2.2 Referents culturals i la violència masclista

  • Introducció

CITA:
Existeix una inèrcia acadèmica dels estudis no especialitzats en feminismes i gènere que ens col·loca la mirada en aquells llocs on les dones no hem estat o dels quals no hem participat. En aquesta lògica, sovint, perdem l’angle per situar aquells llocs en què hem estat sempre. Llocs imprescindibles que tenen significat més enllà del patriarcat. És, a través d’aquestes xarxes de sororitat, que s’assenyalen els forats grans, els més perillosos i també els més preciosos: aquells que ens porten un canvi de creences, un canvi de sentit del món.
Carme Vidal Estruel
Posar-hi el cos, per seguir connectades

Els aprenentatges d’ordre simbòlic – que formen part de la nostra vida en tant que signifiquen i fixen el marc d’interpretació d’allò que fem, atorguen sentit al món que vivim i estableixen els codis de traducció de la realitat des de la pretesa construcció de la veritat – són, indubtablement, els més difícils de “desembullar” perquè el seu procés d’integració és postula, majoritàriament, des del currículum ocult i en la cadència de repetició de la posició normativa, aquella que comporta sanció social quan es transgredeix.

Respecte de la violència masclista hi ha molts aprenentatges situats en els referents culturals i els modelatges que es proposen i es validen socialment. Podem observar els contes de La La Caputxeta Vermella o la història de la Bella i la Bèstia, analitzar els missatges que integrem a través de la música o el modelatge de relacions que oferim com a mirall i que esdevenen referents en la construcció de les primeres relacions, com per exemple la Isla de la Tentaciones.

SABIES QUÈ ….

El test de Bechdel és un qüestionari que permet avaluar el masclisme dels productes audiovisuals, especialment les pel·lícules, i que consta de tres passos:
1. En primer lloc observem si a la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins. Podem valorar també si ambdues tenen nom propi dins del film.
2. A continuació ens fixem en si aquests personatges femenins parlen l’una amb l’altra en algun moment.
3. Finalment, analitzem si el contingut d’aquesta conversa tracta de qualsevol qüestió que no tingui com temàtica un home.

Actualment, gràcies als feminismes, disposem de narratives que reconeixen les dones i els seus universos creatius. És important treballar per situar aquestes narratives dins dels currículums acadèmics i visibilitzar les dones des d’un marc de reconeixement i de validació que no s’inscrigui en la repetició dels estereotips patriarcals.

Per saber-ne més…
#NoErenBruixes, eren dones.
Aquesta iniciativa de la revista SAPIENS, que recupera la memòria de les dones que foren acusades de bruixeria entre els segles XV i XVIII i emmarca la ferotge estratègia de misogínia institucional que s’articulà contra les dones amb l’objectiu de mantenir intacte l’ordre patriarcal, és una eina que pot ésser punt d’inici d’un treball de reflexió dins de l’aula.

Cal posar atenció a l’expressió de totes aquelles formes de violència que s’exerceixen mitjançant la imposició d’una determinada visió del món, dels rols socials, de les categories cognitives, de les estructures mentals i dels imaginaris que guarden les fronteres del cànon normatiu.

  • Delimitar i contextualitzar la violència masclista: l’excepcionalitat femenina i el masculí genèric

SABIES QUÈ …

El procés de construcció dels currículums acadèmics és un trajecte que s’inicià al segle XIII amb la fundació de les primeres Universitats i, d’aquest acte fundacional d’institucionalització del saber, és important recuperar, per poder-ne comprendre l’abast, que les dones tenien prohibida l’entrada i l’accés a les Universitat i, en conseqüència, tenien vetada la possibilitat no només d’accedir al saber acadèmic sinó també d’ésser reconegudes per l’acadèmia com a subjectes amb saber. En aquest sentit, és important prendre mesura de com i de quina manera es varen conformar els continguts que van passar a nodrir els currículums acadèmics i de com les dones vàrem quedar-ne fora.

La proposta de compilació d’allò que ha de ser reconegut com a saber i que s’integra des del reconeixement que conforma allò que reconeixem com a cultura s’ha realitzat, al llarg de la història, a partir d’una estructura de categories que han omès les activitats i els sabers de les dones.

