L’explosió de l’adolescència, derivat del creixement econòmic dels Estats Units d’Amèrica, posterior a la Segona Guerra Mundial, porta que els lectors tinguin una demanda important de textos en què poder fixar la mirada. Entre els gèneres que es desenvolupen amb força al llarg de la primera meitat del segle XX destaca el còmic i, per descomptat, la narrativa infantil i juvenil pensada ad hoc per a lectors d’entre 10 i 16 anys, aproximadament.

Tot i això, com sol passar, sempre hi ha persones avançades a l’època i hem de citar, amb lletres d’or, la novel·la Emili i els detectius¹⁾, d’Erich Kästner, o, fins i tot, pel seu tractament de les novel·les de colla, la sèrie Guillem Brown, de Richmal Crompton.

Eric Kästner va néixer a Dresden el 1899 i publicà Emili i els detectius el 1929, llibre que aviat representà un èxit important en el món de la literatura infantil i juvenil. El text, acompanyat de les fàcilment identificables il·lustracions de Walter Trier, sobresurt del que es publicava en aquell moment, ja que té la singularitat de situar la novel·la en el Berlín contemporani, és a dir, a finals dels anys vint del segle XX. I és que fins aleshores les novel·les, fins i tot les manllevades dels adults, situaven el temps en un passat més o menys remot, de manera que impossibilitava que el lector s’identifiqués amb el temps en el qual succeïen els fets narrats. I, per descomptat, aquella manca d’empatia amb la narració era una frontera més en la identificació del lector amb els personatges de la novel·la. A més, a Emili i els detectius trobem que són els personatges els qui se’ns presenten a partir seus actes, tot abstenint-se el narrador de jutjar-los; una mirada nova que fins aleshores no s’havia presentat.

L’èxit de la novel·la va permetre salvar-lo de la crema que va patir la resta de l’obra de l’autor per part dels nazis que, al cap de poc temps, van prendre el poder al país amb les conseqüències que tots coneixem. Les seves obres foren censurades i prohibides durant el període dominat pel nazisme, de manera que patí aquesta censura fins i tot una segona part de les històries del mateix Emili. Amb la primera part no s’hi van atrevir, sembla que a causa del seu gran èxit de públic lector.

Emili i els detectius posa la primera pedra perquè altres escriptors comencin a escriure per a joves, tot oferint una mirada contemporània i, fins i tot, crítica del moment. Una primera pedra que l’any 1951 troba relleu en l’obra més famosa de Jerome David Salinger, El vigilant al camp de sègol²⁾ (Edicions 62).

Al mateix temps, però, la demanda de títols per a preadolescents i adolescents també explotà especialment les novel·les de colla. Entre aquestes destacaren especialment dues col·leccions que de ben segur els qui tenen una edat encara recorden —i que a més darrerament han estat reeditades novament per Joventut i RBA respectivament: Els Cinc, d’Enid Blyton —la mateixa autora de la sèrie de sis volums de Santa Clara—, i Los Hollister, de Jerry West.

Ambdós dibuixen una joventut sense conflictes més enllà del que poden suposar petites recerques o situacions mundanes, que ens dibuixen una adolescència feliç. Les colles, conformades per personatges arquetips com són la persona intel·ligent i espavilada, l’esportista, etc., ens ofereixen una fotografia d’un moment feliç en una societat gairebé perfecta. Fins i tot massa perfecta, només preocupats pel pastís de ronyons o gingebre —els qui els van llegir ja ho entendran— de la postguerra, durant el qual els Estats Units semblaven no tenir aturador i el progrés havia de ser infinit.

Tot i això és clar que aquelles lectures agradaven molt especialment als mediadors —pares i mares, mestres i professors, és a dir, als adults que anaven a la recerca de lectures que transmetessin els valors imperants— dels lectors d’aquelles generacions; i els lectors, davant la manca de més opcions, els devoraren a milions. Fixem-nos, però, com aquestes lectures entren en contradicció amb el llibre de Salinger, en què la tortura interna del protagonista xoca amb aquest món idíl·lic de Blyton i West.

Però és aquest el món real que viuen els joves del moment? La literatura per a infants i joves reflecteix els conflictes com la Guerra del Vietnam o l’imminent ruptura que suposà el Maig del 68? I la realitat social tan canviant —divorcis, maltractament, assetjament…—, com és que no apareix en les seves lectures?

És per això que, conscients dels canvis que arribaven, hi va haver escriptors que van començar a afinar la ploma i a reflectir en els seus textos conflictes familiars, socials o econòmics que fins aquell moment no s’havien afrontat. I és així com apareixen textos que exposen conflictes familiars —Konrad o el nen que va sortir d’una llauna de sardines, de Christine Nöstlinger—, que descriuen els desastres de la Segona Guerra Mundial i el conflicte amb el poble jueu —L’amic retrobat, de Fred Uhlman— o proposen fugides endavant tot endinsant-se en mons fantàstics com els de John Ronald Reuel Tolkien o Clive Staples Lewis, i el Hòbbit i el món de Nàrnia respectivament.

És al llarg d’aquests anys que apareixen autèntics referents de la literatura. Alguns dels quals han passat a la història de la literatura infantil i juvenil com a abanderats dels canvis que s’intuïen trencant una norma no escrita de mantenir la innocència dels infants i joves allunyada dels problemes dels adults, que, tard o d’hora, ja es trobaran.

A continuació, a tall d’exemple, en citem alguns que pensem que els centres educatius n’haurien de programar la lectura, tant sí com no, al llarg de l’ensenyament.

La LIJ a Espanya pateix una rèmora —aproximadament uns vint anys— que li provoca un endarreriment important: una dictadura franquista que manté la censura com a control ferri al contingut dels llibres a publicar, un control derivat d’un Decret del 27 de setembre de 1962 de la Comisión de Infomación y Publicaciones Infantiles y Juveniles, que depenia de la Dirección General de Premsa. I aquesta censura no es va eliminar fins al 1983! És a dir, tot allò que es va publicar amb anterioritat havia de passar per un dipòsit previ de llibres en què un cos format per lectors i censors analitzava, controlava i donava permís o no a totes les publicacions. I, malgrat tot, autors de renom internacional, que replantejaven les estructures bàsiques familiars o els valors imperants de la societat més tradicional, s’escaparen d’aquest control i van arribar a les nostres mans, encara que fos amb comptagotes.

I, doncs, com arriben aquests autors al nostre país? L’explicació ens la donen Santiago Yubero i Sandra Sánchez García,³⁾ els quals ens planten com a autèntics pioners alguns editors que han esdevingut de referència, com la família Zendrera i la seva editorial Joventut, que van ser cabdals per no perdre, encara més, el tren de la narrativa infantil i juvenil internacional:

Altres segells, com Alfaguara, van atrevir-se a editar algunes de les obres més importants de la literatura juvenil internacional com: El superzorro (1977) i Charlie y la fábrica de chocolate (1978) de Roald Dahl, Cuando Hitler robó el conejo rosa (1978) de Judith Kerr, Cuentos escritos a máquina (1978) de Gianni Rodari o El mago de Oz (1978) de L. Frank Baum.

Són autors de referència d’aquest moment: Bernardo Atxaga, Gloria Fuertes, Montserrat del Amo, Carmen Kurtz, Juan Manuel Gisbert, Antonio García Teijeiro, Carmen Martín Gaite, Agustín Fernández Paz, Jordi Sierra i Fabra, Andreu Martín, Elvira Lindo, Fernando Lalana i Xavier P. Docampo.