Quin principi bàsic proposa la perspectiva intercultural?

La proposta intercultural es fonamenta en el Principi d’Interacció Positiva entre les persones. Es posa èmfasi en el terreny de la interacció, en impulsar una promoció sistemàtica i gradual d’espais d’interacció que vagin obrint i generalitzant relacions de confiança, reconeixement mutu, comunicació efectiva, diàleg i debat, aprenentatge i intercanvi, regulació pacífica del conflicte, cooperació i convivència.
D'una forma sintètica i gràfica, podríem dir que en un context multicultural l'èxit educatiu / social / personal depèn de la capacitat de treballar al mateix temps i de forma equilibrada tres vectors:

• L'equitat (tant en l’accés com els processos, expectatives d'èxit …)
• El respecte i valor de la diferència (currículum intercultural, identitat múltiple, coeducació i igualtat de gènere, llengües d'origen…)
• Els valors i elements compartits

Al nostre entendre, tant el model assimilacionista com el multiculturalista han fracassat. L’assimilacionisme comporta un procés d’aculturació i negació de la identitat pròpia i això comporta polítiques socials que fracassen ja que comporten: segregació, ressentiment i en alguns casos radicalització com és el cas de França. El Multiculturalisme reconeix el drets de la diversitat cultural i la coexistència d’aquestes diversitats en un mateix espai geogràfic però no necessàriament implica una interacció entre aquestes diversitats (cas d’Anglaterra)
El model intercultural és la superació de l’assimilacionisme i del multiculturalisme, fent una aposta per una educació que reconegui i valori la diferència i alhora ho faci en un marc de valors i elements compartits.

Malgrat que estem familiaritzats amb els conceptes de multiculturalitat i interculturalitat, hi ha una certa confusió entre aquestes dos termes. És el mateix parlar de polítiques multiculturals que de polítiques interculturals? És el mateix el multiculturalisme que l’interculturalisme?

En primer lloc, definim aquests conceptes:

Una primera diferència bàsica entre aquests dos conceptes, per tant, és que el primer es refereix a la constatació d’una realitat objectiva. Quan es dóna una situació de pluralisme cultural, de coexistència de diferents cultures o grups culturals en un determinat context social, podem parlar de multiculturalitat.

La interculturalitat, en canvi, té un matís diferent. No es tracta del reconeixement d’una situació, sinó d’una posició concreta en relació a aquesta: dels esforços encarats a articular les diferències culturals per aconseguir la convivència de tots els grups en un tot harmònic que respecti la legitimitat de cadascun d’ells en un marc igualitari. Té, per tant, una perspectiva dinàmica i processual: no defineix una realitat, sinó la voluntat de gestionar-la d’una determinada manera.

Figura

Per tant, passar del multicultural a l’intercultural és passar a entendre els individus i els grups amb les seves característiques particulars.Com que en el cas de la interculturalitat hi ha un esforç intencionat, es tracta també de passar del reconeixement d’una situació multicultural a un esforç d’organització i d’interacció intercultural.

D’aquests conceptes en parteixen les posicions sociopolítiques corresponents: el multiculturalisme i l’interculturalisme, ambdues amb importants repercussions educatives.

El Multiculturalisme sorgeix com a resposta a l’assimilacionisme, en oposició a les tendències homogeneïtzadores i d’universalització de la cultura dominant. Per al multiculturalisme, la cultura i les diferències culturals són un valor important, per això, un dels seus principis bàsics és el reconeixement i el respecte a les diferències culturals. D’aquesta manera, propicia el dret a la diferència en una organització social que promogui i assumeixi la igualtat d’oportunitats, de tracte i de possibilitats independentment del grup cultural de procedència. Aquesta posició pretén una major equitat social quan defensa que totes les cultures han de ser respectades i que tothom ha de tenir els mateixos drets i oportunitats. Des del multiculturalisme tot comportament social podria ser admissible sota la justificació del fet cultural, la tradició, del dret a tenir paràmetres propis i particulars, traçant una frontera molt ampla entre allò públic i allò que és privat.

