Cognició i Emoció

Emoció





Quan a les aules trobem alumnes desmotivats, alumnes que no es concentren, alumnes que diuen mentides, alumnes amb faltes d’assistència injustificades, alumnes que no volen estudiar, alumnes que es comporten malament, alumnes que es belluguen i molesten als altres… podríem dir que estem davant alumnes amb “esquerdes ”.


El coneixement sobre l’origen que genera aquestes esquerdes és força recent.




Així i tot cal esmentar aportacions realitzades amb anterioritat:


Experiència d’Eduard Claparède (1873-1940).



Claparède tenia una pacient que patia una amnèsia a conseqüència d’una lesió cerebral.

Cada vegada que la visitava s’havia de presentar com si fos la primera vegada. Un dia la va tornar a saludar, com sempre ho feia, amb la diferència que aquesta vegada quan li va donar la mà ell portava una xinxeta amagada a la seva mà. La pacient, de seguida que va notar la punxada li va retirar la mà.

A partir d’aquell dia la pacient continuava sense reconèixer el doctor, si bé sempre s’hi negava a donar-li la mà, és a dir, la pacient no recordava qui era el doctor però si recordava que era algú que punxava.


Claparède va arribar a la conclusió que existia una altra memòria per al dolor, més inconscient, que no tenia res a veure amb l’afectació amnèsica que la seva pacient patia.


Així i tot es va trigar molt a acceptar l’existència d’un procés emocional.

Això no va ser possible fins en la dècada dels 90, gràcies a l’aplicació de noves tecnologies per a l’observació del cervell.


Més recentment, anys 2000-2004, ja s’ha pogut constatar, no només que existeix, sinó que aquest procés emocional és el que té més pes, per sobre dels processos cognitius, en el moment que el nostre cervell ha de prendre decisions.







També se sap que el nostre cos reacciona de la mateixa manera tant davant d’un patiment físic com d’un patiment emocional.






Josep E. LeDoux, professor del Departament de Psicologia i del Centre d’Investigacions Neuronals de la Universitat de New York, ha efectuat molts estudis centrats en les emocions com a processos cerebrals que ens ajuden a entendre el comportament dels nostres alumnes.


Imaginem una situació de perill, com per exemple quan ens trobem davant d’una serp verinosa. La majoria de nosaltres reaccionarem a la por o bé fugint o bé atacant la serp.


LeDoux ha definit les vies neurològiques que s’activen a partir que els ulls perceben una situació de perill.


Fins no fa gaire es creia que fugim o ataquem perquè el cervell s’adona que és una serp.



LeDoux, en canvi, ha fet una aportació revolucionària en aquest sentit, ja que ha pogut constatar que el cervell sent que hi ha perill i reacciona “abans” que sàpiga que es tracta d’una serp.


Les persones sentim abans que pensem.



Aquesta descoberta implica que cal fer un canvi profund en el plantejament de la nostra intervenció educativa.


La responsable del fet que reaccionem abans de pensar és l’amígdala , la qual es troba dins de la zona emocional del cervell, en el sistema límbic.








L’amígdala cerebral és com un sensor permanent que tenim tots i que no podem controlar de forma conscient.


Si una situació la vivim com a perillosa, encara que no ho sigui, l’amígdala dóna ordres a tot el cos (sistemes circulatori, respiratori, muscular, llenguatge corporal) abans que tinguem l’opció de pensar.





(Podeu veure l’animació, més detallada, a la següent adreça: http://www.cns.nyu.edu/ledoux/)


Aquest és l’origen dels comportaments anomenats “d’autoengany”, “de defensa” o “emmascaradors”.



A les aules podem observar comportaments psicosomàtics (mals de cap, mals de panxa, trastorns d’alimentació, fins i tot paràl·lisis…), així com apatia, manca de concentració, reaccions agressives, reaccions desproporcionades ….


Ara ja sabem que tots aquests comportaments tenen el seu origen en aquesta base emocional.


Es tracta d’uns comportaments dels quals només arriben a ser conscients una vegada els estan fent o els acaben de fer.






En realitat no saben el veritable motiu pel qual actuen d’aquesta manera, però necessiten justificar-ho d’alguna forma tot cercant una coherència amb les seves “creences”, que expliqui el d’haver-ho fet.


Aquests comportaments tenen un origen automàtic, estan fora de lloc (són incongruents) i criden l’atenció, i tots ells estan “justificats” amb una explicació “conscient”.




