La imatge que es projecta a les nostres retines és bidimensional, però, en canvi, veiem el món en tres dimensions.

Analitzem i interpretem la profunditat i calculem les distàncies mitjançant diferents mecanismes:

• La comparació de mides entre diferents objectes coneguts per nosaltres i distribuïts a l'espai ens donen informació de proximitat o llunyania.

• La visió d'un objecte parcialment tapat per un altre ens indica la major proximitat o llunyania d'aquests en relació a nosaltres.

• Les línies de fuga a l'horitzó que, tot i ser paral·leles, es tornen convergents (vies del tren, carreteres…) també denoten distància i profunditat.

• Contrastos entre zones il·luminades o ombrejades ens permeten interpretar relleus (voreres, cantonades, parts d'un objecte que sobresurten o s'enfonsen…).

• El paralatge, els moviments relatius (aparents) que observem entre objectes situats a diferents distàncies quan movem el cap a un i altre costat o de dalt a baix. Aquesta diferent sensació de moviment entre els objectes també ens ajuda a extrapolar-ne la distància.

• Utilitzant el cristal·lí per enfocar un objecte proper percebrem els més llunyans com a borrosos, i viceversa.

Totes aquestes claus per interpretar la profunditat es poden donar amb la participació d'un sol ull. Però el mecanisme més important per determinar la profunditat, l'estereòpsia, requereix la concurrència dels dos ulls.

Quan observem un escenari tridimensional, els nostres ulls reben imatges lleugerament diferents d'un mateix objecte (podem constatar-ho fàcilment mirant un objecte proper, entre 20 i 40 cm, i aclucant alternativament els ulls. Què observem?)

En el procés d'estereòpsia, el cervell compara les dues imatges projectades a les retines d'una mateixa escena i en dedueix les profunditats relatives amb una gran precisió. La veritable visió tridimensional requereix la participació d'ambdós ulls. Quan mirem amb un sol ull, podem inferir la profunditat però no percebre-la.

Podeu experimentar amb la tridimensionalitat a:

http://usuarios.arsystel.com/luismarques/documentacion/txt/02100_monocular.htm

Tapem-nos un ull i intentem realitzar alguna activitat que requereixi un control de l'espai, per exemple jugar a ping-pong. Com que no sempre tenim una taula de ping-pong a l'abast, podem fer una pràctica força senzilla però molt representativa. Es tracta d'agafar un bolígraf amb caputxa, destapar-lo i amb un ull tancat intentar tornar-lo a tapar. L'experiència és més significativa si el bolígraf l'aguanta una altra persona tot mantenint-lo suspès a l'aire, sense referències espacials d'altres objectes propers. Veurem que calcular la distància per encertar amb la tapa no és tan fàcil com sembla, sobretot si intentem fer-ho amb una certa determinació.

Ja heu vist a la pràctica anterior quines dificultats poden tenir els nens i les nenes que tenen visió monocular en diferents activitats escolars i quotidianes. Recordem que és especialment significatiu amb nens i nenes en edats d'educació infantil i que han de portar unes hores al dia pegats d'oclusió en un ull.

Penseu quines activitats escolars poden veure's afectades pel fet de tenir una visió monocular. Penseu en activitats que requereixin visió de prop i visió de lluny.

La retina capta la llum de l'entorn i la transforma en senyals nerviosos. Ens permet veure-hi en diferents condicions d'intensitat lumínica (més intensa o més tènue). Pot discriminar entre les diferents longituds d'ona, fet que ens permet reconèixer colors. I en condicions òptimes d'il·luminació té prou sensibilitat per reconèixer petits detalls a grans distàncies, és el que anomenem agudesa visual, de la qual parlarem més endavant. La part més posterior de la retina conté unes cèl·lules fotoreceptores especialitzades a captar els estímuls físics lluminosos i transformar-los en impulsos nerviosos. Són els cons i els bastons.

Els cons són els responsables de la visió dels detalls (agudesa visual) i del reconeixement dels colors. Només s'estimulen amb bones condicions d'il·luminació; si la llum és tènue, aleshores no funcionen.

Els bastons, en nombre molt superior als cons, són els responsables de la visió en condicions de llum tènue. Tenen una baixa capacitat de discriminació de detalls (aproximadament un 10% respecte a la dels cons) i no poden percebre colors.

Els cons i els bastons estan distribuïts a la retina de manera significativament diferent i en proporcions també molt diferents. Tenim un nombre molt superior de bastons que de cons. A la part més central de la retina, zona amb una millor visió per als detalls, únicament hi ha cons. És tracta de la fòvea, una petita depressió d'aproximadament ½ mil·límetre de diàmetre i responsable de la màxima agudesa visual de l'ull. Els cons es distribueixen per tota la retina, però amb una densitat molt inferior a mesura que anem cap a la perifèria, lloc on predominen els bastons.

Ben aviat veurem com lesions en una o altra part de la retina condicionen maneres de veure-hi ben diferents.

Quan una persona no és capaç de distingir un color es diu que té una deficiència en la seva visió cromàtica. Per exemple, si la seva retina estigués mancada de cons presentaria una ceguesa total als colors, ja que hi veuria només amb els bastons. Això es denomina acromatòpsia o monocromatisme.

Si, tot i tenir cons, no n'hi hagués cap amb el fotopigment sensible al blau, és a dir la cianopsina, presentaria una ceguesa al color blau; si faltés el pigment sensible al verd no distingiria el verd i si faltés el vermell no podria veure aquest color. En aquests casos, els diferents tipus de ceguesa al color es denominen tritanòpsia, deuteranòpsia i protanòpsia, respectivament. Aquestes deficiències a nivell visual es denominen genèricament dicròmates, en tenir la persona només dos dels tres tipus de fotopigments possibles en els cons.

Les alteracions de la visió dels colors poden ser congènites o adquirides. Les primeres es deuen a mutacions o canvis genètics que afecten el desenvolupament i/o la creació dels cons. Aquest tipus d'alteracions afecten, generalment, els homes (entre un 4% i un 8% dels homes i un 0,5% de les dones), ja que van lligades al cromosoma X i acostumen a afectar els colors vermell i verd. Normalment no s'acompanyen d'alteracions o lesions oculars importants i són estables al llarg de la vida, sense empitjorar. Popularment aquestes persones reben el nom de daltònics, si bé el daltonisme seria només un tipus d'alteració cromàtica.

Per detectar la percepció cromàtica s’utilitzen làmines basades en el principi que certs colors semblen isocromàtics (iguals) per a les persones amb discromatòpsia, mentre que no ho són per a les persones amb visió normal. D’aquests tests pseudo-isocromàtics de valoració el més conegut és l'Isihara.

Test d'Isihara

Quins números hi ha?