La crítica més important que rep, des del punt de vista social, consisteix a assenyalar la seva tendència cap a la mera coexistència pacífica, sense potenciar processos de convivència, mestissatge i interculturalitat. A més, no s’estableix una simetria en les relacions entre els diferents grups. Això acaba perpetuant les desigualtats, el risc d’encapsulaments identitaris, de consolidació de guetos i de segmentació social per raó d’origen o adscripció comunitària.

L’Interculturalisme, en canvi, es caracteritza per mantenir un projecte social i polític que entronca amb la idea de pluralisme cultural i els valors democràtics d’igualtat i llibertat. Així doncs, proposa relacionar-se amb altres cultures, fugint de prejudicis etnocèntrics i des d’una perspectiva d’igualtat. Promou una visió crítica de les cultures –inclosa la pròpia- i de les relacions socioeconòmiques i polítiques. Pretén l’assoliment d’una societat més igualitària i justa, però no només des del punt de vista cultural. Lluita activament contra les visions estereotipades i els prejudicis i, per tant, contra les discriminacions consegüents. Potencia la diversitat cultural, comptabilitzant-la amb el descobriment de valors culturals aliens. I finalment, afronta els conflictes de forma positiva. En definitiva: l’interculturalisme suggereix trobada, relació, interacció, canvi, reciprocitat, pacte, negociació i sentit de la justícia, la igualtat i la solidaritat.

L’interculturalisme, per tant, és una concepció teòrica i pràctica per a la gestió de la diversitat, però també un instrument per a la intervenció sociopolítica i educativa, i una opció ètica i ideològica.

Figura

L’educació intercultural

L’educació ha estat un àmbit decisiu en el desenvolupament dels posicionaments teòrics i les polítiques de gestió de la diversitat en tots els països en què s’ha desenvolupat aquest debat. D’una banda, la presència d’alumnat amb característiques culturals diferenciades ha generat la necessitat de replantejar les polítiques educatives per tal de poder atendre la diversitat. Però d’altra banda, el reconeixement de la importància de l’educació en la gestió de les societats diverses ha convertit els centres escolars i, en general, els espais educatius, en àmbits preferents per al desenvolupament de les polítiques d’integració i inclusió. La resposta de l’escola pot donar-se des de diferents posicionaments amb resultats molt diferents. Ens centrem aquí en l’anàlisi de les diferents perspectives educatives per a la gestió de la diversitat i, amb especial atenció, en les propostes de l’educació intercultural.

Hi ha diversos posicionaments teòrics i actituds pedagògiques sobre com abordar la qüestió de la diversitat cultural i l’existència de minories des de l’educació que parteixen de plantejaments molt diferents. Per citar-ne alguns:

Segregacionista

parteix de la idea que determinats alumnes, com que són diferents, necessiten “per al seu bé” escoles i currículums diferenciats i separats. Algunes de les pràctiques d’aquesta actitud són les escoles separades, les aules pont, els grups homogenis…

Assimilacionista

tendència uniformadora que tracta els nens igual en allò que són diferents i de manera diferent en allò que són iguals. Té per objectiu el manteniment d’una suposada homogeneïtat cultural, que en realitat no es dóna en l’alumnat autòcton i, per conseqüència, la "inferiorització" i la negació de qualsevol forma de diversitat.

Compensatòria

considera que l’alumnat nouvingut o d’algun grup minoritari pateix una mancança cultural, un dèficit que s’ha de compensar. Els plantejaments més durs d’aquesta perspectiva són gairebé racistes, i les formes menys estrictes condueixen a l’assimilacionisme. La consideració dels alumnes d’origen estranger com a alumnes de necessitats educatives especials per situacions socials o culturals desafavorides és un exemple d’aquesta actitud.

