La paraula radiofònica és un dels sistemes expressius de major força estètica i significativa. En moltes ocasions el pes comunicatiu recau exclusivament en l’expressió oral dels locutors. De les paraules dels radiofonistes hem de considerar dos nivells expressius: el dels continguts, és a dir, el què es diu; i el de la forma, és a dir, com es diu, com es fa servir la veu i la seva expressivitat sonora. És molt important que l’alumnat sigui molt conscient d’aquests dos nivells i que entengui que tant important és el contingut com la forma.

Quan a la ràdio escoltem una notícia no tenim el text davant per llegir-lo o rellegir-lo si no l’hem entès. És per aquest motiu que el procés de percepció i comprensió sonora ha de ser immediat, simultani o quasi - simultani a l’audició –pensem en una audició tradicional de la ràdio, no en l’audició de material enregistrat que podria tornar a ser escoltat -. Per tant els textos radiofònics hauran de facilitar aquesta descodificació i per això esdevenen característiques essencials: que siguin textos de fàcil comprensió, que siguin clars, que ajudin a recordar els elements més importants i, en general, que facilitin una bona retenció global.

És molt important que els nenes i nenes, nois i noies, es posin el el lloc del receptor. D’aquesta manera entendran perquè cal repetir diverses vegades, per exemple, el nom de la persona a la que estem entrevistant, També caldrà tenir present que la ràdio és acusmàtica, és a dir, que la sentim però no veiem allò que genera el so, la font sonora. Si bé aquesta peculiaritat radiofònica és la clau que ens obre el món de la imaginació, també és un handicap pel que fa a l’atenció de l’oient, que normalment és una atenció parcial, compartida amb d’altres activitats. Tenint en compte aquestes característiques podem afirmar que els textos que s’escriuen pensant en la ràdio hauran de ser:

• CLARS: és a dir, de senzillesa expositiva, que no vol dir simples.

• REDUNDANTS: els textos hauran de redundar en el més important, per tal d’evitar esforços de memorització, i que es pugui comprendre el significat global del missatge. No obstant, no s’ha de confondre la redundància amb la repetició exagerada.

• ADAPTATS ALS OBJECTIUS COMUNICATIUS: és important que en la preparació dels textos radiofònics es tingui clar a priori quins són els objectius comunicatius, és a dir, a quin tipus de públic s’adrecen per tal d’adaptar-ne els continguts i maneres expressives, i quina funció bàsica ha de tenir el text, és a dir, quina és la intencionalitat comunicativa de l’emissor, perquè no és el mateix, per exemple, la voluntat d’informar que la d’ entretenir.

Per assolir aquests objectius del text radiofònic, el professorat haurà de tenir en compte algunes qüestions bàsiques de redacció, i sabrà, depenent l’edat del seu alumnat, el nivell de suport que li haurà d’oferir.

Per preparar un text radiofònic cal:

• Afavorir el predomini de l’ordre gramatical lògic (subjecte – verb – predicat) sempre que sigui possible. Aquesta és l’estructura més habitual en la parla i, per tant, facilita la comprensió de l’oient. Acostumar-se a fer quest exercici ajuda a estructurar el discurs de l’alumnat, no només quan fa ràdio, sinó ja per a totes les situacions comunicatives.
• Cal evitar d’inserir frases subordinades entre el subjecte i el verb. Aquesta tècnica és habitual quan es volen afegir dades relacionades, però dificulta la comprensió i retenció de la informació, perquè distancia el subjecte de l’acció o verb. És més recomanable utilitzar la coordinació.
• És important no eludir el subjecte i no substituir-lo per un pronom. La repetició afavoreix la comprensibilitat i la redundància.
• Pel que fa al verb, procurarem usar-lo en veu activa i triarem sempre el que descrigui més clarament l’acció. Evitarem perífrasis verbals.
• Evitarem la construcció de frases excessivament llargues. Normalment les frases llargues solen contenir molta informació difícil de recordar. És recomanable guiar-se per la recomanació: 1 frase = 1 idea.
• Altres recomanacions són: arrodonir i simplificar les xifres, quan aquestes no tinguin una gran rellevància. Utilitzar comparacions com a recurs per a expressar idees complexes. Fer servir un llenguatge descriptiu.

