En general els autors defineixen el silenci radiofònic per l’absència de la resta dels sistemes expressius. Quan no hi ha ni paraula, ni música, ni efectes sonors, llavors hi ha silenci. Però aquesta absència de so no és una absència real sinó perceptiva. A la ràdio, el silenci absolut no el podem aconseguir. Sí en canvi podem generar unes condicions sonores que l’oient percebi i interpreti com a silenci.

El silenci, no pot pas interpretar-se únicament com una pausa llarga sense so, sinó que l’efecte silenci afegeix, aporta, informació al discurs radiofònic. El silenci es carrega de valor informatiu en funció del context immediat i la seva longitud. És per aquest motiu que el creador radiofònic ha de ser capaç d’usar les possibilitats del llenguatge radiofònic per tal de construir silencis que tinguin valor de significació, valor expressiu, descriptiu o narratiu. Així, de la mateixa manera que la resta dels sistemes expressius del llenguatge radiofònic, el silenci juga certes funcions en la creació radiofònica. Podem parlar del silenci com a organitzador i estructurador de continguts; podem usar l’efecte silenci amb un valor descriptiu, quan de forma naturalista presentem el silenci que hi ha a la realitat narrada; i podem emprar el silenci amb una intenció expressiva o dramàtica, per mostrar i reforçar estats emocionals

Qualsevol fragment de qualsevol producte radiofònic contindrà algun o alguns d’aquests sistemes expressius: podem sentir veus, veus amb música, veus i sorolls, música i silencis, o veus, música, efectes sonors i silenci, etc.

És important tenir en compte que aquests sistemes expressius són en realitat llenguatges autònoms amb el seu propi repertori de codis. Pensem en la parla o la música, per posar un exemple, que tenen una significació expressiva i cultural autònoma, és a dir, que tenen sentit i existeixen fora dels llenguatges audiovisuals. No obstant, en passar a formar part en aquest cas del llenguatge radiofònic, perden part de la seva autonomia significativa per tal de prendre els nous usos comunicatius i expressius que els dóna el context radiofònic.

Des d’aquesta perspectiva la ràdio es configura com un instrument pedagògic complet i eficaç en tant que la necessitat d’integrar aquests quatre sistemes expressius precisa d’un treball coordinat que concerneix a diferents especialitats del currículum escolar. Així, per exemple, l’expressió oral implica la capacitat de construcció d’un text o discurs clar, correcte i coherent, i també la facultat de verbalitzar, de llegir, aquest discurs amb correcció i precisió, de forma atractiva i suggerent. L’ús de la música ens dóna la oportunitat de fomentar l’audició de qualsevol tipus de música, però també d’analitzar com són aquestes músiques pel que fa ritme, melodia, harmonia, etc., i tot allò que ens poden arribar a suggerir. I el mateix passa amb els efectes de so, la majoria d’ells lligats a activitats del medi natural o del medi social i, fins i tot, el silenci.