Multiculturalista

considera que l’alumnat nouvingut és portador d’una identitat cultural col·lectiva invariable lligada al seu origen (o al dels seus pares). Té per objectiu el coneixement i el respecte mutu de les “cultures”, però considera que aquestes són compartiments estancs i que expliquen qualsevol fet. En conseqüència, nega la universalitat de conductes i valors, així com l’evolució individual i col·lectiva, les influències mútues i la presència de factors no culturals en la identitat. Desenvolupa un concepte particular de ciutadania: igualtat en els aspectes públics i diversitat en els privats. Desenvolupada fonamentalment a Canadà, Estats Units i Austràlia. A la pràctica, comporta un risc important de segregació.

Interculturalista

considera que els elements culturals són dinàmics i permeables, és a dir, que hi ha influències mútues que reelaboren de forma permanent la identitat cultural dels individus, dels grups i de les societats. L’objectiu de la perspectiva interculturalista és la construcció d’un espai comú on s’integri la diversitat i la construcció d’una identitat dinàmica. Té per objectiu, en l’àmbit col·lectiu, la construcció permanent d’un espai comú en què es reconeixen les aportacions mútues i s’integren les diferents formes de diversitat. Té per objectiu, en l’àmbit individual, la construcció, de forma lliure i responsable, d’una identitat dinàmica que integra les aportacions rebudes que no es consideren excloents, sinó complementàries, tot i que puguin entrar en conflicte. Voluntat d’interaccionar, d’intercanviar, de comunicar-se. Es subratlla el dret a la diferència i la riquesa que comporta la diversitat. Una crítica habitual a aquesta perspectiva és que sovint ha contribuït a folkloritzar el tema, augmentar els estereotips i a legitimar la desigualtat a partir de la seva naturalització.

Interculturalista crítica

inclou vàries perspectives: transcultural, antiracista, global, cívica… L’educació interculturalista crítica inclou vàries perspectives. La perspectiva antiracista té per objectiu la igualtat i la lluita contra l’exclusió. Són perspectives que proclamen la igualtat de dret i de fet (conciutadania), el dret a la “indiferència”, la laïcitat religiosa i cultural… Es treballen les relacions de dominació/submissió, les legitimacions de les desigualtats, etc. Entre aquestes perspectives, l’Antiracista considera que els elements culturals no són omniexplicatius, sinó que en la identitat i en l’origen dels conflictes hi intervenen de manera important factors de desigualtat socioeconòmica i d’inferioritat de drets. Té per objectiu, en conseqüència, la igualtat en tots els aspectes i la lluita contra qualsevol forma d’exclusió. Entén que, tant en l’alumnat autòcton com en el d’origen immigrat, la identitat es construeix a partir de múltiples factors, molts d’ells més lligats a l’edat o al context social d'origen, i que les formes de diversitat entre l’alumnat (i també a la societat) són múltiples. Entén que l’objectiu, tant en educació com en el conjunt de la societat, és la construcció d’un espai comú on totes les persones tinguin igualtat de drets i d’oportunitats, i no siguin valorades en funció del seu origen.

Segons els plantejaments de l’educació intercultural (en les seves vessants interculturalista i interculturalista crítica), cal valorar totes les persones i totes les tradicions culturals des del respecte. És a dir, des del reconeixement del dret a fer i des de la valoració. Respectar totes les persones, però, no vol dir necessàriament justificar tots els seus costums i les seves actuacions. Es pot ser igualment crític amb determinades accions des d’una posició de respecte.

Cal tenir en compte l’evolució que hi ha hagut en les respostes educatives davant la presència de la diversitat cultural. Els plantejaments de l’educació intercultural són resultat d’un procés que passa per diferents fases o etapes. Aquestes fases evolutives no són idèntiques a tot arreu, sinó que en cada context s’ha seguit una evolució diferent. Tampoc es tracta estrictament d’una evolució lineal, sinó que hi pot haver passos endavant i endarrere (o en altres direccions) en funció dels posicionaments polítics, les circumstàncies específiques, etc.

