Inclusió Digital
Una de les característiques de la societat actual és l'ús intensiu que fem de la tecnologia. La nostra societat és tecnològica i això s'evidencia amb la cultura material que ens rodeja, els nous aparells que utilitzem i en aquells que hem abandonat per obsolets.
Els aparells digitals són el suport d'una transformació més profunda de la nostra societat que afecta a l'economia, als perfils professionals, a l'oci i la cultura… i a la nostra vida quotidiana, les relacions interpersonals, la vida familiar i la llar.
Evolució de la telefonia. En aquesta imatge es mostren quatre fotografies: un telèfon de la primera meitat del segle passat, un telèfon dels anys 60, un aparell terminal de centraleta telefònica i un telèfon mòbil de darrera generació.
Si la nostra societat és digital, no te rés d'estrany que el nou currículum del Departament inclogui la competència digital que ha de capacitar a l'alumnat d'avui a ser ciutadans digitals responsables en el demà.
L'entrada d'ordinadors a les aules, així com canons de projecció i pissarres digitals, respon a la voluntat de fer habitual a l'escola allò ja és quotidià a la societat.
Les TIC, Tecnologies de la Informació i el Coneixements principalment informàtica, Internet i telecomunicacions, l'aprenentatge de la tecnologia, ha anat esdevenint un canvi cap a les TAC,Tecnologies per a l'aprenentatge i el coneixement o sigui, s'ha passat d'aprendre de la tecnologia a aprendre amb la tecnologia, això que ens facilita l'aprenentatge personalitzat i orientat al desplegament de competències metodològiques fonamentals com la d'aprendre a aprendre.
Es tracta doncs, de posar les tecnologies al servei d'una millora en els processos d'ensenyament - aprenentatge, d'avaluació i d'organització, que de forma quotidiana es desenvolupen a l'entorn, al centre i a l'aula; són un bon recurs i una manera d'entendre l'aprenentatge que dóna molt joc en el procés de maduració individual de cada alumne/a dins d'un grup.
El concepte d’educació inclusiva, emmarcat en una societat digital, implica
necessàriament tenir en compte la inclusió digital.
La inclusió digital té com a objectiu garantir la igualtat de tot l’alumnat posant especialment l’èmfasi en els avantatges o inconvenients que poden venir de la mà de la tecnologia. Els reptes que ens planteja de la inclusió digital les podem estructurar en tres àmbits:
- Eines digitals al servei de l’escola inclusiva
- Accessibilitat dels recursos educatius digitals
- La competència digital des de la perspectiva de l'alumnat amb NEE
Eines digitals al servei de l’educació inclusiva
En aquest apartat explicarem com la tecnologia pot ajudar a eliminar barreres que fan possible avançar envers l’educació inclusiva.
Afavorint la personalització
L’escolaritat tradicional proposa una única oferta educativa per a tot l’alumnat d’una mateixa edat amb la idea preconcebuda de que a cada edat li corresponen uns coneixements. Funciona des d’una perspectiva de “talla única”, una proposta única concebuda per a un alumnat mitjà que en realitat no existeix. El principal problema de les “talles úniques”, defensades com garantia d’igualtat d’oportunitats per a tothom, és que en realitat no s’ajusten a ningú i de retruc generen les anomenades “talles especials”, és a dir, la d’aquells que no es poden ni posar la talla única. Potser la solució més igualitària seria vestir-se a cal sastre, que faria un vestit a mida que s’ajustaria a les teves necessitats. La confecció a mida, però, té uns costos que no ens facilita utilitzar-la habitualment. A Internet podem trobar opcions per vestir-nos a mida a uns costos de confecció. A www.trajes-a-medida.com, www.pantalonesamedida.com, www.tailor4less.com i d’altres webs pots comprar roba a mida, escollint els teixits, els models i posant les teves mides. La tecnologia ajuda a concentrar la demanda, reduir intermediaris i permet aplicar processos industrials que abarateixen els costos, oferint prestacions personals.
Podem establir un paral·lelisme amb l’educació, on l’atenció a l’aula segueix la lògica de la talla única. Les NEE es resolen amb recursos personals a costos molt elevats cosa que limita la disponibilitat. Els recursos digitals poden oferir algunes solucions que "abarateixin els costos".
