2. El dret a la participació


La participació és un concepte complex i subjecte a moltes interpretacions, especialment quan el que volem és perfilar les implicacions del dret que la Convenció reconeix a infants i adolescents: que les seves opinions s’escoltin i es respectin en tot allò que afecta les seves vides. A la llum d’aquest principi, les pràctiques tradicionals, els mites i les estructures autoritàries vigents encara en la societat revesteixen el terme d’una ambigüitat més gran i el situen més a prop d’un desafiament que d’una realitat documentada.

Com a dret, la participació obre la porta de la ciutadania a aquelles persones que, per motius d’edat, encara no la poden exercir a través del vot. Es tracta del mitjà per construir la democràcia i mesurar la seva fortalesa perquè es refereix al procés de compartir decisions que afecten la vida de l’individu i de la comunitat en què viu (Hart, 1997). És llavors crucial, no només per al desenvolupament de l’infant sinó per al desenvolupament humà com un tot, entenent-lo com el procés d’expansió de les llibertats reals que les persones gaudeixen. Implica la necessitat de ser més democràtic en allò més bàsic, en l’essencial de la societat, contemplant-la en la seva amplitud i diversitat.

En el document final de la Sessió Especial de les Nacions Unides dedicada a la Infància (2002), Un món apropiat per als nens i les nenes, els líders mundials van declarar el seu compromís de canviar el món no només per als infants, sinó amb els infants (paràgraf 32).


En la darrera dècada, a força de relliscades i d’alguns encerts, s’ha avançat en la definició de les característiques de la veritable participació infantil i adolescent. La intervenció de nens, nenes i adolescents en la Sessió Especial de les Nacions Unides dedicada a la Infància, del 2002, hauria estat impensable en la Cimera Mundial de 1990, i per això s’ha convertit en una fita històrica. Tanmateix, el veritable sentit de la participació o, millor dit, la garantia per fer-la permanent va més enllà dels grans esdeveniments —per molt rellevants que siguin— i cal encastar-la amb la dimensió quotidiana perquè l’efecte sigui real i l’infant senti que està gaudint plenament del seu dret i no d’una simulació.

L’interès creixent vers la concepció dels infants i adolescents com a socis i no com a simples destinataris de polítiques públiques o projectes que procuren el seu benestar comporta una cavil·lació més profunda i agosarada del que sovint es professa. Tenti Fanfani (2000) critica la profusió del discurs participacionista perquè «es contradiu amb la realitat de les institucions i les pràctiques socials, en general poc participatives i democràtiques, especialment en el context sociocultural llatinoamericà, on les tradicions són més aviat properes a l’autoritarisme, l’elitisme, la monopolització del poder i els recursos socials estratègics, etc. En síntesi, molta participació en el llenguatge, poca participació en les coses de la realitat. Per això convé prendre el llenguatge i les coses de la participació com a objectes de reflexió i no de celebració».

La Convenció sobre els Drets de l'Infant marca un viratge en la condició històrica de la infància i l’adolescència: l’infant com a objecte de compassió-repressió, l’ésser incapaç o incomplet —com sostenien les velles concepcions— esdevé un subjecte capaç d’exercir i exigir els seus drets. El nen, la nena i l’adolescent ja no són patrimoni de la gent gran, sinó que han de ser respectats com a individus que tenen una creixent capacitat per involucrar i influir en els processos de decisió que incideixen en la seva vida, siguin de l’índole que siguin. El dret a la participació dóna suport a la transformació del paper d’infants i adolescents en la societat, perquè aquests passen de ser simples beneficiaris de mesures de protecció o receptors de serveis a ser participants en el procés. D’aquí la importància de l’article 12.


L’article 12 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant diu:

«1. Els estats part han d’assegurar a l’infant que estigui en condicions de formar-se un judici propi el dret a expressar la seva opinió lliurement en tots els assumptes que l’afecten, tenint degudament en compte les opinions de l’infant, en funció de la seva edat i maduresa.

2. Amb aquesta finalitat, es donarà a l’infant oportunitat de ser escoltat en qualsevol procediment judicial o administratiu que l’afecti, bé directament, bé per mitjà d’un representant o d’una institució adequada, d’acord amb les normes de procediment de la llei nacional.»


I darrere l’enunciat reconeix:

  • La capacitat que tenen tots els infants d’expressar les seves opinions, ja sigui verbalment o per mitjà d’altres llenguatges.
  • El dret a opinar lliurement, el caràcter voluntari de la participació com a requisit implícit.
  • El dret a ser escoltats en tots els assumptes que els concerneixen. Són pocs els àmbits de la presa de decisions familiars, comunitàries, nacionals o internacionals que no tinguin incidència en les seves vides.
  • El dret que les seves opinions siguin preses seriosament, d’acord amb la seva edat i la seva maduresa. El pes d’una opinió variarà en funció de la seva comprensió i, per això, l’edat i la maduresa han de ser analitzades conjuntament (no només l’edat com a únic factor decisiu). Diversos són els aspectes que entren en joc i que afecten la capacitat de l’infant per entendre i opinar.