CITA:
Si la racionalitat de la Història ve a recordar-nos tot el que ha tingut lloc i cal tenir en compte, és necessari fer entrar en la Història la interpretació de l'oblit de les genealogies femenines i restablir-ne l'economia.
Luce Irigaray
A le temps de la difference. Paris, Editions de Minuit, 1989.
(Pàg. 121)

L’acte d’omissió de les dones, dels seus sabers i de les seves gestes, no és un descuit, ans al contrari, és un acte deliberat i imprescindible per garantir la perpetuació de l’ordre patriarcal i és un acte de violència simbòlica, un acte de cancel·lació de la veu de les dones i de la seva experiència del món, un acte que ha tingut i té greus conseqüències per a la vida de les dones ja que ha permès que els homes assumissin la seva posició de superioritat com un principi avalat pels fets i les evidències acadèmiques.

La disposició de referents en què poder trobar mirall i paraules per significar la pròpia experiència és una eina imprescindible per superar la posició de subordinació de les dones, desemmascarar el mite de la superioritat masculina, superar el sistema sexe – gènere i desarticular els mandats que articulen el sistema de creences que legitimen les violències masclistes.

CITA:
La ocultación de la cincuentena de mujeres filósofas de la Antigüedad grecoromana, descubiertas hace poco – en ocasiones grandes nombres como Hipatia –, no debe atribuirse al hecho de que la lejanía temporal borra las glorias del pasado. Este fenómeno se constata en muchos otros ámbitos y corresponde, en un pasado menos lejano, a la intención patriarcal de aniquilación de la mujer, y de lo femenino. Tachar nombres relevantes es el acto simbólico del asesinato.
Françoise d’Eaubonne
El sexocidio de las brujas.
Editorial Incorpore.
Página 22-23.

Per saber-ne més…
Visionat recomanat:
Inspirant futurs sense estereotips.

En aquest vídeo podem observar com s’expressen els imaginaris associats als rols de gènere de manera absolutament naturalitzada i com aquesta associació s’incorpora des que som criatures. Les cares de sorpresa de les nenes i els nens al final del vídeo dona dimensió de fins a quin punt és imprescindible treballar de manera crítica la construcció dels imaginaris que associem a la feminitat i a la masculinitat.

Aquest procés de visibilització de les dones als currículums acadèmics, però, no es pot fer des del paradigma de l’excepcionalitat femenina, assenyalant aquelles dones que de forma significativa van protagonitzar episodis rellevants com si fossin rara avis. Individualitzar aquestes figures i nombrar-les fora del seu context social i històric ens porta a creure que són l’excepció que confirma la norma i, des d’aquest fil argumental, reforcem la creença de la inferioritat femenina.

Quan recuperem i situem les aportacions que les dones han fet en el marc de totes les disciplines del saber, al llarg de la història, és important comprendre que formen part d’un context social i polític, que és imprescindible una lectura col·lectiva i comunitària de l’època en que varen viure i reconèixer els processos dels quals varen participar juntament amb les seves coetànies.

Per saber-ne més…


La batalla por el voto femenino en la IIª República espanyola: una mirada más allá del relato patriarcal.Un article de Laura Mora Cabello de Alba que posa en context la figura de Clara Campoamor i proposa una perspectiva de treball respecte del relat de la consecució del Sufragi Femení que supera el discurs de l’excepcionalitat femenina.

Per saber-ne més…
Lectura recomanada:

Las sinsombrero

Projecte que, en el marc de la Generació del 27, restaura la memòria de les dones que, des de diferents àmbits, van transformar les normes culturals i socials dels any 20 i 30 del segle XX.

El Síndrome de la Pitufina consisteix e l’existència d’una única noia dins d’un grup en què tots els altres membres són homes, aquest personatge participa en la història com a suport i des d’una configuració absolutament estereotipada en què acostuma a desenvolupar el seu rol de gènere amb l’objectiu d’afavorir la trama argumental de la història.

El llenguatge – els usos i significats socials que atribuïm a la llengua – s’esdevé una eina cabdal, ja que és a través de la llengua que podem desplaçar l’universal masculí – que el patriarcat col·loca dins dels seu relat com a neutre – com a posició unilateral de referència i mesura del món i de l’experiència humana. La no representació de les dones en la llengua contribueix a crear un imaginari en què la única mediació possible és la mediació masculina normativa. En conseqüència, prendre consciència de la capacitat de transformació que rau en l’ús de la llengua dins de l’aula és un moviment que ens responsabilitza respecte de la pròpia pràctica professional.

