Mòdul 1 - Pràctica 3

Aquesta nova forma d'interactuar, relacionar-se, comunicar-se a través de la Xarxa arriba als centres educatius de forma instantània, a causa del contacte directe que es té amb l'alumnat. Per tal d'estar en consonància amb la societat actual, la institució educativa ha de buscar la forma d'integrar aquestes noves eines dins la seva estructura organitzativa i curricular. Podríem enumerar moltes raons per fer-ho, però n'hi ha dues amb molt de pes:

• actualment els alumnes són nadius digitals, Internet ja existia quan van néixer i, per tant, viuen el fenomen amb completa normalitat;
• les institucions educatives han de ser un dels llocs, si no el principal, des d'on es lluiti contra la fractura digital i s'eduqui també en l'ús d'Internet.

Actualment, podríem dividir el conjunt de tota la societat a partir de la seva data de naixement en relació a l'aparició d'Internet. D'aquesta manera, podríem fer una divisió en dos grups de persones.

Un grup és el format per aquells que van néixer juntament amb la Xarxa i, per tant, estan creixent, aprenent i estructurant la seva vida i costums tenint aquesta eina a l'abast. Se'ls anomena nadius digitals.

L'altre grup el formem aquelles persones que hem vist néixer Internet, ja que quan aquesta xarxa va sorgir, ja hi érem i, per tant, en major o menor grau ens ha calgut anar adaptant alguns costums i maneres de fer. Som els immigrants digitals.

Les aules dels centres educatius estan plenes de nens i nenes (nadius digitals), que tenen integrats a la seva forma de viure tots els processos que comporta la revolució digital, mentre que les persones adultes encarregades de la seva educació (docents, pares i mares, equips de direcció, càrrecs institucionals,…) pertanyem als immigrants digitals.

Moltes persones creuen que la veritable revolució de les tecnologies es produirà quan els nadius digitals comencin a prendre el control de la societat.

Aquests dos grups també es diferencien per la seva posició davant el coneixement i el saber: si abans el coneixement era poder, ara compartir coneixement és poder. I això entre moltes altres coses significa la fi del coneixement exclusiu i monopolitzat (els drets d'autoria i les patents es veuen amenaçats), i la fi de les comunicacions en una sola direcció (premsa, ràdio i televisió), és el poder del nosaltres.

El terme fractura digital és una expressió que fa referència a la diferència socioeconómica entre aquelles comunitats que tenen Internet i aquelles que no, encara que també es pot referir a totes les noves tecnologies de la informació i la comunicació (telèfons mòbils i altres dispositius). Es tracta d'una qüestió d'abast polític i social.

Segons Internet World Stats, actualitzat al 2004, dels 785 milions d'internautes connectats, gairebé el 70% viu als països industrialitzats, on resideix el 15% de la població mundial. Mentre que Europa i Estats Units sumen 450 milions d'usuaris, en tot el continent africà no n'hi ha més que 4 i aquestes diferències es manifesten així mateix entre homes i dones, ciutat o camp, edats, estatus socials, paral·lelament a les escletxes socioeconomicoculturals de sempre: l'accés a la sanitat, a l'educació, la mortalitat infantil, la fam, la pobresa.

El terme procedeix de l'anglès "digital divide" i fa referència a la fractura que podria produir-se entre "connectats" i "no connectats" si no se superessin, mitjançant inversions públiques en infraestructures i ajudes a l'educació, les serioses diferències entre territoris, races i ètnies, classes i gèneres.

Fes clic sobre la imatge per ampliar-la.

1. La fractura digital que podríem anomenar vertical, que està relacionada amb el fet de tenir o no possibilitat per accedir a la Xarxa. És la que està relacionada amb la infraestructura i el maquinari.
2. Hi ha, però, un altre tipus de fractura digital. I aquesta no està relacionada amb l’accés a les eines, sinó amb l’ús que se’n fa. Se'n pot fer un ús unidireccional, de consumidors passius, rebent informació de versions digitals de mitjans analògics (premsa, ràdio, televisió) ja existents, o se'n pot fer un ús bidireccional, consumint però també produint informació. Per contraposició amb l’anterior model de fractura digital, aquest podríem anomenar-lo horitzontal.
   
