Mòdul 3 - Pràctica 3

La participació de l'alumne i el consentiment a l'acció educativa és una condició bàsica perquè tinguin lloc els processos escolars. Entenem consentiment com “un acte íntim, però mai solitari. Implica una relació, moviment de dir sí a l'altre, o de dir-se sí junts… La paraula consentiment, suposa un estar d'acord, un con-sentiment, un sentir junts”. ¹⁾

Però aquesta afirmació, que sembla tan evident, sovint es dóna per massa implícita i s'atribueix a l'alumnat una adhesió incondicional al projecte que han pensat, dissenyat i aplicat per a ells els adults. El consentiment no és quelcom natural, no es pot obligar ningú a desitjar i tenir interès per quelcom que no ha escollit aprendre. Per tant, l'entorn educatiu ha de crear les condicions per aconseguir que el subjecte educatiu es faci responsable del seu sentiment de la vida, el seu malestar, les seves conductes i la seva formació.

Si aquesta responsabilització és necessària en tots els alumnes, perquè sense consentiment no es produeix aprenentatge, en el cas de l'alumnat amb dificultats de regulació del comportament esdevé molt més necessari. Tanmateix, aquests alumnes són precisament els que hi tenen més dificultats i més aviat el que ofereixen al docent és la seva desconfiança i el seu rebuig a l'acció educativa.

Amb aquests nois o noies el consentiment i el procés de responsabilització ha de construir-se i per això cal un temps i un lloc d'acollida on es pugui edificar. Això només és possible amb un acord -mai permanent i que ha de ser renovat- en relació amb allò que es pot fer o no fer, dir o no dir, com fer-ho, amb qui, amb què ²⁾. En altres termes, acceptant una mínima estructura de participació de l'alumnat. Per això:

Cal un espai educatiu que ofereixi als alumnes oportunitats de participació en activitats on puguin escollir fer o voler alguna cosa: saber, parlar, aprendre, relacionar-se, etc. Es tracta, doncs, de facilitar condicions perquè tinguin la possibilitat i el desig de parlar sobre el seu malestar i el desig i interès per formar-se. Davant les diferents situacions que esdevinguin a diari, els professionals han d'aprofitar les oportunitats que els alumnes els ofereixen quan aquestes eleccions i consentiments es manifesten a través de les activitats i situacions de participació o conflicte.

Sovint es troben molts obstacles, bloqueigs i retrocessos en aquest procés. Quan això succeeix es requereix una posició d'espera i acompanyament més que d'imposició. Si la resposta passa per una demanda imperativa, la inflexibilitat del professional es confrontarà amb la inflexibilitat de l'alumne.

Una demanda insistent o intrusiva genera immediatament un rebuig i s'obstaculitza la possibilitat que emergeixi una demanda pròpia: de parlar, de sortir un moment de l'aula, de conversar més tard, de voler parlar amb algú de la seva confiança.

Per aquesta raó davant aquesta situació de repetició convé remetre l'alumne al seu consentiment inicial i no exclusivament a una norma social instituïda en nom d'un ideal o d'un suposat bé per al subjecte. S'apel·la al consentiment que el noi o la noia ha donat per deixar d'actuar, per parlar en lloc d'actuar. En el moment que hi ha una subjectivització del problema i es reconeix el propi malestar i la responsabilitat que té el subjecte, s'estableix un llaç social amb l'altre al qual se li confia parlar sobre el propi patiment: el consentiment es torna a instaurar i obre el pas a nous intercanvis.

Les situacions i condicions educatives han de promoure que l'alumnat faci eleccions, prengui decisions; en definitiva, pensi sobre ell mateix, els altres i les situacions que el condueixin progressivament a establir, restaurar i produir vincles socials ³⁾. Això es possible si l'acompanyem en aquest camí amb l'objectiu que les conductes d'actuació es puguin transformar progressivament en conductes de pensament.

Vinyeta de Francesco Tonucci

La rigidesa i l'homogeneïtat dels sistemes és un obstacle per poder atendre les necessitats dels alumnes amb alteracions greus de la conducta. Per això la flexibilització (en les exigències i demandes que es fan a l'alumne, en les metodologies de treball a l'aula i en els continguts d'aprenentatge) és un element afavoridor d'aquest procés de transformació.

El reconeixement i el respecte a la participació, els interessos i les decisions dels alumnes és fonamental per a l'establiment de vincles de confiança que és en el que se sustenta la possibilitat que s'instauri la relació educativa.

