Fins a aquest apartat de la unitat didàctica hem vist en quins punts del currículum educatiu es fan palesos els continguts d’aprenentatge de la Convenció. Ara tractarem aquells aspectes que cal tenir en compte, com a docents, per orientar-nos a l’hora de traslladar aquests continguts a l’aula i al centre.

El primer que cal considerar és tenir un coneixement del contingut, i fer-lo didàctic amb «l’habilitat per traduir el contingut temàtic a un grup divers d’estudiants fent servir estratègies i mètodes d’instrucció i avaluació múltiples, tenint en compte les limitacions contextuals, culturals i socials en l’ambient d’aprenentatge» (Veal i Makinster, 1999). El professor/formador ha de conèixer què és allò que dificulta i/o facilita que quelcom s’aprengui millor.

Però uns bons coneixements de la matèria per part del professorat no impliquen una bona docència o un bon aprenentatge per part de l’alumne. Perquè això es doni és preferible partir de l’aprenentatge actiu: situar l’alumne com a protagonista de la formació. La missió del docent és aconseguir que, mitjançant la implicació de l’alumne, el seu aprenentatge es consolidi i tingui rellevància i utilitat. El docent ha d’aprendre de la seva experiència en la docència, dels seus alumnes, del feedback que en rep, etc. per així millorar o consolidar la seva estratègia.

És el que M. Van Manen anomena posseir «sol·licitud i tracte pedagògic»:

Encara queda camí per recórrer perquè la pràctica docent permeti als alumnes participar des dels esglaons més alts que planteja Hart (1992). Probablement encara ens situem massa al tercer i quart esglaó (participació simbòlica i assignats però informats).

Per tant, un dels canvis més importants que ha de fer el docent és el de passar de l’exposició a l’acompanyament i guiatge. Hem d’aconseguir que sigui l’alumnat el centre del procés d’ensenyament-aprenentatge, i no el professorat.

Podem trobar diversos perfils de docent a l’escola. Una possible classificació podria ser la de docents vocacionals, i dels docents que no ho són (aquells que per diferents raons acaben simplement complint amb l’horari laboral que els correspon, sense cap mena de motivació). Per evitar aquesta situació de descontentament o desmotivació cal mantenir-se positius i perseverants, afermar-se en cadascun d’aquells petits canvis i millores que s’hagin pogut aconseguir encara que es tracti de quelcom que es consideri petit, aprendre dels errors i reprendre el camí per no tornar a cometre’ls.

Alguns problemes amb què es pot trobar el docent a l’hora d’exercir una bona pràctica educativa són els relacionats amb una inadequació de les aules: ja sigui per l’excés de nombre d’alumnes o per una il·luminació o aclimatació deficient. Aquest problema sovint pot derivar de la falta de pressupost, que també afectarà l’execució de noves iniciatives, equipament d’ordinadors o altres estructures tecnològiques, biblioteca escolar obsoleta, etc. Tot i que aquestes carències també es poden donar per falta d’interès docent o desconeixement de la necessitat de la renovació.

Encara que un docent no pugui influir per modificar els pressupostos, reduir el nombre d’alumnes ni millorar la il·luminació, sí que hauria de procurar aprofitar els seus millors recursos i eines que puguin pal·liar aquests problemes. Novament la creativitat ens ajudarà a afrontar alguns problemes. Per exemple, si hi ha aules molt nombroses podem fer treballs col·laboratius que no només ens serviran per treballar valors educatius de camaraderia, ajuda mútua, etc., sinó que també ens permetrà organitzar l’aula de manera més eficient. També podem plantejar fer algunes classes a l’aire lliure si l’assignatura ens ho permet.

Indubtablement, altres factors que afecten la pràctica educativa són la incompatibilitat de les estructures organitzatives amb la innovació educativa. Sovint el professor emprenedor i creatiu entra en confrontació amb la burocràcia o amb defensors de les metodologies tradicionals. Per exemple, el fet que es consideri que fer moltes sortides és perdre el temps i els diners. En aquest cas, el docent haurà de justificar la seva pràctica de manera sòlida i convincent, assenyalant clarament els objectius d’aquesta pràctica i els beneficis tot procurant una resposta participativa i positiva de la resta d’agents educatius. Per exemple, podem justificar les sortides si es fan dins del barri, la qual cosa no comporta una despesa extra, i a través de les quals els alumnes poden conèixer i implicar-se amb la seva comunitat treballant diferents àrees curriculars com ara les matemàtiques al mercat, les llengües a la biblioteca o les ciències al parc al mateix temps que, de manera transversal, es transmeten els valors i l’essència de la Convenció, realitzant activitats d’Aprenentatge Servei (APS), per exemple.