Per exemple, adaptar un examen per a un alumne/a cec en braille requeria que l’ONCE recollís el document, l’imprimís en braille en els seus tallers i el retornés al centre perquè l’utilitzés l’alumne/a. En aquest exemple, la tecnologia es pot utilitzar de diverses maneres. El document es pot trametre a l’ONCE en un correu electrònic, o encara millor, el centre pot imprimir des de l’ordinador el document en braille, si té la impressora adequada o, fins i tot, l’alumne pot “mirar” el document a l’ordinador amb l’ajuda d’un lector de pantalles com ara el Jaws.
A diferència dels continguts impresos en paper, els continguts digitals tenen la possibilitat de transformar-se automàticament i mostrar-se codificats de la millor forma per l’usuari. La síntesi de veu ens converteix el text escrit en missatge oral, i semblantment el podem convertir en llengua de signes, pictogrames o text braille. Combinant aquestes i d’altres ajudes es poden crear espais de treball assistit on l’ordinador facilita ajudes de mode intel·ligent, que milloren la productivitat de l’usuari.
Afavorint l'autonomia
La tecnologia també pot proporcionar suports a l’usuari per algunes de les tasques escolars que millorin la seva producció tant en quantitat com en qualitat.
Sovint només considerem els recursos humans per ajudar a l’estudiant amb NEE a resoldre les tasques que no pot fer per si mateix.
Tradicionalment imaginem que són persones les que ajuden a l’estudiant amb NEE a resoldre les tasques que no pot fer per si mateix.
Per exemple, si un/a alumne/a no pot llegir, una persona, un company, el vetllador o la vetlladora, o membre del professorat, li llegirà el text; si no el comprèn, algú més expert li explicarà; si no pot escriure, algú traçarà les lletres.
Aquestes ajudes “humanes” ens altres àmbits han estat substituïdes per ajudes mecàniques o automàtiques. Per exemple, quan una persona no pot caminar, ja no ens la carreguem a l’esquena si no que li facilitem una cadira de rodes i, si cal, una cadira de rodes elèctrica. Si no pot alçar-se del llit disposem de grues mecàniques que ens faciliten la feina o grues en comandament a distància que pot comandar el propi usuari.
Es poden trobar molts altres exemples en la vida quotidiana.
Es mostra una fotografia d'una persona amb cadira de rodes que altres dues pugen per unes escales, una segona imatge amb una altra persona amb cadira de rodes que baixa unes escales, gràcies a una rampa i una tercera, on un home es trasllada autònomament de la cadira de rodes al llit amb una grua elevadora.
Les ajudes “humanes” segurament són les més flexibles però les mecàniques generen major autonomia de l’usuari i li permet prendre i executar decisions. Xavier Garcia-Milà Lloveras diferencia entre ajudes passives, per exemple les rampes, de les ajudes actives, per exemple els ascensors, que són aquelles que substitueixen l’esforç de l’usuari pel treball de la màquina.Criterios de diseño integrado
Els suports digitals són ajudes actives que potencien l’autonomia de l’usuari i assumeixen part del sobre esforç que ha de fer l’alumnat amb NEE per realitzar les tasques escolars.
Un dels aspectes més importants que poden aportar les tecnologies són el suports digitals per a les persones amb discapacitat.
Una tecnologia força desenvolupada és l’escriptura amb predicció de paraules, que ara troben als mòbils, i que estalvia teclejar una part significativa de les lletres i millora la correcció del text. Igualment, els programes de síntesis de veu, lectors de pantalla o TTS (text to speech), una mena de locutors virtuals que llegeixen en veu alta els textos mostrats a la pantalla, poden ajudar a persones amb dificultats lectores o que es cansin a l’hora de llegir textos extensos, a accedir a la informació i a realitzar les tasques escolars. Amb aquests suports l’alumnat amb NEE guanya en autonomia i pot accedir amb major normalitat a un contingut adaptat que serà digital per a tothom.
Es poden crear entorns simplificats, que automatitzin processos, facilitin eines i ajudes segons els requeriments dels usuaris. Així les Adaptacions Word combinen la síntesis de veu amb les prestacions d’entorns simplificats amb barres d’eines personalitzades actuant com un eina facilitadora de l’escriptori.
Les noves tecnologies poden propiciar noves metodologies que donin una resposta ordinària a l’alumnat que ara requereix intervencions extraordinàries.
El treball cooperatiu, com a estratègia inclusiva, té en les noves tecnologies una base instrumental molt important.
