2.2 Referents culturals i la violència masclista

• Introducció

Els aprenentatges d’ordre simbòlic – que formen part de la nostra vida en tant que signifiquen i fixen el marc d’interpretació d’allò que fem, atorguen sentit al món que vivim i estableixen els codis de traducció de la realitat des de la pretesa construcció de la veritat – són, indubtablement, els més difícils de “desembullar” perquè el seu procés d’integració és postula, majoritàriament, des del currículum ocult i en la cadència de repetició de la posició normativa, aquella que comporta sanció social quan es transgredeix.

Respecte de la violència masclista hi ha molts aprenentatges situats en els referents culturals i els modelatges que es proposen i es validen socialment. Podem observar els contes de La La Caputxeta Vermella o la història de la Bella i la Bèstia, analitzar els missatges que integrem a través de la música o el modelatge de relacions que oferim com a mirall i que esdevenen referents en la construcció de les primeres relacions, com per exemple la Isla de la Tentaciones.

Actualment, gràcies als feminismes, disposem de narratives que reconeixen les dones i els seus universos creatius. És important treballar per situar aquestes narratives dins dels currículums acadèmics i visibilitzar les dones des d’un marc de reconeixement i de validació que no s’inscrigui en la repetició dels estereotips patriarcals.

• Delimitar i contextualitzar la violència masclista: l’excepcionalitat femenina i el masculí genèric

La proposta de compilació d’allò que ha de ser reconegut com a saber i que s’integra des del reconeixement que conforma allò que reconeixem com a cultura s’ha realitzat, al llarg de la història, a partir d’una estructura de categories que han omès les activitats i els sabers de les dones.

L’acte d’omissió de les dones, dels seus sabers i de les seves gestes, no és un descuit, ans al contrari, és un acte deliberat i imprescindible per garantir la perpetuació de l’ordre patriarcal i és un acte de violència simbòlica, un acte de cancel·lació de la veu de les dones i de la seva experiència del món, un acte que ha tingut i té greus conseqüències per a la vida de les dones ja que ha permès que els homes assumissin la seva posició de superioritat com un principi avalat pels fets i les evidències acadèmiques.

Aquest procés de visibilització de les dones als currículums acadèmics, però, no es pot fer des del paradigma de l’excepcionalitat femenina, assenyalant aquelles dones que de forma significativa van protagonitzar episodis rellevants com si fossin rara avis. Individualitzar aquestes figures i nombrar-les fora del seu context social i històric ens porta a creure que són l’excepció que confirma la norma i, des d’aquest fil argumental, reforcem la creença de la inferioritat femenina.

El llenguatge – els usos i significats socials que atribuïm a la llengua – s’esdevé una eina cabdal, ja que és a través de la llengua que podem desplaçar l’universal masculí – que el patriarcat col·loca dins dels seu relat com a neutre – com a posició unilateral de referència i mesura del món i de l’experiència humana. La no representació de les dones en la llengua contribueix a crear un imaginari en què la única mediació possible és la mediació masculina normativa. En conseqüència, prendre consciència de la capacitat de transformació que rau en l’ús de la llengua dins de l’aula és un moviment que ens responsabilitza respecte de la pròpia pràctica professional.

El Departament d’Educació, en el document pràctic Orientacions sobre el tractament de la igualtat de gènere i la diversitat cultural en el material didàctic , reconeix la importància d’intervenir en l’ús del llenguatge dins la comunitat educativa i assenyala: És precís presentar de manera unívoca, tant en els aspectes icònics, com en els textuals, tant en els aspectes explícits com en els implícits, el reconeixement de la igualtat en dignitat de totes les persones com a condició bàsica, i garantir que la diversitat d’alumnat hi sigui representada.

• El grup d’iguals en el procés de socialització diferencial de gènere

En el treball d’anàlisi del procés de socialització diferencial de gènere podem partir del reconeixement de quatre pilars que conformen la matriu estructural d’aquest procés: la unitat familiar; el centre educatiu; el grup d’iguals; i els mitjans de comunicació de masses, entre els que actualment hi ocupen una posició importantíssima les xarxes socials. Tots quatre són pilars cabdals i fonamentals en l’assentament de l’aprenentatge de les violències masclistes a través dels mandats de gènere, són els principals agents de socialització. Però en aquest apartat ens centrarem en el grup d’iguals, en tant que és el que té una agència específica en l’articulació de la identitat pròpia.