En moltes ocasions, també ens trobem alumnes que ens comuniquen dos missatges alhora totalment contradictoris: per una banda el seu missatge oral ens diu una cosa (“no estic enfadat” o “això tan és”…) i per una altra el seu llenguatge corporal (baixar el cap, evitar la mirada…) ens diu totalment el contrari.


Evidentment el nostre cervell capta tots dos missatges però no se’ls pot creure tots dos alhora.








El missatge oral de l’alumne és conseqüència d’un procés cognitiu, mentre que el seu llenguatge corporal és el resultat del seu procés emocional.


Per tant aquest llenguatge corporal, molt més automàtic, és el llenguatge que deixa al descobert les emocions, el que realment sent i viu la persona.





De la mateixa manera que sabem que l’amígdala actua de sensor de perill i determina la nostra forma de reaccionar davant d’aquest perill, ara se sap també que, a més a més, efectua una altra funció molt important, ja que l’amígdala és, alhora, el magatzem de la nostra memòria emocional.




Totes les experiències que vivim al llarg de la nostra vida no només generen un aprenentatge cognitiu sinó que també generen de forma simultània, un aprenentatge emocional, de com ens hem sentit davant de cada situació (si ens hem sentit ridículs o no, si ens hem sentit capaços o no, si tenim o no l’aprovació dels altres, si ens sentim segurs o dependents dels altres, si els altres ens protegeixen …).


No sempre arribem a ser conscients dels nostres aprenentatges emocionals.





A més a més cal tenir molt present que aquest magatzem emocional ja el tenim madur pràcticament des del moment del néixer, la qual cosa implica que la nostra base emocional ja es comença a constituir des d’aquest mateix moment.


Al costat de l’amígdala en tenim un altre magatzem de memòria, l’hipocamp.


L’hipocamp és el magatzem de la nostra memòria conscient (allò que recordarem al llarg de la vida) i a diferència de l’amígdala, no el tenim madur fins aproximadament els tres anys d’edat.


Per tant, mentre serem incapaços de recordar els fets viscuts anteriors als tres anys (com a molt podríem recordar-ne algun si va estar revestit per una càrrega emocional molt forta), la nostra “cuina emocional” ja estarà en marxa des d’un bon principi, determinant des de llavors la nostra forma de sentir, de veure’ns a nosaltres mateixos i de creure o no en les nostres pròpies possibilitats.





Cal tenir molt present també que, el que genera la seguretat en una persona, el que genera les creences de com se sent ell mateix, no està en el cervell que pensa sinó en el cervell que sent, i per tant, en el seu inconscient.








Aquest fet té una importància transcendent ja que allò que els nostres alumnes creuen d’ells mateixos, no està en la seva part cognitiva sinó en la seva part emocional i molts d’ells no en són conscients.








I no només no en són conscients, sinó que és molt probable que, per les experiències que han viscut, hagin acumulat un malestar, i totes aquelles “esquerdes” que nosaltres observem tenen l’origen en uns fonaments basats en una autoestima negativa, entenent aquesta autoestima negativa com el pes negatiu acumulat per haver viscut experiències que els hi han fet mal, que els hi han fet sentir malament o incapaços.


Si un alumne ha acumulat una autoestima negativa perquè se sent molt insegur, ja que les seves creences d’identitat són del tipus “no sóc capaç” o “no me’n sortiré”, aquesta autoestima negativa bloquejarà el seu director d’orquestra, és a dir, el seu procés de planificació deixarà de funcionar correctament.



El continuarà tenint, però no li funcionarà perquè queda totalment bloquejat i en comptes de contestar d’una manera planificada començarà a manifestar comportaments fruit del seu malestar emocional, encaminats més a mitigar el dolor que ha resoldre les situacions, convertint-se en víctimes del seu propi malestar.


?450x329En moltes ocasions els nostres alumnes senten la impotència de veure que no es poden controlar. Ells en realitat no volen actuar com actuen, però ho continuen fent perquè no troben els mecanismes per poder-ho canviar.

Els alumnes ens diuen “no ho faré més”, però de seguida que es tornen a trobar en una situació que els hi torna a despertar el seu malestar, molt probablement tornaran a repetir aquell comportament que volien evitar, perquè la seva amígdala s’haurà posat en marxa abans que hagi tingut temps de pensar. D’aquesta manera entra en un cercle viciós en el que es va perpetuant una identitat cada vegada més negativa.



Davant de qualsevol situació que esperem que el cervell que pensa planifiqui, com, per exemple, quan els hi demanem que resolguin un problema matemàtic, si la percepció emocional de l’alumne ve generada per una creença del tipus “no me’n sortiré”, aquesta percepció bloquejarà la possibilitat d’efectuar una planificació i a més a més serà la causant d’una reacció, d’un comportament (moure’s, llençar la llibreta a terra, provocar, etc.) que la única finalitat que té és apaivagar el seu dolor i sortir de la situació com sigui.