En primer lloc, cal assenyalar que la Convenció no confereix el dret a l’autodeterminació a les persones menors d’edat, ni a prendre decisions sense consideració de les conseqüències que aquestes decisions puguin tenir sobre ells mateixos i sobre els altres. Tampoc els obre el camí per passar per sobre dels drets dels pares i de les mares. No obstant això, introdueix un canvi radical en les posicions tradicionals, que comporten que l’opinió i els interessos dels infants i adolescents no haurien de ser considerats ni escoltats (UNICEF-Innocenti, 2000).

Els postulats de l’article 12 no podrien exercir-se sense prendre en consideració altres drets bàsics previstos en la Convenció. De fet, una decisió només pot ser lliure si és ben fonamentada:

  • Article 13: llibertat d’expressió. Dret a buscar, rebre i difondre informacions i idees de tot tipus.
  • Article 14: llibertat de pensament, consciència i religió.
  • Article 15: llibertat d’associació i de reunió pacífica.
  • Article 17: accés a informació adequada.


La Convenció obliga tots els que es vinculen amb infants i adolescents a brindar oportunitats de participació, però no obliga els infants a expressar les seves opinions. Tampoc estableix de quina manera ni en quin grau ho han de fer.


2.1. Formes autèntiques i no autèntiques de participació


Cal distingir entre la participació que es realitza en condicions democràtiques i no discriminatòries, que incorpora els infants i adolescents com a veritables participants, i aquelles altres formes que poden ser classificades com no autèntiques o il·legítimes.

Per això, un model clàssic és el que utilitza Hart (1992), que a partir de la imatge d’una escala tipifica el nivell de participació d’infants en esdeveniments i projectes, i representa diferents formes d’interacció entre infants i adults.


Com a primers esglaons, s’ubiquen situacions de participació no autèntica o il·legítima, i en els més elevats, els projectes iniciats pels infants o adolescents amb decisions compartides amb els adults. En realitat, aquesta proposta ha servit més perquè els promotors avaluïn la seva actitud cap als infants i les formes com en promouen la participació que no pas per mesurar la manera en què aquests participen. Tanmateix, val la pena esmentar les tres categories considerades de no-participació, perquè són les que han predominat en la història de la participació infantil i adolescent.

  • 1. El nivell més baix és el de manipulació i/o engany, que fa referència a les situacions en les quals els adults usen la veu dels nens i nenes per comunicar els seus missatges, a manera de portaveus, emprant un llenguatge que no els és propi. L’engany es dóna quan, per no restar impacte a algun projecte, els adults neguen haver intervingut en el seu desenvolupament i el presenten com a obra dels infants.
  • 2. La participació decorativa al·ludeix a la presència d’infants en esdeveniments o activitats sense que hagin tingut cap tipus de paper en l’organització ni hagin estat degudament informats. Difereix de la manipulació en què els adults, en aquest cas, no pretenen que els infants o adolescents presideixin l’esdeveniment. Estan simplement aquí per a una actuació, el que no s’ha de confondre amb la seva participació.
  • 3. L’anomenada participació simbòlica descriu aquells casos en què aparentment es dóna als infants o adolescents l’oportunitat d’expressar-se, però en realitat tenen poca o cap possibilitat d’escollir el tema o la forma de comunicar, ni de formular les seves pròpies opinions. Hart diu que aquesta és una de les formes més esteses d’involucrar nens, nenes i adolescents, i adverteix sobre el perill que aquests interpretin que la democràcia en realitat és un simulacre.

Aquests tres tipus de participació no genuïna es refereixen a la mobilització que fan els adults amb infants i adolescents per als seus fins, sense consultar-los, informar-los ni molt menys, tenir-los en compte a l’hora de prendre decisions. També cal qüestionar-ne el valor quan es tracta d’esdeveniments aïllats o iniciatives sense continuïtat.


Són molts els projectes iniciats i controlats per adults que, enarborant la bandera de la participació, serveixen més per alimentar el prestigi dels organitzadors que per atorgar poder als infants i adolescents. Alguns aspectes dels procediments que se segueixen parlen per si mateixos: selecció en lloc d’elecció (perquè se’ls considera incapaços de nomenar els seus propis representants), control dels seus discursos o, simplement, aposta per la imatge.

