Mòdul 1 - Pràctica 1

Al llarg de la història podem observar diferents canvis en la comprensió i la denominació de les persones que presenten discapacitat intel·lectual. S'han deixat enrere termes com el de retard mental i ha canviat la perspectiva des de la qual es contempla.

Abans només es tenien en compte factors centrats en la persona, associats a desordres, paràmetres mèdics, el QI (quocient intel·lectual), etc., i es feia èmfasi en aspectes negatius i persistents. Actualment ens referim a un estat particular de funcionament que depèn tant de la pròpia persona com de les barreres i els suports de l'entorn.

Segons l’AAIDD (American Asociation on Intellectual and Developmental Disabilities, antiga AAMR):

"La discapacitat intel.lectual es caracteritza per limitacions significatives tant en el funcionament intel·lectual com en la conducta adaptativa que es manifesta en habilitats adaptatives conceptuals, socials i pràctiques. Aquesta discapacitat s'origina abans dels 18 anys." (AAIDD 2002).¹⁾

Es fa referència a les limitacions de funcionament intel·lectual i d'habilitats adaptatives, dins d'un context social i d'edat determinats. El desequilibri entre les capacitats i les demandes del medi representa un desavantatge substancial per a la persona.

Les causes de la DI poden ser multifactorials i en podem fer una valoració diferent en funció de l'entorn. Sovint trobarem limitacions i fortaleses, descriure les primeres només té sentit per determinar les necessitats de suport. L'objectiu ha de ser poder millorar les capacitats funcionals de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Quan l'AAIDD parla del funcionament humà, dóna molta importància a la dinàmica d'interacció recíproca entre cinc dimensions i el rol dels suports. Posa l'accent en l'equilibri entre les demandes existents i la competència personal per donar-hi resposta. En aquesta competència personal les habilitats adaptatives són fonamentals i l’èmfasi s'ha de posar en el sistema d’ajuts que cal proporcionar.

Dimensions de funcionament:

• Habilitats intel·lectuals (dimensió I): fa referència al concepte d’intel·ligència. Segons Gottfredson (1997), inclou el raonament, la planificació, la resolució de problemes, el pensament abstracte, la comprensió d'idees complexes, l'aprenentatge ràpid i aprendre de l'experiència…
  
• Conducta adaptativa (dimensió II): es refereix al conjunt d'habilitats adaptatives (conceptuals, socials i pràctiques) apreses per la persona i que li permeten el funcionament diari.
  
• Salut (dimensió III): fa referència al benestar físic, mental i social.
• Participació (dimensió IV): es refereix a la implicació del subjecte en les activitats de la vida diària i d’interacció amb els altres en els diferents àmbits de la vida social.
  
• Context (dimensió V): descriu el conjunt de les condicions interrelacionades en què la persona viu. Inclouria els sistemes de Brofenbrenner: el microsistema (situació social immediata), el mesosistema (comunitat, serveis…) i el macrosistema o megasistema (els patrons globals de la cultura, la societat, etc). Els factors contextuals engloben tant factors ambientals com personals.

Ens centrarem en les habilitats adaptatives que es poden entendre com aquelles que la persona ha de tenir per donar resposta a les demandes que li fa el medi que l'envolta. Aquestes habilitats es complementen i es poden donar conjuntament en determinades situacions.

En trobem de tres tipus:²⁾

• Habilitats conceptuals: llenguatge, lectura i escriptura, conceptes relacionats amb els diners, el temps i els nombres.
  
• Habilitats socials: habilitats interpersonals, responsabilitat social, autoestima, candidesa, credulitat, ingenuïtat, seguir les regles i les normes, evitar la victimització i la resolució de problemes socials.
  
• Habilitats pràctiques: activitats de la vida diària (cura personal), habilitats ocupacionals, maneig dels diners, seguretat, tenir cura de la salut, mobilitat (desplaçaments i viatges), programació/rutines i ús del telèfon.
  

Les habilitats adaptatives s'han de valorar en el context que els correspon (funcional i significatiu) considerant els suports que en fan possible la millora. Les limitacions sovint coexisteixen amb fortaleses que s'han de destacar.

Hi ha característiques personals (p. ex.: discapacitats sensorials associades, cansament, malaltia…) i característiques ambientals (p. ex.: escassa participació) que poden interferir en gran mesura. Si les dificultats comporten menys experiències es limiten les oportunitats d'aprendre, per tant, cal fer especial èmfasi a facilitar l'accessibilitat i la participació.

El funcionament de l'individu queda mediat pels suports. Aquests els entenem en sentit ampli com a recursos i estratègies (materials, humans, metodològics, organitzatius, etc.) que pretenen promoure el desenvolupament, els interessos, l’educació i el benestar personal tot millorant la qualitat de vida i la participació.

Quan parlem de la necessitats de suport ens referim tant al perfil o a la tipologia, com al grau d'intensitat que cal perquè una persona participi en les activitats relacionades amb un funcionament estàndard. Es tracta de poder adequar els suports perquè assoleixi un bon desenvolupament físic, personal i social, és a dir, de totes les dimensions.
Des de la vessant educativa es tractaria de minimitzar les barreres a l'aprenentatge i a la participació, procurant un disseny dels suports que l'alumne requereix per al seu progrés, principalment en les competències bàsiques i habilitats adaptatives.