Mòdul 3 - Pràctica 2

Una persona amb baixa visió és més eficient i se sent més còmoda quan el medi visual s’adapta a les seves necessitats individuals. Per facilitar-ho podem disposar d'ajudes no òptiques, altres d’òptiques i també d’òptiques-electròniques. Així com les primeres poden començar-se a utilitzar molt aviat, per prescriure les ajudes òptiques i les electròniques cal que el nen o la nena demostri un grau de maduresa, ja que resulta imprescindible la col·laboració de l’alumne.

Es tracta d'eines que possibiliten a la persona de baixa visió realitzar una tasca de manera més còmoda.

Hi ha ajudes que permeten corregir la postura corporal i treballar a distàncies curtes: faristols, taules abatibles, portallibres. A causa que el seu angle d’inclinació és variable, permeten adequar la distància de treball en funció de les necessitats de la persona i de les característiques de l'activitat (lectura, escriptura…).

En la lectura posarem el faristol força elevat per buscar una màxima perpendicularitat entre el text i la mirada. Així optimitzem el rendiment visual i protegim esquena i cervicals del nen o nena.

Si l'activitat comporta escriure o dibuixar, aleshores la inclinació del faristol pot ser menor, d'uns 30º a 45º, per adoptar una postura prou còmoda per escriure. Tanmateix, caldrà valorar-ho en cada cas.

Imatge: Faristols

Entenem per il·luminació la llum que incideix sobre el material que mirem i que retorna directament a l’ull. La llum ha d’ajustar-se al material imprès i no ha de fer reflexos als ulls; altrament, provoca enlluernament.

La primera cosa a tenir en compte és que cal facilitar que el funcionament visual del nen o nena amb discapacitat visual sigui òptim i que la seva visibilitat esdevingui màxima. La il·luminació és un factor decisiu per obtenir una bona visibilitat: una tasca visual pot ser fàcil o difícil només pel canvi d’il·luminació. Quan aquesta és adequada, possibilita un bon funcionament visual. En altres casos, la visibilitat no augmenta amb la quantitat de llum, al contrari, es requereix una il·luminació mitja-baixa per aconseguir certa eficàcia visual. L’enlluernament redueix el contrast i ocasiona cansament.

La quantitat i la qualitat de llum són l’ajuda no òptica més important per a les persones de baixa visió. Quan la llum natural no és apropiada per al discapacitat visual, perquè és insuficient, cal subministrar-li llum artificialment.

Llum de braç flexible

Proporciona aquesta intensitat addicional que necessiten algunes persones amb discapacitat visual. Utilitzen fluorescents de llum freda (qualitat de llum sense escalfament, molt important per a la comoditat de la persona).

Pel que fa a la il·luminació, cal tenir en compte que:

• És tan important la quantitat com la qualitat de llum.
• S’han d’evitar els enlluernaments.
• La llum ha d’entrar a l’objecte per darrera o pel costat del cap.
• La major il·luminació ha d’estar sempre sobre el material de treball.
• Les necessitats d’il·luminació han d’estar d’acord amb les característiques de la persona.

Contrast és la diferència d’il·luminació entre dos objectes que mirem. Un bon contrast pot augmentar la potència lluminosa d’un 15% a un 20%, disminueix les necessitats d’il·luminació i facilita el desenvolupament de determinades capacitats (discriminació figura/fons, relacions espacials…).

La utilització d'un fons de color en alguns casos pot afavorir el contrast.

Són lents o combinació de lents per ampliar la imatge. Poden estar dissenyats per millorar el rendiment de la visió de prop o de la visió de lluny.

Amplia la imatge. S’utilitza en tasques visuals de punt proper. N’hi ha amb suport, manuals, amb llum… Les que faran servir els alumnes de baixa visió les prescriurà un especialista en òptica.

A partir de l’edat en què han madurat els processos visuals (2n-3r) i ja s’ha assolit l’aprenentatge de la lectura i l'escriptura, es valorarà la necessitat visual de l’alumne/a d’utilitzar aquest recurs, però sense anticipar-se ni estandarditzar-lo.

L’ús d’aquestes ajudes requereix una maduresa i una bona col·laboració per part de l’alumne/a.

Imatge: Lupes

És un instrument per realitzar tasques visuals de lluny.

Es prescriu i s’introdueix quan es presenta la necessitat i l’alumne té la maduresa suficient per treure’n rendiment.

