La constitució d'un equip de professionals que impulsi i lideri el projecte dins el centre
Un procés participatiu requereix un lideratge que l'impulsi i el sostingui en el temps. Un lideratge responsable fonamentat en la cooperació, perquè liderar suposa dinamitzar un projecte que necessita dels altres per dur-lo a bon port. Com diu Inerarity 1), liderar “no es tanto una autoridad como una orientación que confiere sentido, proyecta hacia adelante y establece modalidades de coordinación entre los actores que cooperan en el proyecto. En definitiva: hace posible la acción colectiva allí donde antes no había más que un conjunto de operaciones descoordinadas". Si no s'estableix un mecanisme de cooperació i de coordinació dels esforços per dur endavant el projecte es pot generar, a la pràctica, un efecte de difusió de responsabilitats. La constitució d'un equip de professionals estable que es responsabilitzi del projecte és el motor que pot donar la força necessària per caminar i avançar conjuntament amb l'alumnat i les seves famílies.
El petit equip
Hi ha dues condicions que determinen la composició de l'equip que ha d'impulsar i desplegar el projecte:
- Ha d'estar constituït per un nombre no massa extens de professionals.
La dificultat per posar-se d'acord en la resposta que s'ha de donar a l'alumne és quelcom comú en molts centres. Els conflictes amb els alumnes es tornen recurrents i cada cop es fa més difícil convenir col·lectivament quines han de ser les estratègies per afrontar aquestes situacions. Impulsar un projecte i constituir un equip reduït de persones que puguin arribar a actuar de manera coordinada i permanent en el temps és un procediment d'intervenció que afavoreix:
- La coherència en les actuacions dels professionals implicats en el cas. Un marc més acotat i compartit d'actuació no requereix haver d'esperar el consens del conjunt de professionals del centre per començar a facilitar una resposta més ajustada al noi o a la noia. Sovint el repte més ambiciós i més complex d'aconseguir una visió compartida de tots els professionals obstaculitza la possibilitat d'atendre l'alumne.
- La creació d'un espai de cohesió en relació amb el cas que proporcioni un context estable on s'esdevinguin les relacions de l'alumne i de la seva família amb la institució.
- La proximitat dels professionals:
Amb el projecte es pretén aconseguir un nou tipus de relació amb l'alumne. S'ha de considerar que el punt de partida d'aquest alumne és la desconfiança que sent i ens expressa amb els seus actes. Per tant, si pretenem iniciar una nova relació és imprescindible desactivar la seva actitud de desconfiança i això requereix poder aproximar-se al noi o a la noia d'una manera diferent per tal que la proximitat sigui possible. Ha de ser diferent de la que s'ha desenvolupat fins al moment, ja que no es poden esperar respostes diferents en l'alumne si l'adult repeteix sempre la mateixa manera de relacionar-se amb ell.
Una relació de proximitat amb l'alumne exigeix d'una relació estable i regular amb ell.
Des d'un bon començament convé instaurar i sostenir aquesta referència estable amb un professional del centre. Quants més professionals que siguin pròxims i significatius per a l'alumne formin part del petit equip, millor, ja que poden articular les seves respectives capacitats de fer vincle amb l'alumne i amb la seva família, compartint allò que coneixen del cas. Però en moltes ocasions no és possible disposar d'un grup de professionals que se sentin propers a l'alumne i que, al mateix temps, l'alumne se senti proper a ells. Per això, cal aconseguir identificar quins professionals se senten pròxims al cas i, en particular, saber entre aquests professionals, qui té o pot arribar a tenir una relació de proximitat amb l'alumne, ja que, d'aquesta manera, es tenen moltes més oportunitats que el rebuig o la inhibició de l'alumne a les propostes que se li plantegin no apareguin.
En funció de les circumstàncies i del moment, aquesta persona de proximitat pot ser el tutor actual, el mestre o la mestra de suport, el professor orientador, un professional de primària en el cas d'un alumne que inicia la secundària. En aquest sentit, oferir la possibilitat que l'alumne pugui escollir el professional de proximitat (entre els professionals amb condicions de ser acceptats per l'alumne) incrementa molt més la implicació del noi.
En el pitjor dels casos un centre es pot trobar amb la circumstància de no disposar de professionals de proximitat. En aquesta darrera situació, s'ha de poder comptar amb les persones que han estat importants per a l'alumne en el curs anterior. Aquestes persones que han fet vincle en un temps anterior han de poder participar inicialment com a "persones pont" entre el noi o la noia i els nous adults que han d'interactuar i tractar amb ell o ella. Aquesta és una estratègia propícia per reduir la desconfiança en situacions en què no es disposa de persones de proximitat.
El petit equip està format per un grup reduït de professionals: el tutor i/o el professional de proximitat, quan no coincideix amb el tutor, el psicopedagog de l'EAP, el psicopedagog del centre, l'auxiliar/vetllador i un membre de l'equip directiu.
En el marc del petit equip s'escull el professional de referència i de confiança o el que és susceptible d'oferir més confiança a l'alumne, d'entre els diferents adults que puguin ser més propers per a l'alumne.
S'ha d'establir un referent del cas. És el professional que dinamitza el procés d'acompanyament des de l'equip. Per la posició que ocupa a la xarxa, pel vincle amb el centre i per la perspectiva global que té sobre el cas, sovint s'assigna aquesta funció al professional de l'EAP. Tot i això, altres professionals poden assumir també aquesta funció, d'acord amb les característiques i circumstàncies del cas.
