3. Apostar per una nova relació intergeneracional


Alguns adults interpreten equivocadament l’article 12 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant com el dret dels infants a prendre i seguir les seves pròpies decisions. En realitat, l’èmfasi en la llibertat d’expressar els seus sentiments i opinions no implica que tinguin automàticament poder de decisió, ni tan sols els confereix autonomia, com ja s’ha assenyalat. L’article 5 de la Convenció no deixa cap dubte sobre això quan exigeix l’orientació i direcció de pares, mares i adults perquè els nens i nenes exerceixin els seus drets. No obstant això, a mesura que es desenvolupin les seves facultats i capacitats, les responsabilitats dels adults i el seu dret a prendre decisions en el seu nom han d’anar disminuint.

Per tant, reprenent les regnes del significat, respectar la seva opinió equivaldrà a l’exercici essencial i conscient d’escoltar, que no porta implícit aprovar o obeir, sinó que aquesta opinió es considera amb respecte i seriositat. La Convenció dóna per fet que l’infant anirà assumint gradualment més responsabilitats, sense que això signifiqui la cessió de potestats dels adults.

Donada una situació en què l’infant o l’adolescent opina, la tasca com a adults és considerar aquest punt de vista juntament amb altres elements que contribueixin a albirar una decisió informada i racional. Es tracta no només d’escoltar, sinó d’incentivar la capacitat per raonar i qüestionar; en aquest aspecte l’edat i la maduresa són paràmetres decisius. En conseqüència, quan la decisió final difereix de la que l’infant havia manifestat, cal donar-li l’espai, el temps i les eines per comprendre per què se segueix una acció determinada i no la de la seva preferència.

Es constata, doncs, que no es pretén eliminar el paper dels adults, sinó modificar-lo. Aprendre de les opinions dels infants depèn, en primer lloc, de la voluntat de la gent gran per aprendre i escoltar, però també de les oportunitats que s’obrin per atendre’ls i discutir seriosament amb ells. Les representacions que es fan els uns dels altres no es complementen, i alhora delaten buits que poden atribuir-se a la manca de comunicació. Per tant, és elemental en aquest procés estimular el diàleg i l’intercanvi amb honestedat, perquè, en definitiva, es requereix un canvi cultural en els vincles entre adults i infants. L’obertura d’aquest diàleg és imprescindible per a l’exercici de la ciutadania dels més joves.



Promoure els drets, i el de la participació en particular, qüestiona aquestes relacions i presenta el desafiament d’establir formes noves i més equitatives de vincular-se. És aquí on sorgeixen el conflicte, la por i la resistència. Existeix entre els adults una ambivalència que es debat entre acceptar que els infants tenen drets i el temor que exercir-los produeixi un caos. Potser per això, quan parlen de drets porten a col·lació les obligacions, els deures. El que passa és que davant d’aquesta nova concepció de la infància hi ha un cert desconcert sobre les decisions que es poden o no prendre.

Per a Corona i Morfín (2001), «un dels reptes més grans per als adults és trobar la manera de donar un suport veritable que no impliqui fer-los més dependents o frenar el desen - volupament de la seva autonomia ». I si això fos poc, a més cal aprendre a diferenciar quan les accions que es prenen per afavorir l’infant es converteixen en manipulació o repressió de les seves capacitats.


Un cop més es fa palès que ens endinsem en zona delicada, perquè la filosofia de la Convenció no és encara moneda comuna per al vianant, més enllà que tots els països (excepte els Estats Units i Somàlia) l’hagin ratificat. L’adequació de les normatives o la provisió de polítiques públiques que garanteixin els drets de la infància són assignatures pendents i, per tant, no és estrany que en aquest procés de construcció de les noves relacions hi hagi una gran confusió sobre quin és el rol dels adults i on són els límits dels drets i de les responsabilitats de cadascun. Tampoc cal oblidar els nombrosos factors que contribueixen a fer que els adults no sàpiguen o no vulguin reconèixer el valor d’una relació més democràtica amb els infants: les presumpcions sobre la incompetència i la invalidesa de l’experiència que els atribueixen, les tradicions de poder dels adults sobre els més joves, la por de perdre estatus o control, el temor que deixin de respectar-los o fins i tot que s’escapin del seu halo protector.