   

La diferència entre un ús unidireccional o bidireccional de les eines d’informació rau a continuar amb un model d’emissió d’informació com l’actual o bé passar a un altre model, on allò que prima no és l'oferiment d'informació, sinó les relacions socials i de producció d'informació de forma distribuïda, on aquesta es validada no només per part d’uns quants sinó per part de tothom.

Així, quan es parla de fractura digital, cal tenir en compte aquests dos aspectes. Cal fer arribar les infraestructures a tot el conjunt de la societat i facilitar-hi l'accés, però, cal també treballar, explicar i ampliar el funcionament de les eines que van apareixent i el que poden arribar a representar per un canvi social real.
És la diferència entre fer servir la Xarxa per baixar-se arxius o fer servir la Xarxa per crear comunitat, per debatre, per intercanviar idees. És tot allò que comporta passar de ser simples receptors digitals d'informació a ser generadors d'informació, de fer-ne un ús pràctic, amb capacitat de gestionar el nostre propi coneixement, de treure'n profit, de crear xarxes de col·laboració….

El nostre alumnat haurà de cercar, desar i recuperar informació rellevant al llarg de la seva vida i nosaltres estem obligats a entrenar-lo per tal que ho faci de forma efectiva i eficient.

L'aula de la web de lectura/escriptura és el lloc on es transfereix informació, es col·labora, es rep formació individualitzada tot amb la participació activa dels protagonistes. Per tal d'ensenyar de la millor manera possible, haurem de tenir presents les idees següents:

Docents i alumnes hem estat utilitzant material "propietari". Gran part del currículum es desenvolupa amb llibres de text als quals s'afegeix algun recurs extret de diverses fonts. Fora del que proveeixen les escoles, l'alumnat té accés limitat a informació addicional. Hi ha diaris i revistes o llibres a les biblioteques, però aquests recursos requereixen més temps i esforç del que s'hi pot dedicar. Avui aquesta informació no la tenim més enllà d'on tenim accés a Google Search. Cada cop més docents i alumnes treballen en els seus propis textos usant eines col·laboratives en línia. Estan creant aules de "codi obert" on tots treballen conjuntament.

Així com creix la facilitat d'accés a la informació, creix també l'accés a altres docents. Podem fer "entrar" a l'aula a molts altres docents. I no només a l'aula. Tenim aquest coneixement al nostre abast a qualsevol lloc on siguem i a totes hores. Els continguts que posem a la Xarxa, repercuteixen en nous continguts que tindrem a la nostra disposició.

Al llarg de generacions, el treball de l'alumnat ha estat independent, produït per a una audiència limitada, normalment només per al docent i, a tot estirar, per a la resta de companys de classe. Un cop acabat el treball, realment s'havia acabat. Pensem què suposa l'oportunitat de fer extensiu aquest treball fora de l'aula! Ara el nostre alumnat té a l'abast una gran audiència. Fem que produeixi per tal d'afegir, no de finalitzar!

Publicant per a grans audiències donem a conèixer les nostres idees, tal com veiem nosaltres les coses, tot i esperant ser escoltats. D'aquesta manera, l'alumnat aprèn del que diuen altres veus i senten que les seves idees es tenen presents. Invitem-lo a ser part activa en el disseny de la seva formació, així li ensenyem a ser participant actiu en la seva vida, en el seu futur.

En aquestes aules no és essencial saber la resposta, sinó saber on trobar-la. No és important memoritzar, la resposta és a pocs clics. Tant docents com alumnes han d'entendre i ser capaços de trobar la informació a la web, saber identificar-ne les fonts.

Llegir és una experiència passiva. Avui dia, el web és una impremta per a les masses. Els lectors són consumidors crítics i es converteixen en editors. Tenen l'oportunitat de conversar i interactuar amb les fonts, els lectors són també escriptors. Amb aquestes premisses, llegir es converteix en una experiència enriquidora.

Així que el web es converteix en una gran font de continguts per ensenyar i aprendre, hem de saber escollir allò que és rellevant. Blocs i wikis són eines que ens faciliten la tasca d'organitzar les idees, anotar el que creiem interessant interpretant-ho a la nostra manera i permeten revisió contínua. Però no només podem col·leccionar enllaços, també poden desar àudio, vídeo, fotografies i més. Així, podem usar les nostres notes per a compartir-les.

Les tecnologies del web de lectura/escriptura ens permeten escriure, a més a més de text, vídeo, música, fotografies, etc. i poder-les publicar d'una forma realment simple.

El web de lectura/escriptura no és només de participació, és també de producció. Fins ara la competència s'ha adquirit, bàsicament, passant un examen. Actualment, els alumnes poden mostrar la seva competència per diferents camins que impliquin la creació de continguts digitals per a grans audiències. Cada cop més, el concepte d'un dossier d'aprenentatge electrònic barat i accessible va agafant consistència.

Totes aquestes tecnologies permeten a alumnes i docents contribuir amb les seves idees i treball al gran contenidor de coneixement que és el web.

Òbviament, aquests canvis comporten importants reptes per als docents, reptes pel sistema educatiu i un canvi en el rol tradicional del docent a l'aula.

El sistema educatiu ha de respondre a la capacitat que té l'alumnat d'aprendre a totes hores de moltes fonts diferents. El model vertical del docent disseminant informació a l'alumnat no és el més adequat en un entorn on l'aprenentatge és més horitzontal, col·laboratiu.

Els docents hem d'adoptar el rol de connectors, no només de continguts, sinó també de gent. Podem convidar gent d'arreu del món a entrar en les nostres converses i en la creació de continguts.

També ens hem de convertir en creadors de continguts. Per tal d'ensenyar amb aquestes tecnologies de forma efectiva cal aprendre a usar-les de forma efectiva. Si usem aquestes eines fora de l'aula ens serà més fàcil trobar-hi utilitats pedagògiques.

Cal convertir-nos també en col·laboradors. No només amb altres docents, també amb el nostre alumnat.

Hauríem de pensar a ser més entrenadors que modelem les habilitats que l'alumnat necessita per tenir encerts i motivació per tal d'aconseguir objectius. L'alumnat té la seva responsabilitat i aprèn amb la pràctica i la reflexió.

Estem tot just iniciant un canvi radical de la nostra relació amb Internet, amb moltes possibilitats en el camp educatiu.

Els propers anys vindran carregats de noves idees en educació, moltes basades en la possibilitat d'interactuar i publicar que mai no hem tingut tan fàcil.

La imatge següent presenta un exemple d'evolució del web

Podem plantejar estratègies educatives basades en serveis web 2.0 sota un model de maquinari 1.0? Si en una primera fase l'aula d'informàtica era el lloc operatiu per incorporar les TIC a l'aula, cada cop es fa més necessària la inclusió d'equipaments informàtics a les aules "de teoria". Aquesta actuació comporta un doble perill: els equips passen la major part del temps apagats a causa de la manca de propostes didàctiques que en justifiquin l'ús. D'altra banda, la limitació de l'espai físic que implica una convivència a l'aula realment complexa: llibres de text, equips informàtics de sobretaula i classes amb 25 alumnes o més.

Projectes com, per exemple, LTSP (Linux Terminal Server Project http://www.ltsp.org/) proclamen la idea de no llençar els ordinadors vells de l'escola. Les experiències realitzades fins ara en diferents centres han donat resultats engrescadors i el reciclatge eficient de màquines abandonades (Pentium I amb 8MB de RAM, sense disc dur) que permeten a l'alumnat navegar sense problemes amb un navegador lleuger, realitzar activitats JClic o retocar imatges digitals amb GIMP sense dificultats.

Aquest model d'aula LTSP representa un canvi fonamental quant a manteniment, organització i gestió dels equips d'un centre. De la mateixa manera, s'apostaria per l'ús de programari lliure per a la navegació per la Xarxa i per la creació, edició i consulta de continguts textuals i visuals. D'altra banda es mantindria també el model d'aula 1.0

"LTSP, down by the sea: a 20-terminal Linux cybertent for education" va representar una activitat que mostra una possible via d'integració dels serveis Web 2.0 a l'aula gràcies a una tipologia de maquinari com la que hem comentat més amunt. O sigui, la idea d'un "laptop thin client", un portàtil sense disc dur, petit i amb connexió sense fils que permetés connectar-se al/als servidor/servidors del centre.

Una iniciativa important és OLPC (One Laptop per Child).

Aquest ordinador portàtil és una eina creada especialment per a infants pobres que viuen en llocs remots i aïllats. Va ser dissenyada en forma col·laborativa per experts del mon acadèmic i de la indústria.

Es tracta d'un projecte humanitari sense ànim de lucre. El resultat és un dispositiu flexible, de molt baix cost, que fa un ús eficient de l'energia.

Amb tot això volem dir que un centre s'ha de transformar en una gran aula d'informàtica? En absolut. L'objectiu és que les TIC es normalitzin de manera integradora i que el seu ús no comporti una interrupció a la classe. Ha de servir de vehicle de col·laboració quant a creació i comunicació de continguts.

Els serveis web 2.0 fan possible que la informació estigui permanentment viva i s'integri com un element d'ajuda a les persones en el seu procés personal d'aprenentatge.

Un dels canvis que ha portat Internet, ha estat el canvi de determinats conceptes molt arrelats en la nostra societat, com per exemple, el de la propietat intel·lectual. Ara és molt senzill copiar i enganxar un text que està penjat a la Xarxa o descarregar-se arxius de música o imatges. Per tal de deixar clara la intenció de l'autor/a pel que fa als seus treballs, s'han creat les llicències Creative Commons.

Tot seguit podem veure un vídeo explicatiu sobre les llicències Creative Commons.
Creative Commons és una organització sense ànim de lucre dedicada a reduir les barreres legals per tal d'afavorit la compartici´´o i l'aprofitament de treballs creatius. Va ser fundada al 2001. Ofereix una sèrie de llicències, amb diferents configuracions o principis com ara el dret de l'autor/a original a donar llibertat per a citar la seva obra, reproduir-la, crear-ne obres derivades, oferir-la públicament; i amb diferents restriccions com no permetre l'ús comercial o respectar l'autoria original.

Encara que la pàgina inicial està en anglès http://creativecommons.org/ , s'ha pogut adaptar al marc legal de diferents estats i s'ha traduït a múltiples idiomes. És el cas de l'adaptació a la legislació espanyola, realitzada per la Universitat de Barcelona, traduïda, fins ara, al castellà, al català , al gallec i al basc. Aquí Hi ha la versió en català http://cat.creativecommons.org/

Podem mirar quins tipus de llicència hi ha, com s'obtenen, com s'utilitzen i escollir-ne una que s'adapti als nostres requeriments. Trieu el tipus de llicència que més s'adigui al treball que vosaltres pugueu desenvolupar.

Aquí a Catalunya tenim l'espai web http://www.culturalliure.cat/ que té com a finalitat ser un punt difusor d'aquests conceptes a l'hora que centralitzar diverses iniciatives que es puguin produir en aquest camp.

També hi ha altres iniciatives semblants dins l'àmbit més concret de l'educació, encara que es troben en una fase molt inicial: http://oercommons.org/