CITA:
“Estamos enraizadas en el lenguaje, casadas, nuestro ser son palabras. El lenguaje es también un lugar de combate. El combate de los oprimidos respecto al lenguaje para recuperarnos a nosotras mismas – para reescribir, reconciliar, renovar. Nuestras palabras no carecen de importancia. Son un acto de resistencia. El lenguaje es también un lugar de combate”.
bell hooks

No deixa de ser curiós que en totes les llengües que es declinen a través del gènere gramatical – masculí i femení – el principi d’economia del llenguatge s’estableixi a partir de l’equivalència del gènere neutre amb el masculí, mentre que l’expressió del femení dins la llengua es conceptualitza a través la derivació des del masculí. Així, aprenem, a través de la llengua, que el masculí existeix – és subjecte – mentre que el femení es construeix, no té existència pròpia.

L’ús del masculí com a genèric universal és l’empremta que assenyala en la llengua l’operació d’exclusió de les dones de la història de la humanitat.

El Departament d’Educació, en el document pràctic Orientacions sobre el tractament de la igualtat de gènere i la diversitat cultural en el material didàctic , reconeix la importància d’intervenir en l’ús del llenguatge dins la comunitat educativa i assenyala: És precís presentar de manera unívoca, tant en els aspectes icònics, com en els textuals, tant en els aspectes explícits com en els implícits, el reconeixement de la igualtat en dignitat de totes les persones com a condició bàsica, i garantir que la diversitat d’alumnat hi sigui representada.

CITA:


Marcela Pereira és psicòloga especialitzada en programació Neurolingüística (PNL). Aquesta tendència psicosocial sosté que en última instància tota conducta humana es desenvolupa sobre una “estructura” apresa, la qual es pot reconèixer, detectar i modificar. “Es tracta d’un sistema que treballa amb la nostra ment i com, des del llenguatge, podem programar-nos o reprogramar-nos a nosaltres mateixos”. Així, tal com apunta Pereira les modificacions de la parla van acompanyades de canvis actitudinals “podem modelar-nos a través de la paraula. El nostre aparell psíquic es compon de llenguatge i experiències. Si canviem la manera d’expressar-nos, podrem canviar conductes“.
Per què cal combatre el llenguatge sexista?

Per saber-ne més…
Lectures recomanades:
Per entrenar-nos en l’ús del llenguatge no sexista és imprescindible superar el concepte que reconeix com a únic recurs el desdoblament. Per incorporar instruments i integrar aquesta transformació en la nostra pràctica educativa és important conèixer les múltiples propostes que la llengua ens proveeix: Guia de llenguatge no sexista.
Recomanacions per compartir i assentar criteris lingüístics de gènere en les comunicacions del Departament d’Educació: Tractament lingüístic del gènere en el Departament d’Educació

Per transformar els imaginaris és imprescindible “desembullar-los” i comprendre l’impacte que tenen en la nostra manera de fer i de confrontar les violències masclistes. I, en aquest treball, és imprescindible una revisió crítica dels propis sistemes de creences i l’accés a modelatges alternatius de construcció de la pròpia identitat, models que ofereixin propostes de superació dels mandats de gènere normatius i desarticulin els rols socials com a proposta de projecció unidireccional. Ens cal revisar els referents culturals que legitimen i perpetuen la violència masclista.

  • El grup d’iguals en el procés de socialització diferencial de gènere

En el treball d’anàlisi del procés de socialització diferencial de gènere podem partir del reconeixement de quatre pilars que conformen la matriu estructural d’aquest procés: la unitat familiar; el centre educatiu; el grup d’iguals; i els mitjans de comunicació de masses, entre els que actualment hi ocupen una posició importantíssima les xarxes socials. Tots quatre són pilars cabdals i fonamentals en l’assentament de l’aprenentatge de les violències masclistes a través dels mandats de gènere, són els principals agents de socialització. Però en aquest apartat ens centrarem en el grup d’iguals, en tant que és el que té una agència específica en l’articulació de la identitat pròpia.

Dins de l’aula s’observa com allò més important per al nostre alumnat és obtenir aprovació per part del grup i, a través d’aquesta aprovació, la consideració d’ésser part constituent del grup. En la configuració dels grups dins de l’aula podem copsar com el gènere normatiu esdevé un dels elements definitoris i com, a través de les dinàmiques d’integració i exclusió, s’articulen els processos d’expressió de les identitats normatives i de les identitats no normatives d’acord amb el dispositiu de socialització diferencial de gènere. En aquest sentit, la transgressió dels mandats de gènere s’esdevé un factor de risc front l’assetjament escolar.

El grup d’iguals funciona com a referent i, en conseqüència, fixa la norma i la sanció que cal aplicar a qualsevol acte de transgressió d’aquesta norma. En aquest marc es dirimeix, per tant, la possibilitat d’existència social per al nostre alumnat, què poden i què no poden sentir, la manera en que poden projectar-se i expressar-se, les seves expectatives, els seus desitjos, l’adequació del seu cos i de la seva sexualitat… en el grup d’iguals és on obtenim l’experiència d’aprovació o desaprovació social.

Un grup classe que s’expressa des de la sanció continua a l’orientació sexual no normativa amb expressions com ‘… ser gai no és normal; ets un marica; sembles una nena…’ és un grup classe que fixa el límit per a l’expressió singular de la pròpia sexualitat i en conseqüència reprodueix el sistema sexe – gènere. És ben cert que aquestes expressions poden no ésser majoritàries dins del grup però si no hi ha intervenció i posicionament al respecte, el silenci opera com a estratègia de validació i impunitat.

No podem oblidar que l’acceptació per part del grup i el sentiment de pertinença al grup atorguen seguretat i protecció en el procés de conformació de la pròpia identitat i, al mateix temps, regulen els valors, els comportaments, les maneres de fer i l’expressió de la pròpia singularitat. I, quan ens trobem dins d’aquest procés, en què allò més important és l’admissió i l’aprovació, no complir amb els mandats normatius del grup pot generar molt de patiment i afavorir contextos de normalització de les violències masclistes.

El treball amb adolescents, en el marc dels Tallers de prevenció de les violències masclistes, ens mostra com s’expressa la discriminació envers l’alumnat que no té una constitució física prima – que és la què es reconeix com a normativa a través dels modelatges socials - i com aquest fet condiciona la seva participació dins del grup classe. Aquests atacs s’acarnissen de manera especial amb les noies que no compleixen amb el cànon de bellesa i és una estratègia de violència masclista que té un impacte gran en la construcció de l’autoestima.

Per saber-ne més…
La bellesa, vídeo imprescindible en què la comunicadora i feminista Irantzu Varela analitza totes les imbricacions que s’articulen a través de la imposició del cànon de bellesa.

En aquest punt és important situar com el grup d’iguals és, també, un context significatiu en relació amb l’aprenentatge de les violències masclistes. D’una banda perquè les dinàmiques d’exclusió i sanció social són una expressió d’aquestes violències i, per tant, l’adquisició d’estratègies de negació, minimització i normalització contribueixen a incorporar-les com a mediació relacional i, de l’altra, perquè el grup d’iguals construeix un relat al voltant de les violències masclistes que es situa en l’externalització – això ja no els hi passa – i en la responsabilització de les víctimes de la violència que pateixen, el discurs de culpabilització de la víctima encara circula: alguna cosa haurà fet i alguna cosa hauria pogut fer per a evitar-ho. Des d’aquesta lògica es manté intacta la impunitat de qui agredeix i des d’aquesta contingència d’impunitat la violència masclista no cessa, al contrari, augmenta.

Determinar l’abordatge de les violències masclistes en el context educatiu precisa d’estratègies que situïn i reconeguin quines són les dinàmiques de reproducció i sanció que s’articulen a través del grup d’iguals. Per aquest treball, és enriquidor emprar els recursos que el Model Ecològic facilita, en tant que eina que permet comprendre: la dimensió que opera des de l’ordre simbòlic – l’expressió de comentaris que sexualitzen les noies de la classe i les categoritzen d’acord amb els estàndards normatius de bellesa patriarcal; l’articulació a través de la dimensió estructural – els currículums escolars reprodueixen el biaix androcèntric; i l’impacte en la quotidianitat de la vida de l’alumnat, en el propi univers singular – desautorització a l’hora d’expressar-se dins l’aula, trastorns alimentaris, baixa autoestima…

  • Els relats que justifiquen les violències masclistes: l’amor romàntic i els mites de la violència masclista

Una idea que s’esdevé un parany és la fal·làcia de la igualtat. L’alumnat integra, perquè aquesta és una idea que té ressò social, que actualment ja hem assolit la igualtat entre homes i dones. Observem fins a quin punt hi ha una creença hegemònica respecte d’aquesta qüestió que en l’aprovació de la Llei 17/2015 en el seu títol va incorporar el concepte igualtat efectiva per assenyalar que la igualtat no només ha de ser reconeguda sinó que ha de poder ser practicada.