En contrapartida, sorgeixen dubtes inquietants sobre quines en són les claus, tal com es pregunten Corona i Morfín (2001): «Es tracta que s’anul·lin les diferències entre adult i infant? Quin és el paper dels adults? És que cal esborrar la noció d’autoritat que confereix l’experiència guanyada a través de la vida?». Aquest és un dels punts més complexos de la participació. El problema en la recerca de relacions més equitatives, asseguren, està vinculat al que s’entén per igualtat i diferència, i és necessari que, de la mateixa manera que la igualtat, es reconegui aquesta diferència en els nens, nenes i adolescents. Latapí sosté que hi ha dues maneres negatives de comportar-se davant el diferent: «anul·lar-lo per afirmar-me, o integrarlo en mi reduint-lo a les meves categories, que és una altra manera més subtil d’anul·lar» (citat a Corona i Morfín, 2001). La forma positiva seria intentar entendre’l per poder-ne distingir el punt de vista, i això s’aconsegueix mitjançant la comunicació i el diàleg. Tot això indica la importància que s’inverteixi temps a col·laborar amb els adults perquè superin aquestes barreres, comprenguin més i aconsegueixin desprendre’s de les seves pors.

Ens estem referint al dret de l’infant a ser escoltat i el deure de l’adult a escoltar, però, en els fets, encara continuen sent els adults els que representen els interessos dels nens i nenes, la qual cosa planteja el dubte de si, tot i la bona voluntat, aconsegueixen satisfer-los adequadament.

L’apreciació no és en va perquè no és suficient atendre’n els suggeriments, també cal encoratjar- los perquè desenvolupin i perfeccionin les seves competències i posin en pràctica els valors democràtics. Els adults tenen el deure d’orientar i dirigir els infants d’acord amb la seva edat, evolució i desenvolupament, perquè siguin capaços d’exercir els seus drets. S’entén que és una responsabilitat bàsicament a càrrec de la família, l’escola i l’estat, i els esforços per promoure la participació no busquen trencar amb aquesta responsabilitat sinó establir noves formes d’exercir-la.


Davant d’ aquesta nova idea d’infant, seria necessari un nou paradigma d’adult. És a dir, si considerem que els infants i adolescents tenen coneixements que poden ser tinguts en compte, l’adult haurà de canviar la seva actitud i obrir-se a la possibilitat d’aprendre d’ells, s’haurà d’ajustar a aquesta nova concepció.

Silvia Conde assenyala que compartir la responsabilitat en la presa de decisions no significa que existeixi «una relació d’absoluta igualtat, sinó una relació asimètrica, perquè hi ha responsabilitats adultes que no es poden delegar» (citat a Corona i Morfín, 2001) i hi ha una diferència en coneixement i en experiència.

Sense el referent adult, la participació infantil i adolescent perdria rigor i, en certa manera, raó de ser. Es tracta d’una afirmació arriscada i potser ambigua, però, de fet, és la negació o obstrucció d’aquesta participació el que la fa exigible, d’una banda, i és la necessitat de l’orientació adulta el que la fa factible, de l’altra. Juntament amb la necessitat d’incentivar la comunicació entre infants i adults, cal aturar-se en els preconceptes que guien polítiques públiques, normes i actituds: quins són els imaginaris que encara prevalen?

Extret de: «Adolescencia y participación». A Herramientas para la participación adolescente. UNICEF.

Resol la següent activitat d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M3_Activitat 6. A continuació presentem un seguit de frases que es comenten («dits»).

Dit 1: Avui dia ja no s'exclou l'opinió de l'infant en la família ni en la comunitat per la seva edat o per la seva falta de maduresa.
Dit 2: L'adult supera en coneixement l'infant. Per això és qui ha de considerar i resoldre tots els aspectes de la seva vida fins que el nen o la nena adquireixi l'edat i la maduresa suficients per opinar sobre el que més li convé.
Dit 3: Deixar actuar lliurement, sense intervenir en les seves decisions, és la manera de trencar amb les actituds autoritàries dels adults.

Aquests «dits» amb quins «fets» es corresponen?