Com ja hem vist en el mòdul anterior el cervell és l’òrgan implicat directament en l’aprenentatge.

Ara veurem com el cervell ens possibilita pensar i també emocionar-nos i com, tot plegat, afecta en l’aprenentatge.

Fins fa no gaires anys neurologia i educació anaven per camins separats, en part perquè fins fa no gaires anys, també, el cervell ens era un autèntic desconegut.

Podíem observar les respostes i les conductes dels alumnes però no es podia observar el que passava dins el cervell mentre aquestes respostes i conductes es generaven.

Ara ja es disposa de més informació en aquest sentit, tot i que evidentment, les neurociències encara ens han d’aportar molta més informació al respecte en un futur, tot aprofitant els avenços tecnològics que es vagin produint.

A partir del que actualment es coneix, els “engranatges” cerebrals de cognició (com ho fem per processar la informació de manera que el resultat sigui aprenentatge) i emoció (com ens sentim mentre ho fem), són els que afectaran en el fet que es produeixi o no l’aprenentatge i de les característiques d’aquest aprenentatge.

Cognició i emoció es produeixen alhora, són inseparables, no les podem aïllar. En aquests mateixos moments cadascú de nosaltres estem llegint aquestes línies i el nostre cervell té els dos engranatges en funcionament: el cognitiu (pendent del que s’està exposant) i l’emocional, ja que ens sentim d’una determinada manera (potser estem nerviosos perquè tenim poc temps, o pendents d’una trucada, o encara estem impressionats o pensatius per alguna cosa que ens acaba de passar fa una estona o durant el dia…)

Conèixer com funciona l’engranatge cognitiu ens ajuda a entendre com aprenem alhora que ens ajuda a detectar, en el cas d’existir una dificultat en aquest engranatge, quina és aquesta dificultat. I el més important de tot, des del punt de vista educatiu, és que el fet de detectar quina és la dificultat ens col·locarà en la possibilitat de poder cercar estratègies per a superar-la.

Per tal d’entendre el funcionament dels processos cognitius, posarem els nostres en marxa, intentant resoldre la següent endevinalla:

En el moment que hem llegit l’endevinalla, la informació ha entrat en el nostre cervell (INPUT). Dins del cervell s’han produït una sèrie de processos cognitius per intentar resoldre-la, els quals han generat, segurament una resposta (OUTPUT).

Cal fixar-se bé i no confondre la “resposta” ni la “entrada” amb els “processos cognitius”.

Per exemple, ni les tasques que posem als nostres alumnes, ni els quaderns que corregim dels nostres alumnes constitueixen procés cognitiu.

El que sí és procés cognitiu és el que els nostres alumnes fan dins del cervell, una vegada han captat la informació i abans de donar la resposta.

A mitjans del s. XX es pensava que el nivell d’intel·ligència era una característica innata de cada persona i per tant susceptible de ser mesurable amb un test (test d’intel·ligència).

A més a més es pensava que el nivell d’intel·ligència mesurat o QI (Quocient Intel·lectual), ens permetia predir el nivell de rendiment acadèmic que podia arribar a assolir la persona en qüestió.

En conseqüència, es creia que la intel·ligència era molt poc modificable.

El model cognitiu es planteja els processos existents entre els estímuls exteriors i les respostes observables del subjecte. És a dir, l’objectiu és entendre el procés cognitiu que utilitza la persona per resoldre les diferents situacions problemàtiques, tot activant, a més a més d’una part cognitiva, els coneixements previs que ja tenia la persona.

En aquest model es parla d’aprenentatge quan existeix una interacció que provoca una internalització de la informació i quan aquest aprenentatge és significatiu.

Es té en compte, com a centre d’aprenentatge, la zona de desenvolupament pròxim, clara influència de Vygotsky (1931).

S’observen també influències significatives de les idees de Piaget (1972) quan fa referència a la idea que el pensament és la base en què es sustenta l’aprenentatge i que consisteix en el conjunt de mecanismes que l’organisme posa en moviment per adaptar-se al medi, gràcies als processos d’assimilació i acomodació.

Des del punt de vista del model cognitiu, la intel·ligència es veu com un procés i no com un resultat. Passa del caràcter estàtic tradicional (entendre la intel·ligència com una capacitat mesurable amb el “quocient intel·lectual) a un caràcter totalment dinàmic (entendre com la ment percep, processa i emmagatzema la informació): una intel·ligència modificable amb la interacció amb l’entorn.