1. Història de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant


1.1. Declaracions dels Drets de l’Infant 1924 i 1959


Al llarg de la història les societats han tractat els infants de maneres especials, però no va ser fins al segle XX que els seus drets van ser internacionalment reconeguts.

El 1924 la Lliga de les Nacions, precursora de les Nacions Unides, va adoptar la Declaració dels Drets de l’Infant, coneguda com la Declaració de Ginebra. Amb la irrupció de la Segona Guerra Mundial, tant la Lliga com la Declaració van perdre efecte.

L’any 1945, la Carta de les Nacions Unides, com hem vist a la unitat anterior, va establir les bases de la Convenció encoratjant tots els països a fomentar el respecte pels drets humans i les llibertats fonamentals per a tothom. La Declaració Universal de Drets Humans va ser aprovada tres anys després, el 1948. S’hi feia èmfasi en el fet que «la maternitat i la infància tenen dret a una ajuda i protecció especials» i definia la família com «l’element natural i fonamental de la societat». Durant el segle XX es van aprovar diverses Declaracions dels Drets de l’Infant, l’última de les quals el 1959, en la qual es reconeixia que «la humanitat deu a l’infant el millor que pugui donar-li».

Les declaracions són manifestos amb intenció moral i ètica, però no són instruments jurídicament vinculants..

Els deu principis que recull la Declaració de l'Infant de 1959 els pots veure a
«Drets del nen – Mafalda»





1.2. Context mundial per a la creació d’un tractat específic per a la infància


Per això, el marc internacional de drets humans es va consolidar amb ànim de contenir pactes (o convencions) que els proporcionessin el pes de la llei internacional.

L’any 1966 els primers dos pactes, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), van adquirir força vinculant per als estats part.

Aquests dos pactes es van basar en els drets i principis de la Declaració Universal de Drets Humans i van constituir per als països una obligació jurídica i moral de respecte als drets humans de tots els individus.

Els drets de la infància van seguir després el mateix camí.

El 1978, vigília de l’Any Internacional de l’Infant patrocinat per les Nacions Unides, el grup de treball de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va començar a treballar en l’esborrany de la Convenció sobre els Drets de l’Infant presentat a iniciativa del govern de Polònia. Amb les bases en la Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, un grup de treball de les Nacions Unides va revisar l’esborrany i va acordar el que finalment es convertiria en l’articulat de la Convenció sobre els Drets de l’Infant.

La redacció va trigar onze anys a ser completada i es va basar en diversos sistemes jurídics i tradicions culturals presentats pels governs, organitzacions no governamentals, defensors dels drets humans, advocats, especialistes de la salut, treballadors socials, educadors, experts en el desenvolupament de l’infant i dirigents religiosos d’arreu del món.



L’aprovació definitiva de la Convenció per part dels estats membres de les Nacions Unides es va produir quan l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar unànimement el text de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, el 20 de novembre de 1989.

La Convenció va entrar en vigor com a llei internacional el 2 de setembre de 1990, després de pràcticament un any des de la seva aprovació.

La Convenció, tal com se la va conèixer en el si del moviment a favor de la infància, ja havia demostrat ser un marc eficaç d’actuació internacional. A finals de 1995, havia estat ratificada per 179 països i s’estaven concentrant els esforços en la seva aplicació. Al seu torn, UNICEF i els seus aliats encoratjaven tots els països a posar-se al dia en el compliment dels seus compromisos més bàsics amb la infància.

Guiada pels principis de no-discriminació i les mesures preses atenent l’interès superior de l’infant, la Convenció estipula de manera explícita i específica en les seves condicions els drets socials, econòmics, civils, de protecció i de participació dels nens i nenes, així com les obligacions legals dels governs envers ells.

La Convenció i el moviment a favor de la infància van anar cobrant cada vegada més rellevància en el transcurs dels anys noranta. Tal com fa la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, la Convenció expressa una determinada visió de la humanitat sobre si mateixa i marca un referent per a les generacions futures.

La supervivència, desenvolupament i protecció dels infants ja no són una obra benèfica, sinó que constitueixen una obligació legal i moral.

Els governs han de retre comptes de l’atenció dels infants a un organisme internacional, el Comitè dels Drets de l’Infant, el qual han d’informar periòdicament.

L’avenç fonamental subjacent és el reconeixement de l’infant com un individu complet.