A més, pels alumnes suposa una rebaixa de l'ansietat i/o frustració, perquè no s'emfatitzen les diferències, sinó que cadascú pot seguir el seu propi procés de forma més personalitzada.
Accessibilitat dels recursos educatius digitals
Garantir l’accessibilitat requereix resoldre les dificultats que sorgeixin a nivell dels dispositius, els continguts, les plataformes i els serveis. És el què podem anomenar la "cadena de l’accessibilitat":
Accés als dispositius
Quan l’alumnat no pot utilitzar els perifèrics estàndard, teclat, ratolí, pantalla cal trobar-ne d’altres alternatius. Els teclats, ampliats, reduïts o virtuals, a la pantalla de l’ordinador. Els trackballs, jostick o ratolins facials amb la webcam o per infraroig. Els polsadors, sistemes d’escaneig, el control pel moviment dels ulls, o fins i tot, sensors neuronals… quan altres recursos no són accessibles. Es diu que tan sols que l’usuari pugui controlar un moviment voluntari ja pot utilitzar l’ordinador.
De manera semblant, si no pot utilitzar el perifèric de sortida estàndard, la pantalla per on accedim a la informació, com és el cas de les persones amb ceguesa o amb baixa visió, podem utilitzar pantalles grans, lupes i ampliadors de pantalla, per millorar-ne la visió o sistemes de veu o línies braille que transcriuen la informació per un altre canal sensorial.
Accés als continguts
Els recursos digitals, siguin documents o aplicacions complexes, estan codificats segons unes tecnologies que determinen la manera com es poden consultar o visualitzar. Si ens falta un determinat complement (plugin) a l’ordinador, no es veu correctament la pàgina web. Quan l’ordinador no disposa d’una font de lletra el document pot quedar desfigurat. No és estrany que un missatge d’error ens informi que manca un component per engegar un programa.
Per garantir que un document es pugui llegir en qualsevol equip ens hem d’ajustar a les tecnologies i formats més habituals. Si l’objectiu és que els nostres documents es puguin obrir sense problemes, ara i en el futur, hem d’utilitzar estàndards tècnics reconeguts i adaptats.
- Alguns estàndards són propietat de determinades cases comercials i la seva utilització està restringida. De vegades els documents es poden visualitzar, però no editar, com és el cas del PDF o Flash, i això dificulta l’adaptació i transformació de continguts.
- Altres estàndards són lliures o oberts, com l’html, odt…, i qualsevol projecte els pots adoptar. Això garanteix l’adaptació a les necessitats de l’usuari i a l’evolució tecnològica.
Les persones amb discapacitat sovint utilitzen dispositius específics desconeguts pels creadors de programes i continguts. Per garantir que els continguts i que les aplicacions funcionen amb els perifèrics, coneguts i desconeguts, presents i futurs, cal ajustar-se als usos estàndards. Una de les normes bàsiques és que qualsevol acció que es pugui realitzar amb el ratolí cal que també es pugui realitzar amb el teclat.
Passa una cosa semblant amb les informacions. En general, els continguts s’ajusten automàticament a la mida de la pantalla o generen una barra de desplaçament que permet navegar per la part no visible. Això és així sempre i quan no es realitzi la mala pràctica de fixar per enquadrar millor la visualització, l’amplada de la informació. Fent això de vegades no s’aprofita l’espai disponible, queden parts de la informació inaccessible fora de la pantalla o cal un sobre-esforç en la navegació que, per alguns usuaris, és impossible.
Tenim dispositius automàtics que tradueixen el text, el converteixen a missatges de veu, o el transcriuen a pictogrames o a la llengua de signes. Aquestes tecnologies són una gran ajuda però només funcionen quan el text està codificat com a lletres i no dins un gràfic, com de vegades es fa amb els títols. A més, les imatges (amb informació significativa) incorporades en un document han de tenir una descripció textual per possibilitar aquestes conversions. Igualment, en algunes situacions, en alguns equips, o alguns usuaris no mostren o no comprenen la informació auditiva i sempre cal preveure la subtitulació.
