L'educació intercultural propicia l'enriquiment mutu entre les cultures de contacte.
Els dos termes tenen matisos diferents. El prefix multi- fa referència a la constatació de la coexistència en un lloc determinat d’un cert nombre de cultures veïnes diferents, sense que impliqui necessàriament relació ni convivència fecunda. Al contrari, quan ens referim a la interculturalitat, el matís ens porta a una educació basada en el diàleg, la reciprocitat, el reconeixement i la interacció entre diferents cultures. En definitiva, d’enriquiment mutu entre les cultures en contacte.
Per això en el nostre context social i lingüístic resulta més coherent fer servir el terme d’educació intercultural.
Tot i constatar que la diversitat no depèn únicament de la presència d’alumnes procedents de la immigració, és evident que l’escolarització d’aquests infants i adolescents procedents d’altres països ha suposat un augment extraordinari de la diversitat i la complexitat als centres i ha posat de manifest un nou repte: el tractament de la diversitat cultural.
Alguns autors han reflexionat sobre la relació entre societat, diversitat i escola:
La interculturalitat tindria la pretensió de reconèixer i respectar les identitats i les diferències i, alhora, construir una societat pluralista i cohesionada, com un projecte de futur compartit. En aquest model intercultural són imprescindibles la llibertat i la igualtat, el diàleg, la negociació i una democràcia que respecti les minories.
X. Besalú i I. Vila1)
En aquest escenari de diversitat i davant d’aquesta nova realitat educativa, l’escola necessita camps referencials clars, requereix de models des d’on orientar i conduir les seves prioritats com a centre i des de la singularitat d’aquest. Aquest marc de referència davant d’un fenomen com la diversitat cultural de les nostres aules, l’han de constituir fonamentalment les mateixes característiques singulars de la societat d’acollida, que, com que és dinàmica, ha de poder evolucionar, si escau cap a aquell punt de referència que serveixi als nouvinguts per poder-s’hi identificar i als autòctons per no deixar de reconèixer-se tal com són.
E. Roca2)
L'escola continua essent també l’instrument de creació i enfortiment de la identitat nacional i ciutadana, de sedimentació de les bases que han de fer possible el diàleg, l’entesa i el respecte. I, si això és així arreu, ho és molt més encara en el cas de les nacions sense estat.
X. Besalú i I. Vila3)
La presència d’alumnat procedent de la immigració no només suposa l’augment de la diversitat cultural, sinó també l’aparició d’altres fenòmens relacionats amb determinades situacions de vulnerabilitat social. Els centres educatius han de ser capaços de vetllar perquè les diferències que poden condicionar les oportunitats d’accés al coneixement i a la promoció social puguin ser superades pel fet que el sistema educatiu ha endegat suports necessaris i propicia la igualtat d’oportunitats.
L'escola no pot donar resposta als canvis socials sense generar canvis conceptuals, organitzatius, metodològics i de formació del professorat.
Els canvis estructurals de la nostra societat han de generar, necessàriament, canvis de tot tipus en el sistema educatiu: conceptuals, organitzatius, metodològics i de formació del professorat. La idea que l’escola pot donar resposta amb èxit a aquests nous reptes sense modificar les estructures ni els plantejaments de funcionament, simplement afegint-hi alguns recursos adequats, és errònia.
La resposta haurà de ser diferent en cada centre perquè dependrà de les seves necessitats, però també del marc organitzatiu.
Finalment, aquesta és una responsabilitat que no pot ser exclusiva dels centres escolars ni del sistema educatiu, sinó que ha de formar part d’una resposta més àmplia que impliqui el conjunt de les institucions i de la societat. Apuntem alguns d’aquests canvis:
A l'aula
- Alternar l’atenció en gran grup i en petit grup.
- Treure profit del suport entre iguals i, per tant, replantejar els agrupaments.
- Tenir presents els diferents estils d’aprenentatge dels nostres alumnes.
- Atendre les necessitats i característiques de cada alumne de manera individualitzada.
- Canviar l’estil docent i la gestió del currículum.
- Tenir present la funció del tutor que, ara més que mai, té un paper fonamental.
Al centre
- Promoure equips directius amb capacitat de lideratge per gestionar el Projecte Educatiu de Centre.
- Replantejar l’ús dels espais i especialment aprofitar la irrupció dels recursos TAC per aconseguir que esdevinguin polifuncionals.
- Coordinar els diferents agents que intervenen a l’aula i al centre.
- Fer evolucionar el model de relació família / escola.
Més enllà del centre
- Potenciar l’intercanvi de bones pràctiques que cal compartir i estendre.
- Avançar en l’autonomia dels centres.
- Adaptar la formació inicial del professorat i la formació permanent.
