El desenvolupament de la vinculació i la resiliència.

Des de la vinculació

Un paper important que cal destacar és el procés d’aferrament, la vinculació amb la persona adulta, que proporciona seguretat, afectivitat i control, molt especialment durant la primera infància.

Durant els darrers quaranta anys la teoria de l’aferrament ha constituït un paradigma fonamental per comprendre el desenvolupament emocional i social de les persones. John Bowlby (1988) és considerat l’impulsor d’aquesta teoria, que al llarg dels anys va agafant més força a causa de les múltiples investigacions que diversos autors han elaborat sobre aquest tema. De totes es desprèn la importància de les relacions primerenques, perquè estan relacionades directament amb el procés de socialització i les seves conseqüències en relació amb les expectatives i les respostes infantils a l’escola.

Els nens petits estan biològicament predisposats des del naixement a establir vincles emocionals forts amb una altra persona (amb la figura principal) i a buscar seguretat en la seva presència. El context d’aquesta relació va més enllà de la necessitat de supervivència pel que fa a l’aliment, a l’escalfor i a la protecció; exigeix proximitat. Independentment de les necessitats bàsiques, la proximitat, el contacte i l’estima proporcionen al nadó una base segura que li permet explorar l’entorn i resoldre progressivament l’estrès causat per situacions de cansament, incomoditat, por o sorpresa.

Bion (1967) ofereix un marc conceptual en què descriu el procés pel qual un nadó desconeixedor del món exterior i del futur viu les seves necessitats de manera desbordant. Per Bion, una mare prou sensible comprèn la desesperació de l’infant, tolera l’ansietat i li dóna resposta d’una manera que transmet confiança, comprensió i contenció.

Si per diverses raons les necessitats dels infants no estan ben resoltes en aquesta forma d’actuar, es poden produir conductes d’aferrament que comportin vincles en què la base està construïda des de l’ambivalència o fins i tot des de la inseguretat en la relació amb l’adult i, per tant, queden compromeses l’exploració de les experiències socials i les reaccions personals posteriors.

La teoria de l’aferrament estableix un marc de suport a la figura docent, perquè convida a canviar significativament la resposta institucional davant dels alumnes amb dificultats de regulació del comportament. Tenir una comprensió més gran de la importància de les relacions primerenques relacionades directament amb les expectatives i les respostes dels alumnes a l’escola ens pot ajudar a elaborar respostes educatives adequades a les necessitats de cadascun.

D’acord amb la teoria de l’aferrament, Geddes (2006) presenta el triangle de l’aprenentatge, que reflecteix les relacions entre l’alumnat, el professorat i la tasca.

Triangle de l'aprenentatge

Triangle de l’aprenentatge. Reflecteix gràficament les relacions entre l’alumnat, el professorat i la tasca.

Els alumnes amb una base segura poden establir bones vinculacions i ben equilibrades amb el seu professorat, entre iguals i amb el treball escolar, i mostrar un creixement emocional adequat, un bon desenvolupament social i una progressiva transició cap al món adult.

Quan els vincles afectius són insegurs, poden anar a la deriva i traduir-se en vinculacions evitatives, ambivalents o desorganitzades. El triangle de l’aprenentatge es desfigura, aquests alumnes poden mostrar molt més interès en la relació amb el professorat i mostrar indiferència en la relació entre iguals, o bé quedar-se atrapats en la tasca escolar i deixar a banda les relacions socials entre el professorat i els companys de l’aula.

Una base insegura repercuteix en l’experiència bàsica del que més necessiten els nens i nenes, com ara la seguretat davant l’amenaça emocional o física. I en aquesta situació, l’adaptació a l’escola representa per a ells un desavantatge important, però no impossible de superar si el centre educatiu disposa de mestres presents i disponibles, persones amb qui els infants amb aquestes característiques puguin recuperar la confiança i la seguretat amb els adults i establir-hi vincles positius que generin bases segures per a les relacions socials i l’aprenentatge.

