I què passava amb les edicions en català? Doncs La Galera, l’editorial més important en català dedicada a la literatura per a infants i joves, nascuda el 1963 de la mà d’Andreu Dòria, tenia com a col·lecció principal “Els Grumets”, una col·lecció centrada especialment en la publicació de textos d’autors del país, deixant-ne part per a altres segells, com per exemple Joventut, que l’any 1982 publicava per primera vegada en català el famós Contes per telèfon de Gianni Rodari. No serà fins més endavant que en català tindrem l’oportunitat de llegir els grans títols de la LIJ universal de manera dispersa en col·leccions com “El Vaixell de Vapor”, d’editorial Cruïlla, o l’edició en català de títols com L’illa del carrer dels Ocells d’Uri Orlev a l’editorial Alfaguara. Però anem a pams.

Alguns estudiosos —Teresa Rovira, Teresa Mañà…— es posen força d’acord en el fet que la literatura infantil catalana es podria organitzar en tres períodes (l’estudiosa Teresa Duran afegeix un preàmbul i una fase anterior a les tres que s’expressen a continuació):

1. Des de finals del segle XIX fins al 1938, any de la finalització de la Guerra Civil.
2. Des del 1938 fins al 1962. Els anys foscos.
3. Des del 1962 fins als inicis del segle XXI: un renaixement en tres parts.

Aquest darrer període també podria ser dividit en dos o tres períodes diferents, però, a causa del reduït espai de què disposem, els tractarem com tot un bloc.

Amb la Renaixença neix la voluntat d’identitat com a país i, en aquest context, floreix la necessitat de recollir i atresorar tot el bagatge popular que durant segles s’ha preservat. És per això que s’inicien autèntiques recerques, fins i tot batejades com a missions, per recollir el folklore, les cançons o la contística popular de parla catalana. Aquest seria un dels trets de sortida de la literatura infantil en català i, com a derivada, de la literatura juvenil. Folkloristes com Jordi des Racó, a les Balears, o Joan Amades, al Principat, recorren el país a la caça i captura dels contes populars. De la seva feina en naixerà, respectivament, la col·lecció de volums de Rondaies mallorquines —Ed. Moll— i el volum de Rondallística —Ed. Selecta— del Folklore de Catalunya. Al País Valencià, tot i que amb cert retard, aquesta tasca va ser meravellosament feta per estudiosos com Enric Valor.

En paral·lel, però, sorgeix un autèntic fenomen de masses: la revista El Patufet. Tal com diu la professora Teresa Duran¹⁾ (2014):

La revista El Patufet, de periodicitat setmanal, va tenir la capacitat d’arribar a les classes més populars acostant la llengua catalana a segments de persones que mai havien tingut l’oportunitat de llegir en aquesta llengua. La seva acollida va ser tan important que hi va haver èpoques que se’n publicaven més de 65.000 exemplars de cada número —hem de tenir en compte que el 1920 la població a Catalunya era menys del 30% de l’actual—, amb la qual cosa arribà a tots els indrets de Catalunya. La seva primera etapa començà el 1904 i acabà el 1938 quan les forces franquistes envaïren Catalunya. El seu contingut satisfeia especialment la classe mitjana i treballadora catalana, i s’allunyava dels estereotips de la classe burgesa —aquest fet fins i tot generà l’aparició, anys més tard, de la revista Jordi (1928), molt propera a la moral de les classes benestants.

El Patufet va esdevenir escola de molts escriptors i dibuixants de l’època, entre els quals hi trobem autors com Josep Maria Folch i Torres —les Aventures extraordinàries d’en Massagran es van publicar per primera vegada, en format fullet, en aquesta revista—, Clovis Eimeric o Manuel Folch i Torres, germà d’en Josep Maria. A més comptà amb una extensa cartera d’il·lustradors, entre els qui sobresortiren especialment Joan Garcia Junceda, Gaietà Cornet, Joan Llaveries o Lola Anglada.

És ben segur que sense El Patufet el naixement d’una literatura infantil i juvenil en català no hagués estat possible. El Patufet ajudà a crear lectors que posteriorment devoraren Carles Soldevila —Lau o les aventures d’un aprenent de pilot— Clovis Eimeric —El cavaller de la creu—, Carles Riba —Sis Joans— o fer passada per la poesia de Josep Maria de Segarra —Els ocells amics— o Joan Salvat-Papasseit —El poema de la rosa als llavis.

La publicació en català per al públic infantil i juvenil aixeca el vol i segells com Editorial Mentora, Baguñà, amb més de 2.500 títols inventariats de tots els gèneres en aquesta llengua, desenvolupa una ingent tasca d’edició de literatura per a joves lectors.

Cal destacar especialment dos autors d’aquest període:

• Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880–1950) representa la figura més destacada entre els escriptors especialment centrats a crear obra per a joves lectors. Publicà especialment a les pàgines de la revista El Patufet —de la qual fins i tot n’esdevingué director— en què sobresortí en la secció anomenada “Pàgines viscudes”, que, a poc a poc prengué un to més sentimental, gairebé de premsa rosa, criticat fins i tot per companys d’ofici. Les seves novel·les es poden comptar per desenes, amb la qual cosa aconseguí, mercès a la seva producció teatral, que el català per a infants tingués un paper important en la producció i programació de molts teatres del país. Obres per a llegir amb joves lectors: Aventures extraordinàries d’en Massagran, Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús (teatre).
• Lola Anglada (Barcelona, 1891 – Tiana, 1984). D’aquesta autora, poca cosa se’n pot afegir a les paraules que Teresa Rovira²⁾ li dedica:
  

El seu llibre El més petit de tots (1928), encarregat pel Comissariat de Propaganda del bàndol republicà, representa un protagonista simbòlic, el noiet antifeixista, que es distingeix pel seu civisme i amor a Catalunya. Podríem, malauradament, dir que aquesta obra tanca el primer període de la literatura infantil catalana i dona pas a un dels moments més foscos de la nostra història: la dictadura franquista, amb les derivades de censura i pràctica desaparició de l’edició per a infants en català.

