Com s’ha exposat al llarg d’aquest mòdul, les creences i els mites vers les AC dificulten, en gran part, la identificació de l'alumnat i aquest és el primer pas perquè tingui una atenció adequada. Creences que tenen els professionals de l’educació en el seu conjunt i que són reflectides en la política educativa.

La pròpia formació i naturalesa dels estereotips fan que aquests siguin difícils de modificar, però com a professionals no ens podem permetre tenir un coneixement esbiaixat sobre aquest tema, i la nostra responsabilitat recau en la formació permanent de tot allò que pot afectar la nostra pràctica educativa. El primer pas en la modificació de les actituds és sentir-ne la necessitat. És un deure i un dret, com a professionals, tenir una formació seriosa i actualitzada sobre el tema. Una formació per a tots els professionals que intervenen en l’educació, ja siguin docents, psicòlegs, pedagogs… En la mesura que actualitzem els nostres coneixements, els temors i les incerteses que poden sorgir davant d’un alumnat dotat excepcionalment seran menors.

El canvi d’actitud es dóna quan hi ha una necessitat. Quan la nostra actitud no és prou eficaç o no concorda amb allò que observem, es produeix un conflicte cognitiu que ens pot portar a defugir-lo o a buscar vies de solució que passen per la demanda de formació i assessorament.

Com hem exposat en altres capítols, l’excepcionalitat intel·lectual o física provoca sentiments contrastats (d’admiració, por …). Reflexionar sobre els nostres temors, vivències i com aquestes repercuteixen en la nostra pràctica educativa és essencial per anar-la millorant. Salzbergeri, Henry i Osborne, en el seu llibre L’experiència emocional d’ensenyar i aprendre (1996), ens expliquen els processos emocionals que intervenen en els processos d’ensenyament i aprenentatge.

Tal com Guirado, A. (2008) ens assenyala, “hi ha un camp obert sobre el rol que han de desenvolupar els docents en la fase de detecció, així com tot el que fa referència a la manifestació d’altes capacitats en la població desfavorida i en la població femenina. Els mites que té la superdotació a nivell social i entre els docents només es pot combatre amb informació, suports normatius i instrumentals, recursos i la consciència clara que no es pot mantenir discriminacions”. Així, la LEC, aprovada recentment, subratlla la necessitat d’atendre l’alumnat amb altes capacitats, la necessitat de protocols de detecció i el dret de l’alumnat a una atenció centrada en les seves necessitats educatives. Una escola inclusiva ha de tenir present tota la diversitat. Donar resposta a aquesta, quan n'hi ha una gran variabilitat, implica plantejar-se maneres d'organització i d'ensenyar que són beneficioses per a tot l’alumnat.

Als professionals de l’educació com a agents de canvi, els resulta més fàcil quan actuen en la formació i canvis d'actituds (per exemple, a l'aula fomentant la cooperació i la integració d'alumnes amb diferents característiques) que quan es treballa a modificar les actituds dels adults (Martínez, M. 2009). Acceptar que el nostre pensament pot estar tenyit d'emocions contraposades i prejudicis, acceptar que encara ens falta informació i voler aconseguir-la, reunir-nos per treballar-ho conjuntament (formar equips), sens dubte és un pas important cap a la comprensió i el canvi. Són passos que han de donar-se de forma coordinada i en diferents nivells. D'aquesta forma, la intervenció serà realment beneficiosa.

La tasca d'orientació psicopedagògica en l'alumnat d'altes capacitats és de gran importància. En l'orientador psicopedagog recau la tasca d'explicar, a la família i a l'escola, quines necessitats especifiques té l'alumne i com han de ser satisfetes. L'orientador sovint, té també un paper de mediador entre l'alumne, la família i l'escola.

En molts casos l'orientació és la culminació d'un procés de diagnòstic o avaluació psicopedagògica, per tant, s'haurà tingut en compte: el subjecte (característiques, recursos, mancances, etc.) i el seu medi familiar, escolar i social. L'orientació no ha d'entendre's només com la finalització d'un procés, sinó com l'inici d'una intervenció posterior, així doncs, han de ser valorades simultàniament les possibilitats que les propostes educatives puguin ser realitzades.

Les famílies d'alumnes d'altes capacitats han de trobar en els centres educatius professionals que sàpiguen abordar la diversitat educativa i donar-los resposta, des dels mitjans disponibles, per atendre les necessitats educatives específiques en el marc de l'escola inclusiva.

Feu una reflexió sobre el vostre estat inicial i si creieu que s’han modificat creences que teníeu. Us serà fàcil posar-les en pràctica? Amb quines barreres us trobeu a l’hora d’identificar l’alumnat amb altes capacitats?