El cervell i l'aportació de les neurociències
El cervell i les neurones
Dins el crani es troba l’encèfal que comprèn el cervell, el cerebel
(encarregat de la coordinació dels moviments) i el bulb raquidi.
El cervell
Aparentment, el cervell manifesta una simetria bilateral, amb els seus dos hemisferis (el dret i l’esquerre) interconnectats entre ells i delimitats per una cissura on es troba el cos callós i altres formacions interhemisfèriques com per exemple, la regió hipotalàmica.
La capa superficial dels dos hemisferis té entre dos i quatre mil·límetres de gruix però es troba tan replegat que arriba a ocupar el 40% de l’encèfal i permet augmentar, de forma extraordinària, l’àrea externa del cervell i per tant, les seves possibilitats funcionals. Aquesta capa desplegada ocuparia un àrea aproximat de 1,5 metres quadrats.
La superfície externa de cada hemisferi, anomenada còrtex cerebral, està dividida, per una sèrie de solcs profunds, en 4 lòbuls: frontal, parietal, temporal i occipital.
Les neurones
El cervell humà està constituït per aproximadament un bilió de cèl·lules de les quals, unes cent mil milions són neurones organitzades en xarxes.
Les neurones són les unitats estructurals i funcionals del sistema nerviós.
Cada neurona està formada per un cos cel·lular del qual surten dos tipus de prolongacions: les dendrites, curtes i amb ramificacions arborescents, i l’axó, envoltat per la beina de mielina.
La funció principal de les neurones és conduir impulsos nerviosos.
Imatge: Composició feta per Reme Sanabria a partir d'una captura del vídeo"La neurona" de Near.
Encara que les neurones no arriben a tocar-se entre elles, estan en contínua comunicació utilitzant el finíssim espai sinàptic.
Quan una neurona transmet un impuls nerviós envia unes substàncies anomenades neurotransmissors des del seu axó fins a les dendrites de la seva neurona veïna.
Cada neurona estableix relació amb milers de neurones veïnes.
Quan naixem el sistema nerviós està gairebé complet, si bé aquest continua creixent, augmentant el nombre de connexions i la grandària de les neurones.
El cervell, encara que només comporta el 2% del pes total corporal d’una persona, reclama, en canvi, un consum del 20% de l’oxigen, per tal de poder mantenir la seva activitat contínua.
L'aportació de la neurociència
La neurociència és l’estudi multidisciplinar (biologia, genètica, electrofísica, informàtica, farmacologia…) del sistema nerviós central i que té per objectius, entre d’altres, els següents:
- Conèixer l’organització i funcionament del sistema nerviós i particularment del cervell humà.
- Determinar com el cervell es “construeix” durant el seu desenvolupament i els mecanismes responsables de l’aprenentatge.
- Trobar formes de prevenció i tractament de les disfuncions neurològiques.
Gràcies a l’aplicació de modernes tècniques d’imatge com la tomografia axial computada (TAC) i, especialment, per la ressonància magnètica (RM) que ens permet observar quines àrees del cervell s’activen mentre està realitzant qualsevol tipus d’activitat, s’està arribant a un millor coneixement, tot i que de moment incomplet, del complex funcionament del cos humà i molt concretament del sistema nerviós central.
Imatge: Composició de Reme Sanabria a partir d'imatges capturades del vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=bYC7VsnP0c8
A l’actualitat, la neurociència està en condicions de donar respostes a algunes de les incògnites generades en el món de l’educació al voltant de les dificultats d’aprenentatge.
Es comencen a conèixer les estructures, els circuits neuronals i els neurotransmissors implicats en determinades disfuncions que determinen l’aparició de trastorns de l’aprenentatge.
D’igual manera, es comença a observar com unes determinades actuacions des de l’entorn poden incidir en la superació d’aquestes dificultats.
Una de les aportacions de la neurociència que obre més expectatives per a la intervenció educativa, és el concepte de “plasticitat cerebral” .
En termes molt generals, el concepte de plasticitat cerebral , fa referència a la capacitat que demostra el cervell per a modificar estructures en funció de les experiències. D’aquesta forma, un cervell amb una alteració en una àrea determinada pot arribar a aconseguir, mitjançant una interacció i estimulació adequada, que una altra àrea no alterada assumeixi les funcions de l’àrea que si ho està, existint així la possibilitat de superar les dificultats que la persona manifestava com a conseqüència de l’alteració.
Els coneixements actuals recalquen la importància d’efectuar aquesta intervenció de seguida que es conegui l’existència de l’alteració i per tant, també és absolutament indispensable, realitzar una ràpida detecció d’aquestes dificultats.
Quan abans detectem abans estarem en situació d’actuar i de proporcionar la possibilitat d’ajudar a desenvolupar al màxim el potencial del nostre alumnat.
En aquest sentit l’Anna Sans Fitó, metgessa adjunta del Servei de Neurologia de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona on, a més a més, coordina la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge (UTAE), en el seu llibre Per què en costa tan aprendre? Trastorns de l'aprenentatge(2008)1) ens diu:
[…]
El tractament té com a objectiu que els nens puguin, malgrat la dificultat en una àrea específica, adquirir els coneixements fonamentals per aconseguir la titulació escolar. En alguns casos, fins i tot la formació universitària.
La reeducació durant l’educació primària pretén millorar la capacitat del nen per a un determinat aprenentatge, incidint en les funcions cerebrals deficients per mitjà de les ben desenvolupades. Posteriorment, en l’educació secundària, la capacitat de modificació o de plasticitat cerebral és molt baixa i la reeducació es basa fonamentalment en l’adaptació al trastorn i la recerca d’estratègies per compensar les dificultats.
El pronòstic a mitjà/llarg termini depèn de la detecció i tractament precoç i de l’adaptació escolar. Per abordar aquests trastorns de manera individual i global és imprescindible el treball coordinat de professionals de l’àmbit de les neurociències i l’educació.
Així doncs, hi ha una gran camí per recórrer. Fa falta formació en l'àmbit educatiu, sanitari i social. S'han d'utilitzar molts recursos i els resultats no es veuran d'un dia per l'altre, però és l'únic camí possible. Reconèixer la realitat és l'única manera de començar. No es pot continuar ignorant un 10/15 % dels nens i joves en edat escolar (és el percentatge actual de trastorns de l'aprenentatge entre la població infantil i juvenil segons estudis realitzats en diversos països; de moment, no es coneixen les xifres a Espanya). Humilment, crec que, ja que el cervell és la peça cabdal per a l'aprenentatge, l'apropament del món educatiu al coneixement neurobiològic és imprescindible.”
Què en penseu de les paraules de l’Anna Sans?
- Fa falta formació en aquest sentit? En quins àmbits: educatiu, sanitari, social…?
- Trobeu a faltar recursos? Quins?
- Teniu alguna proposta al respecte?
SANS FITÓ, Anna. Per què en costa tant aprendre? Trastorns de l'aprenentatge. 3a edició. Barcelona: Editorial Edebé, 2009. ISBN 978-84-236-8304-8.