En la detecció d’alumnat amb altes capacitats en els centres educatius tenen un paper determinant les nostres percepcions i idees prèvies sobre el tema, tal i com s’ha estat assenyalant en les pràctiques anteriors.

Però, cal no oblidar que els centres educatius són un context complex guiat per una normativa, i una realitat social. Aquests dos factors determinen també allò que podem fer i fem.

Des de l’administració educativa l’atenció a la diversitat ha estat un pilar bàsic de preocupació i d'atenció. Però dintre d’aquesta diversitat hi ha diferents col·lectius d’alumnes que han estat més considerats i atesos que d’altres. Per què? Per les percepcions i les idees que tenim, creences sobre qui té més necessitat i la necessitat de prioritzar quan la dispersió és alta. La veritat és que el grup d’alumnes especialment dotat no ha estat mai un col·lectiu prioritzat. La manca de temps i la necessitat de priorització han fet que la detecció de l’alumnat amb altes capacitats sigui mínima, tal i com demostren diferents estudis, entre ells la tesi doctoral d’Àngel Guirado (2008), centrada en les comarques de Girona.

Tant la LOGSE com la LOCE, en la conceptualització de l’alumnat amb necessitats educatives especials i específiques, donen marc d’actuació de cara a l’atenció de l’alumnat amb altes capacitats, però, malgrat tot, aquest col·lectiu és considerat més privilegiat que d’altres (disminució, nouvinguts…), es continua suposant que tenen capacitat i recursos per fer front a l’aprenentatge. És aquí on tenim una creença molt arrelada que no permet una atenció adequada als alumnes que presenten altes capacitats, que no és un col·lectiu que preocupa, especialment. Però, a partir de la normativa i en el marc d’una escola comprensiva i inclusiva caldria donar-li l’espai que li correspon. No obstant això, cal dir que el nou pla d’acció (2008-2015) per a l’escola inclusiva, “Aprendre junts per viure junts”, no tracta el tema de l’alumnat excepcionalment dotat intel·lectualment, presumiblement perquè estan escolaritzats en centres ordinaris. La LEC (Llei d’Educació Catalana) aprovada enguany, ens parla de necessitats educatives específiques diferenciades de les altes capacitats, dedicant-hi l’article 83, on diu:

Article 83 Criteris d'organització dels centres per a atendre els alumnes amb altes capacitats 1. El projecte educatiu de cada centre ha d'incloure els elements metodològics i organitzatius necessaris per a atendre els alumnes amb altes capacitats, amb programes específics de formació i flexibilitat en la durada de cada etapa educativa. 2. L'Administració educativa ha d'establir, per mitjà dels serveis educatius, protocols per a la identificació de les altes capacitats i l'atenció metodològica adequada.

En el marc d’una escola inclusiva, l’atenció als alumnes excepcionalment dotats intel·lectualment queda visible, i es reconeix la necessitat de protocols de detecció de les altes capacitats, així com la necessitat d’intervenció.

Fins ara, la primera detecció als centres educatius ha estat i és feta pels docents o els pares en els primers anys d’escolaritat. En aquests primers anys d’escolaritat s’ha de ser caut en les afirmacions. En les primeres edats no podem determinar fàcilment la superdotacció, sinó la precocitat i, com a molt, el talent; serà a l’adolescència quan podrem afinar més el diagnòstic. La precocitat no és necessàriament signe de superdotacció i, a vegades, alumnes precoços, amb l’edat, se situen al nivell dels companys de la seva edat. I a l’inrevés, alguns superdotats no han estat precoços. Malgrat aquesta cautela, l’atenció i la resposta educativa ha de ser ajustada a les necessitats que l’alumne tingui en el moment concret.

En la detecció de l’alumnat amb altes capacitats s’han de desterrar algunes creences que poden influir, en un sentit o altre, en la detecció.

Identificar l’excepcionalitat intel·lectual no és fàcil. Globalment, no hi ha diferències respecte a la proporció nois i noies en relació amb l’excepcionalitat intel·lectual. Les mesures i les formes d’identificar la realitat poden produir biaixos.

La motivació cap a activitats físiques i esportives s’ha d’estimular.