Mòdul 1 - Pràctica 2

Els canvis i les noves dinàmiques observats en les darreres dècades a escala mundial afecten significativament els nostres contextos més locals. Els efectes de la globalització es fan evidents en l’aparició de noves societats més complexes, caracteritzades per l’augment de la diversitat, però també en l’increment de les desigualtats socials i econòmiques.

En les darreres dècades hem pogut observar una sèrie de canvis i l’aparició de noves dinàmiques que no només afecten les nostres societats occidentals postindustrials sinó el conjunt del planeta. És el què entenem habitualment per globalització.

Aquest concepte ha entrat a formar part del nostre vocabulari habitual, amb contínues referències des dels mitjans de comunicació i en la nostra vida quotidiana. A què ens referim, però, quan parlem de globalització? Què significa exactament aquest terme?

Els intercanvis comercials arreu del món, però, no són una novetat. Trobem exemples històrics d’intercanvis comercials a gran escala des de temps antics, i a partir del segle XV, amb l’arribada dels europeus a Amèrica s’inicia ja la possibilitat de comerciar arreu del món. Què té de nou, per tant, el fenomen que estem vivint actualment?

La novetat de la situació actual, que ens permet parlar de globalització en els termes que ho fem, té a veure amb:

• El volum i l’abast que han adquirit els intercanvis comercials a nivell mundial,
• Les implicacions econòmiques, socials i polítiques que comporten.

En les causes d’aquesta nova situació hi trobem, fonamentalment, dos factors:

• Els avenços tecnològics i, molt especialment, la revolució en els transports i les comunicacions. L’increment i l’abaratiment del transport de passatgers i mercaderies a nivell mundial han permès una mobilitat mai vista abans. De la mateixa manera, l’espectacular progrés tecnològic en el camp de les comunicacions ha permès una fluïdesa i velocitat extraordinàries en la circulació d’informació i la comunicació de les persones arreu del món. A causa de l’acceleració del progrés tecnològic, les distàncies s’escurcen i fins i tot sembla que desapareguin.

• Tot un seguit de decisions polítiques adreçades a la liberalització de les transaccions. Cal destacar la important reducció aranzelària a partir del final de la Segona Guerra Mundial, que va facilitar extraordinàriament les importacions i exportacions. En l’actualitat, una clara conseqüència d’aquesta liberalització portada a l’extrem ha estat la Crisi econòmica del 2008.

La revolució en les comunicacions i els transports ha tingut un seguit de conseqüències que afecten el conjunt del planeta. Vegem les més importants:

• Augment dels intercanvis comercials, que a partir de la segona meitat del segle XX ha estat més important que el creixement de la producció.
• Augment dels moviments de capital financer, que ha superat fins i tot l’increment de les transaccions de béns.
• Augment de la interrelació econòmica entre els països del món: inversions directes i presència de capitals foranis en els grans mercats financers nacionals.

• Deslocalització: els avenços tècnics i l’abaratiment dels preus del transport han permès fragmentar els processos productius i externalitzar part de la producció.

• Hiperespecialització: es pot considerar una peça clau per a la millora de l’eficiència productiva, però també planteja alguns problemes.
• Augment de l’eficiència econòmica com a resultat del progrés tecnològic, els processos de deslocalització, la hiperespecialització… Els consumidors podem comprar ara alguns productes més barats que mai.

• Pèrdua de control democràtic dels estats sobre les multinacionals.
• Generació d’una opinió pública mundial.
• Dissolució de fronteres: les grans diferències econòmiques, socials i polítiques entre els diferents països impulsen les migracions que les noves tecnologies faciliten i a vegades esperonen. La globalització actua, en aquest aspecte, en el sentit contrari a les fronteres dels estats, que també es dilueixen davant del risc de perills ecològics globals que afecten tot el planeta o depassen els límits nacionals.
• Augment de les diferències econòmiques entre països rics i països pobres.

