3. Què implica per a un país ratificar la Convenció?


3.1. Definició de ratificació


Acceptant les obligacions de la Convenció (mitjançant la ratificació o l’adhesió), els governs nacionals s’han compromès a protegir i garantir els drets de la in fància i han acordat fer-se responsables d’aquest compromís davant la comu nitat internacional. Els estats part estan obligats a desenvolupar i emprendre totes les accions i polítiques necessàries en favor de l’interès superior de l’infant.

Signatura d’un tractat: indica el compromís d’un estat a no frustrar l’entrada en vigor d’un tractat internacional i a analitzar si està disposat o no a ratificar-lo.

Ratificació d’un tractat: manifestació del consentiment d’un estat d’obligar-se per les disposicions del tractat.

La Convenció és el tractat de drets humans de les Nacions Unides més ratificat. Només dos països no l’han ratificada: els Estats Units i Somàlia: el primer perquè té prevista en la seva legislació la pena de mort per a delictes comesos durant la minoria d’edat, i Somàlia per la falta d’estructures d’estat amb capacitat d’adquirir compromisos internacionals.




3.2. Què representa per als països que l’han ratificat?


La ratificació gairebé universal de la Convenció reflecteix un compromís mundial amb els principis dels drets de la infància . Ratificant la Convenció, els governs manifesten la seva intenció de posar en pràctica aquest compromís. Els estats part en la Convenció estan obligats a esmenar i crear lleis i polítiques amb vista a implantar íntegrament la Convenció; han d’examinar totes les mesures dutes a terme, prenent en consideració l’interès superior de l’infant.

La responsabilitat de complir els drets dels infants no recau únicament en els governs, sinó en tots els membres de la societat.

Les normes i principis articulats en la Convenció només podran convertir-se en realitat quan siguin respectats per tothom —pares i mares, membres de la família i la comunitat, els professionals i altres persones que treballin en escoles, institucions públiques i privades, en serveis per a nens i nenes, en els jutjats i en tots els àmbits de l’administració pública— i quan cada un d’aquests individus desenvolupi el seu paper i funció específica respecte d’aquestes normes.




3.3. Obligacions dels estats part


Segons el que disposa la Convenció i com ja s’ha assenyalat, els estats part tenen l’obligació d’esmenar i crear lleis i polítiquesamb la finalitat d’implantar íntegrament el tractat. En conseqüència, la Convenció ha inspirat un procés de reforma legal i canvi social en totes les regions del món.

Els governs locals i nacionals han esmenat les seves lleis amb vista a prendre en consideració l’interès superior de l’infant, i han adoptat polítiques socials que promouen la realització dels drets dels infants.





Resol la següent activitat d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M2_Activitat 4. Si un estat té normes internes contràries a la Convenció, les ha de derogar?




La ratificació de la Convenció de l’Estat espanyol

L’Estat espanyol, ratificant la Convenció dels Drets de l’Infant, va assumir el compromís que, en virtut de la jerarquia normativa establerta a l’article 9.3 de la Constitució espanyola, totes les normes internes, nacionals o autonòmiques haurien de subordinar-se a les disposicions d’aquest tractat internacional en matèria de drets i obligacions de la infància. Això significa que:

  • correspon als poders públics vetllar per la correcta aplicació dels compromisos internacionals acceptats per l’Estat;
  • els tribunals de l’Estat, també en virtut del principi de jerarquia normativa, es veuran obligats a aplicar els tractats internacionals per sobre de les lleis internes en cas de contradicció; i
  • el dret internacional (inclosa la Convenció) pot ser utilitzat pels tribunals i altres òrgans de decisió com una ajuda per interpretar la legislació que afecti els drets humans.


La Constitució espanyola estableix en l’art. 39.4: «Els infants gaudiran de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets» i la normativa relacionada internacional més important és la Convenció Internacional sobre els Drets de l’Infant de 1989 (CDN), la qual representa un avenç i una referència indiscutible en matèria d’infància.

La Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica de l’infant, en el seu art. 3, estableix: «Els menors gaudiran dels drets que els reconeix la Constitució i els tractats internacionals dels quals Espanya sigui part, especialment la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides i els altres drets garantits en l’ordenament jurídic, sense cap discriminació per raó de naixement, nacionalitat, raça, sexe, deficiència o malaltia, religió, llengua, cultura, opinió o qualsevol altra circumstància personal, familiar o social. Aquesta Llei, les seves normes de desenvolupament i altres disposicions legals relatives a les persones menors d’edat s’han d’interpretar de conformitat amb els tractats internacionals dels quals Espanya sigui part especialment, d’acord amb la Convenció dels Drets de l’Infant de Nacions Unides de 20 de novembre de 1989».