L’etapa de verbalització dels textos radiofònics l’hem d’entendre com una etapa d’atribució de sentit i expressivitat a allò que prèviament s’ha escrit per llegir o se n’ha fet el guió per explicar amb parla natural i espontània (que no improvisada!). Són diverses les qüestions a les que cal atendre per tal de treure el màxim rendiment de l’expressió oral i del seu instrument bàsic, la veu. Per tal de resultar entenedors i pràctics parlarem de dos nivells de treball de l’expressió oral, malgrat que en realitat, en la paraula radiofònica, es treballen tots dos alhora:

Els paràmetres bàsics que constitueixen el so de la veu són el to, la intensitat i el timbre.

El to, des del punt de vista perceptiu, l’associem a la sensació d’agut o greu que percebem en escoltar una veu. A major freqüència de vibració el to de la veu serà més agut, a menor freqüència més greu.

Ve donat per la quantitat de vibracions de les cordes vocals. A més vibracions, més agut és el to, més alt en definitiva. Es mesura en hertzs (Hz), en honor a Heinrich Hertz. La frontera entre els sons aguts i greus es considera al voltant dels 200 Hz. Les veus masculines normals oscil·len entre els 80 i els 200 Hz. Les veus femenines entre els 150 i els 300 Hz.

El to té uns usos expressius que poden servir en la construcció sonora d'ambients, sensacions, volums, colors, escenaris, personatges… Les veus baixes o greus s'associen a les sensacions de tristesa, melangia… i fan pensar en personatges misteriosos i malèvols, mentre que les veus agudes denoten alegria, optimisme, sorpresa, por, nerviosisme, tensió… i fan pensar en personatges més joves i alegres.

• Per exemple, per a la construcció de volums o personatges: per un personatge petit, esquifit… es faran servir tons aguts. Per un personatge gros, grassonet… utilitzareu tons més aviat greus.
• Per a la descripció d'espais i/o objectes: per colors clars, dia, coses brillants, llum, sol… s'utilitzen tons aguts. Per colors foscos, nit, por, foscor… s'utilitzen més aviat tons greus.
• Per a determinar una relació espacial amb el subjecte/objecte: per una relació de proximitat, els tons hauran de ser de caire greu. Per una relació de llunyania, els tons hauran de ser més aviat aguts.
• El control del to es pot exercir de dues maneres davant del micròfon: a partir d'un tractament fonològic, és a dir modificant la veu; també es pot fer a través de la manipulació tècnica, a través de l' equalitzador o bé de la taula de so.

Des d’un punt de vista perceptiu la intensitat l’associem a la sensació d’energia, de força, del fluix o del fort que sona una veu.

La intensitat equival al volum i pot ser més baixa o més alta. Depèn bàsicament de la potència amb què l'aire que prové dels pulmons colpeja la glotis. Sovint el to es confon amb la intensitat.

La intensitat expressa actituds emocionals. Una veu forta suscita còlera, ira, agressivitat, però també alegria i optimisme. Una veu baixa, fluixa, s'associa a tristesa, pessimisme, debilitat… La intensitat també ajuda a descriure les mesures i les distàncies. En combinació amb l'agudesa o gravetat del to, reforça la il·lusió espacial de proximitat (volum més alt) o llunyania (volum més baix). Ajuda també a definir el tipus de relació entre dos persones, a menys intensitat, la relació serà més íntima; o bé reforça la descripció d'espais o objectes: objecte/espai de gran mida o dimensions, intensitat alta, i objecte/espai petit, intensitat baixa.

Es pot controlar la intensitat davant del micròfon a partir de tres variables:

• Tractament fonològic. Es parla més fort o més fluix, modificant la veu.
• Distància del micròfon. La veu se sentirà més forta o més fluixa en funció de la distància davant del micròfon.
• Manipulació tècnica. Pujant o baixant el volum de l'entrada del micròfon de la taula de mescles de so o bé de l'entrada de la font de gravació.