Des de la resiliència

La vinculació sempre es dóna quan l’infant se sent estimat i reconegut pel pare, la mare o la persona que en tingui cura. És en aquest vincle que es comencen a generar els espais constructors de resiliència que cada infant desenvolupa, segons els diversos esdeveniments de la vida més o menys favorables, i així es va construint la seva pròpia història.

En el marc de les investigacions d’epidemiologia social s’observa que no totes les persones sotmeses a situacions de risc pateixen de la mateixa manera. Aquest fenomen s’anomena actualment resiliència.

Segons Edith Grotberg (1998), “[…] per resiliència s’entén la capacitat de l’ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, per superar-les i transformar-se positivament arran d’aquestes experiències”.

Una prova científica rellevant n’és l’estudi longitudinal que va fer la psicòloga Emmy Werner de la Universitat de Califòrnia, a Davis (EUA). El seu estudi es va dur a terme amb més de 500 infants de Kauai sense família i sense estudis. Vivien a Hawaii en situacions de mancança. Vint anys després va poder comprovar que el vuitanta per cent dels infants s’havien desenvolupat amb total normalitat. La investigadora va constatar que aquests infants, a diferència del vint per cent restant, havien tingut un tutor de resiliència, un instructor que els va acollir, que els va protegir i els va ajudar a situar-se a l’escola i a la vida.

En l’àmbit educatiu, s’entén que cada persona té una capacitat per a la resiliència que ha de ser reconeguda.

Les institucions educatives són ambients decisius perquè les persones desenvolupin la capacitat de sobreposar-se a l’adversitat, s’adaptin i adquireixin les competències necessàries per viure adequadament en l’àmbit social, acadèmic i vocacional. És a dir, que aquesta capacitat resilient es pot manifestar o no d’acord amb la interacció de la persona amb el seu entorn.

A partir d’aquesta constatació, segons Edith Grotberg (1977), podem parlar dels pilars de la resiliència i de les fonts interactives de la resiliència, tal com es mostra en la taula següent.

Pilars de la resiliència Fonts interactives
Autoestima consistent Jo tinc en el meu entorn social persones en qui confio i que m’estimen incondicionalment
Introspecció
Independència Jo sóc i jo estic parlen de la fortalesa intrapsíquica i de les condicions personals. Sóc una persona respectuosa amb mi mateixa i amb els altres. Estic disposada a responsabilitzar-me dels meus actes i confio que tot sortirà bé.
Capacitat de relacionar-se
Iniciativa
Humor
Creativitat
Moralitat Jo puc buscar la manera de resoldre els meus problemes, i trobar algú que m’ajudi quan ho necessito.
Capacitat de pensament crític
L’aparició o no dels pilars de la resiliència i de les fonts interactives que la fan possible, dependrà sempre de la interacció de la persona i el seu entorn social.

El vincle té una relació molt estreta amb la resiliència, la qual, només es produeix en funció dels processos socials, no s’adquireix de manera natural en el desenvolupament evolutiu de l’infant, perquè depèn de les qualitats interactives del subjecte amb els altres.

Els vincles generen resiliència, la resiliència genera vincles. Aquest és un procés interactiu important, constant i molt necessari per ajudar a aconseguir un desenvolupament harmònic en l’alumne que mostra dificultats de regulació del comportament.

  • BOWLBY, J. (2006). Vínculos afectivos: Formación desarrollo y pérdida. Madrid. Morata.
  • BION, W. (1967). “A theory of Thinking” Second Thoughts: Selected papers on Psychoanalysis. Londres. Karnac.
  • GEDDES, H. (2010). El apego en el aula. Barcelona. Ed. Graó.
  • GROTBER, E. (1977). La resiliencia en acción treball presentat en el Seminari Internacional sobre Aplicació del Concepte de Resiliència en Projectes Socials. Universitat Nacional de Lanús. Fundació Van Leer, 1997.
  • WERNER, E. E i SMITH, R.S. (1992). Overcoming the Odds: High-Risk Children from birth to adulthood. Nova York. Cornell University Press.