A través del prisma de la Convenció, els infants ja no són percebuts com a objectes de compassió ni súbdits sota el regnat dels seus pares o adults, sinó que són actors actius i capacitats per intervenir en el seu propi desenvolupament d’acord amb la seva edat i maduresa.

La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant és un tractat que estableix els drets humans bàsics i específics per a la infància. És també el primer instrument internacional legalment vinculant que incorpora tota la gamma de drets humans: civils, culturals, econòmics, polítics i socials. Conté un gran ventall de disposicions que abasten els drets i llibertats civils, l’entorn familiar, la salut bàsica i el benestar, l’educació, les activitats d’esplai i culturals, i mesures especials de protecció.




Resol la següent activitat d'aprenentatge a l'entorn virtual de formació Odissea.

  • M2_Activitat 1. En què es diferencia una declaració d’una convenció?





1.3. L’evolució de les normes internacionals sobre drets de la infància


Tot seguit presentem un quadre cronològic de les normes internacionals que hem anat veient sobre els drets de la infància.

1924 La Lliga de les Nacions aprova la Declaració de Ginebra sobre els Drets de l’Infant. La Declaració estableix el dret dels nens i nenes a disposar de mitjans per al seu desenvolupament material, moral i espiritual; assistència especial quan estan famolencs, malalts, discapacitats o han quedat orfes; ser els primers a rebre socors quan estan en dificultats; llibertat contra l’explotació econòmica, i una criança que els inculqui un sentiment de responsabilitat social.
1948 L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Declaració de Drets Humans, que en el seu article 25 diu que la infància té «dret a cures i assistència especials».
1959 L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Declaració dels Drets de l’Infant, i reconeix drets com la llibertat contra la discriminació i el dret a un nom i a una nacionalitat. També consagra específicament els drets dels infants a l’educació, a l’atenció de la salut i a una protecció Especial.
1966 S’aproven el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Tots dos pactes promouen la protecció dels nens i nenes contra l’explotació i el dret a l’educació.
1973 L’Organització Internacional del Treball aprova el Conveni núm.138 sobre l’edat mínima d’admissió al treball, que estableix els 18 anys com l’edat mínima per realitzar els treballs que puguin ser perillosos per a la salut, la seguretat o la moral d’un individu.
1979 L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona, que protegeix els drets humans de les nenes i les dones. També declara l’any 1979 com l’Any Internacional de l’Infant, una mesura que posa en marxa el grup de treball per redactar una Convenció sobre els Drets de l’Infant jurídicament vinculant.
1989 L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova unànimement la Convenció sobre els Drets de l’Infant, que entra en vigor l’any següent.
1990 La Cimera Mundial a favor de la Infància de 1990 aprova la Declaració Mundial sobre la Supervivència, la Protecció i el Desenvolupament dels Nens i Nenes, al costat d’un pla d’acció per posar-la en pràctica en el decenni de 1990.
1999 L’Organització Internacional del Treball aprova el Conveni núm. 182 sobre la prohibició de les pitjors formes de treball infantil i l’acció immediata per eradicar-les.
2000 L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova dos protocols facultatius de la Convenció sobre els Drets de l’Infant: un sobre la participació dels infants en els conflictes armats i l’altre sobre la venda d’infants, la prostitució infantil i la utilització d’infants en la pornografia.
2002 L’Assemblea General de les Nacions Unides celebra la Sessió Especial a favor de la Infància, una reunió en la qual es debaten per primera vegada qüestions específiques sobre la infància. Centenars de nens i nenes hi participen com a membres de les delegacions oficials, i els dirigents mundials es comprometen en un pacte sobre els drets de la infància, anomenat «Un món apropiat per als infants».
2007 Una reunió per fer un seguiment cinc anys després de la Sessió Especial de l’Assemblea General de les Nacions Unides a favor de la Infància finalitza amb una declaració sobre la infància aprovada per més de 140 governs. La declaració reconeix els progressos assolits i els reptes que romanen, i reafirma el seu compromís amb el pacte a favor d’«Un món apropiat per als infants», la Convenció i els seus protocols facultatius.
2011 L’Assemblea General de les Nacions Unides aprova el Protocol facultatiu de la Convenció sobre els Drets de l’Infant relatiu a un procediment de comunicacions.



Text extret d'UNICEF