Podem parlar de perfils docents? Segur que n’hi ha segons estils i formes d’entendre l’ensenyament. Respecte a l’educació del segle XXI, el coneixement provisional que tenim sobre la formació dels ciutadans més capacitats ens acosta a un docent que tingui:

a) Flexibilitat en la planificació de les activitats d’ensenyament i aprenentatge.

b) Actitud positiva davant la diversitat de l’alumnat i en concret sobre els que presenten altes capacitats.

c) Coneixement en la utilització d’instruments i estratègies dirigides a tot l’alumnat que els ajudi en la motivació, que faci emergir la curiositat pel coneixement i els connecti amb els seus interessos.

Aquestes no són totes les característiques, evidentment, però en són algunes de cabdals que es relacionen amb una d’única que fa referència al “coneixement de l’alumnat com a ser individual i social” i de “tot l’alumnat”. Per tant, també connectarà amb els diferents perfils cognitius.

L’alumnat de capacitats excepcionals disposa d’un perfil cognitiu, que ja hem descrit en apartats anteriors d’aquest curs (mòdul 1), caracteritzat per un pensament i un estil cognitiu propi, uns interessos i unes preocupacions no habituals per la seva edat i uns ritmes d’aprenentatge que no es corresponen amb els de la majoria. Els docents poden manifestar la incapacitat per atendre aquesta singularitat amb tot el coneixement i el rigor que seria necessari. Aquest sentiment a vegades provoca actituds de rebuig cap a l’alumnat ben dotat, com a resultat del desconeixement i de la inseguretat que aquest fet comporta. La dificultat per organitzar activitats multinivells, grups cooperatius, projectes, programes per al desenvolupament de la creativitat, metodologies novedoses i flexibles, creació d’instruments nous i, sobretot, actituds receptives davant de la diversitat, poden deixar al descobert mancances personals i professionals. És un fet normal que cal atendre i entendre.

Si ens fixem en els plans d’estudis universitaris, pocs preparen els futurs docents per respondre a un perfil d’alumnat molt diferent. L’alumnat estàndard només existeix als llibres de text. En relació amb les altes capacitats, la formació encara està més abandonada. Els especialistes d’orientació manifesten obertament mancances sobre l’atenció als alumnes que tenen perfil d’excepcionalitat i demanen formació amb urgència. De fet, la diversitat entesa genèricament genera moltes preocupacions entre els docents. Els canvis en la composició social i cultural de l’alumnat ha transformat les funcions dels Orientadors dels Serveis Educatius (EAP) i ha dispersat la seva feina. Hi ha quelcom de cert en l’afirmació sobre la manca de preparació, des de la percepció d’una societat en permanent canvi que veu com es transforma el coneixement i els valors presents. Potser ens hauríem de plantejar si és millor una formació menys especialitzada i més genèrica, més polivalent i versàtil i menys selectiva. O potser ja fem tard? No ho sabem. Però el que sí sabem és que a partir d’aquestes circumstàncies socials apareixen mites i tòpics que serveixen per justificar determinades pràctiques educatives que no són adients amb les necessitats de l’alumnat. Quan em refereixo a “pràctiques educatives apropiades”, els mites i els prejudicis serveixen per justificar la insuficient preparació i, com a conseqüència, la insuficient atenció dels alumnes amb altes capacitats.

Els sentiments associats a les actuacions professionals dels docents tenen el seu origen en les creences que es tenen sobre què significa educar, què vol dir ensenyar i què vol dir aprendre. El resultat d'aquestes, sobre la base de l’existència d’estereotips i mites, ens condueix a la primera i més important conseqüència que és la inexistència d’alumnat superdotat o amb altes capacitats. La creença que provoca aquesta conseqüència és que, pel fet de ser superdotats o d’altes capacitats, aquests alumnes poden aprendre sols, i que no els calen ajuts específics. L’evidència d’aquesta afirmació es troba en la detecció real que no representa més de 2 alumnes per cada 10.000 (Guirado, 2008). Aquestes dades queden lluny del 2 al 5 per cent que científicament es donen com a orientatives. El desconeixement de les característiques d’aquest alumnat no facilita informació ni pautes d’intervenció contrastades positivament, i no hi ha vivències sobre els estils d’aprenentatge diferents, ni dels resultats de l’aplicació d’intervencions específiques amb aquests alumnes. S’ha demostrat que haver tingut experiències docents amb alumnat amb altes capacitats ajuda a millorar les competències professionals per a tots els alumnes i, en concret, per als que presenten un capacitat excepcional. Per tant, l’experiència prèvia és molt important en la transferència de coneixement útil per a totes les situacions d’ensenyament i aprenentatge, en l’observació i la detecció d’alumnat amb altes capacitats i, sobretot, en la seguretat quan es fan intervencions educatives. Però no solament s’observen aquestes dificultats en els docents novells, sinó que aquests resultats són semblants als que manifesten docents amb una llarga experiència professional. Docents amb molta experiència, amb creences consolidades, poden manifestar actituds poc flexibles davant el repte de la diversitat. La inexperiència, contràriament, genera respostes de seguretat sota l’aparença de rigidesa i distància respecte a l’alumnat (Martínez, 2004).

Finalment, les expectatives que es generen sobre l’alumnat amb altes capacitats determinen el resultat dels seus aprenentatges. Els efectes Pigmalion i Halo han estat estudiats abastament en el camp de la psicologia i aporten informació de com les actituds que adoptem influeixen en els resultats de l’aprenentatge. És la profecia que s’acaba complint (Rosenthal i Jacobson, 1968). Està demostrat que les expectatives que tenim sobre els altres poden provocar la resposta que esperem. Quan fem referència als problemes d’un alumne ens fixem en les seves aparences en forma d’avorriment, falta d'interès, desmotivació, inquietud i activitat excessiva sense aprofundir en els seus motius. Desplacem la responsabilitat absolutament cap a l’alumnat amb aquests comportaments sense reflexionar si el seu origen és un altre. La ment inquieta ho és, encara que les propostes d’ensenyament i aprenentatge no siguin les més idònies (Merton, 1968; Baron i Byrne, 1998).

Tots els que tenim un cert coneixement del sistema educatiu sabem que costa parlar d’inclusió sense entrar en una mena de conflicte i que és difícil posar-se d’acord en qüestions fonamentals. Un exemple seria com entenem les necessitats educatives i com aquestes s’han d’atendre per tal de reduir les barreres d’accés al coneixement en igualtat d’oportunitats. La reflexió sobre els conceptes d’autoritat i de disciplina ens posa en evidència la complexitat del fet educatiu. En aquest context, és comprensible la manifestació d’incapacitat i de desorientació que revelen molts docents davant d’un alumnat que no respon a perfils coneguts i generals, però sobretot estables en el temps.

Redacteu tres característiques de l'alumnat amb altes capacitats que generin una preocupació entre els docents. Afegiu, des de la vostra experiència, alguna mesura de millora o de correcció.