Què és el TDAH?

Educar a un niño es como sostener en la mano una pastilla de jabón. Si aprietas mucho sale disparada , si la sujetas con indecisión se te escurre entre los dedos, una presión suave pero firme la mantiene sujeta.

Pàg. 179 DÉFICIT DE ATENCIÓN CON HIPERACTIVIDAD Manual para padres i educadores ISABEL ORJALES VILLAR

Definició i característiques del TDA i del TDAH

Malgrat que actualment ja tothom parla del TDAH que és la sigla amb la qual es coneix el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat, hem de dir que anteriorment, el TDAH es denominava trastorn per dèficit d'atenció, o TDA. Ja a l’any 1994, se li va posar el nom de TDAH.

El terme TDA encara s'utilitza, per descriure un tipus de trastorn que no inclou hiperactivitat.

El TDAH és un trastorn mèdic que afecta a la capacitat d'una persona per a asseure's quieta, concentrar-se i estar atenta.

Les parts del cervell que controlen l'atenció i l'activitat presenten algunes diferències en les persones amb TDAH. Això significa que probablement presentin problemes per a concentrar-se en algunes tasques, o que semblin sobreexcitades o que actuïn de manera impulsiva.

Símptomes i senyals del TDAH

Des que es coneix el TDAH, s’ha evolucionat moltíssim. No fa tant de temps que malgrat el TDAH comença en la infància, en ocasions no es diagnosticava fins a l'adolescència; i en alguns casos, quan la persona era adulta.

Si bé el TDAH és una categoria àmplia que cobreix diferents elements d’atenció, hiperactivitat i impulsivitat pot revelar-se de diferents maneres en diferents persones.

Imatge extreta de "Pinzellades sobre el TDAH - TDAH Catalunya"


Alguns dels indicadors de TDAH són els següents:

  • Dificultat per posar atenció o mantenir la concentració en una tasca o activitat que pugui estar realitzant.
  • Problemes per a finalitzar les tasques que estigui realitzant, en qualsevol entorn, no cal que sigui només escolar, i tendència a saltar d'una activitat a una altra, sense pràcticament acabar-ne cap.
  • Problemes seriosos per a concentrar-se en les instruccions i posteriorment dificultats per a seguir-les.
  • Perdre o oblidar-se de les coses.
  • Distreure's amb facilitat.
  • Problemes per a parar esment als detalls i cometre errors per distracció.
  • Problemes per a organitzar tasques i activitats.
  • Dificultat per a esperar el seu torn, en qualsevol joc o activitat.
  • Interrompre o molestar a d’altres persones.
  • Respondre impulsivament abans d'acabar d'escoltar les preguntes que se'ls formulen.
  • No tenen la paciència de saber esperar.
  • Joguinejar amb les seves mans o els peus, o agafar coses de l’entorn on està ubicat, així com moure's quan estan asseguts.
  • Estar inquiet en general.
  • Parlar massa o tenir problemes per a realitzar activitats en silenci.

Quan els problemes més seriosos es relacionen amb l'atenció, la concentració i l'organització (en altres paraules, quan una persona no presenta signes d'hiperactivitat), els professionals utilitzen el terme "TDA".

Quan els problemes inclouen el moviment constant, la interrupció i les respostes impulsives, es tracta de TDAH.

Per descomptat, pot ser normal adormir-se en una classe avorrida, saltar d'un tema a l'altre en una conversa o oblidar la tasca a la taula de la cuina de tant en tant. Però a les persones amb TDAH els costa tant de concentrar-se i controlar el seu comportament que les seves emocions i el seu acompliment en l'escola i en altres aspectes de la seva vida se'n veuen afectats.

Amb tot, Brown (2006) fa referència al desplaçament de la concentració: els mateixos individus que tenen dificultat per concentrar-se en una tasca són capaços de fixar l'atenció en alguna tasca en la qual estan interessats, ignorant qualsevol altre que haurien d'atendre; moltes persones es queden absortes quan usen l'ordinador. Alguns autors i autores denominen aquesta situació hiperatenció.



De fet, el TDAH sol considerar-se un trastorn de l'aprenentatge perquè interfereix moltíssim en la capacitat d'una persona per a estudiar i aprendre. En ocasions, els símptomes del TDAH es tornen menys greus a mesura que la persona creix. Per exemple, molts experts creuen que és probable que l'aspecte hiperactiu del trastorn disminueixi amb l'edat, encara que els problemes amb l'organització i l'atenció solen perdurar i aquesta qüestió pot ser molt negativa en la persona (gràfic de la pràctica 5 d’aquest mòdul).

Si bé algunes persones "superen" els símptomes, hi ha estudis que indiquen que el 75% dels nens/es amb TDAH, continuen mostrant indicis del trastorn en la joventut i d’aquest joves un 50% encara tindran TDAH en l’edat adulta.

Tanmateix les estadístiques que en poguem donar, varien molt segons si s'han emprat criteris DSM o criteris de CIE.

Quines són les causes del TDAH?