En aquest sentit, és important copsar com dins de l’aula continua vigent la creença que un noi que lliga molt és un noi exitós que rep validació per part del grup d’iguals i, contràriament, una noia que segueix el seu mateix comportament és titllada de fàcil i és sancionada per part del grup d’iguals.

Si seguim aquest fil trobem un altre parany important respecte de la construcció dels aprenentatges de la violència masclista: la culpabilització de les dones víctimes. La idea que les dones han de vigilar, tenir cura, no exposar-se i no posar-se en perill construeix els imaginaris que associen l’expressió de la sexualitat femenina al risc i a la por.

L’amor romàntic
Aquestes idees reforcen els rols de princesa que necessita protecció i cavaller que protegeix, i al mateix temps condiciona el modelatge de relacions que construïm dins del Paradigma de l’Amor Romàntic.

CITA:
El amor ha sido el opio de las mujeres como la religión de las masas. Mientras nosotras amábamos, ellos gobernaban. Tal vez no se trate de que el amor en sí sea malo, sino de la manera en que se empleó para engatusar a la mujer y hacerla dependiente, en todos los sentidos. Entre seres libres es otra cosa.
Kate Millet

El paradigma de l’Amor Romàntic com a marc de referència en el procés de construcció de l’afectivitat, els vincles i les relacions de parella estableix un context d’aprenentatge de les violències masclistes en tant que s’entén que la violència, en el context de la parella, és un indicador social d’amor. En aquest sentit, hi ha frases icòniques que sintetitzen aquesta qüestió de manera explícita: los que se pelean se desean, qui bé et vol et farà patir…

Paral·lelament, des d’aquest paradigma d’Amor Romàntic, s’imposa una jerarquia relacional que situa la relació de parella en una posició de superioritat i supedita, relega totes les altres relacions a aquesta, de manera que afavoreix l’aïllament social de les víctimes de violència masclista en tant que normalitza la imposició de la priorització de la relació de parella per sobre de totes les altres relacions.

Aquesta imposició, però, té un biaix de gènere que és important situar i analitzar dins del dispositiu de socialització diferencial de gènere, ja que mentre les noies reben el missatge que la seva missió a la vida és trobar una parella, els nois són instruïts en la creença que tenir parella és secundari dins dels seu projecte de vida, un projecte que passa per la construcció d’una identitat i una carrera professional. Aquest doble missatge té un impacte que ressona de manera important en com projectem la pròpia vida i quins escenaris de futur sentim pertinents i apropiats. Per aquesta raó l’Amor Romàntic té un pes específic en el procés de socialització de les noies, en tant que el seu objectiu últim, en el marc del sistema patriarcal, ha de ser trobar parella.

Què és l’Amor Romàntic?
IDEES CLAU:

1. L’amor pot amb tot.
1.1. La fal·làcia de poder canviar l’altre per amor: a través d’aquest mite incorporem la idea que és possible canviar la teva parella, les formes d’abús i de maltractament que exerceix. Aquesta idea atrapa les dones dins les relacions de violència masclista amb l’esperança que aquest canvi arribi i perquè així sigui, són elles les comencen a canviar per evitar els episodis violents.
1.2. La omnipotència amorosa: aquesta creença ens porta al convenciment que l’amor és suficient per superar qualsevol obstacle i genera la quartada perfecta per no canviar ni prendre decisions quan les coses van malament.
1.3. L’erotització del conflicte: fins al punt que sospitem que una parella que no funciona a través del conflicte és una parella que no s’estima. Aquesta normalització que genera un modelatge de parella en què la quotidianitat és com una muntanya russa dificulta la identificació dels primers indicadors de violència i la instal·lació del Cicle de la Violència.
1.4. L’amor tot ho perdona: aquesta creença facilita les estratègies de manipulació i xantatge en el context de la relació de parella i l’establiment de dinàmiques de poder que afavoreixen la submissió.

