Mòdul 2 - Pràctica 1

El desenvolupament de l’autocontrol i de la regulació de la conducta és un procés que segueix algunes premisses que convé conèixer per comprendre els infants. Aquestes idees bàsiques són les següents (Mah, 2008):

1. El desenvolupament succeeix en etapes.
2. Existeixen períodes crítics per al desenvolupament. En aquests moments, la persona és més vulnerable al dany o bé està més disponible per al creixement.
3. Els canvis quantitatius s’avancen als canvis qualitatius. Petits increments en la quantitat avancen diferències qualitativament significatives o moviments cap a un altre estadi.
4. El desenvolupament és seqüencial, segueix un ordre.
5. El desenvolupament és progressiu. El desenvolupament de les etapes primerenques fonamenta el desenvolupament de les etapes més tardanes.
6. Saltar etapes o passar-les massa de pressa no funciona i fa mal.
7. L’estrès excessiu, l’abús o el trauma pot frenar o, fins i tot, endarrerir el desenvolupament.
8. El desenvolupament es reafirma amb el temps.
9. La resiliència impulsa, completa i reestimula el desenvolupament després de períodes d’endarreriment o estancament.
10. Quan les necessitats de desenvolupament d’un estadi s'han completat, s’avançarà cap a un altre estadi.

Les paraules que “tornen” els adults “dibuixen” mentalment els desigs o es transformen en els primers símbols del pensament. Les interaccions emocionals són la base de més d’una de les habilitats intel·lectuals, incloent-hi la creativitat i el pensament abstracte.

Paral·lelament, al costat de les interaccions emocionals, creix el sentit moral del bé i del mal, l’habilitat per comprendre els sentiments dels altres o el comportament altruista. Els infants aprenen de l’experiència de ser cuidats per un altre que percep que els seus sentiments són importants.

La diferència entre un infant que pot regular el seu estat d’ànim, les emocions i el comportament i l'infant que no pot, és la percepció d’infortuni que sent aquest darrer davant la frustració més petita. Els nens hàbils són capaços de fer canvis ràpids d’emocions i gests, poden negociar i parlar de com se senten. Els nens poc hàbils tendeixen a explotar o a fugir com a resposta davant l’adversitat més petita.

Per comprendre el desenvolupament conjunt de les emocions, el pensament i el comportament, ens són molt útils les fases del desenvolupament emocional funcional definides per Greenspan i Greenspan (1997). Aquest autor, d’una forma senzilla, ens ajuda a traçar un camí evolutiu on el nen pot quedar “encallat” com ho pot fer en altres àrees del seu desenvolupament.

Les fases del desenvolupament emocional funcional, de forma resumida, són les següents:

• Primera fase: regulació i interès per al món. (Del naixement als tres mesos).

En els primers mesos de vida, els nadons aprenen a mostrar al món les seves emocions a partir de les pròpies sensacions internes. Cada nen o nena respon a la seva manera a les primeres experiències sensorials i els adults responen a aquestes primeres mostres d’emocions, habitualment, de forma eficaç i entenedora.

En aquesta primera fase, el nadó aprèn a mirar, escoltar i estar en calma.

• Segona fase: relacionar-se i desenvolupar l’empatia. (Dels dos als set mesos).

Com a conseqüència d’aquesta possibilitat de mirar, escoltar i estar en calma, els nadons s’interessen cada cop més per les persones que els envolten i s’impliquen en la relació, fent distincions entre els cuidadors més importants i els que no ho són. Els nens miren les cares dels adults i retornen expressions i somriures.

En aquesta segona fase, l'infant aprèn a sentir-se proper als altres.

• Tercera fase: interacció bidireccional i propòsit comunicatiu. (Dels tres als deu mesos).

Cap els sis mesos, els nadons comencen a transformar les emocions en senyals comunicatives. Mitjançant els intercanvis amb els adults els nens comencen a involucrar-se en una interacció bidireccional que constitueix una cadena comunicativa.