L'acompanyament és el concepte que respon a la pregunta de què fer en l'atenció integral de l'alumnat amb dificultats de regulació del comportament. És un concepte que dóna compte tant de la disposició dels professionals de proximitat, com de l'orientació que prenen una vegada entesa la naturalesa del principal problema emocional que sol obstaculitzar -en la pràctica professional- la comprensió i l'atenció dels reptes i les necessitats d'aquests alumnes i, en general, dels joves en l'època actual.

Acompanyar és fonamentalment l'acció de caminar al costat d'algú, fent-li costat i compartir una part, encara que sigui petita, de la seva vida, és compartir el camí i les experiències. No per controlar ni per protegir a fi d'evitar l'aparició de riscos ⁴⁾. En el nostre cas és caminar amb algú per tal que pugui elaborar el seu malestar i transformar les seves conductes. Acompanyar-lo en el seu procés de transformació en un subjecte d'aprenentatge.

Acompanyar, doncs, és intercedir entre la institució, els professionals, els alumnes, les famílies i les persones amb dificultats de regulació del comportament que tenen fortes dificultats per conviure en una època que posa molts obstacles per gaudir d'una vida en comú. En efecte, la postmodernitat ordena, amb expectatives molt obertes, la vida de les persones i les dinàmiques comunitàries en compartiments estancs, complexos i fragmentats. Les vivències en l'època actual són plenes d'incertesa i de risc, on la personalitat és un bricolatge d'experiències i d'esdeveniments.

L'acompanyament aporta a les persones acompanyades suport i els ofereix mediació amb els entorns que puguin potenciar la seva vulnerabilitat i fragilitat. Cal trobar les maneres d'acompanyar els processos educatius i mantenir una visió global de les actuacions(tutorials, d'aprenentatge, disciplinàries…) que s'implementen per tal de fer possible aquest acompanyament.

Aquesta situació concreta la funció de protecció que els professionals i els centres han de dispensar a un alumnat que viu en una important soledat i aïllament. L'angoixa del seu fracàs personal i, sovint, les postures de suficiència, d'autonomia, fins i tot d'enfrontament, són la manera que troba de defensar-se de tot plegat.

La falta d'expressió del seu patiment i la manca de narrativa de la història vital necessiten un temps ampli per a la construcció dinàmica d'una conversa que restableixi els lligams amb els altres i la relació amb les dificultats pròpies de créixer. El procés de millora de les dificultats de regulació del comportament és llarg, els moments de conflicte agut es repeteixen en el temps. Per això és important que es puguin planificar els espais de trobada, amb l'alumne, la família, el propi tutor del centre i els especialistes que intervenen que evoquin el sentir-se acompanyat en l'afrontament de les dificultats i dels moments de conflicte.

És idoni que els recursos professionals es puguin pensar i organitzar tenint present el concepte d'acompanyament: es podria parlar d'un acompanyament en xarxa ⁵⁾

Introduir el concepte d'acompanyament en la pràctica educativa i psicopedagògica atorga nous llocs i posicions, tant a les persones que acompanyen com a qui és acompanyat. Es passa d'una actuació professional que entén l'ajuda com un oferiment d'allò que se suposa és el bé per a l'alumne (nosaltres, els adults sabem què et passa i què és el que et convé) a una intervenció que concep l'ajuda com un acompanyament des de la responsabilitat i la subjectivitat del propi alumne.

La primera opció situa i instal·la -encara molt més- l'alumne en la seva posició passiva, en la qual són els altres els responsables d'allò que li succeeix. En canvi, des de l'opció de l'acompanyament se'l ressitua en un lloc on ha d'escollir i responsabilitzar-se: un lloc on pren una posició més activa en el camí d'anar–se transformant.

Es tracta d'ajudar a reinstaurar el temps per comprendre que és el que dóna la possibilitat de pensar i reflexionar sobre les pròpies conductes i a transformar la manera d'expressar el malestar. No es tracta, doncs, només d'ensenyar habilitats (socials i relacionals) sinó també d'ajudar-los a tenir els recursos personals per poder pensar, elaborar els seus malestars i construir noves maneres de relacionar-se.

Perquè aquests processos d'elaboració i de transformació de les conductes es puguin donar és essencial la nostra ajuda i acompanyament, que té com a funció:

• Ajudar-los a entendre què els passa i a connectar amb els propis sentiments.
• Ajudar-los a sostenir la tensió i el dolor mental que en moltes ocasions els representa la relació amb els altres i les experiències i esdeveniments vitals que els angoixen i neguitegen.
• Adquirir recursos que els possibilitin pensar per si mateixos i poder trobar altres maneres d'estar en el món.