Els materials adaptats que necessita el/la vostre/a alumne/a amb ceguesa estaran elaborats, majoritàriament, o bé des del CREDV, que en conveni amb l’ONCE disposa d’una Unitat de Producció i Adaptació de Materials, o bé pel mestre o la mestra itinerant. Això dependrà sobretot de l’etapa, ja que pensem que és més efectiu que els materials d'educació infantil i, en alguns casos, de cicle inicial els adapti el mestre itinerant per tal que siguin el màxim de personalitzats possible.

D’altra banda, però, és molt necessari que tant el tutor/a, com el mestre de l’aula d’EE, com qualsevol de les persones que treballa amb un alumne amb ceguesa a l’escola, puguin adaptar també materials quan calgui. Així evitarem que les activitats no previstes a les coordinacions comportin cap problema a nivell de material adaptat, guanyant en independència i autonomia a l’hora d’atendre el nostre alumne.

Adaptar un material per treballar-lo des de la ceguesa vol dir més que transcriure el text en braille i substituir els dibuixos per siluetes amb textures. Hem de saber quin és l’objectiu del treball i valorar com l’ha d’abordar el nen cec, i si es pot fer de manera similar al dels seus companys o no. Tinguem en compte que molts recursos que s’utilitzen en el treball en tinta per fer més variada, agradable i motivadora la feina als alumnes, per al nen cec comporten un embolic o, si més no, per a ell hi ha una manera més adequada de fer-ho.

A l’hora d’adaptar materials hem de tenir en compte quatre criteris:

Criteri d’atractivitat:
Tant a nivell tàctil com visual, per potenciar la valoració social. A nivell de tacte els materials han de ser variats i agradables, i mantenir un mateix tipus de textura per als mateixos objectes, diferenciada d’altres que puguin portar confusió. (Si no, us pot passar, per exemple, que el nen cec confongui la silueta de l’ovella amb la del llop, ja que s’ha utilitzat el mateix tipus de pèl, per més que un és blanc i l’altre fosc!). A nivell visual ha de ser també agradable i els colors han de respondre a les convencions i a la realitat. (No podem fer un sol amb cartolina verda perquè se’ns han acabat els altres colors, el nen cec no ho veu, però tots els altres, els germans i la família sí.)

Criteri d’eficiència:
L’adaptació s’ha de fer en funció de l’objectiu que es treballa. No ha de ser una rèplica tàctil del treball que es farà en vista, sinó una eina adequada per treballar determinat objectiu. Tampoc no cal que sempre sigui en paper, a vegades és molt més efectiu, sobretot en l’etapa d’educació infantil, treballar i experimentar amb objectes tridimensionals.

És molt important evitar sobrecàrregues d’informació, ja que si no respectem el llindar de discriminació tàctil, el nostre alumne no podrà entendre allò que li presentem.

Per contra, el que hem de saber destriar són aquells trets significatius que ajudaran el nen o la nena amb ceguesa a discriminar, entre d’altres, aquella representació de la realitat.

Criteri de rendibilitat:
Cal valorar si aquella adaptació ha de sustentar una part d’un procés d’aprenentatge important o es tracta d’una feina que l’alumne/a resoldrà en una estona i no tornarà a utilitzar.

Així doncs, la relació entre el temps invertit per realitzar l’adaptació i el rendiment que se’n traurà ha de ser adequada.

A vegades és més rendible invertir un temps a preparar un material que no sigui d’un sol ús, és a dir, un material ”comodí”, que ens permeti adaptar activitats sobre la marxa.

Criteri de realisme:
Una silueta, per molt que sigui en relleu, és una representació bidimensional d’una realitat tridimensional, que l’alumne/a amb ceguesa o no coneix o coneix parcialment.

És convenient complementar el treball bidimensional de l’alumne/a amb representacions tridimensionals, a fi que tingui el màxim d’informació sobre allò que hem representat.

D’altra banda, la representació bidimensional no la farem amb cap tipus de perspectiva, que és irreconeixible amb el tacte, i procurarem que determinats elements estiguin sempre representats encara que visualment, segons el punt de vista que tinguem, no els percebem. Per exemple: totes les potes d’un animal.

Finalment, també forma part del criteri de realisme una aptitud del propi “adaptador”: alguns treballs no té sentit adaptar-los. Per exemple: a l’hora de fer una composició amb colors, a l’àrea de visual i plàstica, és molt aleatori que el nostre alumne els hagi d’associar a textures o, encara més subjectiu, sentiments, de manera que podem preparar-li directament un treball sobre textures, sobre volum, o sobre qualsevol altra cosa.