Diversos autors han assenyalat diferents fases evolutives, a partir de l’anàlisi en diferents contextos. En termes generals, però, podríem definir les següents fases:

• Primer moment d’ignorància de la diversitat cultural.
• Fases posteriors amb l’objectiu d’integrar les minories en la llengua i la cultura de la majoria: aquí s’hi inclourien les polítiques compensatòries (la cultura d’origen es percep com un handicap, un dèficit que cal compensar).
• Els plantejaments de l’educació intercultural són resultat d’un procés que passa per diferents fases o etapes.
• Es reconeix la diversitat cultural i es plantegen els drets de les minories.
• Es reconeix el valor de totes les cultures i comença la dinàmica d’interrelació mútua.

Figura

Les darreres dècades s’han caracteritzat pels importants canvis, als quals ja ens hem referit en el primer mòdul, i per l’aparició de nous reptes.

El paper de l’educació és fonamental per fer front a aquestes noves realitats i a aquests nous reptes. Però quina educació? En els darrers anys, diversos autors han fet propostes de com hauria de ser una educació per al segle XXI.

L’any 1996 l’UNESCO publicava l’informe L’Educació: hi ha un tresor amagat a dins, encarregat a un grup de reconeguts experts internacionals, coordinats per Jacques Delors, conegut popularment com a informe Delors. Les conclusions d’aquest informe es van resumir com una metàfora arquitectònica que ens parla dels quatre pilars de l’educació del segle XXI:

• aprendre a conèixer,
• aprendre a fer,
• aprendre a conviure,
• aprendre a ser.

Figura

Els dos primers pilars adverteixen de la importància d’educar competències que capacitin per viure en la societat del coneixement, per treballar en un món que requerirà una gran flexibilitat, capacitat d’adaptació i control de la incertesa i que valorarà les habilitats socials, la capacitat d’aprendre a aprendre i la facultat de seleccionar la informació. El tercer pilar, aprendre a ser, ens imposa als educadors i educadores l’obligació d’acompanyar el nostre alumnat en els processos de socialització i construcció identitària, sobretot durant l’adolescència. En un context multicultural farcit de relacions d’exclusió que dificulten tant la consolidació de l’autoestima, pren sentit el repte que suposa l’últim pilar: aprendre a conviure. Un programa pedagògic que es clou amb un cinquè principi: l’educació ha de desenvolupar-se al llarg de tota la vida.

Es fa evident que l’educació ha d’assumir nous reptes i ha de donar noves respostes. Cal, per tant, plantejar noves maneres d’educar més adequades a les noves realitats. Hem d’entendre els plantejaments de l’educació intercultural com a resposta a aquestes noves necessitats.

L’aparició dels postulats de l’educació intercultural és, pràcticament, paral·lel al desenvolupament de les propostes de la interculturalitat a nivell teòric, en el marc del debat sobre les polítiques de gestió de la diversitat. De fet, l’àmbit educatiu és un dels capdavanters en el desenvolupament d’aquest debat, precisament perquè la incorporació de diferents minories culturals en els sistemes educatius dels diferents països han qüestionat la validesa dels seus sistemes escolars en els nous contextos multiculturals.

En els diferents països nord-americans i europeus s’han anat desenvolupant diferents polítiques educatives, bàsicament de signe multicultural (àmbit anglosaxó) o bé intercultural (com seria el cas català). Tot i que cal tenir en compte, en primer lloc, que no es poden extrapolar els processos viscuts per altres països o altres contextos, sí que podem extreure algunes generalitzacions.

Malgrat que les polítiques de gestió de la diversitat al conjunt d’Espanya i a Catalunya estan directament lligades a la presència d’alumnat d’origen immigrat, el desenvolupament d’una perspectiva intercultural en educació és anterior.El naixement de les propostes d’educació intercultural a Espanya està molt lligat al tractament de la cultura gitana a l’escola.

En la dècada dels 80 es crea l’Asociación de Enseñantes con Gitanos (AECGIT) que desenvolupa les primeres propostes de treball educatiu intercultural amb la creació de grups de treball, seminaris, fòrums de debat i d’intercanvi d’experiències. També és en aquesta dècada que van aparèixer els primers materials curriculars d’educació intercultural.