La globalització ha suposat i suposa un espectacular augment de les desigualtats entre els més rics i els més pobres del món. Sembla com si la Terra s’hagués dividit en dos móns que s’allunyen progressivament. La següent imatge reflecteix l'índex de la població que viu per sota del llindar de la pobresa a cada país.

Figura 1

Els processos que afecten l’economia i la política mundials tenen una repercussió clara en les condicions de vida de la població i en les dinàmiques socials, en el conjunt del planeta.

De la mateixa manera que els avenços tecnològics permeten una gran mobilitat de mercaderies i de capitals financers, també faciliten la mobilitat de la població a escala mundial. Cal entendre, per tant, els moviments de població que es donen arreu del planeta en el marc d’aquests processos de globalització i no pas en funció de determinades circumstàncies o polítiques locals. De la mateixa manera, la gestió d’aquests moviments també ultrapassen les capacitats de l’organització estatal. Els governs estatals, autonòmics o locals tenen una capacitat molt limitada a l'hora d’influir en aquests moviments de població.

Vegem algunes dades sobre la presència de població estrangera en diferents països del món:

Podem destacar dues característiques fonamentals de les nostres societats globalitzades:

• Per una banda, l’enorme increment de desigualtats, no només a escala mundial, sinó també a escala local. Alguns autors s’hi refereixen en termes de polarització social extrema .

• D’altra banda, a nivell de composició sociodemogràfica, la creixent diversitat. En el context de la globalització, però, la diversitat va més enllà de l’existència de diferents cultures, cadascuna en el seu àmbit geogràfic. Hi ha autors que fins i tot parlen d’un nou ordre de diversitat.

En un món globalitzat, la diversitat cultural ja no s’ha de buscar lluny, en paratges remots i insòlits. Ara, aquesta diversitat (no només cultural sinó de tot tipus) forma part de la nostra realitat quotidiana i ha esdevingut un element constitutiu de les nostres societats urbanes, cada vegada més complexes.

Les postures ideològiques en relació a la globalització poden ser contraposades. Si bé es tracta d’un fet acceptat per tothom, no hi ha acord sobre com cal afrontar-ne les conseqüències.

Per una banda, sembla evident que sense liberalització no hi ha riquesa, però per l’altra, les enormes desigualtats entre els diferents països fan pensar que no hi pot accedir tothom. La pobresa d’una gran part del món és fruit d’estructures desiguals de relació entre països (encarnades en el neoliberalisme) i l’explotació d’uns per part dels altres. Per tant, segons les visions més crítiques, el problema del món no seria tant de generació de riquesa, sinó de distribució d’aquesta.

El que es coneix com a antiglobalització, alterglobalització o altermundisme, són un conjunt de moviments polítics i socials que protesten contra les formes i els mètodes de l’actual procés d’integració econòmica global, dirigit per l’Organització Mundial del Comerç, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.

Les principals crítiques d’aquests moviments són la falta de transparència i de participació ciutadana en aquest procés, la insostenibilitat del sistema i que la vessant actual beneficia bàsicament les empreses transnacionals i els individus més rics del planeta. La crisis econòmica del 2007-08 ha posat de manifest algunes d’aquestes debilitats, ja que ha fet incrementar les desigualtats entre la població més rica i la més pobre. La crisis econòmica del 2007-08 ha posat de manifest algunes d’aquestes debilitats, ja que ha fet incrementar les desigualtats entre la població més rica i la més pobre.

L'alumnat del segle XXI viu en un món interconnectat, divers i ràpidament canviant. Les forces econòmiques, digitals, culturals, demogràfiques i ambientals emergents estan configurant la vida dels joves a tot el planeta. L'alumnat del segle XXI viu en un món interconnectat, divers i ràpidament canviant. Les forces econòmiques, digitals, culturals, demogràfiques i ambientals emergents defineixen la vida dels joves a tot el planeta i n'augmenten els contactes interculturals a diari. La complexitat d'aquest entorn representa alhora una oportunitat i un repte. Cal que els joves d'avui aprenguin no només a participar en un món més interconnectat, sinó també a apreciar les diferències culturals i beneficiar-se'n. El desenvolupament d'una visió global i intercultural és un procés que es duu a terme durant tota la vida i que l'educació pot definir (Barrettetal.,2014;Boix Mansilla i Jackson, 2011; Deardorff, 2009; UNESCO, 2013, 2014a, 2016).