El problema per aconseguir captar l’atenció i l’interès de l’alumnat gira entorn de diversos factors, entre els quals podem destacar:

1. Els temes tractats s’han decidit sense tenir en compte les seves opinions i interessos. Aquest punt s’haurà de solucionar permetent a l’alumnat decidir sobre què treballarà, considerant les seves opinions i interessos. D’aquesta manera es treballarà també el dret a la participació, el respecte per l’opinió dels altres, etc. En aquest cas, el professorat haurà de saber fer un bon guiatge, i no deixar de banda el contingut curricular «obligatori».
2. Les hores lectives poden ser massa per a l’alumnat, a les quals s’han de sumar les hores de les activitats extraescolars. Els alumnes poden estar massa cansats i les pauses entre classe i classe no ser suficients. L’esgotament físic, i més en les hores de màxima fatiga, pot ser crucial per perdre l’atenció i l’interès de l’alumnat. Tot i que el docent no en pot reduir la fatiga, sí que pot fer servir estratègies perquè aquesta sigui menys pronunciada. Haurem de permetre als alumnes un descans òptim entre classe i classe, i sabent que ens trobem en hores de màxima fatiga haurem de fer les classes com més dinàmiques i engrescadores millor.
3. Aquest cansament també es pot aguditzar en situacions concretes (com en els casos d'alumnes i famílies en risc d'exclusió social), amb la conseqüència que si l’infant té una alimentació deficitària afectarà la seva salut i activitat diària, i pot donar-se un desinterès per la seva formació. És per això que haurem de procurar implicar tota la comunitat educativa i comunitària en la solució d’aquest. El docent haurà de detectar quins drets s’estan cobrint, quins estan en risc de violar-se i quins s’estan vulnerant.
4. L’escola, majoritàriament, segueix amb les classes expositives i amb el mateix format d’una escola que es va formar en una època molt diferent de l’actual. S’han creat nous mitjans d’informació i comunicació molt atractius per als alumnes que a les aules no es fan servir, o no s’exploten de manera adequada (recordeu el vídeo de l’activitat inicial:Changing paradigms, de Ken Robinson). Una de les raons que propicien aquest problema és la manca de formació contínua adient per al professorat. Per tant, com a docents, haurem de procurar-nos una bona formació que vagi des de lectures pedagògiques actuals de les noves tendències, educació comparada, etc., passant per la presència, lectura i col·laboració en blocs i fòrums educatius, fins a l’assistència a cursos, seminaris, etc. El docent haurà d’empatitzar amb l’alumnat i escoltar les seves propostes per no caure en la monotonia i l’avorriment en contraposició amb la societat activa i interactiva. Per això també ajudarà el fet de conèixer les últimes tendències tecnològiques, musicals, televisives, etc. i preocupar-se pels interessos dels alumnes.

Finalment, tot i que l’escola és una de les institucions socialitzadores més importants en l’educació de l’infant, no podem deixar de banda la institució familiar i la comunitat que l'envolta. És la suma de totes tres les que forgen els ciutadans. És per això que es presenta un problema quan no hi ha una connexió entre elles. Necessitem que hi hagi una bona comunicació entre família i escola i compartir objectius per aconseguir una bona educació dels infants. Hem de conèixer quina és la realitat social de les famílies, què els preocupa i quins són els seus interessos, per això és important motivar-les a participar en la construcció i creixement de l’escola. Sovint l’AMPA és aquest nexe entre família i escola, i és important garantir una bona connexió i comunicació entre ambdues. De la mateixa manera que necessitem una unió amb les famílies, la necessitem amb la comunitat. Si no es té present la comunitat, no estem tenint en compte el context general de l’infant. Podem i hem d’implicar l’infant en el coneixement del seu barri, les seves ofertes i les seves carències, perquè així pugui participar en la millora de la seva comunitat i treure’n el màxim profit.