L’Asociación de Enseñantes con Gitanos, doncs, ha estat pionera en l’elaboració d’un discurs pedagògic intercultural. Ha concretat així la seva concepció de l’interculturalisme:

Figura

A Catalunya es comença a parlar d’educació intercultural de forma generalitzada a partir dels anys 90, a partir de l’augment de la presència d’alumnat d’origen estranger. A nivell de polítiques educatives, es concreta l’any 1996 en l’Eix d’Educació Intercultural, i a partir del 2004, amb el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social.

Proposem algunes claus per interpretar aquest quadre comparatiu sobre les diferents etapes en el desenvolupament de les respostes educatives davant la diversitat.

Hi ha d’altres autors que també proposen alguns principis per a l’educació del futur. Vegem les propostes d’Edgar Morin i de Juan Carlos Tedesco:

Figura

Figura

Durant els anys 90 es van començar a desenvolupar les polítiques educatives per al tractament de la diversitat des del Departament d’Ensenyament. Comença a aparèixer tímidament el discurs intercultural en alguns documents públics i dossiers de formació interns, fins que l’any 1996 es consolida amb l’Eix d’Educació Intercultural, que entén que l’educació intercultural ha d’anar adreçada al conjunt de l’alumnat. Els objectius bàsics de l’educació intercultural han de ser, segons aquest document:

• Conrear actituds interculturals positives.
• Millorar l’autoconcepte personal, cultural i acadèmic.
• Potenciar la convivència i millorar la igualtat d’oportunitats per a tot l’alumnat.

Durant aquesta dècada i fins el 2004, diversos professionals reforcen la tasca quotidiana dels docents: Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP), el Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) i, sobretot, el Programa d’Educació Compensatòria (PEC).

Però l’aplicació a la pràctica d’aquest discurs és difícil i lenta: ha de passar per adaptar el projecte educatiu de centre, el projecte curricular de centre i les diferents àrees curriculars amb l’elaboració d’un currículum intercultural. Tot i els esforços d’alguns centres i docents que han fet una tasca molt important, els plantejaments assimilacionistes són molt presents en la pràctica educativa i els docents sovint denuncien la manca de coordinació i que els recursos són insuficients.

A partir de l’any 2004, el Departament d’Educació inicia el Pla per a la llengua i la cohesió social (conegut també com a Pla LIC). La introducció d’aquest pla suposa un avenç en la normativa i els recursos destinats a l’acollida i la integració de l’alumnat d’origen estranger.

Amb la seva voluntat de donar suport a tots els centres de Catalunya, es va crear la figura dels assessors/es LIC, amb funcions d’assessorament en llengua, interculturalitat i cohesió social. Aquests assessors/es, distribuïts per tot el territori, estan coordinats per uns coordinadors/es territorials LIC. Finalment, des de cada centre també es designa un coordinador/a de centre.

A part d’insistir en la necessitat d’intervenir des del Pla d’acollida i integració i del Projecte Lingüístic de Centre, una altra de les novetats introduïda pel Pla LIC ha estat l’inici dels anomenats Plans educatius d’entorn. Aquests estan encarats a crear xarxes de suport a la comunitat educativa amb la col·laboració dels diferents serveis i recursos municipals i d’altres institucions o entitats d’àmbit social, cultural o esportiu. Aquests plans pretenen ser instruments per donar una resposta integrada a nivell municipal o de barri, dissenyant una acció coordinada per a tot l’alumnat (amb especial èmfasi en les situacions de vulnerabilitat social) que fomenti la interculturalitat i la cohesió social.

També destaquem la creació d’aules d’acollida, enteses com un marc de referència i entorn de treball obert dins el centre educatiu amb la finalitat de facilitar l’atenció immediata i més adequada de l’alumnat nouvingut. Aquestes aules, amb dotació d’un tutor específic i recursos materials, permeten tenir previstes una sèrie de mesures curriculars i metodològiques, materials curriculars, etc., que garanteixen l’aprenentatge intensiu de la llengua i la progressiva incorporació de l’alumnat a l’aula ordinària.

