Què és el TDAH? Manifestacions clíniques:
“No és el nostre fill ni l’alumne el que ens fa disgustar, sinó el seu TDAH”
1) Qui detecta el problema?
Normalment els primers en notar que alguna cosa passa, és la família, diuen que no poden controlar al seu fill.
D’altres vegades és a l’escola quan és dona la senyal d’alerta. Els docents, veuen que el nen no segueix la classe, presenta greus problemes de comportament i no pot parar quan així se li indica.
2) A qui se'l pot adreçar?
El més habitual és que la família s'adreci al seu pediatra o al professional que coneix millor el tema des de la vessant mèdica, el psiquiatra o el neuropediatra, o de la vessant psicològica el psicòleg clínic o neuropsicòleg. Tanmateix qui coneix millor l’infant i a la seva família és el seu pediatra , per tant és de suposar que ell ja farà les derivacions pertinents.
Quan és el centre qui detecta algun senyal d'alerta, és el professor/a d'orientació educativa del centre o el professional de l’EAP qui fa l’entrevista amb la família, i indicant les sospites que hi ha, el pot orientar als serveis sanitaris.
3) Com es realitza el diagnòstic?
Per tal de recaptar informació sobre el cas, primer elaboraran un Historial Clínic molt complert, per disposar d’informació sobre les manifestacions conductuals de l’alumne i com li repercuteixen en els seus entorns familiars, socials i escolars.
Després es pot recomanar de fer una primera exploració neurològica física (signes neurològics menors) a càrrec del Neuropediatra. Són exercicis força senzills que indiquen si hi ha alguna disfunció neuronal.
Posteriorment es fa una exploració neuropsicològica, en la que es valoren les funcions cognitives i d’aprenentatge de l’alumne.
Un cop acotat el trastorn, és fa una comprovació amb els criteris establerts pel DSM- IV o CIE-10.
Criteris del DSM IV
I) Es donaria el cas A o B
Cas A
Sis o més dels següents símptomes d’inatenció han estat presents en la persona almenys durant sis mesos. Aquest símptomes són inadequats per al nivell de desenvolupament i generen problemes d’adaptació: Inatenció
- Sovint no posa la deguda atenció als detalls o, per distracció, comet errors en les tasques de l’escola, la feina i altres activitats.
- Sovint té problemes per concentrar-se en les tasques i/o en el joc.
- Sovint sembla que no escolta quan se li parla directament.
- Sovint no segueix les instruccions i no acaba els deures de l’escola o bé les tasques o qualsevol altra responsabilitat en la feina.
- Sovint li costa organitzar activitats
- Sovint evita, rebutja o és nega a fer coses que requereixin molt esforç mental durant un temps llarg (com ara tasques escolars o feines de la casa).
- Sovint perd les coses que necessita per a fer certes tasques o activitats (per exemple: joguines, treballs escolars, llapis, llibres o eines)
- Es distreu sovint.
- Tendeix a ser oblidadís en la vida diària.
Cas B
Sis o més dels següents símptomes d’hiperactivitat – impulsivitat han estat presents en la persona almenys durant sis mesos. Aquests símptomes són inadequats per al nivell de desenvolupament i generen problemes d’adaptació.
Hiperactivitat
- Sovint no para de moure les mans o els peus mentre està assegut.
- Sovint s’aixeca de la cadira quan la situació requereix estar-se assegut.
- Sovint corre o grimpa en llocs i moments inoportuns.
- Sovint te problemes per a jugar o gaudir tranquil·lament de les activitats d’oci.
- Sovint està en constant moviment, sembla que tingui un motor als peus.
- Sovint parla massa
Impulsivitat
- Sovint respon sense haver llegit tota la pregunta
- Sovint li costa esperar el torn.
- Sovint interromp el seu interlocutor o és fica per exemple en una conversa o en un joc sense que li ho demanin.
II) Alguns dels simptomes són presents des d’abans del set anys d’edat.
III) Algunes alteracions provocades pels símptomes són presents en dos o més àmbits. Per exemple, a l’escola i/o a la feina i/o a casa.
IV) Ha d’haver-hi una clara repercussió dels símptomes (evidència d’una alteració considerable) en el funcionament social, escolar o laboral.
V) Els símptomes no s’expliquen exclusivament per la presencia d’un altre trastorn mental o del desenvolupament.
Criteris de la CIE-10
Els Trastorns del comportament i de les emocions de començament habitual en la infància i adolescència, els classifica d’aquesta manera :
Trastorns hipercinétics
Grup de trastorns caracteritzats per un començament precoç, la combinació d'un comportament hiperactiu i pobrament modulat amb una marcada falta d'atenció i de continuïtat en les tasques i perquè aquests problemes es presenten en les situacions més variades i persisteixen al llarg del temps.