El TDAH té un origen biològic, les manifestacions del TDAH és produeixen per un mal funcionament del cervell Actualment hi ha molts estudis que demostren el mal funcionament del lòbul prefrontal i de les estructures del sistema nerviós que hi estan relacionades. En les persones que tenen TDAH s'han trobat anomalies en aquestes estructures tant a nivell químic com estructural, per exemple la mida és diferent de la que té la població en general.

Quan un trastorn afecta a la conducta, el seu estudi es molt complex, i cal referir-se a dades objectives i amb una base científica. Actualment les neurociències han evolucionat moltíssim en les darreres dècades. Malgrat això encara hi ha moltes coses del cervell i del seu desenvolupament que no coneixem, actualment podem dir que és pot fer un bon diagnòstic i amb una bona orientació, també la teràpia més adequada.

Caldria però parlar de la causa d’aquesta disfunció, i ho podríem fer d’aquesta manera: Per factors genètics i per factors adquirits


Per factors genètics


Molts estudis diuen que el factor de l’herència és el de més importància en el TDAH. S’han realitzat estudis avalen aquesta dada, indiquen que un 80% dels casos amb TDAH tenen familiars amb aquest trastorn mentre que un 10% dels casos és pot atribuir a d’altres factors que s’han adquirit o que estan relacionats amb l’entorn. La base genètica del TDAH és molt complicada i hi ha implicada diversos gens, que s’anomenen gens candidats que es relacionen amb unes substàncies anomenades neurotransmissors que són bàsiques en el funcionament cerebral. En el cas del TDAH els neurotransmissors més implicats són la dopamina i la noradrenalina. . El neurotransmissor anomenat "dopamina", per exemple, estimula els centres d'atenció del cervell. Per tant, és probable que si una persona té baixes quantitats d'aquesta substància química, mostri símptomes de TDAH.

Podem dir que depenent de la informació genètica que pot tenir un individu, tindrà una resposta més positiva o negativa als tractaments farmacològics.

Per factors adquirits

Aquests són factors que han incidit per a donar-se el TDAH, per exemple, Els nadons nascuts prematurament, hi tenen una predisposició, el consum d’alcohol i tabac durant l’embaràs són un factor de risc, ja que moltes vegades són nens que neixen prematurament.

Les regions del cervell que estan implicades amb el TDAH, són les que es desenvolupen més tardanament, per això malalties , traumatismes o infeccions en el cervell, poden contribuir a manifestacions relacionades amb el control de la conducta.

Un altre factor és que és més comú en els nens que en les nenes.

Prevalença

Els estudis que utilitzen criteris DSM-IV, que permeten la comorbilitat, mostren prevalences entre el 5 i el 10% de la població. En canvi, quan s'utilitzen criteris CIE-10 i el diagnòstic està restringit a la presència de la síndrome completa, sense l'opció de comorbilitat, s'obtenen xifres al voltant de l'1 o el 2% (Schachar i Ickowicz, 1993).

Per ampliar informació sobre els nens hiperactius i la seva personalitat, us recomanem el llibre d'Alberto Lasa Zulueta "Los niños hiperactivos y su personalidad", editat per "Asociación ALTXA"

Quin és el tractament per al TDAH?

Atès que la maca d'atenció, la hiperactivitat i la impulsivitat no són símptomes específics del TDAH, i poden presentar-se associats a altres trastorns, cal considerar una intervenció multimodal que tingui en compte tant aspectes psicosocials com terapèutics i farmacològics.

Això significa que cada persona amb TDAH pot rebre un tractament diferent. Els professionals utilitzen diversos mètodes de tractament per a cada pacient, tals com teràpia familiar i individual i, si és el cas, medicació i adaptacions escolars per a abordar estils d'aprenentatge particulars.

Alguns medicaments poden ajudar a les persones amb TDAH a millorar la seva atenció i concentració, i reduirla impulsivitat i la hiperactivitat que s'associa amb el TDAH, però cal una intervenció psicosocial o terapèutica per atendre les necessitats personals derivades del trastorn.

Un altre tipus d’intervenció terapèutica és la teràpia familiar que ajuda a tractar el TDAH perquè manté als pares informats i els mostra maneres de treballar amb els seus fills per ajudar-los. La teràpia familiar també ajuda a millorar la comunicació entre la pròpia família i a resoldre problemes que sorgeixen entre els adolescents i els seus pares a casa. Es evident que si la convivència entre un adolescent típic i els seus pares és difícil, quan l’adolescent té TDAH, la convivència de vegades pot ser pitjor.

La teràpia individual ajuda als adolescents amb TDAH a comprendre millor el seu comportament i a aprendre tècniques i estratègies personals per a sortir endavant. De vegades també es fa servir la teràpia grupal en la que molts adolescents amb TDAH treballen junts en un grup ajuda a aprendre tècniques per a treballar el trastorn i a aprendre estratègies de relació amb els altres, si aquest ha estat un dels problemes derivats.

Pel que fa als centres educatius, es poden realitzar adaptacions que permetran als estudiants amb TDAH aprendre d'una manera que s'adapti millor a les seves necessitats.




Imatges extretes de: