Com hem assenyalat en la pràctica anterior, la identificació de l’alumnat que presenta altes capacitats no és prioritari en els nostres centres educatius, principalment per la idea que són persones amb recursos i capacitats suficients sense necessitat d’una intervenció específica. A vegades pot haver contrast entre expectatives i la realitat produint incertesa entre els docents, els quals no se senten amb preparació per afrontar respostes per les quals no estan preparats (Castelló, A. i Martínez, M. "Alumnat excepcionalment dotat intel·lectualment". Documents d’Educació Especial, núm. 15, 1999, pàg. 5).

En relació amb la intervenció en l’alumnat amb altes capacitats trobem dues postures extremes i errònies. Una postura que planteja la no necessitat d’intervenció, i una altra que assenyala l’alta capacitat com un problema que cal solucionar a través de mesures terapèutiques i extraescolars. Cal dir que el tipus d’intervenció educativa (acceleració, agrupament parcial, enriquiment…) hauria de dependre de les característiques del noi/noia (tipus d’excepcionalitat, maduresa emocional, adaptació social…). Les dificultats que es manifesten en la seva identificació, en gran part motivades per les falses creences i els mites fan que els docents i els especialistes necessitin formació i protocols per a la detecció adequada, provoquen que en molts casos no siguin ateses les necessitats educatives que presenta aquest alumnat. Aquesta manca d'atenció pot provocar desajustos que es manifesten (en alguns casos) en actituds i comportaments que preocupen el centre i que, a partir d’aquí, s’acompanya d’un procés de valoració psicopedagògica que s’inicia, no per sospita d’una alta capacitat, sinó per la preocupació de la seva actitud (manca d’interès, baix rendiment, comportament disruptiu…). La percepció que un alumne/a presenta altes capacitats, i la valoració posterior, es pot produir –i seria desitjable que fos així-, simplement, per l’interès del professorat d’oferir-li una atenció adequada.

Àngel Guirado (2008) en la seva tesi doctoral sobre les creences dels professionals de l’educació (docents i psicopedagogs/gues dels EAP) en relació amb la identificació i la intervenció educativa a les comarques de Girona, destaca la tendència de no portar a terme actuacions específiques sinó s’està segur del què és el millor per a l’alumne. La postura predominant és la de no provocar cap desajustament en el nen si aquest no presenta cap problema específic. Des d’una perspectiva que dóna suport a la normalització i a la inclusió es pretén tractar el tema amb la màxima discreció. Pot entendre’s que actuar provoca desajustaments. Les intervencions educatives que es realitzen en l’alumnat que s’identifica amb altes capacitats són diverses :

• Alumnes que reben algun suport sense adaptació.
• Alumnes que no reben cap mena d’atenció educativa específica.
• Alumnes que són identificats com d’altes capacitats, per als quals es demana una modificació curricular.
• Alumnes identificats però que no consten administrativament perquè s’espera al canvi d’etapa per fer-ho.
• Alumnes no identificats perquè els mites respecte a la superdotació fan que no siguin detectats.
• Alumnes que destaquen en alguna àrea i que desprès d’una valoració reben algun tipus d’atenció.

Les tres línies generals d’intervenció són: acceleració, enriquiment curricular i agrupació. En els casos en què es decideix fer algun tipus d’intervenció, l’opció que predomina és la d’enriquiment curricular en el centre i la realització d’activitats extraescolars, a partir de propostes creatives que estimulin les capacitats i donin sortida als interessos personals de cada alumne.

Als centres educatius s’accelera l'escolaritat (avançament de cursos en relació amb l’edat cronològica) si es té la certesa que aquest procés ajudarà a la maduració global de l’alumne. Aquesta mesura és especialment utilitzada si a més hi ha una pressió per part de la família.

A partir de la vostra experiència, indiqueu quants alumnes identificats com d’altes capacitats coneixeu. Expliqueu quina atenció educativa han tingut. En el cas de no conèixer-ne cap, feu una reflexió del perquè d’aquest fet i indiqueu què considereu que cal fer des de diferents instàncies.