3.3 La llibertat masculina: desarticular i transcendir el model de masculinitat hegemònica patriarcal

• Introducció

Si parlem de prevenció i apel·lem a la responsabilitat col·lectiva per erradicar la violència masclista, és imprescindible treballar també amb els nois des de la corresponsabilitat i des de la responsabilització social. A l’apartat anterior, s'ha proposat l’apoderament de nenes i noies com a eina fonamental dins la tasca preventiva. En aquest apartat us plantegem explorar quins són els principals factors de risc i reconèixer les estratègies que, des de la llibertat masculina, tracen l’articulació de propostes responsables i saludables en la construcció de la masculinitat.

En aquest procés, és urgent fer un apropament crític als aprenentatges que s’articulen des del model de masculinitat hegemònica per poder plantejar, a continuació, les eines que ens han de permetre treballar nous models – més enllà dels sistema sexe – gènere -, perquè els nens i els nois puguin expressar-se i ser lliurement. Dimensionar i incorporar la revisió de la masculinitat s’esdevé un element imprescindible per poder transformar la realitat i erradicar la violència masclista.

• La masculinitat també es construeix.

La construcció de la masculinitat és una empresa col·lectiva, per aquesta raó és tan important identificar en quin sentit s’expressa la masculinitat hegemònica. En el context de l’aula i en el marc del procés de socialització diferencial de gènere, els nens i els nois reben pressions per acollir i apropiar-se del model de masculinitat hegemònica amb l’objectiu que aquesta sigui acceptada i reconeguda com l’única proposta vàlida i possible si volen ser admesos, dins dels límits que fixa el seu context social i cultural. La identitat masculina ha d’ésser constantment mantinguda i negociada a través del discurs i de la interacció amb els i les altres.

La identitat masculina es construeix, principalment, per oposició a allò que socialment s’associa a la feminitat. En aquest procés constatem que no totes les formes de construcció i d’expressió de la masculinitat són admeses socialment, ja que davant d’algunes manifestacions de la masculinitat hi ha una experiència de sanció social gran com, per exemple, en l’expressió de l’homosexualitat o de la transsexualitat.

El procés de socialització diferencial de gènere estableix normes taxatives respecte de la manera en què un home s’ha de relacionar amb un altre home o amb una dona, normes que delimiten la manera de parlar, el llenguatge corporal, la distància corporal i el respecte a l’espai vital (proxèmica), l’expressió emocional i afectiva… i, a més a més, aquest és un procés en què, la inscripció dels mandats de gènere de la masculinitat hegemònica, es produeix de manera no conscient.

Si observem el model de masculinitat hegemònic comprovarem que els valors que hi associem socialment són: la força, la seguretat, l’acció, l’emprenedoria, la racionalitat, la intel·ligència… i, en aquesta mateixa línia, si fem un treball d’anàlisis des del relat historiogràfic constatarem com la masculinitat es planteja associada a la guerra i a l’expressió de la crueltat i la violència. A través de la institucionalització de la guerra com a esdeveniment històric s’ha imposat la jerarquia masculina des del relat i el discurs del protagonista principal: el guerrer, i s’ha associat la masculinitat amb l’exercici del poder i l’expressió del poder a través de la força.

Al mateix temps, la conceptualització de la masculinitat està associada a la presència i el protagonisme legítim en l’espai públic i connectada amb l’èxit, el triomf, la política, el lideratge, el reconeixement social i la capacitat de decidir sobre el rumb del món i dels esdeveniments futurs. Reconèixer, però, aquesta posició de privilegi i poder és un element que confronta sovint els nens i els nois i que demana d’una estratègia pedagògica transversal d’ordenació curricular.

En el treball d’abordatge de les violències masclistes, és imprescindible transformar els imaginaris associats a la masculinitat i revisar els elements que fonamenten la construcció simbòlica del què significa ser home: l’agressivitat, la invulnerabilitat, la superioritat i l’exercici del poder. I, en aquest procés, és urgent el treball de visibilització dels privilegis masculins i la responsabilització respecte d’aquests privilegis. En aquesta tasca, és important reconèixer i prendre consciència del fet que, la identitat masculina hegemònica comporta l’acceptació d’ una posició de poder envers les dones.

• Els efectes de la socialització de gènere i dels estereotips i rols de la masculinitat en nens i nois.

Hi ha dos aprenentatges centrals dins dels mandats de la masculinitat que, tot i que no són els únics, sí que són fonamentals en el procés de construcció de la subjectivitat masculina i en la conformació de la identitat de nens i joves. Per una banda, l’aprenentatge de la inexpressió emocional o de bloqueig emocional. De l’altra, l’agressivitat com a expressió emocional única dins del model masculí tradicional, associada cultural i socialment a l’atractiu masculí, que es converteix en l’eina a través de la qual es poden canalitzar i gestionar les emocions.

