Mòdul 1

L’objectiu de les matèries o àrees de coneixement a l’escola obligatòria és formar ciutadans competents. El desenvolupament competencial implica, segons el nostre currículum, la capacitat d'utilitzar els coneixements i habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació.

L’aprenentatge, lluny de ser un procés d’adquisició de coneixements elaborats, és un procés d’elaboració i reconstrucció del propi coneixement. La interacció amb l’entorn, ja sigui a través de l’acció o la comunicació, estimula i permet la interpretació dels fets i fenòmens amb els que hom es va trobant. És un procés individual i social alhora. És individual en la mesura en què cada persona construeix les pròpies representacions i, per tant, el propi coneixement, i és social perquè el diàleg entre les idees pròpies i les dels altres permet, per una banda, la modificació i el creixement del propi coneixement i, per l’altra, l’avenç del coneixement comú.

En el procés d’ensenyament - aprenentatge dels coneixements la comunicació és fonamental. Entre les diferents formes de comunicació, gestos, imatges, etc. el llenguatge verbal té un paper protagonista tant en la socialització dels coneixements dins l’aula com en el procés individual d’estructuració i elaboració del pensament de cada estudiant. El llenguatge és el mitjà d’aprenentatge que s’utilitza a l’aula per comprendre, relacionar els coneixements previs amb els nous aprenentatges i per expressar, reestructurar i construir el coneixement (Edwards i Mercer, 1988).

El coneixement construït per l’alumne és una reconstrucció mediada per representacions mentals que evolucionen progressivament al llarg de l’escolarització (Jorba et al, 1998). Tant la construcció de les idees científiques com les personals s’expliquen com el resultat de l’evolució dels models mentals, entenent aquests com la representació interna que hom fa de la realitat per a una finalitat determinada (Giere 1999). Per afavorir l’evolució cap a models que expliquin més fenòmens, més complexos, més coherents i més estables cal un procés de regulació. Aquest procés, es produeix a partir de les interaccions entre experiències, maneres de pensar, cultura científica, emocions i llenguatge. El llenguatge és el que permet aquesta interacció, perquè permet verbalitzar, explicitar i contrastar. És, per tant, una eina fonamental en la regulació del procés de construcció del coneixement (Sanmartí, 1997). D'aquesta manera, ensenyant a l’alumnat a construir el discurs propi de cada àrea de coneixement mitjançant el desenvolupament de les habilitats cognitivolingüístiques es contruibueix a l’adquisició de les competències bàsiques (Sanmartí, 2007)

En l’ensenyament de les diverses disciplines, les formes i la utilització del llenguatge tenen unes característiques pròpies que van més enllà del vocabulari. Cada àrea com diu Lemke, J.L.(1997), té la seva pròpia forma d’organitzar i presentar informació i significats i els seus propis patrons lingüístics.

En la societat del coneixement, la introducció de nous mitjans, tècniques i estratègies de comunicació, ha obert nous horitzons, vies d’aprenentatge i d’accés a la informació, que fan necessària una formació adequada i crítica per a interpretar la realitat en què vivim (D. Cassany 2006).

És evident que els grans canvis que ha experimentat la nostra societat en tots els sentits tenen una forta incidència en els interessos, motivacions i circumstàncies d’aprenentatge dels joves. Per respondre a les necessitats i als reptes del món d’avui cal una pràctica docent que els contempli i intenti apropar aquesta nova realitat a l’àmbit escolar. Aquesta integració demana, entre altres, potenciar l’aprenentatge de les competències lingüístiques i audiovisuals i les competències digitals.

La formació integral de l’alumnat, especialment en la educació obligatòria, demana la instrucció tecnològica necessària per tal de processar i comunicar la informació. Aquest procés genera coneixement quan s’integra de forma reflexiva i crítica.

Un altre element a tenir molt present en la formació dins una societat globalitzada, és el caràcter multicultural i multimodal del coneixement i de la cultura, fenomen que afecta profundament el procés d’ensenyament i aprenentatge a les aules (Noguerol, 2004).

D’acord amb el decret 143/2007, de 26 de juny, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments de l’ESO, la finalitat de l'educació secundària obligatòria és proporcionar a tots els nois i les noies una educació que els permeti assegurar un desenvolupament personal sòlid, adquirir les habilitats i les competències culturals i socials relatives a l'expressió i comprensió oral, a l'escriptura, al càlcul, a la resolució de problemes de la vida quotidiana, al rebuig de tot tipus de comportaments discriminatoris per raó de sexe, la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes, l'autonomia personal, la corresponsabilitat i la interdependència personal i a la comprensió dels elements bàsics del món en els aspectes científic, social i cultural, en particular aquells elements que permetin un coneixement i arrelament a Catalunya(…).

