Hi ha qui, davant el dubte de demanar a un alumne amb discapacitat motriu que realitzi una activitat, decideix no intentar-ho. Mentre aquesta demanda estigui dintre d’uns marges raonables, si deixem que l’alumne realitzi l’activitat, podrem observar quines poden ser les adaptacions necessàries per assolir els objectius desitjats. Podem adonar-nos d’aquells petits entrebancs amb què es va trobant l’alumne i, per tant, on li hem d’oferir suport. Sovint, en el cas d’alumnes de secundària, ells mateixos poden suggerir-nos possibles adaptacions. Quan puguem, haurem de consultar el professional de referència en aquell aspecte (logopeda, terapeuta ocupacional, fisioterapeuta…) i acordar les modificacions necessàries.

A més, si donem oportunitats perquè l’alumne experimenti i provi la millor manera de realitzar les activitats, l’estarem ajudant a trobar els seus límits, les seves capacitats. Si no som massa exigents o inquisitius, el fet d’experimentar les pròpies capacitats l’ajudarà, educativament parlant, a conèixer-se millor personalment.

El cas dels alumnes amb malalties degeneratives o progressives és molt angoixant, tant per a l’alumne, com per a la família, com per al professorat. El professorat ha de programar la resposta educativa basant-se en l’ara i aquí de l’alumne i preveient el futur, però deixant que el curs real de la malaltia sigui el que marqui el ritme d’incorporació de noves adaptacions, nous plantejaments educatius, potenciar l’acció tutorial… En ocasions cal preveure amb temps la incorporació d’eines educatives. Per exemple, si es preveu que un alumne serà candidat a la llarga a utilitzar l’ordinador per escriure, quan abans domini el maquinari i el tractament de text, més fàcil serà adaptar aquesta eina a la futura utilització de programes transparents, com per exemple programes d’escriptura a través de simuladors de teclat per pantalla amb sistemes de selecció per escaneig. No es pot deixar per a l’últim moment l’aprenentatge de l’ordinador, del programa de treball i del programa adaptat. És millor seqüenciar les dificultats per fer-les més assolibles. Altres vegades podem esperar a incorporar l’ajuda tècnica o l’adaptació fins quan sigui totalment necessari.

Cal, com sempre, prendre les decisions pausadament i col·legiada entre les persones afectades, les famílies i els professionals a partir d’un bon clima de treball, de col·laboració.