Tot i que els docents es troben amb molts problemes als quals no poden donar solució de manera aïllada, una bona pràctica educativa podrà, si no solucionar, sí reduir-ne l’efecte negatiu. Entre les característiques generals d’aquestes pràctiques destaquem la importància de tenir un bon Coneixement Didàctic del Contingut (CDC), que ens permetrà adaptar el contingut en funció de l’entorn concret utilitzant la nostra creativitat (per dissenyar estratègies adequades), perseverança (per finalitzar de manera òptima els projectes iniciats) i solidaritat (per millorar l’escola i l’entorn comunitari i familiar). El CDC és imprescindible, per bé que no es refereix només al coneixement del tema de la matèria, sinó que s’arriba «a la dimensió del tema de la matèria per l’ensenyament» (Shulman, 1987). El CDC ha de fer que el contingut de la matèria sigui comprensible als alumnes mitjançant l’esforç del professor perquè aquesta els arribi. Aquest docent ha de conèixer què és allò que dificulta i/o facilita que quelcom s’aprengui més bé (exemples, il·lustracions, jocs…). També haurà de tenir una escolta activa, mostrant una resposta i interpretant, per a la seva avaluació, el feedback que rep (ja sigui verbal o no verbal, com un badall o un sospir o una mirada desinteressada) i així poder actuar en consonància. I també es destaca amb molta importància la motivació del docent i la seva implicació.

Tots els aspectes tractats fins al moment no es poden dur a terme de manera adient sense tenir en compte l’actitud i les competències del professorat.

Abans de res, definirem què entenem per actitud: «predisposició a actuar de manera relativament estable, amb regularitat en els sentiments i pensaments en relació amb alguna persona, fet o manifestació després d’efectuar-ne una avaluació positiva o negativa. Les actituds són el resultat del procés de socialització i tenen una gran influència en la conducta. Marquen la pròpia posició davant d’allò que els altres fan o diuen o del que nosaltres mateixos volem fer o dir. La psicologia social distingeix tres components en l’actitud: el cognitiu, l’afectiu i el comportamental.» (Gratacós i Ugidos, 2011).

Per tant, és fonamental que es prengui consciència que l’actitud d’un mateix ha de ser coherent i s’ha de correspondre amb el que promulga la Convenció i tenir clar que com a garants d’aquests drets tenim una enorme responsabilitat.

Les competències proposades són tasques que el professorat ja coneix i porta a terme. Per tant, no es tracta de pensar com incorporar-les a la pròpia activitat professional, sinó d’avaluar com s’estan realitzant i poder així detectar els aspectes positius i els aspectes que es valoren negativament.

a) Ser un mateix

És important que el professorat es conegui a si mateix, sàpiga quines són les seves virtuts i mancances i tingui la capacitat de poder construir maneres de ser volgudes i desitjades. Està clar que la manera de ser i l’actitud del professorat afecta la relació que estableix a l’aula amb els infants. Per tant, és important que es tingui clar que hi ha un seguit d’actituds que es mostren a partir de maneres de ser ben diferents i que conviden intensament els infants i joves a acceptar-se com són, respectar la diversitat present a l’aula i establir relacions interpersonals basades en la tolerància.

• Acceptació de la pròpia manera de ser i autoestima elevada. Els professors que tenen un bon coneixement d’ells mateixos i s’accepten tal com són afavoreixen que els seus alumnes es manifestin de manera transparent, sense amagar el que senten o pensen en una situació determinada.
• Respecte davant la diversitat. El dret de cada alumne a ser un mateix requereix un compromís previ de tot el grup: el respecte davant les diferències entre els uns i els altres i l’acceptació càlida de l’altre.
• Relacions basades en la tolerància. L’acceptació de la diversitat possibilita els intercanvis i les relacions interpersonals basades en la tolerància davant d’opcions diferents. El diàleg i la flexibilitat s’imposen com a procediments necessaris de la convivència.

b) Reconèixer l’altre

El reconeixement de l’altre requereix per part del professorat una actitud permanent d’acollida i una voluntat de comunicació, que cristal·litza en situacions diverses.