Per altra banda i en parlar concretament de la competència comunicativa diu: Aprendre a comunicar vol dir saber expressar fets, conceptes, emocions, sentiments i idees. És fonamental l'habilitat per expressar, argumentar i interpretar pensaments, sentiments i fets i l'habilitat d'interactuar de manera adequada en contxtos socials i culturals diversos, amb atenció a les conseqüències que comporta la presència de dones i homes en el discurs. En la comunicació s'interpreta de forma significativa la informació que es rep i, fent servir els processos cognitius adequats, es desenvolupa la capacitat per generar informació amb noves idees, saber-les combinar amb d'altres, i avaluar la informació rebuda més enllà del seu significat. Aprendre a comunicar també és saber utilitzar diferents llenguatges i tecnologies de la informació i la comunicació. Aquestes tecnologies condicionen la comunicació i, per tant, modifiquen la manera de veure el món i de relacionar-se, canviant alhora els hàbits en les relacions comunicatives personals, laborals i socials.

Aquest programa de formació incideix en una de les idees del nou currículum, això és, la de potenciar la comunicació: lectura, la comprensió i l’expressió oral, així com la comunicació audiovisual i la competència digital.

És un programa que, des d’un vessant interdisciplinari, potencia la integració dels coneixements i la funcionalitat dels aprenentatges, de manera que encaixa perfectament en el nou marc curricular competencial. Les activitats que es proposen incideixen en totes les fases del procés d’aprenentatge, des de l’exploració d’idees prèvies fins a l’aplicació del coneixement, passant per la introducció de nous continguts i l’estructuració dels sabers.

La consideració de les competències bàsiques, i de manera molt destacada les comunicatives, com a eix del procés educatiu implica canvis metodològics que cal que tinguem presents en la nostra pràctica docent.

El programa de formació facilita, doncs, eines, recursos, estratègies, orientacions metodològiques i se centra en definitiva, en les activitats d’aprenentatge de l’aula per tal d’afavorir l’adquisició de les competències comunicatives a totes les àrees curriculars.

- BUCKINGHAM, D. (2005). Educación en medios. Paidós. Barcelona.
- CASSANY, D. (2006). Rere les línies. Sobre la lectura contemporània. Editorial Empúries. Barcelona.
- EDWARDS, D. et MERCER, N (1988) El conocimiento compartido. El desarrollo de la comprensión en el aula. Paidós/MEC. Barcelona.
- FERRÉS, J. (2000). Educar en una sociedad del espectáculo. Paidós. Barcelona
- FERRÉS, J. (1994). Televisión y educación. Paidós. Barcelona.
- FERRÉS, J. (2005). Com veure la TV? (Relats de ficció. Els informatius. La publicitat. Altres formats). CAC. Barcelona
- GIERE, R. N. (1999). “Un Nuevo marco para enseñar el razonamiento científico”. Enseñanza de las ciencias, número extra, p. 63-70.
- JORBA, J. et al (1998). Parlar i escriure per aprendre. ICE UAB. Barcelona
- LEMKE, J. L.(1997), Aprender a hablar ciencia. Lenguaje, aprendizaje y valores. Paidós. Barcelona.
- MAQUINAY, A (1992). Parlem d'anuncis. Departament d'Ensenyament. Barcelona.
- MAQUINAY, A (1997). Mitjans de comunicació social i educació. UOC. Barcelona.
- NOGUEROL, A. (2004). “Ensenyar llengua en una societat multilingüe” dins Perspectiva Escolar, núm. 290. Pàgines 4-15.
- Quaderns del CAC, nº 25 (l'educació en comunicació audiovisual): http://www.cac.cat/web/recerca/quaderns/hemeroteca/detall.jsp?NDg%3D&MQ%3D%3D&Jyc%3D&MTQ%3D
- SANMARTÍ, N. (1997) "Enseñar a redactar textos científicos en las clases de ciencias". Alambique n 12.
- SANMARTÍ, N (2002) Aprendre ciències tot aprenent a escriure ciència. Premi Rosa Sensat, 2002. Barcelona. Edicions 62
- VESLIN, J. (1988). "Quels textes scientifiques espere-t-on voir les élèves écrire?" Ater, V6. Les élèves et l'écriture en sciences, pàg 91-127
- VIVANCOS, J (2008). Tratamiento de la información y competencia digital. Alianza Editorial. Madrid.

• Pràctica 1: Amb quin personatge t'identifiques?
• Pràctica 2: Competències, ser competent i currículum basat en competències
• Pràctica 3: Diferents llenguatges per a diferents missatges
• Pràctica 4: Llegir i argumentar / Llegir per parelles cooperativament

• Exercicis: Aproximació al Moodle (sessió virtual 1)

FONT DE LES IMATGES: Banco de imágenes y sonidos CNICE