El grup d’iguals funciona com a referent i, en conseqüència, fixa la norma i la sanció que cal aplicar a qualsevol acte de transgressió d’aquesta norma. En aquest marc es dirimeix, per tant, la possibilitat d’existència social per al nostre alumnat, què poden i què no poden sentir, la manera en que poden projectar-se i expressar-se, les seves expectatives, els seus desitjos, l’adequació del seu cos i de la seva sexualitat… en el grup d’iguals és on obtenim l’experiència d’aprovació o desaprovació social.

No podem oblidar que l’acceptació per part del grup i el sentiment de pertinença al grup atorguen seguretat i protecció en el procés de conformació de la pròpia identitat i, al mateix temps, regulen els valors, els comportaments, les maneres de fer i l’expressió de la pròpia singularitat. I, quan ens trobem dins d’aquest procés, en què allò més important és l’admissió i l’aprovació, no complir amb els mandats normatius del grup pot generar molt de patiment i afavorir contextos de normalització de les violències masclistes.

En aquest punt és important situar com el grup d’iguals és, també, un context significatiu en relació amb l’aprenentatge de les violències masclistes. D’una banda perquè les dinàmiques d’exclusió i sanció social són una expressió d’aquestes violències i, per tant, l’adquisició d’estratègies de negació, minimització i normalització contribueixen a incorporar-les com a mediació relacional i, de l’altra, perquè el grup d’iguals construeix un relat al voltant de les violències masclistes que es situa en l’externalització – això ja no els hi passa – i en la responsabilització de les víctimes de la violència que pateixen, el discurs de culpabilització de la víctima encara circula: alguna cosa haurà fet i alguna cosa hauria pogut fer per a evitar-ho. Des d’aquesta lògica es manté intacta la impunitat de qui agredeix i des d’aquesta contingència d’impunitat la violència masclista no cessa, al contrari, augmenta.

• Els relats que justifiquen les violències masclistes: l’amor romàntic i els mites de la violència masclista

Una idea que s’esdevé un parany és la fal·làcia de la igualtat. L’alumnat integra, perquè aquesta és una idea que té ressò social, que actualment ja hem assolit la igualtat entre homes i dones. Observem fins a quin punt hi ha una creença hegemònica respecte d’aquesta qüestió que en l’aprovació de la Llei 17/2015 en el seu títol va incorporar el concepte igualtat efectiva per assenyalar que la igualtat no només ha de ser reconeguda sinó que ha de poder ser practicada.

Si seguim aquest fil trobem un altre parany important respecte de la construcció dels aprenentatges de la violència masclista: la culpabilització de les dones víctimes. La idea que les dones han de vigilar, tenir cura, no exposar-se i no posar-se en perill construeix els imaginaris que associen l’expressió de la sexualitat femenina al risc i a la por.

L’amor romàntic
Aquestes idees reforcen els rols de princesa que necessita protecció i cavaller que protegeix, i al mateix temps condiciona el modelatge de relacions que construïm dins del Paradigma de l’Amor Romàntic.

Paral·lelament, des d’aquest paradigma d’Amor Romàntic, s’imposa una jerarquia relacional que situa la relació de parella en una posició de superioritat i supedita, relega totes les altres relacions a aquesta, de manera que afavoreix l’aïllament social de les víctimes de violència masclista en tant que normalitza la imposició de la priorització de la relació de parella per sobre de totes les altres relacions.

Què és l’Amor Romàntic?
IDEES CLAU:

1. L’amor pot amb tot.
1.1. La fal·làcia de poder canviar l’altre per amor: a través d’aquest mite incorporem la idea que és possible canviar la teva parella, les formes d’abús i de maltractament que exerceix. Aquesta idea atrapa les dones dins les relacions de violència masclista amb l’esperança que aquest canvi arribi i perquè així sigui, són elles les comencen a canviar per evitar els episodis violents.
1.2. La omnipotència amorosa: aquesta creença ens porta al convenciment que l’amor és suficient per superar qualsevol obstacle i genera la quartada perfecta per no canviar ni prendre decisions quan les coses van malament.
1.3. L’erotització del conflicte: fins al punt que sospitem que una parella que no funciona a través del conflicte és una parella que no s’estima. Aquesta normalització que genera un modelatge de parella en què la quotidianitat és com una muntanya russa dificulta la identificació dels primers indicadors de violència i la instal·lació del Cicle de la Violència.
1.4. L’amor tot ho perdona: aquesta creença facilita les estratègies de manipulació i xantatge en el context de la relació de parella i l’establiment de dinàmiques de poder que afavoreixen la submissió.

2. L’amor com a destí.
2.1. El mite de la mitja taronja: existeix una persona – només una – que està predestinada a ser la nostra parella, només aquesta persona ens complementa i sense aquesta persona estem incomplertes. Aquesta creença tradueix la vivència del trencament com un fracàs personal i social.
2.2. El mite de la complementarietat: no es possible decidir ésser soltera i viure aquesta decisió des de l’apoderament i la felicitat, una dona que no troba parella és una dona que té alguna mancança, és inadequada o incapaç.
2.3. Només hi ha un amor vertader: i, en conseqüència si la relació que tens és una relació de violència has de sostenir el maltractament perquè sinó et quedaràs sola.

3. L’amor és sinònim d’entrega total:
3.1. La fal·làcia de la parella com a estat natural: la felicitat només és possible si tenim parella, una dona que no té parella no pot ser feliç. I, a més a més, només em pot fer feliç aquesta persona.
3.2. La fal·làcia de la fusió amb l’altre: aquesta creença comporta l’abandonament absolut de les pròpies prioritats i dels espais de relació d’amistat, professionals… i ho fas des de la priorització de l’altra persona, de les seves necessitats i de la seva satisfacció. En aquest procés hi ha pèrdua de la identitat pròpia, deixes de pensar què vols i col·loques les teves decisions en funció del que l’altra persona espera, de com reaccionarà o de com es sentirà.
3.3. L’amor és incompatible amb la intimitat pròpia: aquesta idea ens porta a creure que l’altra persona té dret a saber-ho absolutament tot, a controlar absolutament tot i que per tant en una relació no hi pot haver privacitat.
3.4. L’amor és possessió i exclusivitat: aquesta idea s’assenta en la creença que la gelosia és l’expressió de l’amor, afavoreix les estratègies d’aïllament i dificulta les relacions socials més enllà de la parella.

Els mites de la violència masclista

Les representacions culturals es composen també de mites i creences que funcionen, de forma automàtica, com a eines d’interpretació del mon. Els integrem des de l’àmbit simbòlic però tenen un impacte directe en la forma en la que abordem la violència masclista. En aquest sentit, una de les funcions principals dels mites és l’externalització de la violència masclista. El procés d’externalització dificulta la identificació de la violència masclista com a element que configura i travessa la vivència quotidiana.

Els mites a l’entorn de la violència masclista tenen tres dimensions:
- Els mites sobre la violència masclista. Aquests mites tenen diverses funcions però com dèiem principalment, l’externalització, també la minimització, la justificació, i/o la negació.
- Els mites sobre les dones que pateixen violència masclista. Aquests mites creen un imaginari en el que és difícil identificar-s’hi: dones d’altres països, d’altres contextos culturals, d’altres creences religioses, d’altres situacions econòmiques, d’altres situacions formatives, … Són mites que culpabilitzen i/o victimitzen les dones.
- Els mites sobre els homes que exerceixen violència masclista. Les creences en relació als homes agressors tendeixen a cercar arguments que puguin explicar els fets: patologies, experiències vitals, gelosia, alcohol, atur o pobresa,… Són mites que desresponsabilitzen i/o excusen els homes de l’exercici de la violència masclista.