta nova eina dins el procés d’ensenyament/aprenentatge. Aquesta eina no suposa un trencament brusc amb allò que fins ara es feia a l'aula, sinó que n'afavoreix l'adaptació i la reutilització, per acabar amb la millora.

Per assegurar que l’èxit de la introducció de les PDI a les aules estigui garantit, cal que es produeixi un cert canvi en el rol del professorat. A l’aula digital, i en relació als recursos utilitzats per a dur a terme la seva acció docent, el professorat haurà d’adoptar estratègies que passin de la transferència de continguts a la seva transacció.

Pel que fa a l'alumnat, s’ha demostrat que aquesta eina:

• Promou una major implicació i participació de l'alumnat, i, a més, afavoreix un treball de caràcter col·laboratiu per a la construcció conjunta del coneixement. La implicació i la participació de l'alumnat es veuen afavorides perquè amb la PDI pot presentar de manera més fàcil allò que ha fet o ha cercat.
• N'incrementa l'atenció i la motivació. Els continguts que es treballen a l'aula són més motivadors i les explicacions són més senzilles i entenedores.
• Amb la PDI no tan sols s'avaforeix l'adquisició dels continguts i l'alfabetització multimèdia sinó també el desenvolupament d'estratègies i capacitats. L'alumnat fa una veritable immersió en el seu propi procés d'aprenentatge; n'esdevé protagonista i es donen les condicions necessàries per afavorir l'atenció a la seva diversitat.

Per transferència entenem un discurs de generació d’idees, el qual no comporta implícitament, per part de l’audiència, la seva aprehensió.

Per contra, la transacció és un discurs que a més de generar idees, comunica, destil•la i construeix els coneixements.

En aquesta transacció el docent és com un Disc jockey perquè: cerca » mescla » seqüencia» enregistra » executa » comparteix els continguts que seran objecte d’aprenentatge en una PDI. El professorat ha de deixar de ser un simple facilitador o mediador dins de l’aula, per ser talment com un DJ, que deixa de ser un simple transmissor de música per a passar a ser un agent actiu en la major part de processos de producció musical.

També s’ha demostrat que des del punt de vista de l’alumnat aquesta eina en promou una major implicació i participació, a més afavoreix un treball de caràcter més col•laboratiu per a la construcció conjunta del coneixement. L'aprenentage parteix de l'acció i de la descoberta, tant de forma guiada pel professorat com autònoma per part de l'alumnat (aplicant el raonament) i d'acord amb el mètode científic: aconseguir un ExE (educar x experimentar / experimentar x educar).

En aquest sentit val a dir que l’any 1969, Edgar Dale (1900-1985), pedagog estatunidenc, va elaborar un model que explicava quins eren els mètodes més i menys efectius per a l’aprenentatge i ressaltava que la manera que més s’aprèn és a partir d’allò que es diu i es fa (experimentant). Aquest model se sintetitza en l’anomenat con de l’aprenentatge.

Malgrat que la data de formulació pugui semblar antiga, aquest model és vigent, ja que confirma el que Confuci deia fa uns 2.500 anys “Ho veig i me n’oblido, ho escolto i ho recordo; ho faig i ho comprenc”.

Les PDI, essencialment, són eines de presentació, d’exposició i de conclusió d’un procés d’ensenyament i aprenentatge tant a escala individual com col•lectiva, i tant des de la perspectiva docent com discent, ja que per les seves característiques tècniques han donat una nova dimensió metodològica i didàctica que es veu amplificada per la seva potencialitat tecnològica.

L’ensenyament basat en les TIC té un enfocament interactiu i els materials són multimèdia.

Els materials didàctics o curriculars que el professorat utilitza sobre una pissarra digital per a presentar els continguts d’aprenentatge tenen diferents orígens, poden estar elaborats per terceres persones, dissenyats personalment o en equip.

Les presentacions basades en materials didàctics multimèdia permeten projectar els continguts que ens interessa inserir en un determinat procés d’ensenyament i aprenentatge i, si es disposa del sistema tecnològic adequat, fan possible una total interactivitat a través de la superfície de la pissarra entre els continguts, el professorat i l’alumnat.

Però per construir el coneixement i aportar-li plena significació, les presentacions multimèdia han de reunir un seguit de requisits que les facin més reeixides.

