Concepte de Web 2.0


Es considera que fou Tim O'Reilly el creador del terme "web 2.0”. Va utilitzar el terme per designar la nova xarxa social, entesa com una plataforma de col·laboració entre internautes. El terme va sorgir el 2004 quan va realitzar una conferència a la qual va anomenar “Conferència Web 2.0”.
O'Reilly (2005) va designar el web 2.0 com un concepte totalment diferent de la web existent. Segons les seves paraules:

Web 2.0 és un nom còmode per a un fenomen. Es tracta d'un canvi que va des de l'època en què Internet era un accessori del PC, fins al moment en que Internet esdevé una autèntica plataforma per ella mateixa.

El model anterior, anomenat Web 1.0, contenia pàgines estàtiques programades en HTLM, que no eren actualitzades freqüentment. Davant d’elles l'usuari assumia una actitud passiva, de consumidor d'informació. Contràriament, en el Web 2.0 els usuaris s'han convertit en "prosumers" (consumidors i productors a la vegada) de la informació. Amb el Web 2.0 els usuaris són els protagonistes en la creació de continguts textuals, interactius i audiovisuals, atès que les eines de la Web 2.0 potencien el compartir i les relacions i les interaccions.


web2-0eduteka.jpg

Font: Eduteka. http://www.eduteka.org/imgbd/22/web20/web1.jpg


Tot i que el terme suggereix una nova versió o evolució del Web, en realitat no és així. El canvi no està en la tecnologia sinó en la forma de concebre-la i utilitzar-la. El nou significat contempla un ús d'Internet com a plataforma de conversa amb molta aportació dels usuaris, on el més important és aprofitar la intel·ligència col·lectiva que es genera.

El rerefons del Web 2.0 és probablement més social que tecnològic, ja que si bé és cert que els canvis són possibles gràcies als avenços tecnològics, aquests canvis són reflex d'una necessitat social que s'ha anat conformant al costat de la tecnologia.


Sovint es diu que el Web 2.0 és fonamenta més en un canvi d’actitud que en l`ús d’unes o altres eines. Podem implementar aplicacions 2.0 al nostre lloc web però això no el convertirà necessàriament en un lloc 2.0 sinó va acompanyat d’una actitud 2.0

actitud2-0.jpg

SegonsViquipèdia: El terme Web 2.0 s’associa habitualment amb les aplicacions web que faciliten la compartició interactiva d’informació, el disseny centrat en l’usuari i la col·laboració dins el World Wide Web. Alguns exemples del Web 2.0 serien les comunitats basades en web, les xarxes socials, els llocs de P2P, els wikis i els blogs.

Un lloc Web 2.0 permet als seus usuaris interactuar amb altres usuaris o canviar el contingut del lloc; en front dels llocs web no interactius on els usuaris es limiten a mirar passivament la informació que se'ls proporciona.


Igual que amb qualsevol tecnologia, aquesta nova forma d’utilitzar i veure que Internet té parts positives i negatives. En aquest ambient cal buscar un equilibri entre el benefici de la intel·ligència col·lectiva i el risc de revelar dades personals.


Característiques del Web 2.0

Les característiques del Web 2.0 es poden resumir de la següent forma:


  • És una plataforma al “núvol”. Hem passat d'un programari instal·lat als nostres ordinadors personals a serveis de programari que són accessibles en línia. Les eines del web 2.0 es basen en que tant el software com la informació (els documents) estan allotjats a Internet i no en el disc rígid del PC de l'usuari. D’aquesta manera, com s’ha assenyalat més amunt, l’usuari deixa de ser només consumidor passiu per convertir-se en proveïdor de continguts i aquests continguts ja no són privats sinó que queden en bases de dades que són compartides entre diversos usuaris. Apareix així el concepte de cloud computing
  • Les aplicacions basades en aquesta visió constitueixen plataformes socials que permeten crear llocs web compartits i xarxes socials. Es poden personalitzar per temes, necessitats o interessos determinats i s’adrecen a audiències específiques. Poden utilitzar-se per finalitats educatives i constituir un EVA o EVEA (virtual learning environment, VLE, en anglès). Segons Viquipèdia, un Entorn Virtual d'Aprenentatge és un programari específicament dissenyat per facilitar l'ensenyament-aprenentatge utilitzant sistemes informàtics. En general es tracta de sistemes que treballen en un entorn web i que possibiliten la comunicació entre els diferents subjectes del fet educatiu. El més conegut és Moodle.
  • Una altra mostra de 'cloud computing' és l’emmagatzematge al núvol (cloud hosting) Es tracta de serveis que permeten emmagatzemar i sincronitzar arxius en línia entre ordinadors i compartir arxius i carpetes amb altres usuaris com per exemple el conegut Dropbox.


  • És un flux en millora contínua. Les aplicacions del Web 2.0 es troben en "beta perpetua ". Beta perpetua ha arribat a ser associat amb el desenvolupament d’un servei que s’actualitza constantment. Segons Tim O'Reilly (2005): "la beta perpetua representa una posició encara més radical que el codi obert. La idea clau és que el producte es desenvolupi a l’aire lliure. No es casualitat que serveis com Gmail , Google Maps , Flickr , del.icio.us , etc aspiren a tenir al seu logotip la marca "Beta" durant anys.


  • És dinàmica, flexible, simple i lleugera. Facilita la transferència d'informació i serveis entre pàgines web. Ajuda a l'ús i l'accés als serveis web a través de pantalles més intuïtives i fàcils d'usar. Permet compartir informació i serveis de forma lleugera i fàcil. En lloc de mantenir-se rígida i controlada ha adoptat una estructura de participació que encoratgen als usuaris millorar l'aplicació mentre la utilitzen. Els usuaris són vistos com co-desenvolupadors actius. L'expansió de codis oberts per modificar les aplicacions permet als individus, que no tenen perquè ser professionals dels ordinadors, combinar diferents aplicacions per crear noves. Ha superat l’hegemonia de l’HTLM estàtic.
  • Un exemple d’aplicació lleugera de gran èxit és RSS mentre que com exemple de flexibilitat i reutilització podem esmentar els “mashups” (remescles), Són aplicacions que permeten combinar de forma innovadora, dades que existeixen en diferents pàgines web, blogs o microblogs. Requereixen pocs coneixements tècnics, i les remescles són relativament fàcils de dissenyar


  • És la llarga cua. La llarga cua (The Long Tail) és el nom col·loquial per una característica ben coneguda de les distribucions estadístiques. En relació al Web va ser una expressió adoptada per Chris Anderson per descriure determinats tipus de negocis i models econòmics com ara Amazon. Tim O'Reilly (2005) fa una comparació entre el web 2.0 i la llarga cua: Hi ha un cap que guia a una llarga cua farcida de petits llocs web abans ignorats. El programari es troba en un nivell avançant que permet l'accés a continguts digitals als quals abans no es podia arribar. El Web 2.0 pressuposa una participació recíproca entre els grans llocs web i tots aquells petits desenvolupadors, dissenyadors i creadors de contingut que formen una gran força col·lectiva al rerefons d’Internet.


caract-web20.jpg


  • Es nodreix de la Intel·ligència col·lectiva i exigeix confiança. L’usuari es percep com a creador de continguts. El fonament de la Web és l'hiperenllaç. A mesura que els usuaris afegeixen nous continguts i nous llocs aquests s'agreguen a l'estructura general en la mesura que altres els descobreixin i els enllacin, la xarxa de connexions a la web creix orgànicament com a producte de l'activitat de tots els seus usuaris.
  • L'exemple més clar de l’aprofitament de la intel·ligència col·lectiva és el cas de Vikipedia. Va néixer de la idea -poc creïble fa 10 anys- de que qualsevol usuari podia aportar als continguts i que qualsevol podia editar-los. Efectivament les wikis són aplicacions col·laboratives, que poden ser editades pels usuaris per crear, modificar, enllaçar i esborrar el contingut d'una pàgina web, de forma interactiva, fàcil i ràpida. Altres exemples molts característics són els blogs, fotoblogs, o videoblogs.