El seu procés de planificació, totalment bloquejat, anul·lat pel dolor emocional, no arriba a fixar-se l’objectiu de resoldre la situació matemàtica; això ja és el de menys, el realment prioritari és apagar el dolor (emocional).

Aquesta decisió de deixar actuar el cervell emocional pel davant del cognitiu no és una decisió conscient.



La càrrega emocional fa que els nostres alumnes facin aquests comportaments sense realment decidir-ho.

Evidentment s’ha de posar un control per poder trencar aquest cercle viciós. Costa molt trobar els mecanismes per aconseguir-ho.

Els docents que ho intentem i busquem aquests mecanismes de forma insistent en el seu món conscient, intentant que ho “entenguin” amb consignes com “no ho facis més”, “pobre de tu que hi tornis”, “has d’estar més atent”, “t’has de motivar”, “tu pots fer-ho millor”, “t’has d’organitzar”, “no has de picar els companys”, “t’has de tranquil·litzar”…no els trobarem, perquè el problema, el malestar de l’alumne, no es troba en el seu món cognitiu sinó que està en el seu món emocional.



No és qüestió “d’entendre”, és qüestió de “creure”.



Per modificar les seves “creences” hem de ser capaços d’arribar fins al seu cervell emocional, i l’amígdala no entén de paraules directes.


Caldrà utilitzar altres tècniques que ajudin a intervenir en la planificació i que siguin capaces d’arribar fins al del món de les emocions.

Aquestes tècniques són les anomenades “tècniques de comunicació indirecta”, en contraposició de les de “comunicació directa” utilitzades en els processaments cognitius.




Activitats


ACTIVITAT 1


Veieu aquest vídeo:Carme Timoneda: Processos cognitius i emocionals de l'adolescent i la seva relació amb les conductes.


En aquest vídeo, Carme Timoneda i Gallart, neuropsicopedagoga de l'Hospital Trueta de Girona i professora de la Universitat de Girona, presenta la ponència "Processos cognitius i emocionals de l'adolescent i la seva relació amb les conductes" dins el marc de la 1a sessió general del Curs de formació per al professorat de les Aules obertes.


En alguns moments del vídeo no s’aprecia bé el Power Point que utilitza la ponent per a efectuar la seva explicació.

Podeu posar en marxa el vídeo i obrir el Power Point simultàniament. Si els deixeu a mitja pantalla els podreu anar seguint tots dos alhora. També veureu que si bé les diapositives del Power Point no es corresponen al 100% a les del Power Point del vídeo, us il·lustraran tota la informació més rellevant del contingut de l’enregistrament.

  • Remarca.- Si teniu problemes per a veure el vídeo per dificultats amb la connexió a internet, us el podeu descarregar al vostre ordinador des de l’espai Edu3.cat.

http://www.edu3.cat/


Per tal de poder-ho descarregar cal que una vegada hàgiu entrat a la pàgina us identifiqueu amb el vostre usuari i contrasenya de l’Xtec, al lateral de la dreta on diu .

Una vegada identificats veureu que a la pàgina del vídeo us apareix el botó que us permet efectuar la descàrrega.


No oblideu també que en qualsevol cas necessiteu tenir instal·lat en el vostre ordinador el programa Real Player. Si no el teniu el podeu descarregar de forma gratuïta des de la següent adreça: http://phobos.xtec.net/audiovisuals/radio/tecno.php




ACTIVITAT 2


Veieu aquest vídeo:Jordi Hernández: Tècniques de comunicació útils en els processos de mediació i en la resolució de conflictes


En Jordi Hernández és mestre, pedagog i ha estat coordinador l'Aula Psicoeducativa, de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia de Girona.


En aquest vídeo ens explica, entre moltes altres qüestions i amb una gran quantitat d’exemples pràctics, diferents tècniques de comunicació indirecta que ens poden ajudar a arribar fins al cervell emocional dels nostres alumnes:


  • Paranys que cal evitar.
  • Fixar objectius.
  • Relació d’empatia.
  • Compte amb les nostres pròpies creences!
  • Falsa opció d’alternatives.
  • Verbalització del sentir.
  • Formulacions hipotètiques
  • Metàfores ( tipus i requisit que han de complir per no provocar resistència en l’alumne)
  • Establir àncores.
  • Fer dubtar sobre una creença.
  • Pactes i negociacions.


Edu3.cat

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=24242