L1, L2, LE…
L1 o primera llengua es refereix a la llengua que els infants aprenen en el seu entorn personal més proper (quan es relacionen amb la mare, pare, germans, altres membres de la família); és freqüent en societats multilingües que els infants tinguin més d’una L1. La L2 o segona llengua (o L3, L4…) és aquella llengua apresa després del període de maduració cognitiva amb un cert grau d’autoconsciència. Dins les L2 es distingeixen les L2 apreses en contacte amb la societat que les usa de les LE, és a dir, les llengües estrangeres que s’aprenen fora del territori on es parlen habitualment. Pel que fa al procés d’aprenentatge d’una L2, es distingeix un aprenentatge espontani d’un aprenentatge formal o institucional. En el nostre context, el català pot ser per a alguns alumnes la L1 o la L2 i el castellà es troba en la mateixa situació.
Una altra manera de classificar les llengües en contextos d’aprenentatge és parlar de llengua meta i de llengües addicionals que, en el nostre cas, inclouen els conceptes de L2 i LE. La llengua meta és aquella que constitueix l’objecte d’aprenentatge en situacions d’aprenentatge i les llengües addicionals són totes aquelles que s’aprenen a partir de les primeres socialitzacions a la llar.
Pel que fa a l’aprenentatge de llengües, l’adquisició de segones llengües fa referència al fet que una persona amb un cert grau de coneixement d’una llengua (L1), n’aprèn una altra. En el nostre cas, es concreta en l’aprenentatge del català per part dels alumnes d’origen estranger que s’incorporen als centres educatius. De cara a la planificació didàctica, s’ha de tenir molt present que aquests procés d’adquisició d’una nova llengua és llarg, especialment si es tracta d’adquirir la capacitat d’utilitzar-la en un context acadèmic.
Tot i que existeixen molts punts de vista sobre com s’aprenen les llengües addicionals, es pot dir que actualment existeix un consens molt ampli sobre el fet que les competències que els aprenents han d’adquirir van més enllà dels coneixements purament lingüístics (morfosintaxi, lèxic…) en la llengua meta. Es pot dir que en el camp de la didàctica de les llengües s’ha consolidat la idea que aprendre una llengua addicional és desenvolupar la capacitat de comunicar-s’hi de manera efectiva, per a la qual cosa cal aplicar les metodologies basades en els enfocaments comunicatius (vegeu Bloc 4: Com ensenyar?).
Per una altra banda, se sap que hi ha aspectes no estrictament cognitius que tenen un paper decisiu en l'aprenentatge, com són els factors emocionals i relacionals, i el reconeixement del bagatge lingüístic i cultural de tots els alumnes, factors que influeixen decisivament en la motivació i les actituds positives cap a l’aprenentatge
- Nussbaum, L. (2014). Una didàctica del plurilingüisme. Bellaterra journal of teaching and learning language and literature, vol. 7, núm. 3 (agost-setembre de 2014) , p. 1-13.
- Moreno, J.C.; Serrat, E.; Serra, J.M.; Farrés, J. (2002). “L’adquisició de segones llengües”, dins Llengua i immigració, Diversitat lingüística i aprenentatge de llengües, p. 55-77. Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar i Família.
- Pascual, V. (2006). “Els fonaments de l’educació plurilingüe i pluricultural”, dins El tractament de les llengües en un model d'educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià. València: Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Esport (Suport a l'ensenyament en valencià, 15).