El petit equip té un caràcter estable i es reuneix amb regularitat.
La funció del professional de proximitat
La funció fonamental del professional de proximitat és la de facilitació. El Diccionari de la Llengua Catalana dóna dues accepcions al terme facilitar. Una relativa a fer fàcil, menys dificultós (alguna cosa o l'assoliment d'una finalitat) i una altra relacionada amb el fet de proporcionar alguna cosa a algú. Ambdues accepcions tenen molt a veure amb el concepte de facilitació que es proposa en aquest apartat.
Es tracta de posar en joc les actuacions adients per implicar l'alumne i la seva família en un projecte en el qual l'alumne pugui arribar a assolir les metes i els compromisos personals que tinguin sentit per a ell i, al mateix temps, que això ho pugui fer amb l'ajut d'un adult que és significatiu en la seva vida escolar i al mateix temps facilitador de la vida escolar. D'aquesta manera es facilita la mediació entre les dificultats i les expectatives, entre la realitat interna i les exigències de l'exterior. Per a aquests alumnes la doble dimensió educativa i d'orientació pren una importància cabdal: educar implica tenir presents els aspectes personals, relacionals i afectius de l'alumne i no tan sols els àmbits relatius a la formació específica de cada matèria o àrea. El professional de referència (amb l'ajuda del tutor) ha de poder articular aquesta tensió entre educació i instrucció. En aquesta doble dimensió és on se situa la funció de facilitació.
El professional de proximitat pot facilitar:
Un punt des d'on l'alumne pot situar-se per no sentir-se perdut, sense una brúixola que marqui un nord cap a on dirigir els passos. Quan un jove experimenta un sentiment de desorientació perquè no disposa de l'acompanyament de la persones que el pugui orientar, allò que experimenta veritablement és una experiència de desvinculació. Però si l'adolescent pot mantenir un vincle de confiança amb aquest punt cardinal que és l'adult de referència podrà mirar el futur i no se sentirà desorientat.
Les condicions pedagògiques perquè l'alumne participi en la planificació del seu aprenentatge i en la seva avaluació. Assolint compromisos i responsabilitats. Identificant i adonant-se dels punts forts i els punts febles en el procés.
Tant els aspectes educatius i d'orientació com els curriculars, els metodològics i els organitzatius s'han de poder articular al voltant d'una idea fonamental per a aquest tipus d'alumnes: el disseny i el desenvolupament d'un projecte personal. L'alumne ha de poder assumir el seu propi projecte de futur mitjançant un treball d'anticipació. En altres termes, ha de poder elaborar certes expectatives que li permetin representar el futur d'una manera més positiva.
En aquest futur proper ha de poder situar una imatge apreciable de si mateix. Poder sostenir aquesta imatge és d'especial importància perquè emergeixin nous interessos i ocupacions. Aquesta imatge té un efecte regulador per a l'alumne ja que li permet exercir un tall en el seu "historial conductual" i, en conseqüència, tenir una alternativa davant la destinació funesta que probablement li reserven els comportaments no regulats que han caracteritzat la seva vida escolar i social. En aquesta situació, tant el tutor com el professional de referència (que quan no coincideix amb la persona del tutor pot complir una funció de cotutor) poden esdevenir figures de confiança que siguin un suport per dur a terme aquest projecte, ajudant que sigui el propi alumne qui es marqui el sentit del projecte, donant-li suport i acompanyant-lo perquè el pugui elaborar i ajudant-lo a enfrontar els sentiments de fracàs i d'impossibilitat.
La conversa regular del petit equip
Ja s'ha expressat que el treball en equip troba una de les seves arrels en les perspectives que defensen la reflexió des de l'acció. En aquesta perspectiva, la conversa regular entre els professionals ocupa un lloc central en el procés, pel fet que és un instrument que promou la reflexió de l'equip des de la pròpia pràctica educativa.
La conversa interprofessional és un procés de comunicació en el qual, de manera constant, es negocien les interpretacions entre els interlocutors que no es pot reduir a un flux d'informacions que es traspassen que substitueixi la implicació ètica que tot procés de comunicació comporta. S'ha de concebre la conversa interprofessional com un intercanvi comunicatiu igualitari entre les persones que hi participen, on les aportacions de cadascun són valuoses d'acord amb els arguments que les sustenten i no en funció del lloc o del rol dels interlocutors.
La conversa entre els professionals del petit equip no pot ésser ni puntual, ni episòdica, ni intermitent. Donar una continuïtat i regularitat a la conversa implica la voluntat de sostenir-la 2) i, en conseqüència, la voluntat de mantenir una disciplina i un compromís en el treball. La conversa, quan és regular en el temps permet a l'equip elaborar les respostes i les actuacions, evitant, d'aquesta manera, precipitar-se en les decisions. En incorporar en la pràctica un temps per pensar i conversar es possibilita un efecte de separació de l'equip respecte de la inèrcia institucional: s'aconsegueix una distància en relació amb els esdeveniments quotidians que sovint absorbeixen l'acció educativa que pot quedar atrapada en la urgència del dia a dia.
Es pot consultar a: http://w2.bcn.cat/bcnmetropolis/arxiu/es/page646e.html?id=21&ui=41