Un nadó que domina aquesta competència pot començar a comunicar-se sense paraules i a expressar el que vol.

En aquest moment de comunicació recíproca, es va desenvolupant la lògica i les relacions de causalitat. El sentit de les pròpies accions va creixent i, paral·lelament, les intencions i la pròpia identitat.

En aquesta tercera fase, el nadó aprèn a comunicar-se sense paraules.

• Quarta fase: resolució social de problemes, regulació de l’humor i el desenvolupament de la pròpia identitat. (Dels nou als divuit mesos).

En aquesta fase els nens actuen seguint patrons de comportament que impliquen quatre o cinc seqüències per obtenir un resultat concret. El reconeixement d’aquests patrons socials i la certesa que funcionen conjuntament es van interioritzant abans que el nadó comenci a parlar.

L’intercanvi diari d’experiències, problemes i petites baralles permet al nen o a la nena aprendre a modular emocions extremes i a mostrar-les abans que es facin insostenibles.

En el procés de resolució múltiple de problemes, l'infant mostra una gran quantitat de desigs i sentiments que modulats formaran el sentit de la identitat pròpia, diferenciada de la dels altres.

En aquesta quarta fase, l'infant aprèn a resoldre problemes conjuntament amb els altres.

• Cinquena fase: construcció d’idees emocionals i ús de paraules. (Dels divuit als trenta-sis mesos).

Quan el nen o la nena comença a formar-se imatges mentals, també comença a formar-se idees sobre el que vol, el que necessita i, també, sobre les seves emocions.

L'infant, al marge d’experimentar una emoció, pot tenir idees sobre l’emoció i pot posar paraules al que sent o pensa. Els infants, quan escolten els altres posant paraules a les seves emocions, aprenen a identificar i descriure les seves pròpies emocions. En aquesta etapa ho fan d’una forma senzilla; i més endavant, d’una forma més complexa.

L'infant a aquesta edat és capaç de tornar un somriure a un adult que li pregunta: “Estàs content?” o de mostrar-se emmurriat quan sent la paraula enfadat.

En aquesta cinquena fase, si els esforços del nen o la nena són rebuts amb empatia i amplificats, es consolida la connexió entre els sentiments i les paraules.

• Sisena fase: el raonament emocional, l’origen de la imaginació, el sentit de la realitat i l’autoestima. (Dels trenta als quaranta-vuit mesos).

Un cop l'infant pot etiquetar les emocions, guanya en l’habilitat de pensar en aquestes imatges. Això li permet elevar les connexions entre el que fa i el que sent, les frases poden expressar fins i tot l’atribució que fa del seu estat emocional: “Estic enfadat perquè no vols jugar amb mi”

Aquest habilitat construeix ponts cap el futur pensament abstracte. Les experiències físiques de causa-efecte, passen a ser experiències mentals de causa-efecte.

En aquesta sisena fase: l'infant aprèn a raonar sobre ell mateix i a comprendre el raonament dels altres.

Aquest procés, per a alguns nens pot ser un camí senzill, gràcies a l’ajut i l’empatia dels adults. Per a d'altres, potser un camí ple d’entrebancs i giragonses per dues raons fonamentals. En primer terme trobem les vulnerabilitats neurobiològiques que tenen alguns nens, aquestes vulnerabilitats, com ara el trastorn de l’espectre autista o el TDAH, poden crear obstacles en la seva relació amb els altres i, per tant, necessiten més ajut per assolir les fites que hem descrit abans.

En segon terme, altres nens poden no disposar d’adults acollidors o estar en entorns que no estimulin el desenvolupament de l’autocontrol i l’adaptació. Quan l'infant està en un medi amb regles irregulars, disciplina arbitrària, adults emocionalment inaccessibles, horaris i estructures inestables, comunicació ineficaç, triangulació, secrets, rols i límits inestables, pot actuar en conseqüència, estar de mal humor i mostrar-se desafiant i explosiu.