Els altres cinc esglaons de l’escala són:

  • 4. Assignats però informats: els adults decideixen el projecte i els infants o adolescents hi tenen funcions com a voluntaris, estan informats i els seus punts de vista són respectats pels adults.
  • 5. Consultats i informats: el projecte és dissenyat i dirigit pels adults i es consulta els infants o adolescents. Aquests tenen ple coneixement del procés i les seves opinions són preses seriosament.
  • 6. Projectes iniciats pels adults, decisions compartides amb els infants o adolescents: la idea inicial parteix dels adults, però s’involucra els infants o adolescents en cada etapa de la planificació i implementació. Els seus punts de vista són tinguts en compte i participen en la presa de decisions.
  • 7. Projectes iniciats i dirigits pels infants o adolescents: la iniciativa és seva i decideixen com dur-la a terme. Els adults estan a la seva disposició per donar-los suport sense assumir protagonisme.
  • 8. Projectes iniciats pels infants o adolescents, decisions compartides amb els adults: els infants o adolescents són amos de les idees, dissenyen el projecte i conviden els adults per prendre decisions conjuntament.


Aquestes modalitats simbolitzen una participació autèntica perquè inclouen elements clau com ara l’elecció, la informació, la consulta i formar part del procés de presa de decisions. L’ordre gradual de l’escala no implica que els infants s’hagin de moure sempre en els esglaons més alts. El principi que regeix és l’elecció, és a dir, que els programes o projectes han de ser dissenyats de manera que maximitzin l’oportunitat que cada infant esculli la forma de participació en el nivell més alt de les seves capacitats.


Hi ha qui considera que els esglaons 7 i 8 tenen igual valor o fins i tot que el 7 té més rellevància que el 8 en termes de participació. I tu, què n’opines?

Pensa en activitats o projectes que hàgiu portat a terme a la teva escola i col·loca’ls a l’esglaó corresponent de l’escala de Hart. Reflexiona sobre quina era la intencionalitat original i quin rol es va adjudicar en els fets als infants.




2.2. Què s’aconsegueix amb la participació?


  • Quan els infants o adolescents participen estan aprenent i adquireixen més poder de decisió sobre la seva vida. Confien més en si mateixos, s’enforteix la seva autoestima i la seva autonomia.
  • Senten que les seves opinions són valuoses, que poden fer contribucions a la societat perquè tenen una experiència i un coneixement únics.
  • Es potencia el seu sentiment de pertinença i responsabilitat. Per exemple, quan s’involucren en l’organització d’algun esdeveniment o projecte i n’estableixen les regles de funcionament i d’integració, se’n senten coautors, accepten les normes i possiblement voldran donar- li continuïtat.
  • Estan més protegits, perquè els que s’expressen per si mateixos, els que estan informats, poden enfrontar-se millor a les amenaces, saben demanar ajuda i estan més ben preparats per evitar situacions de risc.
  • Es desenvolupa la seva capacitat per promoure canvis.
  • Es promou una cultura democràtica, perquè aquesta implica escoltar diferents punts de vista, sospesar opcions i compartir la presa de decisions.





2.3. No hi ha recepta única per a la participació


És clar que no hi ha models de planificació per desenvolupar les pràctiques participatives. Diuen Hart i Lansdown (2002): «és que no té per què haver-n’hi. La imposició de metodologies predefinides nega l’oportunitat que infants i adolescents desenvolupin els enfocaments que convenen a les seves situacions i preocupacions de caràcter únic». El que és important, destaquen, és el compromís d’actuar segons principis consensuats que respectin les capacitats de l’infant i la seva aptitud per participar, així com una bona disposició per reconèixer-los com a socis.

Malgrat això, i sense pretensió de receptari, es poden esmentar algunes premisses que auguren un encert més elevat de les iniciatives, programes o serveis pel que fa al respecte d’opinions:

  • Com a punt de partida, és primordial indagar les percepcions i interessos dels infants i adolescents. Conèixer, reconèixer i respectar la seva diversitat tenint en compte que són persones diferents entre si i no un grup homogeni catalogat per l’edat. Els resultats serien molt més efectius, i l’apropiació de la proposta, molt més gran.
  • L’acte de participar ha de ser voluntari, l’obligatorietat contradiria l’essència del dret.
  • Cal evitar reproduir les modalitats de participació que poden, potser, ser útils i factibles al món adult però no necessàriament en l’infantil o adolescent. En el seu lloc, cal reconèixer i legitimar la pluralitat de formes d’expressió pròpies, tot i que no s’avinguin amb les preferències adultes.
  • La participació no s’ha de circumscriure a l’esfera política, al públic, com sovint succeeix, sinó que s’ha d’estendre també a altres dominis, més pròxims també. L’articulació amb totes les institucions hauria de servir perquè l’opinió dels infants pugui arribar a tenir incidència en les polítiques públiques i en la modificació d’estructures que entorpeixen, de vegades involuntàriament, aquest dret.


