Mòdul 2 - Pràctica 3

Pot semblar que el procés d’aprendre hauria d’estar molt més relacionat amb la nostra part del cervell que ens possibilita "pensar" que no pas amb la part del cervell que ens permet "experimentar sentiments i emocions". Tant és així que la gran majoria de les teories de l’aprenentatge sorgides durant el segle passat intentaven explicar l’aprenentatge des d’una vessant eminentment cognitiva.

Estudis portats a terme pel nostre grup de recerca demostren que després de realitzar només intervenció emocional en una mostra de nens i nenes amb dificultats d’aprenentatge es va constatar que millorava significativament el procés cognitiu de planificació, corroborant d’aquesta manera que el lligam entre cognició i emoció es troba en aquest procés.

La Teoria dels Comportaments Emmascaradors (Timoneda & Pérez,2000), ens explica com processem les emocions i en quins casos les nostres conductes estan determinades per les nostres emocions i no són fruit de decisions que prenem voluntàriament.

Aquesta Teoria dels Comportaments Emmascaradors entén que les conductes estan determinades per les vivències emocionals. El com ens sentim durant el període de maduració configura el nostre autoconcepte, autoestima i autovaloració. Si hem viscut moltes vivències emocionals doloroses successives aquestes seran factors causals i alhora precipitants de conductes de defensa, protectores i analgèsiques que tenen la propietat de ser originades per l'inconscient emocional i la finalitat de provocar atenció que, inconscientment, és interpretat com a estimació. És a dir, imagineu en Marc de 8 anys, que des que és petit viu experiències en què ‘sent’ que no és capaç d’aprendre. I comença a aixecar-se de la cadira, a moure’s per la classe. En aquell moment l’avisem i li diem que ha de seure i continuar amb la feina. És molt probable que aquest alumne ens comenci a donar arguments per no continuar amb la tasca, estarà justificant el seu comportament. Aquestes vivències negatives, i per tant, doloroses, posen en acció conductes inconscients en el seu origen, i que són de protecció o defensa davant aquest dolor psíquic. Per tant, quan ens sentim en perill (ja sigui físic o psíquic), posarem en marxa una conducta que justificarem de manera que resulti coherent amb el que nosaltres creiem. Malgrat als ulls dels altres aquesta resposta sigui desmesurada, incongruent entre el llenguatge verbal i no verbal, o exagerada.

Cal insistir en el fet que malgrat som conscients del que fem, els mòbils de les conductes són d’origen inconscient, a partir de la vivència emocional dolorosa acumulada que configura una identitat personal infravalorada i insegura. El nostre autoconcepte - acte cognitiu- ens porta a una autovaloració –acte cognitiu- molt dependent del nostre codi de valors i indefectiblement, una autoestima –acte emocional-. D’això es desprèn una autoconfiança i autoseguretat. En definitiva, estem parlant d’identitat personal. I aquesta identitat personal, serà la seguretat amb la que afrontarem les nostres experiències. Per tant, si la nostra identitat personal és negativa és molt probable que ens sentim en perill.

Si tornem a l’exemple d’en Marc, ell és conscient que s’aixeca de la cadira, que no està fent l’exercici que acaba de dir la mestra,… Però del que no és conscient és que no se sent capaç de fer-lo correctament. És a dir, que en la seva identitat personal hi ha la creença de ‘no sóc capaç de fer-ho’.

Per això, aquestes conductes de defensa són com una disfressa davant un mateix i els altres, i s’anomenen conducta o comportament emmascarador de defensa. En tant que apareixen carregades de lògica racional conscient davant un mateix, i determina un convenciment personal que defensa el que acabem de fer, el que alhora, determina una resistència o defensa racional conscient a qualsevol argument contrari a aquesta creença.

Es considera que l’emoció és sentir i és una magnitud contínua, els extrems o límits de la qual són satisfacció i insatisfacció, plaer i dolor. El cervell emocional és el que codifica i per consegüent, detecta i, per tant, s'estableix com a una única entitat en termes de sensació emocional que seria quelcom així com sensibilitat. Quan aquesta sensació arriba a un punt crític, llavors, es posen en acció els mecanismes de defensa, respostes neurològiques que es manifesten com a conductes automàtiques o reflexes no controlades per la consciència voluntària, davant el que s’interpreta com a perill, tal i com postula LeDoux (1996) en la seva teoria. És quelcom així com si en el cervell emocional hi hagués un termòmetre que marqués intensitat de sensació, de sentir-se. Això explica que un dolor psíquic i una sensació feliç intensa, ambdós situacions indistintament, facin desencadenar una resposta incontrolada de plor. Quan el cervell emocional detecta perill, es posa en acció una conducta de defensa. És a dir, per un procés neurològic llavors el neocòrtex “construeix” una conducta basada en creences apreses que resulta lògica i comprensible. Aquesta és la conducta emmascaradora, que com hem dit, resulta una perfecta disfressa que enganya involuntàriament a un mateix i als altres ja que l’origen de la conducta és el sentiment emocional de malestar emocional o dolor psíquic que ha activat l’estructura cerebral que processa les emocions, l'amígdala, desembocant en una resposta de defensa davant el perill. Aquesta conducta ha de ser ràpida i eficaç, el que vol dir fora del control voluntari conscient. Per tant, el neocòrtex no pot perdre el temps en raonaments. Malgrat que després el nostre conscient en comptes de criticar el que acabem de fer justifica la nostra acció.

Com ja hem apuntat la Teoria dels Comportaments Emmascaradors entén que les conductes que realitzem estan determinades pel que sentim, i no pel que pensem. Aquest sentir depèn de les vivències emocionals que des del naixement haguem viscut. Aquestes vivències o experiències sempre van acompanyades d’una emoció, i aquesta emoció es pot reduir a sentir-se bé o sentir-se malament. Depenent de com haguem anat "interpretant emocionalment" les experiències que hem viscut, des del dia que hem nascut fins al moment actual, haurem configurat una "imatge emocional" de nosaltres mateixos més positiva o més negativa.