Què és la competència global?

La competència global és una capacitat multidimensional. Les persones amb competència global poden examinar qüestions locals, globals i interculturals, comprendre i apreciar diferents perspectives i visions del món, interactuar amb èxit i ésser respectuoses amb les altres persones, a més de prendre mesures responsables cap a la sostenibilitat i el benestar col·lectiu

Per què necessitem la competència global?

Per viure en harmonia en comunitats multiculturals

L'educació per a la competència global pot promoure la consciència cultural i les interaccions respectuoses en societats cada vegada més diverses. Des del final de la Guerra Freda, els conflictes etnoculturals s'han convertit en la font més comuna de violència política del món, i no sembla que disminueixin (Brubacker i Laitin, 1998; Kymlicka, 1995; Sen, 2007). Els nombrosos episodis de violència indiscriminada en nom d'una filiació religiosa o ètnica desafien la creença que les persones amb cultures diverses puguin viure en pau a prop, acceptar diferències, trobar solucions comunes i resoldre desacords. Amb la gran afluència d'immigrants a nombrosos països, les comunitats han de redefinir la seva identitat i la seva cultura local. Les societats contemporànies reclamen formes complexes de pertinença i ciutadania en què les persones han d'interactuar amb regions, persones i idees llunyanes, a més d'aprofundir en la comprensió de l'entorn local i la diversitat dins de les comunitats pròpies. Apreciant les diferències en les comunitats a què pertanyen —nació, regió, ciutat, barri, escola— els joves poden aprendre a conviure com a ciutadans del món (Delors et al., 1996; UNESCO, 2014b). L'educació, tot i que no pot assumir en exclusiva la responsabilitat de posar fi al racisme i la discriminació, pot ensenyar als joves la importància de desafiar els prejudicis i els estereotips culturals.

Per prosperar en un mercat laboral dinàmic

Educar per a la competència global pot augmentar l'ocupabilitat. La comunicació eficaç i el comportament adequat en diversos equips són claus per a l'èxit en molts llocs de treball, i es mantindran així, ja que la tecnologia continua facilitant la connexió de persones arreu del món. Els empresaris busquen cada vegada més atraure els estudiants que s'adapten fàcilment i que són capaços d'aplicar i transferir les habilitats i coneixements propis a nous contextos. La rapidesa en la disponibilitat per al treball en un món interconnectat requereix que els joves comprenguin les complexes dinàmiques de la globalització, estiguin oberts a persones de diferents procedències culturals, confiïn en equips diversos i demostrin respecte envers els altres (British Council, 2013).

Per fer un ús eficaç i responsable de les plataformes multimèdia

Durant les dues últimes dècades, les transformacions radicals en les tecnologies digitals han configurat les perspectives dels joves envers el món, les seves interaccions amb els altres i la seva pròpia percepció de les coses. Les xarxes en línia, els mitjans de comunicació social i les tecnologies interactives generen nous tipus d'aprenentatge, en què els joves exerceixen un major control sobre què aprenen i com aprenen. Tanmateix, la vida digital del jovent pot fer que l'individu es desconnecti de si mateix i del món, i que ignori l'impacte que les accions pròpies poden tenir en els altres. A més, mentre la tecnologia facilita la connexió arreu del món, el comportament en línia suggereix que els joves tendeixen a "reunir-se" (Zuckerman, 2014) afavorint les interaccions amb un petit grup de persones amb qui tenen molt en comú. De la mateixa manera, l'accés a una quantitat il·limitada d'informació sovint es vincula amb una alfabetització mediàtica insuficient, la qual cosa vol dir que les noies i els nois es deixen enganyar fàcilment per notícies parcials, esbiaixades o falses. Així, doncs, cultivant-ne la competència global, és possible ajudar l'alumnat a capitalitzar els espais digitals, comprendre millor el món on viu i expressar-se en línia de manera responsable per contribuir als Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Finalment, educar per a la competència global pot ajudar a formar noves generacions que es preocupin pels problemes globals i que afrontin els reptes socials, polítics, econòmics i ambientals. L'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible reconeix el paper crític que té l'educació per a assolir els objectius de la sostenibilitat i fa un crida a tots els països «a assegurar, per al 2030, que tots els estudiants adquireixin els coneixements i habilitats necessaris per promoure el desenvolupament sostenible, a través de l'educació per al desenvolupament sostenible i els estils de vida sostenibles, els drets humans, la igualtat de gènere, la promoció d'una cultura de pau i no violència, la ciutadania global i l'apreciació de la diversitat cultural i de la contribució de la cultura al desenvolupament sostenible, entre d'altres» (Objectiu 4. 7, Educació 2030, Declaració d'Incheon i Marc d'Acció, pàgina 20).

