El desenvolupament de la socialització

L’infant inicia el seu procés de socialització a partir de les relacions amb les persones més properes: el pare, la mare i la família. Aquesta socialització primària esdevé fonamental perquè pugui assolir amb facilitat el procés d’escolarització, en què relacions personals noves ompliran de sentit la seva vida.

Des dels primers moments de vida, el cervell té una activitat molt elevada, es parla d’unes 10.000 sinapsis per minut, qualsevol informació dóna pas a la següent, sigui o no favorable. Segons Cyrulnik (2009), al cap de vint-i-set setmanes ja s’elaboren els primers aprenentatges de les emocions.

Durant la gestació, la mediadora entre l’entorn i l’infant és la mare. La seva manera d’expressar-se emocionalment té una importància cabdal per al procés de vinculació i socialització primària del seu fill o filla. És en aquest punt que el pare, la família i la societat en general tenen una gran responsabilitat, perquè han de facilitar a la mare la possibilitat de tenir una gestació acurada tant en l’àmbit mèdic com en l’àmbit social. La mare és la primera tutora, i necessita oferir a l’infant un entorn favorable, on se senti estimat i acollit per ella i també per totes les persones que li són més properes, en un ambient segur que proporcioni una societat que entén la importància de donar suport a aquest nou infant que ja forma part de la societat on viu i que hi pertany amb plens drets.

Perquè un nen o nena pugui créixer de manera equilibrada, en el desenvolupament de la seva socialització necessita tenir a la vora adults competents que li transmetin confiança i seguretat, que li donin protecció sense minvar la seva capacitat de descobrir, d’equivocar-se, de tornar a començar, que l’ajudin a trobar els seus límits, amb afecte i amb respecte.

Des d’una visió ecològica, és a partir de la quotidianitat que la família i l’escola ajuden a fer avançar l’infant en la millora del seu desenvolupament evolutiu de manera progressiva, mitjançant una intervenció coherent, que li doni seguretat en el seu funcionament quotidià.

Parlar d’intervenció coherent, però, significa que els adults han de mostrar un bon control emocional davant de cadascun dels reptes que els infants plantegen tant a la família com a l'escola. També significa que els adults de referència són o volen ser coneixedors de la manera d’expressar la forma de ser de cada infant en relació amb el seu temperament, el procés de socialització, de vinculació, i el seu desenvolupament moral durant els primers anys de vida. Això suposa que l’adult ha de tenir temperància i esperança. Temperància per reconduir les seves pròpies inseguretats pel que fa a les estratègies educatives, i esperança per no deixar-se vèncer quan el desànim embolcalla situacions que semblen difícils de resoldre.

Processos involucrats en el desenvolupament de socialització

Per poder comprendre la dimensió del procés de socialització, López (1991) ressalta tres processos paral·lels, relacionats entre si, que ens ajuden a distingir les diverses adquisicions socials:

  • Els processos mentals.
  • Els processos afectius.
  • Els processos conductuals.

Per aquest autor, els processos mentals de socialització són múltiples i diversos i permeten que l’infant entengui com és el seu entorn social, que es comuniqui de manera assertiva i que es comporti tal com s’espera d’ell. En aquest llarg camí l’adquisició de coneixements sobre valors, normes i costums es transmet des de la família i posteriorment també des de l’escola. Aquests processos mentals tenen una importància vital durant els primers anys de vida, perquè configuren el reconeixement de les persones, el d’un mateix, la identitat personal i el rol distintiu de cadascú.

Per aconseguir un procés afectiu que concordi amb l’edat evolutiva de l’infant, hi tenen un paper destacat els elements següents:

  • L’empatia, perquè li permet adquirir la capacitat de reconeixement de l’estat emocional de l’altre.
  • L’aferrament, perquè li proporciona la vinculació amb la persona adulta.
  • Les relacions significatives i d’amistat entre iguals, per ampliar les possibilitats de socialització.

El control sobre la mateixa conducta és un procés de socialització que es du a terme mitjançant l’aprenentatge de normes i habilitats socials que permeten que l’infant entengui “què és el que està bé i el que no ho està”. És la manera com l’infant va adquirint control sobre la seva pròpia conducta i l’ajuda a sentir-se motivat per actuar de forma adequada.

Destaquem que la transmissió de valors i normes s’inicia des del naixement, però el seu veritable desenvolupament i pràctica tenen lloc a partir dels 2 anys.

Un paper important que cal destacar és el procés d’aferrament, la vinculació amb la persona adulta, que proporciona seguretat, afectivitat i control, molt especialment durant la primera infància.

  • CYRULNIK, B. (2009): Jornadas Europeas sobre resiliencia: Trauma i Resiliencia. Barcelona. Institut Francès.
  • LÓPEZ, F. (1991) Desarrollo social y de la personalidad, en: PALACIOS, J; MARCHESI, A. i COLL, C. Desarrollo psicológico o educación. Madrid: Alianza. pp 99-112.
  • GEDDES, H. El apego en el aula. Barcelona: Graó 2010.