En l’acció docent i des del punt de vista dialògic, el terme presentació engloba accions com la presentació pròpiament dita, l’explicació, l’exposició o la conclusió. S’entén que aquestes accions:

• les poden dur a terme tan el professorat com l’alumnat. El professor presenta, explica, exposa i fa conclusions sobre els continguts que conformen el currículum. L’alumnat presenta, explica, exposa i fa conclusions sobre allò que ha treballat a l’aula, ha cercat o ha elaborat.
• serveixen per a presentar recursos d’origen divers: elaboració pròpia, d’un treball individual o col•lectiu, d’una cerca a internet, de llibres de text digitals, fins i tot, els resultats d’un debat o discussió col•lectiva o de la realització d’unes activitats (correcció)…

La pissarra digital interactiva ha donat una nova dimensió a les presentacions en el seu concepte més ampli, gràcies entre d'altres coses a la seva interactivitat i a la possibilitat de ser modificables al moment. Si, a més, es tenen en compte els estils discursius que el professorat empra en la seva pràctica diaria, el material base de la presentació esdevindrà un objecte d’aprenentatge funcional, que respon a uns objectius i que té en compte la complexitat dels continguts.

Per poder elaborar una bona presentació:

1. Cal assegurar-se que tant el maquinari com el programari estan en perfectes condicions per a una bona elaboració de la presentació.
2. Cal seleccionar prèviament tots els continguts que es volen tractar. Convé fer un esquema preliminar: experts en elaboració de productes multimèdia consideren que un 80% del temps cal destinar-lo a la planificació (inclou segons com la investigació, documentació, programació, etc) i el 20% restant a l’elaboració tècnica de la presentació com a producte final.
3. Cal sempre fer prevaldre la qualitat del contingut a l’espectacularitat de la presentació. L’audiència ha d’estar interessada en el que s’exposa a la pantalla no en els possibles efectes especials, sobretot si són balders.
4. Cal que el contingut sigui significatiu per l’audiència i no només per a la persona que fa la presentació. En conseqüència, el primer què cal fer es presentar el sumari de les idees força que s’abordaran per, posteriorment, anar-les seqüenciant amb els continguts específics.
5. Cal que els continguts específics siguin presentats de forma ordenada i han d’estar perfectament titulats per identificar-los fàcilment.
6. Cal que l’audiència estigui al corrent de l’organització interna del conjunt de les diapositives que conformen la presentació. Suposem que ens trobem davant un document amb 20 diapositives: doncs bé, la quarta de la sèrie podria tenir en un lloc discret però visible la llegenda 4/20. Les diapositives han de tenir el text just i les imatges (gràfics, símbols…) precises, ni una de més, que serveixin com a suport a l’exposició oral. En cap cas són uns apunts per al ponent, sinó un guiatge de suport al grup-classe.
7. No s’ha de fer un ús balder de les animacions: poden esdevenir uns distractors.
8. També esdevé un important distractor l’ús indiscriminat de les transicions. Si el text entra en pantalla des d’una determinada posició, s’ha de mantenir en el seguit de les diapositives.
9. La tipografia és fonamental. Es recomanable l’ús de fonts senzilles però elegants com Arial (i les seves variants), Verdana, Calibri, Tahoma, Times New Roman… No s’ha de fer un ús innecessari de recursos com les pampallugues del text. Només farem servir un recurs així per fer centrar l’atenció en un text amb algun efecte especial si considerem que és un ajut per centrar l’atenció de l’audiència.
10. El text de cada diapositiva ha de ser el mínim possible. Això permet que el format de la lletra pugui ser més gran i més fàcil de llegir des d’una distància allunyada de la pantalla. Si una diapositiva s’estructura amb vinyetes: es considera que hi ha d’haver un màxim de 6 mots per vinyeta i un màxim de 6 vinyetes a cada diapositiva. Alhora, no és gens recomanable més de 6 diapositives consecutives que continguin només text, atès que implicaria que la persona que fa la presentació estaria uns deu minuts parlant sense cap ajut visual. Totes les frases han de ser curtes i rellevants. En cap cas s’han d’introduir oracions complexes que formarien part, en tot cas, del discurs transmès oralment a l’audiència.
11. Els fons de la pantalla han de ser gradients que vagin del fosc al clar amb una determinada orientació com ara d’esquerra a dreta. Però cal anar amb cura en seleccionar el color. No s’han de fer servir en una mateixa diapositiva colors complementaris. Tampoc convé fer servir colors massa brillants (sobretot amb els primaris – provocant fatiga ocular-). Per evitar que les persones daltòniques tinguin problemes és convenient evitar la combinació verd-vermell.
12. Cal assegurar un bon contrast entre el text i el fons de la diapositiva. El més recomanable és l’ús de colors foscos per al text i tons pastel per als fons com el groc. També pot fer-se a la inversa: text clar sobre fons fosc…
13. Cal que un cop preparada la presentació es revisi diverses vegades i es cronometri per constatar que encaixa amb els objectius previstos. Serà aleshores quan es podrà agregar un determinat contingut o, altrament, suprimir-ne algun altre que resulta balder.
14. Cal assegurar-se que tant la llegibilitat dels textos com la visualització de gràfics, imatges, etc, són correctes. Serà interessant situar-se en diferents punts de l’aula o sala de projecció per comprovar que es vegi bé des de qualsevol punt.
15. Recordem que el guió de la presentació ja s’ha tingut present incorporar-lo directament i que cada diapositiva ja situa en l’itinerari que s’està tractant. Per tant, fins un cop acabada la presentació no és convenient distribuir les anotacions, resums, síntesis o qualsevol document complementari que tingui relació directa amb els continguts tractats.
16. I el més important: aquests suggeriments són de força utilitat en tot procés informatiu - formatiu. Però en una presentació amb finalitats instruccionals, seran el conjunt de missatges del professorat al grup-classe, a alumnes de forma individual o a determinats grups de treball i la seva mediació dialògica en qualsevol fase de resolució d'una activitat, on hi rau la clau de l'acció docent del procés d'aprenentatge, on s'insereix el document projectat. En conseqüència i, en cas de dubte, sempre és bo saber que en prémer en el teclat la lletra B (de black) o la lletra W (de white) la pantalla esdevé un fons negre o blanc, segons el cas, que permet aturar la seqüència; per reprendre el fil només cal tornar a prémer sobre la mateixa tecla.