És imprescindible que es tingui una actitud educativa disposada a implicar-se en el projecte personal de l’infant que es té al davant. Cal la voluntat ferma d’establir vincles afectius que no es limitin a les relacions estrictament formals que es deriven dels diferents rols institucionals. Una actitud docent compromesa permet, com a mínim, tres concrecions: l’acollida, la comprensió i la confiança en les possibilitats de l’altre:

• Acollir un alumne vol dir acceptar-lo sense condicions, tal com és.
• Juntament amb l’acollida, el reconeixement de l’altre passa per la comprensió de la seva persona: entendre la seva manera de ser, de pensar, de sentir i de viure.
• Si l’acollida incondicional i la comprensió afavoreixen el reconeixement de l’altre, confiar en les seves possibilitats i comunicar-ho tenyeix d’optimisme el procés educatiu.

En la mateixa línia, Gratacós i Ugidos veuen que hi ha d’anar la inclusió, en concret, de l’alumnat procedent d’altres cultures: «La inclusió, que passa per una clara voluntat d’obertura del professorat, per una decidida actitud i pràctica d’acollida i per una estructura escolar basada en la comprensivitat inclusiva, és l’única alternativa un cop la compensació ha fracassat en l’objectiu de reduir diferències i de facilitar la reinserció al món educatiu ordinari dels alumnes que tracta, entre els quals, molts de minories culturals».


c) Facilitar el diàleg

Si es vol aconseguir tenir a l’aula un clima respectuós amb la di - versitat de maneres de pensar en què tothom pugui expressar-se lliurement, cal tenir en compte la complexitat d’aspectes que intervenen en un procés dialògic. El professor ha de ser un facilitador del diàleg, per tant, ha de conèixer els elements que cristal·litzen en l’exercici de la paraula, de l’escolta de l’altre i del contrast d’opinions. Aquests són els que presentem en la taula següent.

d) Regular la participació

Una altra competència important que haurien de tenir els docents és la capacitat de regular la participació.

Hem tractat la participació de manera força exhaustiva en la unitat didàctica anterior. En aquest punt només destaquem que:

e) Treballar en equip

La creació i la consolidació d’equips de treball requereix que s’abordin un seguit de qüestions de diferent naturalesa (organitzatives, pedagògiques o de relació interpersonal) que facilitin l’eficàcia del treball i l’estabilitat de l’equip.

Les principals habilitats personals que faciliten el treball en equip les presentem tot seguit:

f) Fer escola

L’escola ha de ser una comunitat compromesa amb la formació dels drets, per mitjà dels drets i pels drets, per tant, es pot dir que és una comunitat democràtica.

Tal com diu Martín i Puig, «les comunitats democràtiques no només defineixen trajectòries de valor, sinó que alhora incorporen pràctiques de reflexió destinades a afavorir l’autoconeixement i pràctiques de deliberació orientades a la recerca d’arguments racionals. Són comunitats que promouen l’exercici de la crítica, reconeixen el dret individual a discrepar del grup i animen els seus membres a avançar més enllà de la comunitat».

Per tant, podem dir que l’escola com a comunitat democràtica té les característiques següents:

• Incorpora pràctiques de reflexió i deliberació.
• Està oberta a l’exercici de la capacitat crítica.
• És respectuosa amb la llibertat individual i el dret de ser un mateix.

g) Treballar en xarxa

La idea de l’escola en xarxa parteix d’una perspectiva global i integradora de l’educació que reconeix la interacció entre els diferents espais educatius en els quals es desenvolupen els nois i noies, i alhora permet avançar en la definició de l’especificitat de cadascun d’ells. Admetre la interdependència funcional que es dóna entre les persones i els seus entorns fa palesa la necessitat d’intervencions que superin la visió fragmentària de cada element educatiu considerat per separat (Martín i Puig, 2007).

Aquesta voluntat de formar part d’una xarxa més àmplia permet, com a mínim, tres aproximacions: la creació d’escoles connectades al seu entorn, la integració d’Internet i la creació de ciutats educadores (Trilla, 1999).