El concepte de competència global i les seves implicacions per a l'educació

Dimensió 1: Examinar qüestions de significació local, global i cultural. Un exemple.

Dimensió 2: Comprendre i apreciar les perspectives i les visions del món dels altres

Xerrada TED: El peligro de una sola historia de Chimamanda Adichie

font:youtube

Dimensió 3: Participar en interaccions obertes, adequades i efectives entre cultures. Un exemple

Dimensió 4: Actuar per al benestar col·lectiu i el desenvolupament sostenible. Un exemple

Els blocs de la competència global: coneixements, habilitats, actituds i valors

Les quatre dimensions de la competència global se sostenen en quatre factors inseparables: coneixement, habilitats, actituds i valors i es actituds i valors per reflexionar-hi des de diverses perspectives culturals, tenint en compte l'interès de totes les parts implicades. L'educació efectiva per a la competència global ofereix a l'alumnat la possibilitat de mobilitzar i utilitzar el seu coneixement i les seves actituds, habilitats i valors, intercanviant idees sobre una qüestió global dins i fora de l'escola o interactuant amb persones de diferents contextos culturals (per exemple, qüestionant punts de vista, demanant explicacions o identificant indicacions per a una exploració i acció més profundes). Una comunitat escolar que vulgui alimentar la competència global s'ha de centrar en objectius d'aprenentatge clars i manejables. Això significa involucrar tots els educadors per reflexionar sobre temes d'ensenyament que són mundialment significatius, els tipus d'habilitats que fomenten una comprensió més profunda del món i faciliten interaccions respectuoses en contextos multiculturals, i les actituds i valors que impulsen l'aprenentatge autònom i inspiren una acció responsable.

Els fenòmens migratoris s’han esdevingut al llarg de la història i arreu del món. Les causes per les quals les poblacions humanes s’han desplaçat i es desplacen poden ser múltiples i sempre complexes. Els processos migratoris també són complexos i cal analitzar-los des d’aquesta complexitat, tenint en compte diferents dimensions: demogràfica, social, personal i familiar… Els desplaçaments de les persones no estan exempts de dificultats: des de les intrínseques del viatge i l’assentament en el nou lloc, fins les més personals relacionades amb la presa de decisió de marxar, l’adaptació al nou entorn, el procés de dol, o el rebuig que poden sentir els migrants per part dels nous veïns.


La presència de persones d’altres orígens, per tant, no és un patrimoni de la societat occidental de finals del segle XX i principis del segle XXI. De fet, actualment, els contingents de població en desplaçament més grans no són els que van dels països pobres a occident, sinó els que es donen entre diferents països del considerat tercer món.

A què ens referim exactament, però, quan parlem de fenòmens migratoris?

Ens referim, per tant, al desplaçament de població d’un lloc a un altre. Qualsevol desplaçament humà es pot considerar com a migració, tot i que quan parlem de fenòmens migratoris ens referim normalment als desplaçaments demogràficament significatius.