Val a dir que tot i que les polítiques d’educació intercultural es generalitzen a partir de la presència d’alumnat d’origen estranger, el Pla LIC també té en compte la presència de la comunitat gitana, i proposa mesures específiques per a l’alumnat de la comunitat gitana (vegeu Annex 1 del Pla LIC: Pla per a l’alumnat de la comunitat gitana).

A més a més, el Departament d’Educació ofereix uns nous àmbits d’actuació en l’educació intercultural amb els seus recursos corresponents, els podeu consultar a:

Educació intercultural

Per assolir aquests objectius, és necessari que tota la societat desenvolupi la competència intercultural. Aquesta competència es pot concebre com el compendi de coneixements, habilitats i actituds necessari per desenvolupar amb solvència una interacció positiva a l’hora d’abordar situacions i contextos de diversitat cultural. En suma, la interacció positiva en termes de la competència intercultural, seria aquella que permet:

Autors com Vilà (2008) associen el desenvolupament de la competència intercultural al desenvolupament d’eixos relatius al coneixement, afectivitat i comportament:

Per suposat, per tal que el jovent pugui desenvolupar la competència intercultural, és necessari que el professorat dels centres educatius també la tinguin desenvolupada. I això és important per a tots els centres educatius, ja que els projectes interculturals no només haurien d’estar destinats a contextos on hi ha persones de diferents procedències, erròniament anomenats com a contextos amb molta “diversitat cultural”.

Com podem entendre el concepte de “diversitat”?

Elaborar una anàlisi de la diversitat des de la perspectiva intercultural i des d’una mirada complexa, suposa abandonar els postulats que defineixen la diversitat cultural segons els orígens culturals específics d’alguns grups. Ans al contrari, es pot parlar de diversitat radical, entenent que la societat és un mosaic d’infinita variabilitat cultural. Al cap i a la fi, la identitat personal es pot definir en funció de variables com l’edat, el gènere, els gustos musicals, les aficions o la capacitat d’accedir a determinats recursos i oportunitats. S’entén, per això, que les identitats personals són pluriformes, entenent que l'individu no pertany a un sol grup social i que la seva identitat no és única i excloent, ni necessàriament estable en el temps. És per això que resulta imprecís l’ús de categories binàries que diferencien les persones pel seu lloc de naixement, pel seu sexe o per qualsevol altre categoria que defineixi les identitats de manera simplificada.
La diversitat cultural es configura tenint en compte aspectes que van més enllà de les nacionalitats d’origen, com per exemple el nivell socioeconòmic o cultural, la diversitat de gènere i sexual, els estils d’aprenentatge, les tendències ideològiques, les històries de vida, les creences o fins i tot els gustos per la música. Si tenim en compte aquests aspectes és fàcil identificar que el nivell de diversitat d’un centre educatiu no es pot mesurar pel nombre de nacionalitats d’origen de l’alumnat o de les seves famílies.

Què podem fer amb la diversitat?

:

Propòsit: superar la tolerància i la integració, per arribar a la inclusió!

El model intercultural entén que la diversitat cultural és positiva perquè és enriquidora. En aquest sentit, la diversitat cal respectar-la, aprofitar-la i aprendre d’ella, havent-se d'abordar a nivell personal, legislatiu i institucional des d'una posició inclusiva.

Partir de la perspectiva intercultural implica superar l’actitud de tolerància, ja que aquesta suposa quedar-se en un nivell superficial de respecte cap a persones amb idees, pràctiques o creences diferents a la nostra. Anar més enllà de la tolerància també significa superar els ànims de voler integrar als altres. La interculturalitat té com a objectiu arribar a la inclusió, que és la construcció compartida d’un projecte comú, en què les parts en condicions d’igualtat aporten, es reconeixen i viuen en un projecte de convivència. Per tant, la inclusió implica concebre que qualsevol altre conciutadà o conciutadana és un igual, malgrat les diferències que hi pugui haver