Els trastorns hipercinètics tenen un començament primerenc (en general, durant els cinc primers anys de la vida). Les seves característiques principals són una falta de persistència en activitats que requereixen la participació de processos cognoscitius i una tendència a canviar d'una activitat a una altra sense acabar cap, juntament amb una activitat desorganitzada, malament regulada i excessiva.
Normalment aquestes dificultats persisteixen durant els anys d'escolaritat i fins i tot en la vida adulta, però en molts dels afectats es produeix, amb el pas dels anys, una millora gradual de la hiperactivitat i del dèficit de l'atenció.
Els nens hipercinètics solen ser descurats i impulsius, propensos a accidents, i plantegen problemes de disciplina per saltar-se les normes, més que per desafiaments deliberats a les mateixes, per una falta de premeditació. La seva relació social amb els adults solen ser desinhibides, amb una falta de la prudència i reserva naturals. Són impopulars entre els nens i poden arribar a convertir-se en nens aïllats.
És freqüent la presència d'un dèficit cognoscitiu i són extraordinàriament freqüents els retards específics en el desenvolupament motor i del llenguatge.
Les complicacions secundàries són un comportament dissocial, antisocial i una baixa autoestima.
Hi ha una considerable coincidència entre la hipercinèsia i altres formes de comportament anormal com el trastorn dissocial en nens no socialitzats. No obstant això, l'evidència més general tendeix a distingir un grup en el qual la hipercinèsia és el problema principal.
Els trastorns hipercinètics es presenten en barons amb una freqüència diverses vegades superior a la qual es presenten en el sexe femení.
És freqüent que s'acompanyi de problemes de lectura o de l'aprenentatge.
Pautes per al diagnòstic
Els trets cardinals són el dèficit d'atenció i la hiperactivitat. El diagnòstic requereix la presència d'ambdós, que han de manifestar-se en més d'una situació (per exemple, en classe, en la consulta).
El trastorn de l'atenció es posa de manifest per una interrupció prematura de l'execució de tasques i per deixar activitats sense acabar.
Els nois canvien freqüentment d'una activitat a l'altra i fa l'efecte que perden l'atenció en una tasca perquè passen a entretenir-se amb una altra (encara que estudis de laboratori no demostren amb precisió un grau extraordinari de distracció sensorial o perceptiva).
Aquests dèficits en la persistència i en l'atenció han de ser diagnosticats només si són excessius per a l'edat i el QI de l'afectat.
L’hiperactivitat implica una inquietud excessiva, especialment en situacions que requereixen una relativa calma. Depenent de les circumstàncies, pot manifestar-se com saltar i córrer sense rumb fix, com la impossibilitat de romandre assegut quan és necessari estar-hi, per una inquietud general acompanyada de gesticulacions i contorsions.
El criteri per a la valoració de si una activitat és excessiva està en funció del context, és a dir, del que seria d'esperar en aquesta situació concreta i del que seria normal tenint en compte l'edat i el QI del nen. Aquest tret comportamental és més evident en les situacions extremes i molt estructurades que requereixen un alt grau de control del comportament propi.
En l'edat adulta pot també fer-se el diagnòstic de trastorn hipercinètic. Els fonaments són els mateixos, però el dèficit d'atenció i la hiperactivitat han de valorar-se en relació amb l'evolució de cada cas.
Quan la hipercinèssia es va presentar únicament en la infància i en el curs del temps ha estat substituïda per una altra entitat com un trastorn de la personalitat o un abús de substàncies, ha de codificar-se l'entitat actual en lloc de la passada.
Recordem que el TDAH és el trastorn del comportament de base neurobiològica i de caràcter hereditari més freqüent. Afecta entre el 5 i el 10% de la població en edat escolar i que en el 50% dels casos la simptomatologia persisteix fins a l’edat adulta.
Visualitza aquest vídeo. En ell s'explica els sentiments d'una persona amb TDAH.
Els nens que manifesten aquesta problemàtica presenten tres nuclis de símptomes:
- Dèficit d’atenció: no para atenció als detalls o té errors per oblit en les tasques escolars o altres activitats, té dificultats per mantenir l’atenció en tasques o en activitats lúdiques, sovint sembla no escoltar quan se li parla directament, no segueix les instruccions i no finalitza tasques escolars o encàrrecs, dificultats per organitzar- se i adquirir hàbits, sol evitar tasques que requereixen un esforç mental sostingut, sovint perd objectes necessaris, es distreu fàcilment per estímuls irrellevants.
- Hiperactivitat: abandona el seient a la classe o en altres situacions en que s’espera que es mantingui assegut, sol córrer o saltar excessivament en situacions en que és inapropiat fer-ho, té dificultats per jugar o dedicar-se tranquil·lament a activitats d’oci, sovint parla en excés.