Primer de tot, cal que ens entretinguem a distingir entre aquests dos conceptes: emigrant i immigrant

Les causes de les migracions

Les causes de les migracions poden ser molt diverses i sempre complexes. No hi ha un sol motiu que expliqui que una població numèricament significativa es desplaci, sinó vàries raons.

Hi ha diverses teories que expliquen les possibles causes dels moviments migratoris.
Una de les teories clàssiques és la que s’ha anomenat teoria PULL-PUSH (de l’anglès: estirar-empènyer). Segons aquesta teoria, els fenòmens migratoris s’explicarien per la tensió entre factors de dues tendències complementàries: factors push, que empenyen els migrants a marxar del seu lloc d’origen; i factors pull, que els estiren o els atrauen vers al lloc de destinació.

Una altra teoria és l’anomenada teoria de les 3D: aquesta teoria explica les causes dels fenòmens migratoris en funció de 3 variables bàsiques: desenvolupament, demografia i democràcia. És a dir, els fenòmens migratoris s’explicarien fonamentalment per raons econòmiques, socials i polítiques.

Les causes de les migracions són múltiples i diverses. Normalment es combinen diferents tipus de causes. També podem contemplar les causes dels fenòmens migratoris des d’una perspectiva més sistèmica. El migrant no duu a terme només un projecte personal, sinó que les migracions tenen una important dimensió familiar i social. La persona que decideix emigrar sovint ho fa amb el recolzament i empenta de la família, que també es beneficia del fet migratori. L’aportació en divises dels emigrants suposa un benefici econòmic important per a les famílies que s’han quedat en origen i poden ser un important factor de desenvolupament.

Però també hi ha autors que sostenen que els processos migratoris poden suposar mecanismes d’empobriment dels països emissors, en la mesura que es produeix una fugida de capital humà que hauria estat bàsic per al seu desenvolupament. Recordem que, habitualment, emigra la gent jove i sana, en edat de treballar i que, per tant, és un potencial de desenvolupament que el país perd.

En qualsevol procés migratori, amb independència dels factors que el motivin, sempre hi ha la decisió, més o menys lliure, de marxar.
El grau d’importància de cadascun d’aquests factors que generen els fenòmens migratoris pot ser molt divers. Sovint tenim la visió que els migrants que arriben al nostre país es veuen literalment obligats a marxar del seu lloc d’origen per garantir la subsistència. Això no és estrictament així. Malgrat que existeixen algunes situacions realment desesperades que obliguen a iniciar un procés migratori, cal tenir en compte que només poden emprendre aquest procés les persones que tenen una mínima capacitat de fer-ho. És a dir, aquells que “es moren de gana” no tenen la capacitat suficient d’emprendre una aventura migratòria.
Darrere de qualsevol procés migratori, sigui motivat pels factors que es vulgui, sempre hi ha una decisió de marxar. Fins i tot en els casos més extrems hi ha gent que decideix no marxar del seu lloc.

Els processos de migració a Catalunya

Catalunya ha tingut històricament diverses onades migratòries, però també ha estat punt de partida de molts emigrants. Al llarg del segle XX, després d’importants migracions internes, va rebre grans quantitats de persones procedents, primer, del mateix estat espanyol i, posteriorment, de països estrangers. La immigració de procedència estrangera, ja des dels anys 80 però sobretot a partir de la dècada dels 90 del segle passat, marca el nostre escenari sociodemogràfic de principis del segle XXI.

Moviments migratoris a Catalunya

Històricament, Catalunya ha experimentat importants moviments migratoris. Per la seva situació geogràfica i geopolítica, ha estat terra de pas i escenari de l’arribada de poblacions molt diverses des de temps antics. Però també ha estat punt de partida de moltes persones que per motius econòmics, polítics o d’altre tipus han marxat arreu del món per trobar unes millors condicions de vida o més oportunitats.

Una gran part de la població de les zones rurals catalanes va migrar cap a les zones urbanes, fugint de les condicions de vida del camp i atreta per la necessitat de mà d’obra a les fàbriques. Aquestes migracions van suposar canvis socials i econòmics molt importants per al nostre país i van començar a configurar la distribució territorial que tenim en l’actualitat.