En una societat amb un impacte tan notable dels mitjans audiovisuals, les TIC esdevenen clau en el procés de construcció de significats. Però és sabut que aquesta construcció precisa d’ajuts a l’alumnat per a l’establiment de relacions i connexions entre les seves experiències i coneixements previs i els continguts d’aprenentatge, amb la finalitat d’atribuir de veritable sentit als sabers històricament construïts i culturalment organitzats.

Aquests ajuts a la construcció dels coneixements poden provenir del professorat, però també d’altres alumnes del grup-classe. En efecte, a través de la denominada per Vigotski com a Zona de Desenvolupament Proper (ZDP), coneixem:

• La importància que hi ha entre la distància existent d’allò que l’aprenent ja sap i allò que pot arribar a aprendre amb l’ajut d’una altra persona experta (professorat o altres alumnes).
• L'existència d'ajuts més indirectes, els anomenats distals (en contraposició als propers) que van des de l’elecció d’un determinat espai de l’aula fins a possibles adaptacions curriculars, passant per la selecció d’uns recursos didàctics concrets.

Així, amb independència dels models didàctics, tot procés d’ensenyament i aprenentatge evoluciona més satisfactòriament si la interrelació entre els continguts d’aprenentatge, els seus facilitadors (generalment el professorat) i l’alumnat, és plenament dinàmica, és el que s’anomena triangle interactiu de l’aula.

Les TIC en general aporten una potencialitat educativa pel seu dinamisme, per la fàcil i ràpida disponibilitat de dades, per la retroacció o per a la comprovació d’assoliment dels objectius.

La irrupció de la PDI a l’aula potencia aquest dinamisme perquè esdevé una veritable porta d’entrada de tot un seguit d’ajuts (recursos) que el docent pot usar en la seva tasca diària per a facilitar el coneixement. A la distància d’un clic s'obre tot un ventall de possibilitats que potencien encara més el triangle interactiu: la connexió d’aquest sistema tecnològic a la xarxa d’Internet permet aprofundir en el concepte de la ZDP i introduir també una Zona de Desenvolupament Virtual (ZDV) com a un factor rellevant que supera amb escreix la simple categoria d’un ajut distal.