Entorn al procés educatiu s’han elaborat diverses teories que, de manera genèrica, es poden agrupar en dos grans eixos, segons si focalitzen l’atenció en el procés d’ensenyament del docent o si focalitzen l'atenció en el procés d’aprenentatge de l’alumne.
Així mateix, i pel que fa al concepte de Compentència, també hi ha diverses definicions del terme, tal i com suggereix Le Boterf (2000) i que recull la professora Elena Cano:
- per una banda, una concepció més tècnica, que identifica la competència des d'una prescripció tancada en l'execució de tasques simples segons estàndards establerts, concebuda com un conjunt d'habilitats per a la realització d'una funció productiva;
- i per l'altra, una concepció més holística, que identifica les competències com un acte complex que exigeix iniciativa, transferència i innovació.
Val a dir que entre aquests dos enfocaments hi ha tota una gama molt diversa, no només de possibilitats, sinó també de combinatòries entre models d'ensenyament per transmissió i models d'aprenentatge significatiu centrat en l’alumne.
L'aprenentatge verbal significatiu, formulació que es deu als treballs de D. P. Ausubel i als seus col·laboradors Novak i Hanesian, diu que l’aprenentatge significatiu es produeix quan qui aprèn relaciona la informació nova amb les seves experiències i coneixements, reconstruint ambdues informacions en aquest procés d'aprenentatge.
És en aquest darrer context on s’adscriuen les Competències Digitals de l’alumnat, i on cal observar que pràctiques que es desestimaven per la seva dificultat a l'hora de dur-les a terme en un entorn analògic, com per exemple d'aprenentatge cooperatiu, l'entorn digital les facilita.
Els postulats de l’aprenentatge significatiu s’emmarquen dins de la perspectiva constructivista 1) de l’aprenentatge, que identifica l’alumne com a responsable últim del seu propi procés d’aprenentatge, donat que és qui construeix, millor dit, reconstrueix, els significats del coneixement en el context on viu.
En aquest sentit, sovint s’han associat els programes orientats al desenvolupament de les competències amb el constructivisme, amb tots els matisos que aquesta afirmació comporta tal i com diu Philippe Perrenoud:
El constructivismo es, antes que nada, una teoría general del aprendizaje. Como tal, vale también para el desarrollo de las competencias. Tal vez cobre más pertinencia aún por el hecho de que las competencias no se enseñan, de manera que su desarrollo impone pasar por la creación de situaciones de desarrollo, enfatizando entonces el papel del docente como creador de situaciones, en una postura bastante diferente de la de transmisor de saberes
Perrenoud, Philippe a CUANDO LA ESCUELA PRETENDE PREPARAR PARA LA VIDA (ed. Graó, pag. 87)
Per tot plegat, cal tenir en compte que la competència digital no s'ensenya, s'aprèn mitjançant un determinat ús, aquell que respon a la necessitat d'aprenentatge. És la necessitat d'aprenentatge la que ha de connectar amb la motivació de l'alumne per tal que l'experiència d'aprenentatge li sigui enriquidora. Aquest escenari d'aprenentatge tan sols és possible si les Competències Bàsiques de l'àmbit digital es treballen de manera integral en totes les àrees i les matèries (veure transversalitat)
