La música, després de la paraula, és el sistema expressiu més utilitzat i amb més força creativa i significativa del llenguatge radiofònic. No hem d’oblidar que la ràdio històricament ha ocupat bona part del seu temps i les seves ones amb música. Actualment aplicacions com Spotify o YouTube, han fet que la manera habitual d’escoltar música ja no sigui ni la ràdio en directe, ni els cd, sinó aquestes aplicacions. Aquesta realitat a portat canvis importants en les programacions radiofòniques.

No obstant no ens fixarem aquí en la música com a contingut en sí mateixa, sinó en el paper que juga com a element del llenguatge radiofònic, i les seves possibilitats semàntiques i expressives en relació a la resta de sistemes. Així, la música pot servir per diverses tasques:

La podem utilitzar per organitzar i estructurar els continguts, per marcar transicions, marcar pauses, anunciar canvis de seqüència, etc. Un exemple de l’ús de la música amb aquesta funció són les sintonies dels programes: en escoltar la música característica d’un programa, la interpretació bàsica que en fem és que el programa anterior s’ha acabat i que en comença un de nou. Com més familiaritzats estem amb la sintonia d’un programa, menys necessitem de missatges verbals per reconèixer-lo.

Evidentment la música seleccionada com a sintonia ens donarà altra informació, com ara l’estil de programa, perquè juga un important paper d’identificació. A la ràdio s’ha normalitzat l’ús de fragments musicals com a estructuradors dels programes, es tracta dels indicadors o separadors. Parlem de les sintonies, que ja hem esmentat; les cortines, que de la mateixa manera que un teló de teatre ens serveix per separar blocs o continguts; les ràfegues, que també assenyalen separació però dins d’un mateix bloc temàtic; o els cops musicals, fragments molt breus – d’un, dos o tres acords, i amb to ascendent - que s’usen per cridar l’atenció.

La música també s’utilitza per descriure, explicar, recrear, espais o llocs. En aquest cas la funció que juga la música és ambiental, perquè les melodies serveixen per mostrar a l’oient que aquella música que està escoltant se sent de debò, es pot escoltar, allà on succeeix l’acció que se li està narrant, sigui una acció realista o una acció fruit de la ficció. Posem alguns exemples extrets tan de productes informatius com de ficció:

Ex.1: En la retransmissió d’un partit de futbol, el locutor calla per deixar escoltar a l’oient l’himne de l’equip local que en aquell moment sona pels altaveus del camp i que tots els aficionats també senten. Aquest himne permetrà traslladar l’oient al camp i l’ajudarà a recrear l’acció que té lloc en la realitat. Ex.2: En l’adaptació radiofònica del conte de “La Ventafocs”, fem que l’oient escolti un quartet de corda –progressivament amb major intensitat- per tal de mostrar la seqüència en la que la Ventafocs ha arribat al palau i s’està acostant cap a la sala on hi ha el ball i on coneixerà el príncep.

Els exemples mostrats fan referència a espais i accions que apareixen de forma natural en allò que se li explica a l’oient, sigui realitat, el camp de futbol, o ficció, al palau del príncep. Quan prenem com a referència aquesta dimensió realista, naturalista, d’una acció narrada, parlem de diègesi i, en el cas de la música, direm que es tracta de música diegètica.

Però es pot donar el cas que utilitzem la música també per descriure un espai o un lloc, i en canvi no formi part directa de l’acció que s’està desenvolupant, és a dir, que no se senti en l’escenari on succeeix l’acció narrada. En aquest cas parlem de música extradiegètica. Un exemple d’aquest ús és quan usem la música per ubicar en un lloc –un país, una regió- utilitzant una música típica d’allà que permeti a l’oient traslladar-s’hi sense dificultat, i, no obstant, aquesta música no forma part de l’ambient que reproduïm.

Podem utilitzar la música amb la intenció d'expressar alguna informació simbòlica, o recrear una situació emocional concreta ja sigui l'estat d'ànim dels protagonistes de l'acció o l'atmosfera d'aquella acció, transmetent aquest estat emocional a l'oïdor. Així doncs s’estableix un vincle entre l’oïdor i l’autor del producte radiofònic, que el fa còmplice. Un exemple extret del cinema de terror i, fàcilment exportable a la ràdio creativa, és aquella música que als oients ens avisa que ha de passar alguna cosa –per exemple, que s’acosta l’assassí -, i en canvi el personatge que serà assassinat no se n’adona del que està a punt de passar.

També podem utilitzar la música radiofònica amb l’objectiu de narrar o reconstruir una acció o un personatge, sense haver de recórrer en cap moment a l’ajut de l’expressió verbal. Deixem que la música i les seves característiques –tonals, d’intensitat, de ritme, etc.- siguin les que ens expliquin l’acció.

Finalment cal parlar de la música que té una funció purament ornamental o estètica, és a dir, sense cap finalitat semàntica específica, amb l'objectiu de reforçar l'ambient o l'acció de manera purament estètica.

És molt important ser curosos amb el procés de selecció d’una música, sigui quina sigui la funció que hagi de jugar. És recomanable fugir dels tòpics (paisatges bucòlics – Vivaldi) sempre que sigui possible, tot i que en alguna ocasió és ben cert que el tòpic pot resultar molt informatiu (per exemple en el cas de les músiques que ens han de servir per ubicar l’oient en un lloc o una època). Evitem, també, fer seleccions basades en els títols de les cançons o temes musicals. Quan triem una música cal que ens fixem en les característiques d’aquesta música (ritme, frasejat, conjunt tonal) per relacionar- la encertadament amb el nostre producte radiofònic, i no pas que sigui el títol qui estableixi aquestes relacions. Finalment sempre que sigui possible cal que evitem parlar damunt de cançons amb lletra, perquè es produeixen dificultats de percepció per raó del possible emmascarament de sons És de vital importància utilitzar músiques que, o bé siguin creació del propi alumnat/professorat, , o bé siguin músiques amb llicència creative common