2.2 Referents culturals i la violència masclista
Introducció
L’adolescència i joventut són moments del cicle vital que es caracteritzen, entre d’altres, per ser etapes on l’experimentació i l’aprenentatge són claus en el procés de construcció de la identitat de les persones. Els processos de socialització es desenvolupen en un context on els referents i valors imperants en la nostra societat són elements de molta influència. En aquest apartat es convida a l’apropament i la reflexió sobre els principals agents, continguts i models de referència en la construcció d’una relació afectiva.
Delimitar i contextualitzar: la violència masclista i el jovent
Prèviament hem fet una aproximació a la realitat a través de les dades. Hem pogut veure la dimensió del problema i de quina manera les dinàmiques abusives a la parella arriben també a la població jove i adolescent.
1. S'ha de delimitar la problemàtica que es vol abordar: la violència masclista, específicament les relacions abusives a la parella heterosexual, relacions afectivo-sexuals siguin estables o esporàdiques. Hem d’ampliar la mirada perquè l’abús es pot donar des de l’inici d’una relació afectiva tal i com hem vist en l’apartat anterior.
CITA
És a dir, la violència masclista és l’expressió més greu de la cultura patriarcal sostinguda sobre una estructura desigual entre homes i dones, reproduïda a través de la construcció social del gènere. Per poder comprendre i abordar de manera responsable aquesta problemàtica hem de tenir molt clar: el marc conceptual i centrar la nostra mirada en els processos de socialització si el nostre objectiu és afavorir la seva eradicació.
2. S'ha de delimitar amb qui es treballarà: qui són els i les destinatàries de les intervencions. Hem de començar fent algunes reflexions importants al respecte quan pensem, parlem, treballem amb adolescents i joves:
Reflexions…
- La violència que poden patir nenes i joves pot ser especialment greu. La seva identitat i forma de relacionar-se comença a definir-se en aquest moment del cicle vital i per tant les seves primeres experiències poden marcar patrons a seguir durant la seva adultesa.
- Les seves creences dels models de gènere i de l’ideal d’amor romàntic estan molt arrelades, això s’afegeix a la manca d’experiències prèvies en el plànol afectiu-sexual.
- Sovint no donem importància als vincles que estableixen entre ells i elles. Això és un obstacle alhora de detectar quan una nena/noia està patint violència. Si posem en el centre a la població jove no dubtarem de la rellevància que tenen per ells i elles les seves primeres relacions sexo-afectives.
- Moltes autores i autors ens parlen de que no podem pensar en un grup homogeni. Ser jove es construeix en un context històric i social concret, el model de societat on els hi ha tocat viure, amb els valors dominants imperants. No és fàcil fer una descripció a més perquè hauríem de tenir en compte l’ especificitat de cada lloc. El que sí podem afirmar en relació al comú denominador d’aquests col·lectius, i de la resta de societat, és que viuen en una societat mediatitzada. Viuen en plena revolució tecnològica sobre tot al camp de la comunicació.
Reflexionar sobre quins són els referents per a elles i ells ens donarà eines per apropar-nos a comprendre perquè es comporten d’una determinada manera, què desitgen, quines són les seves expectatives, les seves pors… i com es relacionen amb ells i elles mateixes i amb les altres. Com es relacionen amb el món.
Els agents de socialització i el grup d’iguals en la joventut
Sense entrar en els diferents agents de socialització, remarquem la importància que té el grup d’iguals en els processos de socialització del jovent i com poden determinar i influenciar la seva forma de ser i estar al món, sense oblidar-nos de la seva manera de sentir, expectatives, desigs, i un llarg etcètera. El grup d’iguals funciona com a referent. Uns espais on les relacions socials son horitzontals, encara no formalitzades i on és clau la participació des de la pròpia experiència comú i individual, de vegades en un marc no normativitzat amb la percepció de viure en llibertat, d’estar amb els teus, sense tutela. Les amistats són un element central que conforma el seu univers simbòlic. En aquest context es posen en joc els valors, les actituds, comportaments…que han de ser valorats i reconeguts pel grup d’iguals de referència. La pertinença i acceptació dins d’un grup dóna seguretat i compleix una funció de protecció, com una cuirassa, front la resta del món i les seves adversitats.
Creences i referents culturals: els models de gènere i el model de l’amor romàntic. Els mites sobre la violència masclista
Hi ha certes idees preconcebudes/creences que semblen ser a la base dels discursos i realitats que circulen per la xarxa i que són un reflex de la pròpia societat:
Vivim en una societat igualitària
Una afirmació que ens parla del que anomenem la fal·làcia de la Igualtat. Això ho constatem, no només en la literatura, sinó fruit de l'experiència pròpia realitzant tallers de prevenció amb el jovent i els i les adolescents. Identifiquem que hi ha un igualitarisme assumit de manera molt general, tant és així que en el treball específic de detecció de desigualtats que es fa conjuntament amb l'alumnat s’hi manifesten moltes dificultats per identificar-les. Per exemple, trobem comentaris que afirmen que a l'aula, i al centre, tots i totes són iguals, encara que a la societat no. Es veu també com l’expressió d’una sexualitat activa per part de les noies és penalitzada i, en canvi, la dels nois és premiada i reforçada pel grup d'iguals: “la responsabilitat és de la dona que no es fa respectar; si “ho fa” és perquè no es respecta a si mateixa”.
Si aprofundim en les seves primeres experiències sexuals, sovint sembla que les úniques responsables de cuidar-se siguin les noies, a més de que el perill/protecció percebut es redueixi a evitar un embaràs no desitjat. D’altra banda hi ha comentaris de noies sense cap qüestionament: “una noia s’ha de deixar anar però si et deixes anar molt, després poden parlar de tu”, “si ell no vol usar un preservatiu has de fer-ho sense”.
Els hi costa detectar que la protecció vers les noies (elles han de ser acompanyades, ells han d'acompanyar-les) és una forma d'infantilitzar-les que posa de manifest la manca d'autonomia i de la capacitat de defensar-se; “Les noies estan més supervisades pels pares… això passa perquè poden patir violència i tenen por que els passi alguna cosa”;
Potser esmenten la bretxa salarial o d’altres desigualtats explícites del món adult, però aterrar-ho en el seu context els hi resulta molt complex. Ara bé, amb el nostre acompanyament, detecten i surten de la normalitat amb facilitat però amb sorpresa doncs mai havien pensat en el que se'ls hi planteja. Identifiquen dinàmiques instal·lades que exemplifiquen la desigualtats de gènere en l’actualitat i en la seva quotidianitat.
CITA
Sense negar els avenços, sembla necessari insistir en la importància de ser conscients de la realitat en la que encara vivim per tal que sigui un recurs per apoderar-se i no un obstacle per detectar situacions d’abús o malestars fruit de les desigualats encara vigents. Podem parlar d’una igualtat formal, però no efectiva. Ens queda un llarg camí per recórrer.
Las relacions i els models de gènere
Aquestes relacions i models de gènere imperants estan molt marcades (ja hem vist com són i com funcionen al mòdul 1) És el moment d’aturar-nos en la socialització de gènere -aprendre a ser noi i a ser noia- que es fa a través de les TIC que transmeten els valors existents a la societat mostrant referents i continguts dins del context de la desigualtat vigent.
Com és la representació del gènere a les TICs?
En el cas de les nenes i les noies, trobem un conjunt d’estereotips i rols centrats principalment en l’estètica, hipersexualitzada i infantilitzadora. Els continguts es mouen entre el que té a veure amb la bellesa i l’amor. Es potencia un model de noia bonica, sensible, romàntica, depenent, compassiva, gelosa… Quan parlem de bellesa està en relació a l’estètica que acabem d’anomenar. És a dir, tot el que s’ha de fer per estar prima, ser sexy, aconseguir ser desitjada pel noi del qual s’ha enamorat i ha de conquerir.
És a dir, “estar a disposició de l’altre, valorar-se en relació a la mirada de fora, la pressió dels cànons de bellesa inabastables i un conjunt d’estereotips i rols que funcionen en detriment de la seva pròpia autoestima doncs difícilment aconseguirà arribar a ser el referent femení que integren a través de les TIC, sinó que serà una lluita amb elles mateixes i cap a les altres noies amb les qui han de competir per aconseguir i lligar-se al noi desitjat. Tot això col·loca a la feminitat en un lloc secundari i devaluat.
El model de masculinitat que podem identificar a les TICs i xarxes socials ens presenta un noi que és valent, que no té por, que és sexualment actiu i sobre tot, dominant i agressiu.
Aquest model aporta als nois/homes privilegis, pel context androcèntric i heteropatriarcal on es legitima i premia aquestes conductes (al contrari del que passa amb la feminitat) i funciona com un “espai de seguretat”. Si no s’apropa a aquest model haurà de lidiar amb la violència del seu grup d’iguals per no ser “suficientment home”. Però el que més ens preocupa té a veure amb la legitimitat d’una violència cap a l’entorn, cap a si mateixos però també, i de manera molt representativa cap a les dones. Això respon a la manera en que es tradueixen els models de gènere en una relació de gènere on la jove és compassiva i submisa i el jove agressiu i dominant. No és d’estranyar que dins d’aquest context, la construcció del vincle amorós pugui ser un espai de vulnerabilitat i de risc, especialment per a les noies.
El models de gènere que transmeten les TIC són els mateixos que hi ha a la societat, però tenen l’afegit de moure’s per un “espai fora de control” o amb menys control que d’altres. Existeix una relació directa entre el contingut que trasmeten, la publicitat i el consum de la societat capitalista. El resultat és una hiperesteoritipació dels models de gènere.
Per continuar, hem de veure l’altra gran branca de la socialització de la joventut que explica i ens dona eines per comprendre i intervenir per afavorir l’eradicació de la violència masclista en les relacions de parella: la socialització de l’amor.
Referent cultural de l’amor: el model d’amor romàntic
L'amor i l'afectivitat són experiències molt valuoses en la vida de les persones. Aquestes experiències han de parlar de confiança i respecte (tema que es desenvoluparà en el mòdul 3). Ara bé, som socialitzats i socialitzades en un model d'amor definit, que es presenta com l'únic, i cal aturar-s'hi per pensar i analitzar com actua i com pot influenciar en l'establiment dels vincles afectius.
Aquest model es sustenta en moltes idees. Entre elles, ens trobem amb: una possible jerarquia implícita en el concepte d’amor. L’amor dins de la parella ocupa el lloc més important. Una de les principals conseqüències és el fet de que front qualsevol conflicte l’opinió més valorada serà la de la parella, i això està directament relacionar amb la idea d’exclusivitat afectiva. L’afectivitat que més valor té és la de la parella. No establim la mateixa categoria a l’afectivitat entre amigues o entre germanes.
És un model d’amor entès en termes de diferenciació de rols de gènere i la relació amb la idea de possessió de l’altra/altre.
El model d’amor romàntic es concreta en la idea de necessitat de vincular-te afectiva i sexualment a una altre persona per sentir-nos plenes i felices. Tant pels homes/nois com per les dones/noies, la recerca d’una parella es converteix en el principal dels objectius en el projecte de vida. Sense parella estàs incomplet/a. Això està relacionat amb les altres idees fonamentals en les que es basa el model de l’amor romàntic: la dependència front l’autosuficiència; és a dir, en la creença de que l’amor és la millor i única solució per a tots els problemes. És l’antídot.
- El més important en la vida
- És per sempre
- És passional
- Es necessita per sentir-te plena/ple.
Principals preceptes del mite de l’amor romàntic
A continuació podreu veure el mite, la idea implícita que trobem en cada mite i la idea associada. Això ens permet analitzar i prendre consciència del pes que pot tenir dins del sistema de creences a l’hora d’establir un vincle, d’entendre com funciona una relació afectiva i com i què ha d’esperar cadascuna de les parts.
Conèixer aquests preceptes ens permet veure com les creences de l’amor romàntic poden convertir-se en facilitadors de les relacions abusives i en obstacles per sortir d’ella. En aquest apartat, ens centrem en el contingut i idees principals dels preceptes sense entrar en els riscos que comporten, els quals veurem al mòdul 3. La tasca principal comença per reflexionar i interioritzar aquests conceptes per a desprès comprendre els riscos en la seva dimensió.
L’acceptació del mite mitja taronja: complementarietat, predestinació i perdurabilitat ens pot portar a un nivell d’exigència excessiva en la relació, sota l’idea de que si es la teva parella ideal, a la que estàs predestinada, hauràs de esforçar-te per que tot vagi bé. Poden sortir amb facilitat dins d’aquest precepte les idees d'estar incompleta, si no tinc algú estic “en carència”, i, de exclusivitat, amb la qual la parella cobra una dimensió central i única com a projecte de vida.
En el precepte de l’amor com a patiment també facilita la possibilitat de legitimar comportament i dinàmiques abusives, fins i tot amb la naturalització de l'agressivitat com de mostra de “amor veritable”.
Amb l'omnipotència de l’amor no hi ha res que pugui destruir-lo, ni comportament que fragmenti el sentiment, i unit a la creença de entrega total i incondicional, pot justificar la violència, el xantatge i legitimar moltes conductes en nom de l’amor.
L’amor passional ens parla de l’erotització de l’agressivitat (conductes de descontrol, “aquí te pillo aquí te mato”) dins de les relacions afectives-sexuals i la manca d'incomunicació implícita que trobem sota el precepte “quan hi ha amor, les paraules sobren”. La pressió mútua, la frustració quan l’altre no pot saber el que vols…i l’activació de elements interns de cadascú per estar atentes de que necessita l’altre suposen un conjunt de malestars que s’allunya de relacions saludables i tranquil·les.
La representació de la violència masclista
És dolorós i fins i tot incomprensible com avui continua vigent aquesta xacra social. La necessitat de comprendre perquè es dona una relació abusiva fa que en moltes ocasions li donem explicació des del desconeixement. Però si tenim present que la violència masclista és un problema social i per tant la responsabilitat també és social, haurem de pensar de quina manera se’ns presenta el problema, on es posa l’accent, si aquesta representació per part dels mitjans de comunicació de masses, per exemple, ens mostren assassinats de dones com a fets puntuals o assumint la responsabilitat de que això és una mostra catastròfica d’un problema estructural.
La violència envers les dones és la manifestació més greu de la situació de desigualtat d’un sistema de relacions de poder –el patriarcat– estructura en la qual hi ha una relació jeràrquica d’allò masculí sobre allò femení i on el model social és el de dominació i submissió.
Del treball directe amb el jovent observem com la percepció de la violència i la representació d’aquesta en l’imaginari col·lectiu funciona, majoritàriament responsabilitzant-la a ella del que li passa i, desresponsabilitzar-los a ells. De la mateixa manera que funciona la dinàmica abusiva on la víctima se sent culpable de la seva situació i l’agressor, en el exercici del seu poder creen tenir la raó i elabora un conjunt d’estratègies que el desresponsabilitza del que està passant. La idea de que “les noies/dones que pateixen violència no es deixen ajudar”, “no diuen la veritat”, “provoquen la violència i busquen el moment de la reconciliació”, “són dependents”. Són les creences que freqüentment es repeteixen i articulen tot un discurs culpabilitzador cap a les víctimes. En les creences sobre els homes/nois agressors trobem lo contrari: “Són impulsius, tenen un problema de salut mental, han tingut una infància difícil i no saben comunicar-se d’altre manera”…
En aquestes relaciones abusives hi ha una tendència a fer a les dones responsables de tot el que passa i és que, tant el model de feminitat com l’ideal d’amor romàntic es troben i li donen sentit a aquesta manifestació en la pràctica. En el cas dels nois, els mites que articulen el discurs de la seva representació en el imagini col·lectiu suposen factors d’externalització del problema. La patologització dels agressor és un tema recurrent i està totalment relacionat amb la naturalització de l’ús de la violència com mostra de masculinitat i fidelitat als rols de gènere.
Aquesta representació es construeix contínuament. Actualment trobem, dins de la literatura especialitzada, autors i autores que ens parlen dels neomites com una nova resistència als avanços en el reconeixement dels drets de les dones i el treball per a l’eradicació de la violència. Per ampliar, adjuntem un quadre que sintetitza els principals neomites en l’actualitat.
Esperanza Bosch-Fiol y Victoria Ferrer-Pérez, (2012); Miguel Lorente, (2009).
Com a conclusió…
Tot aquest marc contextual ens permet veure com la socialització diferencial en els models de gènere i l’amor impliquen posicions desiguals. El mite de l’amor romàntic amb els mandats de gènere col·loca les noies com les principals responsables de les relacions afectives i amb això, el marge de maniobra es fa molt rígid, deixant-les amb menors possibilitats per a sortir de l’abús.
Des d’aquest posicionament podem entendre que tot i partint d’una situació de igualtat formal entre un noi i una noia, si dins la relació es donen algunes d’aquestes característiques, el recurs de l’abús no serà difícil perquè es donen les condicions objectives (rols, estereotips, amor romàntic) i les subjectives (models familiars, expectatives, autoestima) que permeten l’ús de la violència masclista en la parella.