El Tribunal Constitucional va fer una referència en aquest sentit, en una sentència que és molt citada perquè assenyala amb claredat el lloc que ocupa la CDI en el nostre ordenament jurídic (sentència 141/2000, de 29 de maig, fonament jurídic 5): «La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, la Carta Europea dels Drets de l’Infant i la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, constitueixen l’estatut jurídic disponible dels menors d’edat dins del territori nacional, en desplegament del que disposa l’art. 39 de la Constitució espanyola, i molt en particular en el seu apartat 4. A aquests efectes, l’estatut del menor és, sens dubte, una norma d’ordre públic d’inexcusable observança per part de tots els poders públics».

La importància dels drets de les persones menors d’edat s’ha assenyalat en diverses sentències per part del Tribunal Constitucional. Aquestes sentències conclouen que les persones menors d’edat són titulars plens dels seus drets fonamentals, sense que l’exercici d’aquests depengui només del que puguin decidir aquells que en tinguin atribuïda la guarda i custòdia, sinó que s’ha de modular en funció de la maduresa de l’infant i els diferents estadis en què la legislació gradua la seva capacitat d’obrar (com són els articles 162.1, 322 i 323 del Codi civil o l’article 30 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, normativa que reconeix capacitat d’obrar a les persones menors d’edat).

Així mateix, les sentències fan referència al fet que els drets i llibertats reflectits a joc han de ser ponderats, en cas de conflicte, tenint sempre present l’interès superior de l’infant. També al fet que l’exercici de les potestats per part dels pares o tutors s’ha de fer en interès del nen o nena, i no al servei d’altres interessos que, per molt lícits i respectables que puguin ser, s’han de postergar davant l’interès superior de l’infant.

Text extret de: SSTC 215/1994, de 14 de juliol; 260/1994, de 3 d’octubre; 60/1995, de 17 de març, i 134/1999, de 15 de juliol, i STEDH de 23 de juny de 1993, cas Hoffmann.


Catalunya i la Convenció sobre els Drets de l’Infant

A Catalunya, la Llei pels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència del 2010 es refereix en el títol II als drets dels infants i adolescents i a la Convenció sobre els Drets de l’Infant «com a text universal i indivisible que afavoreix una visió global de la infància» i estableix que «les actuacions de promoció dels infants i adolescents, i particularment de llurs drets, queden assenyalades com a responsabilitat de totes les institucions públiques, i es deixa un marge ben ample per a tot tipus d’iniciatives, especialment per a les que deriven de la disseminació i el compliment de la Convenció».

Pel que fa al camp de la cooperació, la llei catalana assenyala com a finalitats de la cooperació (article 4): «el reconeixement i la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals individuals i col·lectius reconeguts internacionalment» i «l’impuls de la igualtat d’oportunitats entre sexes en l’accés efectiu als recursos, als serveis, a l’educació i a la formació i, en especial, la potenciació de la plenitud dels drets humans i les llibertats fonamentals de les dones i dels infants».

La Llei d’educació 12/2009, en el seu article 30, diu específicament que «els centres han de vetllar perquè els membres de la comunitat escolar coneguin la Convenció sobre els Drets de l’Infant» i, en referència al paper dels pares i mares en l’educació, en l’article 27 reconeix la necessitat de donar suport formatiu a les famílies per tal que s’impliquin més i millor en l’educació dels seus fills i filles. A més, la Llei orgànica d’educació espanyola recull continguts sobre la Convenció i altres drets humans en l’educació primària i secundària dintre l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Tanmateix, el Comitè dels Drets de l’Infant de Nacions Unides analitza el compliment de la Convenció a l’Estat espanyol i assenyala que és insuficient i recomana continuar impulsant actuacions de sensibilització i formació en drets de la infància per al públic en general, les famílies i els professionals que treballen amb nens i nenes.







En quina mesura els membres de la comunitat educativa del teu centre (professorat, alumnat, personal no docent, famílies) coneixen la Convenció sobre els Drets de l’Infant?




Per ampliar informació per conèixer la situació de la infància a Catalunya i Espanya et recomanem que consultis els enllaços següents: