Trastorn de càlcul: criteris diagnòstics i detecció
Trastorn de càlcul: criteris diagnòstics
Criteris per al diagnòstic del trastorn del càlcul segons el DSM-IV-TR (APA, 2002)
- La capacitat per al càlcul, avaluada mitjançant proves normalitzades i administrades individualment, és substancialment inferior al que s’espera per edat cronològica, escolarització i nivell d’intel·ligència.
- L’alteració en el rendiment del càlcul interfereix significativament en el rendiment acadèmic o en les activitats de la vida quotidiana que requereixen capacitat per al càlcul .
- Si existeix un dèficit sensorial, les dificultats per al rendiment en càlcul excedeixen de les que es consideren habitualment associades a ell.
Criteris per al diagnòstic del trastorn específic de càlcul segons la CIE-10 (OMS, 1992)
Trastorn caracteritzat per una alteració específica de la capacitat d’aprendre l’aritmètica, no explicable per un retard mental generalitzat o per una escolaritat clarament inadequada.
El trastorn afecta l’aprenentatge dels coneixements aritmètics bàsics d’addició, subtracció, multiplicació i divisió (més que als coneixements matemàtics més abstractes de l’àlgebra, la trigonometria o la geometria).
Pautes de diagnòstic
El domini del càlcul aritmètic està significativament per sota del nivell esperat per la seva edat, per la seva intel·ligència general i pel seu nivell escolar.
El rendiment es valora preferentment mitjançant l’aplicació individual de tests de càlcul aritmètic estandarditzats.
La capacitat de lectoescriptura i el Q.I. s’han de trobar dins de la mitjana normal, avaluats tots dos preferentment mitjançant l’aplicació individual de tests adequadament estandarditzats.
Les dificultats per al càlcul aritmètic no són conseqüència d’un ensenyament clarament inadequat ni de dèficits funcionals visuals, auditius o neurològics. Tampoc han d’ésser el resultat d’un trastorn neurològic, psiquiàtric o d’un altre tipus adquirit.
Els problemes per al càlcul aritmètic són de diferents tipus i comprenen: fracàs en la comprensió dels conceptes bàsics de les operacions aritmètiques específiques, manca de comprensió de termes o signes matemàtics, no reconeixement de símbols numèrics, dificultat en el maneig de les regles aritmètiques, dificultat per a comprendre quins nombres són els adients per a un problema aritmètic concret, dificultat per alinear adequadament nombres o per a inserir decimals o símbols durant els càlculs, mala organització espacial dels càlculs aritmètics i manca de capacitat per aprendre de forma satisfatòria les taules de multiplicar.
Inclou:
- Trastorn de l’aprenentatge de l’aritmètica.
- Síndrome del desenvolupament de Gerstmann.
- Acalculia i discalculia del desenvolupament.
Exclou:
- Dificultats aritmètiques associades a trastorns de lectura o de l’ortografia.
Trastorn de càlcul: detecció
El trastorn de càlcul és un trastorn que es manifesta per un a baixa capacitat per al processament numèric i del càlcul.
A l’escola es manifesta per un baix rendiment a l’àrea de matemàtica, mentre que el rendiment de les altres àrees acostuma a estar dins de la normalitat.
Així i tot, alguns alumnes poden presentar de forma simultània dificultats de lectoescriptura i/o dèficit d’atenció.
- Utilitzen els dits per a comptar.
- Presenta moltes dificultats per a comptar enrera.
- Li resulta molt difícil fer càlcul aproximats.
- Li costa manipular xifres grosses, com les centenes o els milers.
- Presenta dificultats per saber quina operació necessita aplicar per a resoldre un problema.
- Li costa molt memoritzar les taules de multiplicar. Avui les sap i demà no se’n recorda.
- Efectua errors de transcripció, per exemple, quan escriu nombres que li són dictats.
- Necessita dedicar molt temps i esforç a fer els deures i les activitats de matemàtica, sense obtenir resultats positius.
- És freqüent que l’alumne manifesti ansietat i/o rebuig cap a les matemàtiques, a mida que va acumulant experiències de fracàs en questa àrea.
Afortunadament, els estudis realitzats al respecte demostren que si el trastorn es detecta el més aviat possible i s’hi intervé de forma adequada amb un programa específic, l’alumne pot arribar a superar les seves dificultats amb èxit.
Per tal de conèixer el substrat neuronal de la discalcúlia, la Universitat de Barcelona està portant a terme un estudi, finançat pel Ministerio de Educación y Ciencia Español i recolzat per diferents entitats col·laboradores.
En aquest estudi sobre la discalcúlia del desenvolupament participa Josep M. Serra Grabulosa, Doctor en Psicologia del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la Universitat de Barcelona .
Josep M. Serra, molt amablement, ens ha respost, via e-mail, les nostres preguntes.
Les autores del curs, aprofitem per agrair-li, molt sincerament, la seva valuosa col·laboració.
Entrevista a Josep M. Serra Grabulosa
Vet aquí les nostres preguntes i les seves respostes:
- Què és el que qualsevol docent ha de saber sobre la discalculia a partir de les últimes aportacions de les neurociències? Existeixen documents de lliure distribució sobre el tema?
Els docents han d'entendre que la discalcúlia és com una altra dificultat de l'aprenentatge escolar, com la dislèxia per exemple.
En aquest sentit, l'etiologia és desconeguda, i segurament hi participen factors genètics (estudis de famílies i de bessons indiquen una major incidència en familiars de persones afectades) i factors ambientals.
Ambdós es desconeixen, però a l'escola es pot intervenir sobre els ambientals. Com? Fent una aproximació multisensorial en l'aprenentatge de les matemàtiques, que impliqui la manipulació de material per entendre el concepte numèric.
Respecte als documents, podeu consultar el treball de Brian Butterworth, segurament l'especialista amb més renom sobre el tema.
- Existeixen proves diagnòstiques que es puguin aplicar als centres educatius?
No hi ha cap prova específica, donat que el diagnòstic s'ha de fer des d'un punt de vista neuropsicològic. És a dir, s'han d'avaluar funcions diverses: relacionades amb el processament numèric i el càlcul, el rendiment cognitiu general (QI), la memòria, les funcions executives i les visuoespacials i visuoperceptives. Aquesta avaluació l'ha de fer un neuropsicòleg.
A l'escola la detecció es pot fer en base al rendiment general del nen/a.
Sospitarem de discalcúlia quan hi ha un rendiment especialment baix en l'àrea de les matemàtiques però no en les altres àrees. El professor/a és qui coneix millor els seus alumnes i per tant qui ho ha de detectar per a fer una avaluació específica.
Les proves baremades a l'estat espanyol per avaluar el processament numèric i el càlcul són: tedi-math, badyg i les proves de R. Canals.
- S'estan elaborant materials o estratègies específiques d'intervenció? Quines?
La intervenció es fa sempre des d'una perspectiva multisensorial i ha de ser específica per a cada nen/a en base a les seves dificultats concretes.
No hi ha cap programa específic, nosaltres des de la UB n'estem elaborant un però que encara és inèdit.
La intervenció és efectiva quan està ben fonamentada. En aquest sentit, és un error pensar en explicar de nou el que el nen/a discalcúlic/a no entén.
- Algunes recomanacions que faig als pacients que formen part de la mostra de cara a l'escola són:
- Cal potenciar els reforçaments positius davant les fites assolides, tot i que siguin normals per a la seva edat, ja que això motiva a seguir el programa de reeducació i a esforçar-se més.
- En aquest sentit, s’ha d’evitar el càstig davant el no acompliment dels objectius o de les tasques; és a dir, s’ha d’evitar destacar que ha fet malament les coses o que no s’ha esforçat prou. Els nens i les nenes discalcúlics s’esforcen més per a aconseguir els seus objectius en l’àrea de les matemàtiques, i el fet de no obtenir la recompensa els condueix a la frustració, que pot estendre’s a d’altres àrees.
- No marcar limitacions de temps en les tasques a realitzar. En els nens i les nenes amb dèficits específics en el processament numèric s’ha observat que l’èxit de la reeducació depèn de que disposin del temps suficient per a interioritzar allò que van aprenent, de manera que no haurien de trobar-se amb limitacions temporals. Així doncs, i sobre tot a l’escola, cal que se’ls ofereixi més temps per a resoldre les tasques que planteja el mestre. A mesura que els aprenentatges es vagin consolidant, la distàncies en temps amb els altres alumnes hauria d’anar disminuint.
- És fonamental el tracte afectiu positiu per part dels professors/es, ja que per al nen/a discalcúlic/a la motivació que inculquen els mestres es bàsica per a l’adequat progrés.
- En general, per a qualsevol objectiu, es recomana potenciar l’aspecte lúdic, que es pot aconseguir mitjançant jocs de taula, d’ordinador o cartes.
Documents i webs d'interès
La discalcúlia (blog): http://ladiscalculia.blogspot.com/
Web discalcúlia: http://www.discalculia.es/index-cat.htm
- Prova de matemàtica elaborada pel LIC i traduïda al català per Reme Sanabria. Aquesta prova no serveix per a diagnosticar un trastorn de discalcúlia, només ens proporciona una informació global sobre el nivell matemàtic de l'alumne en un determinat moment. Un aspecte positiu de la prova és que utilitza molt poc text. prova_matematica_lic.pdf
Imatges extretes de:
- Imatge 1(DSM-IV): http://personal.telefonica.terra.es/web/psico/dsmiv.html
- Imatge 2 (CIE-10): http://personal.telefonica.terra.es/web/psico/cie_10/cie10_indice.html