És important tenir en consideració que l’aprofitament de la intel·ligència col·lectiva al Web 2.0 no es pot entendre si no és acompanyada del concepte de “confiança radical”. Fernando Álvarez López (2009) explica que l'experiment 'radical' en la confiança es va basar en un principi que ja s'havia aplicat als programes de codi obert: "amb suficients ulls, qualsevol error es farà evident”. Aquest principi, també conegut com darwikinisme, es basa en que la intel·ligència col·lectiva convida a l'acte vigilància i l'observació comunitària en un procés de selecció natural. Aquells conceptes erronis o que no són adequats són corregits amb rapidesa, mentre que els continguts correctes són desenvolupats per la comunitat per la qual cosa el resultat són continguts més rellevants i de major qualitat. En definitiva, si no hi ha confiança total no te sentit obrir espais per a la participació.

  • En relació a Vikipedia, Adolfo Plasencia (2011) comenta que Jimmy Wales va crear una "No-empresa". El principi inicial va ser la seva confiança radical en els usuaris. La base d’aquest principi rau en la noció de si un usuari rep valor de la comunitat, ell mateix al seu torn, estarà disposat a col·laborar i a aportar esforç i valor. En el missatge de celebració del 10è Aniversari, Wales afirmava: "Molts em van mirar estranyats fa deu anys quan vaig començar a parlar a la gent sobre Vikipedia. Diguem que alguns homes de negocis estaven dubtosos sobre la idea que voluntaris de tot el món poguessin unir-se per crear un compendi important del coneixement humà: tot pel senzill propòsit de compartir. Sense anuncis. Sense ànim de lucre. Sense intencions o interessos ocults…".


  • És social. El Web 2.0 és una “gran conversa” on les persones interactuen, participen, col·laboren i comparteixen. El que millor caracteritza el web 2.0 és allò que s’anomena software social. Aquesta denominació engloba un conjunt d'eines de comunicació que faciliten la interacció i la col·laboració. "Software Social" és, de fet, una metàfora que fa referència a mètodes d'organització que afavoreixen la integració de les persones, la informació, el treball i la tecnologia (PITT) en una dinàmica constructiva, amb la finalitat de prestar un servei de màxima qualitat, independentment de l'àmbit d'actuació.
  • Per això, el web 2.0 també és conegut com a “Web social”. A partir d’elements com la cultura, els valors, la visió empresarial, els interessos personals i els codis de conducta, s'estableix un marc global coherent perquè les persones s'identifiquin i posin en context les seves decisions, per aprendre i assolir objectius comuns. Quant a exemples més notables de software social podem esmentar les xarxes socials, aplicacions que permeten la comunicació entre individus (o organitzacions) connectant-los per un o més tipus d'interdependència com ara amistat, interessos comuns, coneixements, professió, etc… Algunes, com Twitter o Tumblr, estan centrades en el contingut . Altres com Facebook en les relacions interpersonals. També és força característic del web 2.0, les aplicacions per compartir documents multimèdia: publicar i compartir vídeos, presentacions de diapositives o murals col·laboratius.


  • Està a les nostres mans. Esta centrada en l’usuari. L’usuari pot actuar directament i generar corrents d’opinió i accions importants tant virtuals com físiques. L’usuari pot construir el seu lloc a la mida de les seves necessitats de manera que la i informació li arribi directament sense que calgui anar a buscar-la. Les millores i l’augment d’estructures organitzatives de la informació a la xarxa emfatitzen l'ús amistós del Web a través dels enllaços. El fenomen de l'etiquetatge social irromp amb força facilitant que cada vegada és més fàcil accedir i compartir informació.
  • La sindicació de continguts i les folcsonomies (marcadors socials) són exemples d’aquests nou poders. Folcsonomia o etiquetat social (de l'anglès folksonomy), és un neologisme que dóna nom a la categorització col·laborativa d’enllaços per mitjà d'etiquetes simples sense jerarquies ni relacions de parentiu predeterminades. S’aplica, també a altres eines com blogs i wikis i fotoblogs. La sindicació de continguts és possible gracies als agregadors socials. Un agregador és un tipus de programari que permet recuperar continguts de podcasts, blogs i webs dels nostres llocs preferits mitjançant feeds amb formats com Rss, Atom o d'altres. Els agregadors redueixen els temps necessari i l'esforç destinat a trobar les notícies més actuals, creant un espai únic d'informació o "diari personal" (lector RSS).


Per saber més


Canals 2.0 de biblioteques públiques Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

Entienda la Web 2.0 y sus principales servicios EDUTEKA Fundación Gabriel Piedrahita Uribe (FGPU),Cali, Colombia,