2. L’amor com a destí.
2.1. El mite de la mitja taronja: existeix una persona – només una – que està predestinada a ser la nostra parella, només aquesta persona ens complementa i sense aquesta persona estem incomplertes. Aquesta creença tradueix la vivència del trencament com un fracàs personal i social.
2.2. El mite de la complementarietat: no es possible decidir ésser soltera i viure aquesta decisió des de l’apoderament i la felicitat, una dona que no troba parella és una dona que té alguna mancança, és inadequada o incapaç.
2.3. Només hi ha un amor vertader: i, en conseqüència si la relació que tens és una relació de violència has de sostenir el maltractament perquè sinó et quedaràs sola.

3. L’amor és sinònim d’entrega total:
3.1. La fal·làcia de la parella com a estat natural: la felicitat només és possible si tenim parella, una dona que no té parella no pot ser feliç. I, a més a més, només em pot fer feliç aquesta persona.
3.2. La fal·làcia de la fusió amb l’altre: aquesta creença comporta l’abandonament absolut de les pròpies prioritats i dels espais de relació d’amistat, professionals… i ho fas des de la priorització de l’altra persona, de les seves necessitats i de la seva satisfacció. En aquest procés hi ha pèrdua de la identitat pròpia, deixes de pensar què vols i col·loques les teves decisions en funció del que l’altra persona espera, de com reaccionarà o de com es sentirà.
3.3. L’amor és incompatible amb la intimitat pròpia: aquesta idea ens porta a creure que l’altra persona té dret a saber-ho absolutament tot, a controlar absolutament tot i que per tant en una relació no hi pot haver privacitat.
3.4. L’amor és possessió i exclusivitat: aquesta idea s’assenta en la creença que la gelosia és l’expressió de l’amor, afavoreix les estratègies d’aïllament i dificulta les relacions socials més enllà de la parella.

Per saber-ne més …
Los mitos del amor romántico: s.o.s. celos!!! Carmen Ruiz Repullo

Per saber-ne més…
Lectura recomanada:
Per abordar aquesta qüestió dins l’aula és important reflexionar les pròpies experiències i buscar un marc de treball que ens aporti seguretat i assertivitat. Una bona guia per fer aquest procés és el llibre Todo sobre el amor, de l’autora bell hooks.

Els mites de la violència masclista

Les representacions culturals es composen també de mites i creences que funcionen, de forma automàtica, com a eines d’interpretació del mon. Els integrem des de l’àmbit simbòlic però tenen un impacte directe en la forma en la que abordem la violència masclista. En aquest sentit, una de les funcions principals dels mites és l’externalització de la violència masclista. El procés d’externalització dificulta la identificació de la violència masclista com a element que configura i travessa la vivència quotidiana.

Els mites a l’entorn de la violència masclista tenen tres dimensions:
- Els mites sobre la violència masclista. Aquests mites tenen diverses funcions però com dèiem principalment, l’externalització, també la minimització, la justificació, i/o la negació.
- Els mites sobre les dones que pateixen violència masclista. Aquests mites creen un imaginari en el que és difícil identificar-s’hi: dones d’altres països, d’altres contextos culturals, d’altres creences religioses, d’altres situacions econòmiques, d’altres situacions formatives, … Són mites que culpabilitzen i/o victimitzen les dones.
- Els mites sobre els homes que exerceixen violència masclista. Les creences en relació als homes agressors tendeixen a cercar arguments que puguin explicar els fets: patologies, experiències vitals, gelosia, alcohol, atur o pobresa,… Són mites que desresponsabilitzen i/o excusen els homes de l’exercici de la violència masclista.

Lectura recomanada…
Esperanza Bosch-Fiol i Victoria A. Ferrer-Pérez van publicar un estudi sobre els mites que operen davant la comprensió de la violència masclista i els neomites que van sorgint arran noves formes de sexisme. Segueix un gràfic resum molt clarificador que forma part del contingut de l’estudi.
Nuevo mapa de los mitos sobre la violencia de género en el siglo XXI

Conèixer els relats que justifiquen la violència masclista, analitzar quines són les creences que s’articulen dins del paradigma de l’Amor Romàntic i quins són els mites sobre la violència masclista i els seus efectes, ens permet reconèixer, d’una banda, els processos a través dels quals es legitima la violència masclista i, de l’altra, quines són les creences que d’una banda, en dificulten la identificació i, de l’altre, en molts casos, impossibiliten la sortida de les relacions de violència. En aquest sentit, treballar a l’aula aquesta qüestió ens permet adquirir eines per a la identificació i oferir modelatges alternatius i saludables.