Família i escola


L’escola ha de tenir present que la família és el primer agent socialitzador i el principal actiu educatiu de l’infant, siguin quines siguin les seves característiques. En aquest sentit és important que hi hagi un clima de mútua confiança i col·laboració. La família ha de tenir un lloc dins l’escola i ha de poder gaudir d’espais de participació en la comunitat educativa.


Les famílies són molt diverses (estructura, ideologia, experiència, estil educatiu, nivell sociocultural, economia, valors, etc.) i el fet de tenir un fill o una filla amb discapacitat intel·lectual també el viuen en funció d’aquestes diferències, tot generant unes maneres de fer i unes necessitats d’acompanyament que poden variar segons els nuclis familiars, però també entre els seus membres o al llarg de la vida escolar de l’alumne.

L’arribada d’un fill amb discapacitat pot generar crisi, estrès i/o dol i es pot passar per un seguit de fases, no necessàriament consecutives, que variaran entre unes persones i altres. Aquestes fases han estat àmpliament descrites des del conflicte inicial fins a la resolució d'aquest conflicte. Ens podem trobar famílies que encara tenen molt present el desconcert del xoc emocional i d'altres que ja han passat per un procés d'adaptació i de creixement, juntament amb aquelles que experimenten emocions i estats d'ànim diversos i plens de matisos.



Paraules al voltant del procés


Sigui quin sigui el moment de la família que ens trobem, l’educador ha de fugir dels etiquetatges, evitant al màxim els prejudicis. No podem pensar que ens trobem davant de famílies disfuncionals només pel fet que manifestin malestar, inseguretat o simplement estiguin en un procés d’adaptació i de reconstrucció.
Des de l'escola tenim l'oportunitat i la responsabilitat d'ajudar a activar els factors de resiliència de les famílies tot centrant-nos en els seus punts forts, potencialitats i factors de protecció quan considerem les necessitats de suport.


El procés d'escolarització


Hem de ser conscients que l’escolarització d'un nen o d'una nena fràgil comporta patiment. Igual que l'infant necessita adaptar-se al centre (en iniciar l’escolaritat o quan canvia de centre o d’etapa educativa), les famílies també tenen aquesta necessitat. L’educador esdevé un referent clau en tot el procés, ja que, des del bon tracte, pot atorgar confiança i atribuir competència tant a l’alumnat i al centre educatiu com a les famílies.

  • Recordar: El pla d'acollida. Importància del procés d'acollida i seguiment.

No totes les families poden expressar-se de la mateixa manera vers l'escola i hem d'evitar etiquetar "maneres de fer" o moments vitals que ens comporten un tracte més complex.

Ens podem trobar amb persones molt demandants (volen moltes entrevistes, etc.), amb més o menys grau d’exigència. També és possible que necessitin expressar les seves emocions i pors, potser no d'una manera que ens sigui fàcil d'entendre. Sovint caldrà un temps fins que se sentin segurs i puguem acabar regulant les tutories i les reunions.

També trobarem mares o pares que es tanquen molt amb el fill i els costa acceptar l’acompanyament extern, d’altres que mostren baixes expectatives respecte a aquest acompanyament o bé mostren desconfiança i/o rebuig.

Família

El possible malestar o neguit familiar no s’hauria de viure des de la confrontació sinó des de l'acompanyament. A més, hauríem de ser conscients de la inquietud i les inseguretats que es tenen des de l’escola (docents, etc.), davant d’algunes situacions que ens poden semblar especialment delicades.


Una persona amb discapacitat intel·lectual no és una discapacitada i hem de ser molt sensibles a detectar des de quina perspectiva se la veu i se la tracta, així com de les expectatives que hi dipositem escola i família. La sobreprotecció, la sobreexigència, la possible desconfiança vers el seu progrés o les demandes poc ajustades a la realitat són actituds que podem trobar en qualsevol àmbit i que caldrà entendre per tal que puguin modificar-se.

