Per al nen cec el llenguatge és una excel·lent font d’aprenentatge i comunicació, que resulta fonamental per a la comprensió de coses imperceptibles per al tacte i l’apropa a tot allò de què no pot tenir experiència directa: objectes de dimensions massa grans o massa petites, o distants en el temps o en l’espai, o fora del nostre entorn… En tots aquests casos el llenguatge, juntament amb representacions i maquetes, serà l’eix de coneixement del nostre alumne, l’eix del seu enriquiment conceptual.

Hi ha, però, conceptes de característiques intrínsecament visuals, com el color o la perspectiva, la pintura o la fotografia que resulten incomprensibles sense una experiència visual directa.

Pot donar-se el cas que el nen cec incorpori al seu vocabulari habitual registres mancats d’experiència perceptiva que els ompli de sentit: els significats poden ser parcials, erronis i, fins i tot, inexistents, a causa de les diferents accepcions o al sentit figurat que pot tenir aquella paraula i que no pot ser contrastada per un altre canal perceptiu.

D’aquest fet en diem “verbalisme” i consisteix a utilitzar o interpretar en un discurs paraules amb significats equivocats o, fins i tot, buides de contingut, sense que sovint això és faci palès en un primer moment ja que, a causa de la facilitat d’imitació i memòria a nivell verbal que mostren la majoria d’alumnes cecs, la paraula està col·locada correctament a la frase. No és fins que cal passar a l’acció que ens adonem que un nen cec no vol sortir a buscar “pedres” quan pedrega per por que li caigui un roc al damunt, o que un altre nen és incapaç de separar la roba humida de la seca, tot i que ha detallat sense cap oblit la vegetació pròpia de la zona humida a la península ibèrica, o que es nega a menjar sopa de “cabell d’àngel”…

Cal que valorem, doncs, la importància que té el llenguatge en la construcció de significats per als nostres alumnes amb ceguesa. La varietat i la riquesa de les experiències sensorials i un llenguatge descriptiu de qualitat, és a dir, clar, concret i adequat a l’edat, seran determinants per poder compensar, en part, les mancances d’informació visual. La nostra atenció ha d’estar dirigida a assegurar que la incorporació de nou vocabulari sigui una incorporació de continguts clars i concrets.

Aprendre a parlar per comunicar-se és el resultat d'un aprenentatge social. Gràcies a les interaccions amb els altres i a la diversitat de contextos i situacions es desenvolupen les habilitats comunicatives. En els alumnes amb ceguesa haurem de posar especial atenció als efectes del verbalisme explicats a l'apartat anterior. En aquest sentit és totalment pertinent l'afirmació de Bosch i Palou (2005) quan diuen que "produir una frase de manera correcta no necessàriament comporta un acte de comunicació".

La capacitat d’imitació és de gran rellevància per al desenvolupament maduratiu global de qualsevol nen o nena. Tant pel que fa a l’aspecte psicològic, com social, com d’aprenentatges escolars.

Ja des dels inicis de l’etapa d’educació infantil, la imitació constitueix la base de l’aprenentatge d’hàbits i actituds, d’habilitats manipulatives i, molt especialment, del desenvolupament del joc simbòlic, tan important per canalitzar emocions i assimilar el món que ens envolta, tot avançant en els processos de socialització reproduint els comportaments i els rols que observem.

A mesura que els nens i les nenes creixen incorporen nous patrons de conducta adequats a les diferents situacions, desenvolupen noves habilitats socials, més ventalls d’interacció…, i ho fan gràcies als processos d’imitació.

Per el nen o nena amb ceguesa les possibilitats d’aprenentatge per imitació resulten molt minvades. Haurem de donar-los la informació adequada en cada cas sobre tot allò que no veuen i els és difícil de percebre, i induir-los a una sèrie d’activitats i experimentacions que els portin a incorporar aprenentatges significatius adequats a cada moment evolutiu.

Les habilitats manipulatives i destreses motores hauran de ser motiu d’una atenció especial si volem que es desenvolupin de forma adequada. Les activitats i experimentacions en aquestes àrees hauran de ser destriades en seqüències molt delimitades de moviments i habilitats, que després se sumaran en un continu, tant si estem pensant a jugar a fer el dinar a la cuineta, com a elaborar un collage de textures, per posar dos exemples. A més, haurem de pensar a mostrar al nen el resultat final d’allò que volem aconseguir, per facilitar-li la projecció de l’objectiu que perseguim.

Tot i així, en general, als nens i nenes amb ceguesa els costarà desenvolupar el joc simbòlic, i incorporar amb correcció les diferents habilitats motores i de manipulació.

En mancar-los tota la iconografia visual que els envolta, també els costarà adaptar-se al ritme ràpid de variació dels patrons de comportament en funció de l’edat.

Això els fa semblar, i també ser, a vegades, infantils en relació amb el seu grup d’edat, que és sempre molt ràpid a incorporar tendències i maneres de fer.

Des de l’àmbit escolar i, tant o més important, el familiar, s’haurà de prestar molta atenció a aquestes dificultats per compensar-les en la mesura del possible.