Els processos de migració espanyola

A partir de la segona meitat del segle XX es va iniciar una nova etapa de prosperitat i creixement econòmic a Catalunya (i en altres zones de l’estat espanyol), després de la sagnant guerra civil i superada la crisi de la postguerra. La revitalització del creixement natural de la població catalana, però molt especialment l’arribada d’importants fluxos migratoris de les zones més deprimides de l’Estat espanyol (Andalusia, Extremadura…), pràcticament va duplicar la població a Catalunya.

Els processos de migració internacionals

En aquesta mateixa època de creixement podem parlar dels tímids inicis de les migracions internacionals, amb la presència d’alguns migrants fonamentalment d’origen marroquí, però també senegambià i filipí.

Habitualment s’ha parlat de migració magrebina, però en realitat, la presència de persones procedents de Tunísia o Algèria és molt poc significativa. En l’actualitat, el col·lectiu procedent del Marroc continua essent el més nombrós a Catalunya tot i que la migració d’origen llatinoamericà ha experimentat un creixement enorme en els darrers 10 anys i el nombre de llatinoamericans ha superat el de magrebins.

Es tracta inicialment de migracions numèricament poc significatives i força fluctuants, d’homes o dones (en el cas de les filipines) sols. Aquests primers migrants estrangers es concentren en zones molt localitzades del país, especialitzats en determinats nínxols ocupacionals: subsaharians ocupats en el conreu intensiu del Maresme, dones filipines en el servei domèstic (sobretot a Barcelona) i alguns altres col·lectius més minoritaris.
A partir dels 1990, els processos de migració internacional creixen a un ritme important, especialment per la bonança econòmica que es viu a Espanya en aquell moment. Això dura fins a finals dels 2000, on es pot observar un creixement negatiu de les migracions.

El context europeu

No podem entendre les migracions internacionals a Catalunya si no és en el marc de la història de la migració europea contemporània al llarg del s. XX.

Evidentment, les especificitats de cada país en els processos i els ritmes de desenvolupament econòmic i demogràfic són molt importants, però cal tenir present alguns elements comuns. D’una banda, els processos de colonització i posterior descolonització de l’imperialisme europeu, que condicionarà en bona mesura no només la població no europea que aculli cada país, sinó també com es tractarà aquest fenomen. I de l’altra, l’existència de grans esdeveniments que han afectat el conjunt d’Europa i han marcat, a grans trets, diferents fases, com les dues Guerres mundials o la crisi del petroli del 73.

Els inicis: La migració marroquina

Tot i que en els orígens de l’arribada de migració estrangera a Catalunya, sobretot de forma molt localitzada, trobàvem altres nacionalitats significatives, sens dubte la migració procedent del Marroc ha estat la més destacada des dels inicis.
El col·lectiu marroquí ha estat el més important de la migració estrangera en nombre i per la seva distribució en el territori, fins als anys 90 del segle passat. En un primer moment Catalunya era més una terra de pas que l’objectiu dels processos migratoris.
Podem començar a parlar de migració marroquina a Catalunya des de la dècada de 1960. L’arribada d’aquest col·lectiu coincideix amb l’etapa “desarrollista” del govern franquista i amb una època de prosperitat i creixement econòmic a Europa.

Amb l’augment de les restriccions frontereres de França i Alemanya, Catalunya comença a esdevenir destí final per a molts migrants que no poden penetrar a Europa. Amb aquests primers assentaments s’inicien també els reagrupaments familiars i comencen a arribar dones i infants.

A partir de la dècada dels 90 i sobretot a partir del procés de regularització de l’any 1991, i malgrat l’enduriment de la llei d’estrangeria, s’experimenta un autèntic boom de la migració al nostre país. Aquesta nova època es caracteritza fonamentalment per:

Un increment dels fluxos migratoris: el nombre de persones d’origen migrat al nostre país augmenta espectacularment en els darrers 15 anys i sobretot a partir de mitjans de la dècada dels 90 del segle passat. La tendència ha continuat a l'alça fins al 2011, on la migració ha començat a baixar en percentatge.

Una progressiva diversificació de la migració a diferents nivells:
- Diversificació d’orígens: cada vegada és més gran el nombre de països emissors d’aquesta migració. Apareixen nous col·lectius i la composició de la població migrada es diversifica a la majoria de municipis catalans.
- Diversificació de tipologia: la tipologia clàssica de les migracions econòmiques (primer arriben homes sols i després, mitjançant el reagrupament familiar, dones i infants) deixa pas a moltes altres tipologies. Els projectes migratoris i les trajectòries cada vegada són més diversos. Cal destacar, en primer lloc, una progressiva feminització de la migració. Però també l’aparició d’un nou perfil, amb problemàtiques associades molt complexes: els menors que emigren sols.
Cal destacar la feminització de la immigració i l’aparició de nous perfils i trajectòries migratòries.

A causa del progressiu enduriment de les lleis d’estrangeria apareix un nova problemàtica relacionada amb la migració: "la irregularitat". Cada vegada hi ha més persones al nostre país sense els permisos necessaris per a residir-hi i treballar-hi:són els anomenats “sense papers” o migrats “en situació il·legal”. Actualment, per tant, no podem parlar d’un sol perfil de població migrada. Cada vegada n’hi ha més i les seves característiques són més diverses.

L’augment de la presència d’alumnat de diferents orígens al centre educatiu ens suposa nous reptes que cal afrontar (tot i que cal recordar que aquesta no és l’única font de diversitat).

Els grups no són mai absolutament homogenis i cadascun dels nostres alumnes és una persona amb unes característiques concretes, amb diferents aptituds, actituds, comportaments, expectatives, ritmes d’aprenentatge, capacitats de comunicació, etc. Això no és nou i els docents estem prou acostumats a treballar-hi i a donar-hi respostes.

Però en els darrers anys la realitat de les aules ha canviat, fonamentalment a partir de la presència de nou alumnat procedent d’altres països. La diversificació dels orígens dels alumnes i l’aparició de nous referents i models culturals ha posat de manifest un nou repte: la diversitat cultural.

La presència d’alumnat procedent de la migració no només suposa l’augment de la diversitat cultural, sinó també l’aparició d’altres elements més relacionats amb determinades situacions de vulnerabilitat social. Els centres educatius no només han d’assumir i gestionar la diversitat cultural, sinó que també han de ser capaços de fer front a les desigualtats socials. Els canvis estructurals en la nostra societat han de generar canvis en el sistema educatiu i en l’organització dels centres.

La idea que l’escola pot donar resposta amb èxit a aquests nous reptes sense modificar les estructures ni els plantejaments de funcionament, simplement afegint-hi alguns recursos adequats, és errònia. Els canvis estructurals de la nostra societat han de generar, necessàriament, canvis en el sistema educatiu i en l’organització dels centres: la confecció dels grups i dels horaris, l’assignació de professorat, la designació dels tutors, la utilització dels espais, etc. També significarà prendre una sèrie de decisions en relació a la creació de recursos específics (com l’aula d’acollida), de mecanismes de coordinació i suport, la necessitat de formació per al professorat… Però la responsabilitat en l’assumpció d’aquests reptes no és només per als centres, sinó que caldrà treballar, des d’una perspectiva educativa, conjuntament amb la resta de la societat.

L’arribada de població estrangera en les últimes dècades ha suposat un important increment de la població. Aquest augment va ser molt important en els primers anys del segle XXI. Vegem-ho gràficament.

Ja hem comentat que la idea que la presència d’alumnes d’origen estranger és l’únic factor per explicar la diversitat cultural és errònia. Cal tenir en compte l’existència d’altres grups culturals minoritaris que poden compartir alguns dels condicionants de la població migrada.
Alguns grups culturals minoritaris, com els gitanos, comparteixen alguns dels condicionants de la població migrada.
És especialment significatiu el cas dels gitanos espanyols, un col·lectiu fortament estigmatitzat i que pateix, històricament, situacions de vulnerabilitat i exclusió i de discriminació.