- Impulsivitat: sol precipitar-se amb respostes abans d’ haver sigut completades les preguntes, té dificultats per guardar el seu torn, interromp o s’introdueix en les activitats dels altres.
Aquesta simptomatologia s’identificarà com un trastorn quan els comportaments que se’n derivin, s’observin amb major freqüència/intensitat que en d’altres nens de la seva mateixa edat i quan interfereixin en la vida familiar i en el rendiment escolar.
S’ha de tenir en comptete que el trastorn es manifesta de manera diferent segons l’edat i que no tots els nens presentaran la mateixa simptomatologia. Es tracta d’un grup de nens molt heterogenis.
Quan ja tenim clar que és tracta d’un trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, es passaria a fer el diagnòstic diferencial respecte a d’altres trastorns d’aprenentatge o els possibles trastorns associats (comòrbids) més freqüents en el TDAH que són:
Conducta / estat d’ànim
- Trastorn de conducta
- Trastorn negativista desafiant
- Depressió
- Ansietat
Aprenentatge
- Dislèxia
Altres
- Tics
Tenint en compte que la gran majoria dels nens amb TDAH presentaran un trastorn associat. Al voltant del 10- 25% tindran algun trastorn d’aprenentatge escolar. En el 40- 60% dels nens es pot donar simptomatologia pròpia del trastorn oposicionista i força desafiant. En un 25% dels casos pot presentar símptomes d’ansietat o fins i tot depressió.
De tot això se’n deriva la importància de fer un diagnòstic i un abordatge precoç.
El tractament més indicat serà multidisciplinar:
- Tractament cognitiu-conductual dirigit a familiars, professors i nens:
- Informació sobre el trastorn.
- Estratègies de maneig de la conducta per part de famílies i mestres.
- Estratègies d’ autocontrol i d’ habilitats socials per el propi nen.
- Tractament farmacològic.
Utilitzar el fàrmac més apropiat en cada cas i fer-hi la supervisió cada cert temps.
- Tractament psicopedagògic.
La reeducació que se’n derivi i les pautes que es considerin més adequades.
Manifestacions Clíniques del TDAH
Pel que fa a les manifestacions clíniques que es poden donar, trobem que hi ha diferències depenent de cada individu, a més, al llarg del temps també canvien, o si més no es manifesten de manera diferent.
Per exemple un nen amb trets molt accentuats d’impulsivitat, a partir dels 10 anys aquests es manifesten de manera menys evident, però no perquè no hi hagi tanta manifestació de l’impuls, sinó perquè quan es presenta una situació que li causa frustració, pot manifestar agressió i, per tant les seves relacions socials es veuen afectades.
Trobem per tant diferents manifestacions que poden donar-se depenent de cada individu, segons el predomini d’un tipus o altre de simptomatologia, es parla de tres tipus de TDAH. Aquests són:
- Predominantment hiperactiu-impulsiu
- Predominantment inatent
- Combinat: aquest darrer tipus, segons alguns autors, és l’evolució del tipus hiperactiu-impulsiu , que s’acostuma a presentar en nens molt petits.
Tipus hiperactiu–impulsiu:
És la que s’evidencia de manera més ràpida i es produeix als sis, set anys i més en nens que en nenes. Els trets més generals són:
- Tenen un excés d’activitat motriu.
- Són impulsius.
- Tenen tendència a fer molt de soroll.
Tipus inatent:
Els símptomes que es solen donar són els següents:
- Tenen una baixa capacitat de concentració.
- Poca persistència en les tasques que són llargues i amb esforç.
- Són desorganitzats.
- Tenen molts oblits i distraccions.
En aquest tipus, se sol evidenciar més tard, quan el nen/a té 9, 10 o més anys. Es dóna en igual proporció en nens que en nenes i les dificultats no són tant la conducta que presenten com el rendiment acadèmic.
Se’ls sol qualificar d' irresponsables, ganduls o d'estar als núvols, son nens i nens que passen desapercebuts i acaben normalment amb fracàs escolar.
Podem veure que en aquests casos, quan estan estudiant primària, no acaben d’adquirir hàbits d’estudi, i van fent amb l’ajut de la família i de l’escola, però un cop arriben a secundària, amb les moltes llacunes que presenten i els pocs hàbits d’estudi, acaben fracassant estrepitosament.
Altres manifestacions clíniques que solen produir-se
- Baixa autoestima
- Rendiment acadèmic poc consistent i irregular.
- Dificultats en les relacions socials.
- Baixa memòria de treball.
- Poca motivació
- Dificultats d’aprenentatge
- Poca habilitat per les activitats físiques
- Poc flexibles i molt insaciables
- Conducta desafiant
- Problemes de son.
Imatges extretes de: