Mòdul 4 - Pràctica 6

A partir del text de R. Tapounet, elaborar cooperativament (grups de 4 persones com a màxim) un text argumentatiu que s’haurà de defensar públicament. Caldrà garantir que prèviament s’hagi treballat el tema de la UE a classe i la heterogeneïtat dels grups.

Amb l’ajut del text, han de respondre la qüestió:

Què hauria passat si Espanya no hagués entrat a la UE?

Es tracta d'un text extret dels mitjans de comunicació (El Periódico), i en podem trobar molts més. Per exemple, la revista Sàpiens dedica regularment un apartat a la ucronia. El titula "història-ficció" i planteja qüestions com: Què hauria passat si hagués triomfat el cop d'estat del 23-F; Què hauria passat si els Reis Catòlics no haguessin expulsat els jueus del país… També es pot fer amb temes d'àrees que no siguin pròpiament la història: Què hauria passat si no s’hagués inventat la penicil•lina? Què hauria passat si no s’hagués descobert la roda?…).

Veure enllaços a la Viquipèdia / Wikipedia, especialment: http://www.uchronia.net/

ESQUEMA DE RESPOSTA

✔ El meu argument:

✔ Punts clau. Evidències i exemples que donen suport als meus punts clau, o raons o arguments en contra:

✔ Altres punts de vista. Evidències i exemples que poden ser utilitzats per donar suport a altres punts de vista, o raons o arguments en contra:

✔ Per què penso que el meu argument és millor?

✔ Conclusió:

✔ Avaluació de l’exposició: Es tindrà en compte l’organització, la claredat, els recursos que l’acompanyen, el lèxic utilitzat i el temps d’exposició.


OBSERVACIÓ: L'alumnat pot acompanyar l'exposició oral amb presentacions multimèdia. Per veure els usos didàctics d'aquestes presentacions, podeu anar a: http://www.xtec.net/formaciotic/dvdformacio/materials/td71/index.htm

TEXT:

• Una dotzena d'experts aventuren què hauria passat si no hi hagués hagut l'adhesió
• La reconstrucció descriu un país endarrerit, amb una economia inestable i escassa cohesió social

RAFAEL TAPOUNET. El Periodico, 7 de juny de 2009

"Bèlgica ja no existeix. Els estats independents de Flandes i Va- lònia negocien en va des de fa 20 anys la divisió de la regió de Brussel.les, convertida en terra de ningú". El febrer de l'any 2007, coincidint amb els preparatius del 50è aniversari del Tractat de Roma que va posar la pedra fundacional del que avui coneixem com a Unió Europea (UE), l'eurodiputat conservador francès Alain Lamassoure va publicar un provocador article que, sota el títol ¿I si no haguéssim tingut el Tractat de Roma?, descrivia en clau de política ficció el que hauria estat dels països europeus si no hagués existit el projecte comunitari. La des- aparició de Bèlgica era una de les profecies contingudes en aquesta ucronia al servei de la causa europeista. La ucronia és un gènere que es caracteritza per especular al voltant de com serien les coses si la història hagués estat d'una altra manera. En la seva ucronia sobre una Europa sense institucions comunitàries, Alain Lamassoure va conjecturar per a Espanya un panorama bastant desgraciat. "Com els països de l'Amèrica Llatina –va escriure–, Espanya i Portugal segueixen un camí ple d'obstacles cap a la modernitat i la democràcia. Els règims autoritaris succeeixen els governs parlamentaris febles, condemnats a la impopularitat pel compliment dels objectius eco- nòmics que imposa periòdicament el Fons Monetari Internacional". Van mal dades, vaja. Potser l'eurodiputat francès en va fer un gra massa al passar per alt que, abans de l'adhesió, Espanya ja tenia, per exemple, un sistema de Seguretat Social plenament consolidat (tot i que encara més mal pro- nòstic reservava l'article a Grècia i Turquia, amb uns conflictes fronterers que desembocaven en una "guerra total"), però el seu diagnòstic no s'allunya gaire de la situació que descriuen un grup d'analistes, dirigents i experts als quals EL PERIÓDICO DE CATALUNYA ha demanat que intentin imaginar una Espanya que hagués quedat exclosa de la Unió Europea. A partir de les seves reflexions s'ha elaborat el següent relat, una ucronia que ens permet fer-nos una idea aproximada de tot el que està en joc en les eleccions al Parlament Europeu que avui tenen lloc.

DAVANT LA CRISI MUNDIAL Juny del 2009. El crac financer internacional està conduint Espanya "a una situació límit". Així ho entreveu el catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Josep Oliver. La inestabilitat que genera una moneda feble com la pesseta –sotmesa, sense el paraigua de la zona euro, a devaluacions successives com a conseqüència de les crisis de les divises asiàtiques del 1997, del corralito argentí del 2000, dels atemptats de l'11-S i de la caiguda de les borses després del boom de les empreses d'internet– ha obligat a mantenir molt elevats els tipus d'interès –per sobre del 10%– amb la finalitat de contenir la inflació. Tot això comporta pèrdues de renda que han desembocat en tensions socials, caigudes de la demanda i destrucció de l'ocupació. En aquest context, agreujat pel fet que alguns sectors estratègics com l'energia, la gasolina o la telefonia no han estat liberalitzats, l'actual crisi mundial té un efecte sísmic terrible. La pesseta està abocada de manera irremissible a una nova devaluació, i això implica una nova pujada dels tipus d'interès. Difícilment els crèdits hipotecaris es concedeixen a un interès per sota del 17%, tal com passava el 1995. "En lloc de contemplar, com fem ara, que els tipus d'interès cauen –explica el professor Oliver–, estaríem en el procés contrari. I amb una pesseta feble i devaluada, el cost de finançar el dèficit públic augmentaria de forma dramàtica". La ficció que dibuixa el catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB s'assembla bastant a la realitat actual d'alguns països iberoamericans, tal com va sospitar en el seu dia l'eurodiputat Lamassoure. És una idea que comparteix el periodista Carlos Elordi, especialitzat a analitzar l'actualitat internacional. "El mirall més adequat és el dels països llatinoamericans menys endarrerits –assenyala–; molt possiblement, si no haguéssim entrat a la UE, avui ens hi assemblaríem molt". Naturalment, tots els experts consultats coincideixen que la possibilitat que Espanya s'acostés als nivells d'estabilitat i benestar d'altres estats no integrats a la Unió Europea com Suïssa o Noruega s'hauria revelat una quimera inabastable. "En realitat, la nostra situació avui s'assemblaria més a la de Turquia –assevera l'economista Alfred Pastor, exsecretari d'Estat d'Economia i professor del IESE–. No solament la nostra economia, sinó també les nostres infraestructures, el nostre sistema educatiu i la nostra cohesió social".

PAÍS D'EMIGRANTS Tornem a la política ficció. A la ucronia. Espanya és, el 2009, un país amb 30 milions d'habitants. El càlcul correspon a Alberto Navarro, que va ser secretari d'Estat per a la Unió Europea (i, per tant, en el nostre relat s'hauria quedat sense feina) i avui és ambaixador a Lisboa. Els immigrants que han arribat al continent han elegit altres destins, llocs amb millors expectatives econòmiques i des dels quals es poden desplaçar a altres països europeus. De fet, són molts els espanyols que opten ells mateixos per l'emigració. "Les porteres de França i el Regne Unit, si encara n'hi hagués, continuarien sent espanyoles", apunta gràficament Navarro. Hi ha, per tant, mobilitat de porteres, però no d'estudiants. El programa Erasmus, un important factor no solament de coneixement sinó també d'integració i cohesió social, no ha arribat a Espanya, on l'ensenyament continua sent obligatori només fins als 14 anys. Francesc Colomé, exdirector general de Formació Professional i actual secretari de Polítiques Educatives de la Generalitat, destaca que, al no existir a penes intercanvis ni voluntat d'homologar-se a les experiències dels socis europeus, el sistema educatiu espanyol no disposaria d'estímuls per avançar, amb el consegüent deteriorament de la competència acadèmica i professional. Tampoc hi ha estímul ni voluntat d'homologació a les empreses espanyoles, els treballadors de les quals mantenen costums atàvics –"Espanya continuaria sent un país que fa la migdiada", apunta Xavier Sala Martín, catedràtic d'Economia a la Universitat de Colúmbia i directiu del FC Barcelona– i la capacitat de competir del qual està sota mínims. No hi ha multinacionals espanyoles i les principals relacions comercials són les que es mantenen amb els països de Llatinoamèrica i el nord d'Àfrica.

SENSE AVE, SENSE EXPO, SENSE JOCS Privades dels fons europeus, les infraestructures del país arrosseguen un endarreriment endèmic. La connexió per carretera entre moltes capitals de província continua sent un malson, i el tren d'alta velocitat, un somni llunyà. Les aspiracions de Barcelona i de Sevilla d'organitzar, respectivament, uns Jocs Olímpics i una Exposició Universal són sistemàticament ignorades pels organismes internacionals. "Aquestes són fites que només s'entenen des del prisma que Espanya era a la UE", assegura Elordi. També les possibilitats de viatjar a l'estranger són extraordinàriament limitades. No solament perquè la debilitat de la moneda encareix qualsevol sortida, sinó també perquè els vols a l'exterior són pocs i onerosos. "No hi hauria línies de baix cost, ni, per tant, aeroports a Reus o Girona, ni Barcelona a l'abast de milions de joves", subratlla Ignasi Guardans, eurodiputat en l'última legislatura i actual director general de Cinematografia. Els espanyols practiquen les vacances interiors de càmping i, els més acabalats, apartament. I comparteixen les platges amb hordes de turistes poc exigents que, amb un grapat d'euros, passen els dies al sol esplèndidament. La pesseta sí que és, per a ells, un autèntic xollo.

LITORAL DE FORMIGÓ Espanya és, essencialment, un país bolcat en el turisme. Sense les admonicions de la Unió Europea, la costa ha pogut ser urbanitzada completament. Entre el cap de Creus i la desembocadura del Guadiana no queda ni un espai verge a tot el litoral. I no solament això. La laxitud de la normativa sobre l'impacte ambiental de qualsevol tipus d'obra ha causat un perjudici irreparable al medi natural. El catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona Narcís Prat no té dubtes respecte d'això: "La situació mediambiental del país seria tercermundista". El tema de l'aigua és revelador: s'imposen les polítiques transvasistes, no hi ha paràmetres de qualitat i les infraestructures (depuradores, dessalinitzadores…) brillen per la seva absència. "En general, tindríem més mala qualitat i en alguns casos els rius estarien secs", confirma Prat.

CAMP DESPROTEGIT El deteriorament mediambiental i l'escassetat d'aigua ha afectat amb especial virulència el sector agrari espanyol. Un sector que, sense la protecció que ofereix la Unió Europea, no ha pogut emprendre la modernització necessària i ha patit profundes crisis, agreujades pels reiterats casos d'inseguretat alimentària. "Ens hauria costat sortir airosos de crisis ramaderes com la de les vaques boges, la de les dioxines dels pollastres o la de la grip aviària", admet el coordinador d'Unió de Pagesos a Lleida, Josep Cabré.

ESPANYA I EUROPA Aquestes són només algunes de les profecies recollides per aquest diari entre els experts consultats. N'hi ha hagut moltes altres, des de l'augment de la delin- qüència i l'activitat de les màfies fins al risc de colpisme militar, passant per l'agreujament del terrorisme i una rebaixa important dels estàndards de protecció del consumidor, la seguretat dels treballadors i els drets socials. Alguns analistes, no obstant, han preferit abordar la qüestió des d'una perspectiva més ontològica. És el cas del notari i escriptor Juan-José López Burniol, que afirma: "Si Espanya no s'hagués integrat de forma plena a Europa, avui seguiria sense ser ella mateixa". "Durant segles –explica–, Espanya va ser Europa, però no hi va ser". En conseqüència, va quedar "marginada de l'evolució del nucli dur del continent" i va arribar tard i malament a la revolució liberal. Si no hi hagués hagut l'adhesió a Europa, continua, "de cap manera" s'haurien pogut consolidar "ni el liberalisme cultural ni el liberalisme polí- tic", i això, segons la seva opinió, hauria tingut unes conseqüències "d'una gravetat extrema". Potser per això alguns prefereixen no plantejar-se ni tan sols la possibilitat d'una Espanya fora de la UE. "És la hipòtesi d'una mala pel.lícula de ciència-ficció –apunta Pere Vilanova, catedràtic de Ciències Polítiques a la UB i analista d'estratègia al Ministeri de Defensa–. No s'hauria guanyat res excepte vulnerabilitat davant de crisis internacionals greus". El jurista i ponent de la Constitució Miquel Roca encara és més contundent: "L'escenari d'una Espanya fora d'Europa –assenyala– és impossible, inimaginable, i no cal ni plantejar-se'l". I tanca la qüestió amb una sentència concloent: "Espanya, simplement, no seria".