És sabut que els adults continuen sent el principal obstacle de la participació. No obstant això, cal revertir una altra tendència: la de promocionar els drets a través dels infants o adolescents sense comptar amb les famílies. En opinió dels autors Hart i Lansdown, així es perd l’oportunitat d’involucrar en el tema els que tenen el màxim impacte en la vida quotidiana de l’infant. Tanmateix, hi ha un efecte més nociu: «el de crear una lluita de valors a la llar, el que pot portar a una reacció violenta en contra dels drets perquè els pares o mares no els entenen».

Quan es parla de construir una societat més participativa, s’entén que som iguals en drets, però diversos en qualitats i interessos. Això genera conflictes, però, d’altra banda, també la possibilitat de superar diferències i aconseguir acords, considerant la diferència com a constitutiva de la convivència democràtica. La qüestió és idear mecanismes de concertació i diàleg, així com crear condicions institucionals que legitimin aquesta diversitat sense el domini d’uns sobre altres. Però pel que fa a impulsar la participació adolescent, cal estar alerta per no despertar suspicàcies entre els diferents actors que intervenen en la vida d’un infant. Més que privilegiar-ne un sobre l’altre, es tracta de procurar-ne la interacció per aconseguir un compromís que doni empenta real i sostinguda a la cobejada cultura de drets.

Com ja s’ha assenyalat, aconseguir una veritable participació no és tasca fàcil, i menys en contextos en què les relacions socials estan organitzades de manera jeràrquica i els més joves poden quedar relegats a un estatus de segona classe.


No existeix un mètode predefinit per estimular a participar. En el cas dels infants i adolescents, l’objectiu dels programes de participació és assegurar el desenvolupament dels seus talents i capacitats, que disposin d’oportunitats i amb el suport necessari per participar efectivament en un espai tan extensiu com sigui possible, d’acord amb les seves possibilitats.

Es pot dir, doncs, que impulsar un procés de participació requereix tres tipus d’accions interrelacionades:

  • fomentar el desenvolupament del potencial social i creatiu dels infants;
  • incrementar les oportunitats per als infants;
  • garantir un entorn segur i agradable.


En termes de participació real, els esdeveniments o projectes aïllats tenen un valor limitat quan no estan lligats a un procés. Per descomptat, la participació infantil i adolescent necessita ser impulsada i sostinguda també per projectes puntuals, però aquests no són suficients per aconseguir un impacte més ampli i durador.

Per això, quan es parla de participació infantil o adolescent cal evitar la perspectiva basada només en projectes i, en el seu lloc, considerar abordatges estratègics pensant en processos a mitjà i llarg termini.

  • Considerar la participació com un procés.
  • Partir de les necessitats i interessos quotidians dels infants i adolescents.
  • Integrar les capacitats creatives i lúdiques de la infància i l’adolescència.
  • Treballar amb un enfocament integral.
  • Respectar els diferents ritmes i formes de participar.
  • Prendre consciència dels problemes, riscos i temptacions.



Resol les següents activitats d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M3_Activitat 3. Revisa el que has après sobre la importància de la participació dels infants i adolescents, els seus beneficis i les claus de com aconseguir-la.
  • M3_Activitat 4. Per a la construcció d’una societat més participativa hem de tenir en compte que som iguals en drets, però diferents en les nostres característiques. De quina manera podríem fer servir aquestes característiques per superar les diferències i aconseguir acords?
  • M3_Activitat 5. Arriba la castanyada i l’escola vol fer un acte de celebració. Quins aspectes tindries en compte en l’organització, pensant en les recomanacions exposades en la unitat 3?




2.4. Flexibilitat sobretot


El grau i la naturalesa de la participació infantil o adolescent variaran segons l’àmbit cultural i, en aquest sentit, és cabdal tenir present la flexibilitat com una variable permanent. Fa uns anys, la pretensió d’implementar els drets relacionats amb la participació es va convertir en un veritable repte, i parlem de repte en el sentit d’afrontar les barreres culturals, els hàbits tradicionals, el caràcter autoritari de l’escola o de l’entorn familiar que obstaculitzen o frustren qualsevol iniciativa parti cipativa. Per això, abordar el tema de manera imprudent pot generar una reacció que estigmatitzi i censuri més els infants o adolescents que pretenen expressar lliurement les seves opinions. Amb més raó, doncs, convé assumir que es tracta d’un procés en construcció i que és a partir de les experiències que es van definint estratègies i identificant les claus més efectives.

Les dificultats que cal afrontar parlen de l’adultocentrisme de la societat, dels baixos nivells d’organització infantil i adolescent, de l’escassetat d’espais per a la participació, de la resistència adulta al protagonisme dels infants o adolescents o que aquests recorrin a actituds autoritàries emulant els adults, en lloc de proposar altres formes més horitzontals i equitatives. La manca de temps o la pressa per a la consecució de metes concretes pot obstaculitzar també el procés d’assimilació d’aquesta nova actitud.