És important prendre consciència del paper i els sentiments dels germans i les germanes de l’alumne amb DI. Aquests poden sentir-se desplaçats, molt preocupats, els podem responsabilitzar excessivament (fan de missatgers, etc.), o ells mateixos mostrar un excés de preocupació i cura. En ocasions poden manifestar tristesa, agressivitat, o d’altres aspectes dels quals hem de tenir constància per poder donar-los suport, si cal, a mesura que acompanyem la família.

Alumne i família poden estar sotmesos a un nivell d’estrès emocional que s’incrementa si hi afegim les probables revisions i/o intervencions mèdiques i tractaments externs continuats. A més, s'ha de comptar que la possible relació amb diferents especialistes dins el centre escolar genera multiplicitat d’horaris i referents diversos. Necessiten ser escoltats i valorats des de l’empatia, el respecte i la consideració a les seves capacitats i necessitats, sense sentir-se sotmesos a demandes excessives així com tampoc ser jutjats.

  • DINCAT. Situació de les famílies amb persones amb discapacitat intel·lectual. Barcelona: DINCAT, 2010 Enllaç



Identificació de les necessitats de les famílies



Al llarg del cicle vital de la persona amb DI poden anar variant les condicions personals, culturals, econòmiques i socials de les famílies que ja d'entrada són úniques i diverses. Les necessitats de les famílies no es poden generalitzar ni es pot precisar en quin moment evolutiu poden adquirir major rellevància. Cada família té una singularitat pròpia que necessita i requereix una valoració respectuosa i personalitzada.

És important tenir respecte i rigor professionals en el tractament de la informació i en l'anàlisi dels aspectes particulars de l’entorn social, del context familiar (incloent creences i valors), la interacció amb l’infant i les característiques seves.

El treball amb les famílies es pot construir sobre la base de la col·laboració entre iguals tot i tenint presents actituds que ho poden afavorir.
Giné2) proposa als professionals una sèrie d’actituds per reeixir en el treball amb famílies:

  • Abandonar el model d’expert.
  • Reconèixer la singularitat de cada família.
  • Respecte davant la situació i les dificultats de totes les famílies.
  • Valorar tant els esforços que duen a terme per afrontar les dificultats del seu fill o filla com les capacitats que tots els pares posseeixen.
  • Major confiança en les possibilitats que tots els pares tenen.
  • Crear una relació d’empatia.
  • Mantenir una esperança realista en les possibilitats de creixement de l’infant i també de la família.


Basant-nos en el mateix autor 3), les necessitats que més manifesten les famílies són:

  • Veure reconeguda la seva singularitat i respectada la seva intimitat.
  • Actitud d'escolta i acceptació. No sentir-se jutjades.
  • Relació estable i continuada amb l'escola.
  • Informació i assessorament sobre recursos econòmics i serveis d’atenció i suport a l’infant i al jove al llarg del cicle vital.
  • Acompanyament per promoure l'educació emocional i l'autonomia del seu fill o filla.
  • Suport emocional i orientació psicoeducativa en les diferents etapes evolutives del desenvolupament de la persona amb DI, i en els moments de transició importants.
  • Orientacions per poder gestionar adequadament les situacions quotidianes amb els germans i altres membres de l’entorn familiar.
  • Orientació i suport en els processos de transició a la vida adulta, molt especialment en els que requereixen més suport (sexualitat, lleure, treball…).
  • Suport per millorar l'autoestima i per enfortir les competències parentals.
  • Xarxes de suport social i comunitari.
  • Disponibilitat de professionals preparats.


Cooperació de la família en el procés educatiu


La implicació de la família en el procés educatiu és essencial per avançar en la millora de la qualitat de vida del fill amb discapacitat. Des del context escolar i el familiar s'han de trobar espais compartits i maneres de fer que permetin construir una relació d’empatia i de col·laboració que enforteixi les habilitats i les competències dels pares i/o tutors i els ajudi a assumir la seva funció educadora amb confiança i seguretat.

És important que la família se senti acompanyada, sobretot davant les situacions que li poden generar malestar, dubte o sentiment d'impotència. Cal estar atents a la seva autoestima i reconèixer que els seus coneixements i la seva expertesa vers el fill són fonamentals, poder-los compartir ajuda a crear un entorn significatiu i afavoridor per a l’aprenentatge.