Lola Anglada. El més petit de tots, reeditat per Libros del Zorro Rojo (2021)

La postguerra porta el silenci i les prohibicions, s’estableix la censura i es limita l’edició de llibre en català. Sense literatura ens sotmetem en un món fosc, sense capacitat per a la imaginació. I aquest món dels somnis estava vetat a fer-ho en la nostra llengua. Malgrat tot hi ha autors, especialment il·lustradors que usen un llenguatge universal com és el del dibuix, que aconsegueixen publicar durant aquest període. Parlem de Mercè Llimona i Raymat (Barcelona, 1914–1994), de la qual en destacaríem especialment les il·lustracions dels llibres Chupete (1941), Tic-tac (1942) i Mi ángel de la guarda (1947); i Joan Ferràndiz, que destacà especialment per les seves famoses nadales plenes de pastors i àngels bonhomiosos d’estil abarrocat.

Però no hem de pensar que els altres autors d’abans de la guerra van desaparèixer, ni de bon tros. Molts van patir les conseqüències de la dictadura, que els obligà a gairebé desaparèixer professionalment —Folch i Torres, Lola Anglada o Junceda— o, fins i tot, a marxar a l’exili, tot deixant un panorama cultural desert i pobre.

A partir de l’any 1962 sembla que, a poc a poc, la situació comença a donar un tomb. Aquest renaixement es deu, segons Duran,³⁾ a diversos factors:

Aquesta voluntat de recuperació, però, també va tenir les seves contrapartides: el que algunes estudioses, com Teresa Colomer, van batejar com una caça de fades. És a dir, la necessitat de recuperar una llengua en perill de mort va suposar l’eliminació gairebé sistemàtica del món fantàstic de la narrativa popular construïda sobre la fantasia.

L’estudiosa Caterina Valriu⁴⁾ en remarca especialment d’aquest període de renaixença la col·lecció “Els Grumets”, de l’editorial La Galera. Sense cap mena de dubte, és un referent en la represa de l’edició en català de LIJ. Ella en destaca la seva importància cabdal:

La producció s’enriqueix, es diversifica i comença a tocar tecles que fins aleshores havien estat impensables com són, per exemple, la ciència-ficció en la figura de Manuel de Pedrolo —Mecanoscrit del segon origen (1974)—, la policíaca de la mà d’Andreu Martín i Jaume Ribera —No demanis llobarro fora de temporada (1987)— el realisme crític, tan de moda Pirineus enllà, amb Mercè Company —La imbècil (1986)— o el surrealisme més rodarià de Miquel Obiols —Ai, Filomena, Filomena (1977)— o Joles Senell —La guia fantàstica (1976).

A poc a poc la literatura infantil i juvenil en català va prenent aires de normalitat, i aquella necessitat de recuperació de la llengua que marcà el pas dels primers anys de La Galera va sent substituïda per paràmetres d’una edició normalitzada. Apareixen autèntics fenòmens mediàtics, llibres que es venen a milers mercès a l’obligatorietat de les lectures escolars, com són els títols escrits per Sierra i Fabra —Camps de maduixes—, Gemma Lienas —la sèrie protagonitzada pel seu personatge histriònic de la Carlota—, o la trilogia de La guerra de les bruixes de Maite Carranza.

En un article publicat al número 57 de la revista Faristol (novembre de 2007), una famosa escriptora que signava amb pseudònim de Montse Jutge l’article “25 anys que no es poden resumir en vint-i-cinc llibres”⁵⁾ assenyala algunes de les obres que conformen els primers passos en la recuperació de la LIJ en català:

Sabem del cert que qualsevol selecció en allò que podríem batejar com a cànon de la LIJ en català és sempre feta sota el prisma del seu creador o creadors. Tot i això, en la conferència inaugural del curs 2021-2022 del Màster de Biblioteca Escolar, codirigit per la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, la doctora Teresa Mañà ens oferí un seguit de títols que, a parer seu, marquen l’evolució en la LIJ catalana.

Sense cap mena de dubte la llista és extensa i rigorosa, a tenir molt en compte amb vista a les lectures escolars que ens permetrien construir uns fonaments bàsics del cànon a llegir per part dels nostres alumnes. Malgrat tot, però, no podem oblidar que hi ha altres autors de referència com Mercè Companys —La imbècil—, Josep Francesc Delgado —Si puges al Sagarmatha—, Miquel Rayó —El cementiri del capità Nemo, Camí del far—, Antoni Garcia Llorca —Terramolsa—, Francesc Sales —Fugir—, Jaume Fuster —De mica en mica s’omple la pica i L’illa de les tres taronges—, Silvestre Vilaplana —Les cendres del cavaller—, Enric Lluch —En quin cap cap?—, Andreu Martín i Jaume Ribera —la sèrie del Flanagan—, Jaume Cela —Silenci al cor— o Enric Larreula —la sèrie del pirata Ala de Corb—, entre d’altres que tindrien el mateix dret o més que els anteriors a ser presents a la llista. Sortosament, però, la lectura és un acte individual, i la llista seria modificada tantes vegades com lectors hi fessin passada.