Creences al voltant de la masculinitat:

Els homes no ploren: En la nostra societat s’ensenya als nens i als nois a reprimir les seves emocions, l’expressió emocional queda relegada a les nenes i a les noies i s’associa amb la debilitat. Les emocions i els sentiments són respostes a fets o circumstàncies que venen de l’exterior i existeixen també en la quotidianitat dels nens i els nois del nostre grup. En aquest sentit, és important acompanyar els nois a conèixer quins tipus d’emocions hi ha, com poden identificar-les quan les experimentem i, des d’aquí, poder treballar les formes en què poden expressar-les. La societat sovint transmet a nens, nois i homes que totes aquelles emocions que generen malestar i ens connecten amb la tristesa, el dolor o la vulnerabilitat, són pròpies de la feminitat i indiquen feblesa. I, en conseqüència, únicament es permet la identificació de la ira i la ràbia com a emocions pròpies de la masculinitat. Aquesta cancel·lació emocional és un factor de risc en la reproducció de les violències masclistes.

Els homes no parlen: l’agressivitat com a eina inequívoca en la resolució dels conflictes entre homes sense que hi hagi espai per al diàleg i la negociació. La permissivitat social respecte de l’expressió de l’agressivitat masculina la situa com una mediació possible i la naturalitza: és que els homes no hi poden fer res, són així, impetuosos. Al mateix temps, l'agressivitat s’associa a la idea d'aconseguir allò que es vol i, en conseqüència, quan no ens en sortim en la nostra, l’ús de la violència per aconseguir-ho es planteja com un recurs legítim. En aquest sentit, la força física i la legitimació de l’ostentació del poder a través de l’ús de la violència es conforma com una estratègia per silenciar les nenes i les noies i mantenir les desigualtats per raó de sexe i de gènere.

Els homes no tenen por: i, en conseqüència, els seus actes són sempre intrèpids, malgrat en ocasions aquesta temeritat comporti l’acceptació de conductes de risc per la salut o atemptin contra la pròpia integritat física. Tal com s’indica al recurs de l’Ajuntament de Barcelona, Masculinitat[s]. Recurs pedagògic per treballar la igualtat de gènere amb nois i homes, “comportaments com la conducció temerària, no seguir les normes de seguretat laboral, pràctiques sexuals de risc o el consum abusiu de substàncies estan relacionats amb la masculinitat hegemònica i amb la necessitat constant de mostrar virilitat, fortalesa i valentia enfront la resta. En definitiva, demostrar ser "homes de debò”. A més, sobretot en l’adolescència i la joventut, aquesta demostració de virilitat està molt lligada a l’assumpció de certs comportaments per reafirmar la masculinitat com, per exemple, conduir motos sense casc, pràctiques sexuals sense protecció, consum abusiu d’alcohol els caps de setmana, esports de risc, baralles a la discoteca o al sortir de l’institut, etc.

Els homes no diuen mai que no: Els nois reben, contínuament, inputs sobre la sexualitat que reprodueixen mites com la incontinència del desig masculí (es reafirma a través del número de relacions sexuals), que la seducció no té límits (“quan una noia diu que no, en veritat està dient que si”, conquerir-la és un repte)… aquests inputs afavoreixen conductes de risc i la normalització de la violència sexual. La pressió per mostrar-se actius en la relacions sexuals i ser els que porten, sempre i en tot moment, la iniciativa, condiciona no només la construcció de la pròpia sexualitat sinó que posa en risc i afecta la manera en què s’estableixen les relacions sexuals i ens situa davant del repte de treballar en la cultura del consentiment sexual. Aquesta creença al voltant de desig sexual és la que legitima la satisfacció del desig sexual a través de la imposició quan no es correspost, atès que socialment es considera que els homes no poden regular els seus impulsos sexuals.

Aquestes creences s’instal·len i s’articulen, també, a través del grup d’iguals i de les estratègies de pressió i sanció per part del grup. El model de masculinitat hegemònic reprodueix valors i actituds que han de ser reconeguts i compartits pel grup d’iguals, és a dir, per la resta dels nens i nois. Això explica perquè alguns nois es comporten segons aquesta lògica i desenvolupen les conductes que els hi corresponen com a nois, ja que aquestes actituds són les que garanteixen la seva pertinença al grup. I, a més, és el que explica perquè, encara que pensin el contrari del que s’està dient, o pateixin front alguna acció concreta que algun altre nen o noi fa, sovint no puguin mostrar la seva oposició i romanguin en el rol d’espectadors davant d’una situació abusiva que desitjarien aturar.

• Nous models perquè els nens i nois puguin projectar-se més enllà del mandat imposta pel sistema sexe-gènere:

Per començar a treballar sobre nous models de masculinitat, es proposa, en primer lloc, l’entrenament de les capacitats i les habilitats emocionals i relacionals. És imprescindible el treball respecte de les emocions per a la pròpia construcció de la subjectivitat, i per la repercussió que té sobre la resta i l’entorn. En el context del treball dins de l’aula, aquesta tasca ha de ser transversal i ha de tenir impacte respecte de tota interacció amb els iguals i amb la persona adulta, en aquest cas, el professor o la professora, que es pot convertir en model alternatiu. En segon lloc, cal tenir en compte la dificultat de qüestionar la masculinitat hegemònica en infants i joves (als homes en general), perquè, evidentment, no és tan fàcil voler deixar de tenir privilegis.

Per això, el treball de prevenció amb violència masclista amb nens i nois ha de situar-se en la revisió dels comportaments i de les actituds, ha d’incidir amb el procés d’aprenentatge que hi ha al darrera amb l’objectiu de desconstruir-lo i ha d’obrir la porta al canvi, a la possibilitat de transformació que parteix de la decisió de cadascun d’ells i en la responsabilitat de no participar de les estratègies abusives. No es tant important dir-los el que està bé i el que està malament, com generar reflexió i consciència al voltant de l’impacte que té allò que fan i de com es senten quan escolten el dolor i el patiment que els seus actes generen. S'ha d’anar amb compte amb els relats que els culpabilitzen i els connecten amb el missatge “ets masclista”, perquè aquests relats generaran resistències i l’objectiu és qüestionar aquells comportaments que són apresos i desarticular-los.

Treballem des de la prevenció:

- L’interès per saber com estic i què em passa: realitzar l’apropament i l’aprofundiment en el coneixement de totes les emocions, aprendre a identificar-les, nombrar-les i explorar-les i trencar amb la idea que hi ha emocions efeminades.
- Eines que ens ajudin a expressar què em passa i a escoltar què els hi passa als altres: treballar eines comunicatives que facilitin l’expressió de sentiments.
- La identificació de la violència: alertar de la reproducció de continguts que facin atractiva la violència, la normalitzin o la minimitzin i visibilitzar els efectes que genera, sobre un mateix, i sobre la resta de persones.
- El procés de desaprendre la violència, situar la gestió d’emocions a través de l’agressivitat i l’ús de la violència com a pauta de comportament d'aquesta masculinitat hegemònica, amb efecte negatiu i possibilitat de transformació.
- L’entrenament en l’ús d’eines i estratègies no violentes per a la canalització d’emocions i la resolució de conflictes per aprendre a autoregular-se i a controlar els impulsos.
- La pràctica de metodologies per desenvolupar l’empatia: l’escolta activa, la comunicació assertiva i la negociació, incloent el reconeixement de les altres persones i el respecte al seus límits.
- Desenvolupar una autoestima positiva: realitzar activitats que reportin benestar físic, emocional i psíquic i relacionar-ho amb la salut, el cos, les emocions, i l’autocura.
- El qüestionament crític respecte de qui i com s’ocupa l’espai, ja sigui el físic (per exemple, estic assegut ocupant un espai que tingui en compte a la resta de persones assegudes al meu costat?), ja sigui el simbòlic (per exemple, parlo el mateix temps i les mateixes vegades que la resta de companys i companyes?).
- L’espai de la reproducció i del treball de cura com a dimensió imprescindible de la vida, al mateix nivell que la resta d’àmbits, com pot ser el professional.
- El treball des de les emocions, la importància de les tasques de cura cap un mateix i cap a la resta, per generar una autoimatge i un autoconcepte positius des de els quals és més fàcil respectar els límits de les altres persones.
- L’assumpció de la responsabilitat dels propis comportaments i les actituds, desmuntant l’atribució a la responsabilització externa (per exemple, la "provocació" d’una noia per justificar una agressió sexual).
- L’educació sexual afectiva per una cultura del consentiment sexual: Les relacions sexuals no són tant sols recerca i satisfacció del plaer propi, sinó que va parell al que l’altra persona vol i necessita.
- La disposició d’escolta envers l’altra persona: El consentiment té a veure amb la necessitat de saber si l’altra persona vol o no, i això no cal deduir-ho, cal escoltar-ho.

Les activitats preventives han de ser contemplades com a transversals dins la pràctica educativa, i no pas reduir-les a accions puntuals. Els centres educatius, com agents socialitzadors, són responsables d’oferir un modelatge alternatiu i crític a infants i joves. A través de la pràctica de la coeducació, per exemple, es pot fomentar valors com la cooperació i la col·laboració, tant a través dels continguts abordats, com de les metodologies utilitzades, sempre amb la cura de no caure en unificar els criteris segons la mesura del model masculí imperant.