Arc famílies

Turbull, A.P. et al. Constructe de col·laboració professionals i famílies. Arc de canó on la clau de volta és la confiança.

Els professionals són molt importants en la vida de les famílies amb un fill amb DI. Establir una bona comunicació i poder compartir suports, complicitats, satisfaccions, coneixements, etc. és bàsic.

La cooperació és primordial al llarg de tota l’escolaritat de l'alumne, però hi ha moments que poden ser especialment significatius i la implicació dels pares és transcendental: l’educació primerenca i la preparació per al futur.

L’actitud de l'entorn és especialment rellevant en els processos de transició a la vida activa, ja que pot potenciar o interferir els canvis de rol de les persones i, per tant, es fa imprescindible que pares i professionals participin en aquest procés i comparteixin esforços i decisions, de manera que la mirada sobre les expectatives del noi o noia siguin coincidents i ajustades a la realitat i a les possibilitats existents.

Tota comunicació i treball cooperatiu implica un compromís. En la relació amb els pares és important valorar la informació que es dóna, és a dir, el que es diu, però molt més important és com es diu, és a dir, l'actitud i el tracte que s’ofereix paral·lelament a la informació; a més, i sobretot, cal fer els possibles per establir acords en allò que considerem fonamental per al desenvolupament educatiu i la qualitat de vida de la persona.


Hem de destacar la rellevància de coordinar-nos amb la família durant el procés de presa de decisions en l'elaboració del Pla individual, tot escoltant-los i donat-los a conèixer el contingut del pla i tenint en compte el seu acord en les decisions finals. També s’ha de procurar la seva participació durant el seguiment del pla per poder compartir intencionalitat educativa i trobar espais comuns.


Segons Troncoso (1992, 2007), la família hauria de tenir un paper important en:

  • Aprenentatges no sistemàtics i naturals, que es poden aprendre sense planificació expressa.
  • Autonomia i cura personal en relació amb higiene, menjar, vestir i habilitats per a la vida diària.
  • Habilitats socials necessàries en l’entorn quotidià com les bàsiques de cortesia.
  • Desenvolupament de l’autoconcepte, l’autoestima, el coneixement de les potencialitats i limitacions i l’acceptació de la deficiència.
  • Suport emocional i manifestació de l’afecte.
  • Comunicació en sentit ampli.
  • Habilitat psicomotriu i activitat física i esportiva.
  • Oci i temps lliure.
  • Adquisició d’hàbits saludables (alimentació, dormir…).
  • Continguts escolars transversals com l’educació moral i cívica, la formació socioafectivosexual, l’educació vial, l’educació per a la protecció del medi ambient o la prevenció de drogodependències.
  • Establiment de valors fonamentals.


Comunicació família escola


Establir un pont de comunicació eficaç entre la família i l'escola no sempre és àgil. Podem pensar en diferents nivells, moments i finalitats per tal de poder establir els canals més oportuns.

L'escolartizació d'un alumne amb DI pot generar la necessitat d'intercanviar la informació del dia a dia per tal de poder afavorir la funcionalitat, significació i generalització dels aprenentatges, a més de la millora de la competència comunicativa i lingüística.

Convé que família, escola i alumne puguin fer i parlar del dia a dia dels diferents contextos, amb un coneixement real d'allò que es fa i amb referents concrets que permetin entendre, fora de "l'ara i aquí" allò de què parlem i com hi està relacionat.

A part de les eines telemàtiques (documents, agendes i/o llibretes compartides), les llibretes o carpetes viatgeres, són un recurs senzill i útil que permet escriure, dibuixar, fotografiar, etc. la quotidianitat i anticipar, contextualitzar o avisar de canvis i novetats. Per tant, ajuda a famílies, mestres i alumne a entendre. I en el compartir i comunicar, també.


1) USME, L.F. La resiliencia en las familias de niños en situación de discapacidad intelectual
3) GINÉ, C. Las necesidades de las familias a lo largo del ciclo vital. A VERDUGO, M. (Ed.) Familias y Discapacidad Intelectual. Madrid: FEAPS, 2000