En general, per mirar la pissarra resulta poc funcional, excepte en alguns alumnes que són capaços d’utilitzar-lo amb agilitat. En les activitats de pissarra cal, paral·lelament, fer servir altres estratègies per part dels mestres per tal de fer arribar la informació (verbalitzar, donar-li per escrit…).

El telescopi resulta molt útil per a la vida diària i exteriors. Cal ensenyar-los a tenir una bona estratègia i saber fer-ne l’ús correcte.

Imatge: Telescopi

Va muntat a les ulleres. S’utilitza per a tasques de visió properes (lectura, escriptura).

És un telescopi enfocat per treballar a distàncies curtes.

Amplia les imatges a través d’un monitor. És el sistema que té més augments.

Són ulleres amb lents especialment dissenyades per a ulls amb fotobòbia o hipersensibilitat a la llum. Afavoreixen l’adaptació a la llum i/o a la penombra. Els raigs ultraviolats de la llum són filtrats parcialment pel sistema òptic ocular i per la majoria d’ulleres de sol. La longitud d’ona més curta percebuda per l’ull humà és la que correspon a les tonalitats blavoses. Aquestes longituds d’ona curta tenen la particularitat de dispersar-se en totes direccions contribuint a la formació de llum difusa, tant a l’atmosfera com dins l’ull humà. Aquest fenòmen produeix molèsties com enlluernaments, pèrdua de contrast i la formació d’imatges parasitàries. Per a un ull normal la molèstia serà mínima, però quan parlem de determinades patologies oculars, o bé a causa del mateix envelliment cel·lular de l’ull, aquest es torna hipersensible a les longituds d’ona curta. Hi ha diferents tipus de filtres segons el grau i la franja de l’espectre que filtren i que professionals de l’òptica valoraran per a cada cas.

Utilització dels filtres:

• Per augmentar el contrast.

• Per reduir l’enlluernament en cas d’alta fotosensibilitat.

• L’ús de filtres està especialment indicat en aquelles persones que presenten determinades patologies oculars com, per exemple, albinisme, anirídia, degeneració macular, retinosi pigmentària, acromatòpsia o afàquia.

Imatge: exemples de filtres òptics referenciats per AVS Baja Visión

Altres recursos per combatre els enlluernaments, segons les circumstàncies, podrien ser les viseres (gorres), cortines, evitar les superfícies lluents a l’hora de treballar, fer servir paper reciclat, etc.

Les ajudes òptiques hauran estat prescrites per un professional de l’òptica i optometria. Les ha d’introduir el mestre especialista en el context adequat, generalment a l’escola, ja sigui en activitats generals de l’aula o en sessions individuals amb activitats específiques.

L’aprenentatge d’aquests instruments s’ha de treballar amb l’alumne de manera ordenada i progressiva. És molt important la motivació.

L’acceptació de les ajudes per part de l’alumne de baixa visió es veu reforçada per l’actitud del tutor o tutora i del grup classe envers aquests estris. És fonamental normalitzar l’ús d’aquestes eines dins les rutines de classe. El tutor o tutora i el professorat en general han d’incorporar aquest material amb quotidianitat dins aula i fer una feina de continuïtat.

Cal fer un treball en paral·lel amb els companys de grup sobre la discapacitat en general i sobre els recursos i les ajudes tècniques en particular. És convenient fer-ho de forma periòdica (cada curs, cada cicle…) i que l’alumne/a amb baixa visió participi en les explicacions al grup. És important anticipar la sessió de sensibilització a l'alumne/a de baixa visió. Anirà molt bé preparar-la amb ell i que pugui decidir, per exemple, què vol que s'expliqui o què no vol que s'expliqui sobre el seu dèficit, així com quin nivell de participació activa vol assumir (quines coses vol explicar ell o si se sentirà més còmode si ho fa l'especialista en discapacitat visual).

És necessari fer un treball d’informació i de formació amb la família, mirant d’ajustar adequadament les expectatives que es puguin derivar d’aquestes ajudes. Cal evitar sublimacions de l’ajuda que portin a pensar en millores fora de la realitat.

A l’ESO acostumen a manifestar-se dificultats en l’acceptació d’aquests recursos, sobretot per les característiques intrínseques de l’etapa adolescent, en què els alumnes rebutgen qualsevol cosa que els faci sentir “diferents”.