Quant a la percepció, el concepte de timbre s’associa a la complexitat del so. És l’element identificador d’un so que en marca la personalitat . Així, dos sons que provenen de dues fonts sonores diferents i, que tenen el mateix to i la mateixa intensitat, són percebuts per l’orella humana com a sons amb matisos diferents. És el cas de tots els instruments musicals, que poden emetre el mateix to a la mateixa intensitat, i en canvi sentirem que sonen diferent.

Finalment, per a una bona tècnica d’expressió oral caldrà també tenir en compte la velocitat de locució o parla. Hem de ser conscients que cadascú de nosaltres té una velocitat discursiva pròpia que adapta segons la situació comunicativa. No és el mateix llegir un conte, un text informatiu o parlar de forma espontània. En tot cas, però, és important treballar per tal de cercar una velocitat adequada, és a dir, que permeti la comprensió d’aquell qui ens escolta i que permeti al parlant de pronunciar adequadament tots els sons.

Segons nivell de treball del discurs oral, on es treballa el domini dels elements que contribueixen a la creació de sentit i a la expressivitat.

En aquest segon nivell de treball tractarem els elements suprasegmentals o paralingüístics de la parla, és a dir, els components prosòdics com ara l’entonació o el ritme, i els valors expressius del to, la intensitat i el timbre.

Com ja hem comentat anteriorment, serà el docent el qui decidirà en cada cas, quin treball previ ha de fer l’alumnat. De ràdio se’n pot fer amb alumnes des de P3 fins a qualsevol edat.

Pensem que de la mateixa manera que en la llengua escrita parlem de sintaxi per a referir-nos a les relacions formals entre les unitats lingüístiques que formen les oracions, en la llengua oral també podem parlar de sintaxi, en aquest cas de sintaxi sonora, per referir-nos a les formes d’ organització dels elements d’un text per tal de preparar la seva oralització. L’objectiu és realitzar una construcció semàntica del text, és a dir, donar sentit al text, per tal de garantir una bona comprensió del seu significat. En la sintaxi sonora són claus els grups fònics i les pauses.

En el discurs oral la unitat formal mínima amb la que organitzem el text no és la paraula. Quan parlem, ho fem lligant acústicament seqüències o grups de paraules que separem amb pauses. Així, el grup fònic és la seqüència mínima del discurs oral. És el paquet o seqüència de paraules que es troba delimitat per dues pauses.

Des del punt de vista sonor, el discurs oral es divideix en frases separades per pauses. Aquestes frases es divideixen en grups fònics separats per altres pauses menors. El sentit o significat que volem donar a un discurs determina la relació acústica entre paraules i entre grups fònics.

La pausa és el silenci breu que s’insereix en el contínuum sonor de la veu. Es tracta d’un silenci entre els grups fònics que no dura més de 3 segons. La pausa serveix com a enllaç ideològic entre les grups fònics, però actua de forma inversa:

• com més llarga és una pausa, menor és la sensació d’enllaç entre els continguts dels grups fònics.
• com més breu és la pausa, més vinculació s’estableix entre els continguts.

Òbviament, les pauses responen a dues raons, d’una banda a la necessitat fisiològica que té el parlant de respirar i d’altra a la necessitat de donar significació al text tot indicant i reforçant els valors semàntics dels grups fònics –final d’enunciat, inici d’enumeració, etc.- El més adequat és fer coincidir ambdues formes de pausa.

Segons com situem les pauses i com construïm els grups fònics en sonoritzar un text, aquest podrà tenir un sentit o altre. I, si no anem amb compte, fins i tot podem dificultar i impedir la seva comprensió.

La sintaxi sonora és l’eina essencial per a la construcció semàntica d’un text, però no és l’única. Les variacions controlades de to, és a dir, l’entonació, també tenen valor sintàctic. Coneixem cinc models entonatius o tonemes per tal d’estructurar el text oral.

• cadència, caiguda de to tal i com el fem al final d’una frase.

• semi-cadència, caiguda lleugera del to, s’acostumen a fer semi-cadències en l’interior de les frases, en les enumeracions, en el lligam entre dues frases subordinades.

• suspensió, se sosté el to mig, s’usa en frases sense acabar, en el dos punts o en els punts suspensius.

• semi-anticadència, lleugera pujada del to, les semi-anticadències apareixen a l’interior de la frase quan fem connexions entre coordinades, abans del complements circumstancial, etc.

• anticadència, pujada de to, tal i com el faríem en una frase interrogativa.

Un altre dels elements prosòdics a tenir en compte és el ritme. El ritme es relaciona amb l’ organització dels diversos components sonors i la seva durada en el temps, és a dir, amb el nombre i ordre d’aparicions i durada de cada forma sonora o no sonora que s’inclogui en el producte radiofònic.

El ritme ens serà útil perquè es relaciona amb la sensació de velocitat, però també perquè ens permet controlar l’atenció d’aquell qui ens escolta –un canvi de ritme és una important crida d’atenció-, i perquè és un excel·lent recurs descriptiu, tant dels estats d’ànim (per exemple la tristesa l’associarem a un ritme lent) com de la pròpia realitat que vulguem descriure (la rapidesa d’un partit de bàsquet precisarà d’una descripció verbal àgil).

Ritme: pel missatge radiofònic, el ritme té sovint una funció expressiva complexa, que pot donar caràcter al personatge. No només es relaciona amb la paraula, sinó amb qualsevol de les formes sonores que pugui incorporar. El treball acurat amb el ritme intern de cadascun dels elements expressius incorporats al missatge, així com amb el ritme global del producte afavoreix un major atractiu, una major capacitat expressiva i una millora de la comprensió global per part del receptor.

El ritme es relaciona amb la periodicitat, que és una variable vinculada al temps. Així parlarem de ritme per referir-nos a l’aparició i la desaparició periòdica de diversos elements al llarg d’un fragment temporal. Però parlar de periodicitat no vol pas dir que el ritme hagi de seguir una estructura matemàtica rígida, sinó que pot i ha d’anar-se transformant al llarg del temps. La variabilitat rítmica garantirà una major atenció i un major interès per part de l’oient, que és qui percebrà la sensació rítmica.

El temps invertit en expressar oralment un missatge no és sempre el mateix. El ritme és, fonamentalment, la relació entre el que es diu i el temps invertit en dir-ho, i depèn de molts factors:

• De qui parla. Cadascú parla amb un determinat ritme. Escoltant el ritme que imprimeix al seu discurs una persona quan parla podem deduir algunes de les seves característiques psicològiques. Un ritme molt pausat pot correspondre a una persona adulta, o amb autoritat, o a un personatge de conte gran i afable. Un ritme massa accelerat pot denotar espontaneïtat o una personalitat nerviosa, per exemple; un ritme entretallat, un personatge dubitatiu, etc.
• De l'estat anímic de la persona en cada moment determinat. Els ritmes més ràpids s'associen a estats d'alegria o eufòria; els més lents, a la tristesa, malenconia, seriositat…
• De la situació contextual. Un ritme molt ràpid denota precipitació d'esdeveniments, urgència (penseu en una conversa de dues persones que es troben en qualsevol situació de perill greu); un ritme lent us convidarà a associar-lo a un context tranquil, intimista…

La veu és l'eina de comunicació humana per excel·lència. I també el pal de paller del so radiofònic. És el recurs de què disposa el locutor per transmetre els matisos, les sensacions, les emocions… La veu és so i per tant presenta un to, una intensitat i un timbre, els paràmetres acústics de la veu, i són susceptibles de variació de manera intencionada.

Finalment cal parlar d’altres possibilitats expressives que té la veu a partir de la manipulació dels seus paràmetres bàsics com són el to i la intensitat. Ja hem vist que la informació que fem arribar a l’oient no depèn només de les paraules que triem per explicar o dir una cosa, sinó que cal considerar la forma com diem, expressem, aquestes paraules.