Plataformes accessibles
A Internet l’accessibilitat dels materials publicats depèn també de les característiques de la plataforma. Un contingut publicat a moodle, a un wiki o a un bloc no pot ser més accessible que la pròpia plataforma. Si aquesta no s’ajusta a la mida de la pantalla, el nostre contingut tampoc ho farà, si no mostren textos alternatius pels gràfics, els nostre contingut tampoc ho farà i si no permet la subtitulació de l’àudio o el vídeo. La responsabilitat en l’accessibilitat dels continguts digitals està distribuïda entre els diversos autors responsables del producte: entre els que fan les ”eines” i els que elaboren els continguts.
Accés als serveis
Finalment, l’accessibilitat no es refereix tan sols als continguts si no que implica també el poder rebre un serveis equivalents a la resta de ciutadans. Si malgrat poder accedir a l’ordinador, al programa, al contingut… no puc sol·licitar assistència, ajuda, si em cal, no rebo un servei com la resta. Si en un fòrum un usuari que no sap o no pot escriure, no pot penjar les seves aportacions de veu no rep un servei equivalent a la resta d’usuaris.
Competència digital
Il.lustració: aula amb ordinadors
El nou currículum inclou la competència digital que ha de permetre a l’alumnat exercir com a ciutadans responsables en la societat digital. Per la mateixa raó els alumnes amb NEE han d’assolir aquesta competència si volem que exerceixin com a ciutadans de ple dret en aquesta societat. No se’ns escapa que hi ha una certa contradicció entre la discapacitat o la dependència i el concepte de competència entesa com a coneixement aplicat a l’acció. Però aquesta contradicció és la mateixa que trobarem amb la resta de les competències i del currículum. Una mirada a la competència digital des de la perspectiva de l’alumnat amb NEE ens retorna moltes incerteses, algunes intuïcions i un llarg camí per endavant. A la clàssica pregunta del ¿Què, qui, com?
Podem respondre amb certesa que QUI ha de garantir la competència digital és l’escola, segurament no de manera exclusiva. Malgrat que de vegades ens sembli que els alumnes aprenen informàtica per si sols, els coneixements que aprendrien de manera espontània no serien millors que en la parla, la lectura, l’escriptura i altres continguts del currículum. És evident que cal intervenir de manera sistemàtica si volem assegurar uns resultats.
El QUÈ cal ensenyar planteja més dubtes. La tecnologia és un coneixement en evolució que requereix més que d’altres l' “aprendre a aprendre”. En contraposició l’alumnat amb NEE té uns processos d’aprenentatge més llargs i sovint li calen referències clares i estables. És evident la contradicció entre el canvi constant i la lentitud en els aprenentatges que ens condiciona a seleccionar molt i molt els continguts concrets. Cal defugir de l’anècdota, les novetats, i treballar sobre continguts estables que tinguin una certa permanència. Diríem que el mínim seria aprendre a mirar pantalles, comprendre la seva lògica no lineal, amb els botons, desplegables, menús, avançar i retrocedir, etc., i aprendre a interactuar amb elles escollint les opcions amb el clic, el doble clic o la manera que utilitzi l’alumnat amb el seu aparell i perifèric. Aquests aprenentatges no s’han de limitar als ordinadors sinó han d’incloure altres dispositius, com el mòbil, la càmera de fotografia digital, el televisor, el microones i tants d’altres que trobem en la nostre vida quotidiana. Per altra banda, no hauríem de restringir els aprenentatges més enllà de les limitacions que posi el mateix alumnat. Caldria actuar com en altres aprenentatges, con en la lectura i l'escriptura, que quan comencem no establim un sostre sinó que iniciem un camí que pot anar tan lluny com ens porti l’alumne/a.
El COM assolir els aprenentatges ho haurem de descobrir entre tots i totes ja que és una nova competència, tot i que els darrers anys hem assolit una àmplia experiència poc sistematitzada. Algunes coses són clares, no es pot assolir la competència digital sense tenir contacte amb els aparells, sense utilitzar els ordinadors i altres dispositius digitals. Hem de crear situacions on s’utilitzin les tecnologies digitals de forma significativa i organitzar els recursos materials i humans perquè sigui possible fer-ho amb èxit. Resoldre l’accés a l’ordinador i als continguts, utilitzar-los de manera regular en situacions quotidianes dins l’aula, preveure una seqüència d’aprenentatge, per a cada dispositiu o aplicació, que de mica en mica millori les competències de l’alumnat, reservar temps per reflexionar sobre la realitat digital que ens envolta, sobre les normes de seguretat i bona educació digital són mesures que de ben segur ajudaran.