A part dels gitanos, també cal tenir present altres minories que també es poden trobar en situacions de vulnerabilitat i patir discriminacions. És el cas, per exemple, d’algunes minories religioses (el nostre país tampoc no és homogeni religiosament): protestants, testimonis de Jehovà, musulmans autòctons…
Cal recordar, però, la importància de les situacions de desigualtat en aquestes minories. El pes de les dificultats d’integració d’aquestes en la nostra societat té més a veure amb la discriminació i els processos d’exclusió social que no pas amb les diferències culturals estrictament.
Això explica que hi hagi altres col·lectius minoritaris discriminats no per qüestions culturals sinó d’altre tipus, com per exemple persones amb determinades malalties (patologies mentals, SIDA) Persones amb deficiències psíquiques o físiques, altres col·lectius estigmatitzats (col·lectiu LGTBIQ+, prostitutes, ex-reclusos, etc…)

Abans que res aturem-nos un moment a pensar sobre aquests “nous” alumnes. Habitualment ens referim a ells i elles en funció de l’origen de les seves famílies i fins i tot els anomenem migrats de segona generació o segones generacions de migrats. És correcte utilitzar aquesta expressió? El procés migratori familiar condiciona el funcionament d’aquests infants i joves? I, si ho fa, ho fa de la mateixa manera en tots els casos?
Considerar els alumnes únicament en funció del seu origen cultural (o de l’origen cultural familiar) té efectes clarament negatius sobre les seves oportunitats de socialització normalitzada. El concepte de segones generacions, com el d’immigrant, ha estat fortament criticat com un concepte inadequat i estigmatitzador.

Hem vist que una de les crítiques d'aquest concepte és pels seus efectes excessivament col·lectivitzadors i homogeneïtzadors. Els factors que intervenen en la diversitat i l’heterogeneïtat d’aquest col·lectiu d’infants i adolescents són molt variats: lloc d’origen de la família, origen socioeconòmic i sociocultural familiar, característiques del procés migratori, edat d’arribada, situació legal, dificultats de comunicació, gènere, característiques personals, resposta emocional, trajectòria escolar, acollida que reben, etc.

Condicionants genèrics i condicionants específics

Un dels riscos de l’ús del concepte de segones generacions és donar un pes excessiu a l’origen cultural dels fills i filles de famílies migrades i negar els elements que comparteixen amb els col·lectius que no procedeixen de la migració estrangera, en la mesura que és un concepte col·lectivitzador i que pot tendir a anàlisis reduccionistes del tipus del determinisme cultural.
Precisament, podem afirmar que en els processos de socialització i integració escolar d’aquests alumnes hi intervenen diferents tipus de factors que es poden combinar de diverses maneres en funció de cada cas concret. Per una banda, hi intervenen una sèrie de factors que podem considerar genèrics, és a dir, que no afecten només a aquest col·lectiu sinó al conjunt de la població; i d’altra banda, una sèrie de factors més específics relacionats amb el procés migratori familiar. Vegem quins són alguns d’aquests factors:
En primer lloc, cal tenir en compte una sèrie de factors genèrics: compartits amb la resta d’alumnat, amb independència del seu origen:

D'altra banda trobem els condicionants específics:

No podem acabar aquest apartat sense esmentar una qüestió prou rellevant. Cal tenir present l’existència d’una discriminació vers les dones, fins i tot en les nostres societats pretesament igualitàries. I en tenim moltes mostres. Aquesta discriminació s’agreuja en el cas de les dones migrades (o les seves filles) i de manera encara més extrema en determinats col·lectius (especialment les dones musulmanes), i ens porta a parlar d’una doble i, fins i tot, d’una triple discriminació en aquests casos.

En la següent taula hi ha l’alumnat total i estranger a Catalunya segons el cicle educatiu: